Prescripció extintiva: causes d'interrupció de la prescripció (0075/05)

Sentència

Magistrats

Antoni Bruguera Manté Joan Manel Abril Campoy Jean Louis Vuillemin

SENTÈNCIA DE 15 DE SETEMBRE DE 2005

Prescripció extintiva: causes d'interrupció de la prescripció

Reunida la Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra, sota la presidència del M I. Sr. Jean Louis Vuillemin, i els magistrats M.I. Sr. Antoni Bruguera Manté i M.I. Sr. Joan Pérez Abril Campoy, ha adoptat la resolució següent:

ANTECEDENTS DE FET

I.- En els autes de núm. B-2165-4/03, tramitats pel procediment abreujat, en reclamació de quantitat, seguit per la mercantil Romeu contra els senyors Suárez i Pérez i contra Raya, el 24 de febrer passat l'Hble. Batlle, actuant com a Tribunal Unipersonal, va dictar una Sentència en què en estimar l'excepció de prescripció de l'acció, va absoldre els defenents de les pretensions de l'agent a qui, ensems, va condemnar el pagament de les costes processals, inclosos honoraris d'advocat i procurador de l'altra part.

II.- Disconforme l'agent amb tal resolució, va interposar aquest recurs d'apel·lació el qual ha estat tramitat d'acord amb la Llei.

Ha actuat com a magistrat ponent el M.I. Sr. Antoni Bruguera Manté.

FONAMENTS DE DRET

I.- La Sentència apel·lada desestima la demanda en què la mercantil "Romeu" reclama solidàriament al Sr. Suárez i a la Cia. "Raya", i subsidiàriament al Sr. Pérez, el pagament de 1.415'37 EUR import dels danys ocasionats en un accident de circulació produït el 22 de febrer del 2002. La sol·licitud de citació per a judici dels demandats es va presentar el 23 de desembre de 2003.

II.- La Sentència apel·lada desestima la demanda en apreciar l'excepció de prescripció per haver transcorregut amb escreix més d'un any des de l'accident (22 de febrer de 2002) i la petició de citació als demandats per a judici (23 de desembre de 2003).

III.- El primer greuge que l'apel·lant al·lega és que la Sentència dels Batlles ha estimat l'excepció de prescripció amb arguments diferents dels adduïts per les parts.

IV.- La primera excepció al·legada pels demandats amb caràcter peremptori a la contesta a la demanda va ser la de prescripció (folis 46 i 47) la qual va ser rebatuda per la societat agent en el seu escrit de 6 de maig de 2004 (folis 52 i ss).

Els defenents adduïren (foli 47) que "el termini pel cas d'exercici de l'acció aquiliana en via civil -com és la que exercita l'actora en la seva demanda-, és d'un any... computat a comptar del moment en què es produí el dany per causa de l'accident...". Afegia que no havia existit cap fet "que pogués interrompre el termini de prescripció" i que "per tant ... s'ha de considerar que l'acció interposada per l'agent és totalment extemporània per haver-se interposat un cop consumada la prescripció".

Davant les al·legacions anteriors formulades pels defenents a la contesta a la demanda no es pot dir amb raó que la Sentència dels Batlles hagi resolt l'excepció de prescripció "fonamentant-se en arguments diferents dels al·legats per les parts" com ho afirma la Societat recurrent, sinó que la Sentència apel·lada ha resolt l'excepció de prescripció conforme a allò oportunament al·legat pels demandats. Consegüentment, s'ha de desestimar el primer motiu d'impugnació de la Sentència.

V.- I en el segon s'al·lega que "en supòsits de la llei Aquília derivades la responsabilitat extracontractual ... no es pot estimar que la prescripció només pot ésser interrompuda amb reconeixement de deute i/o reclamació judicial, puix ... el que ha de quedar molt clar per poder estimar l'existència de prescripció, és la voluntat d'abandó total del dret per part de l'interessat". La jurisprudència d'aquesta Sala ha vingut proclamant de manera molt reiterada que en el dret civil vigent a les Valls d'Andorra la prescripció es pot interrompre bé per la reclamació judicial (CODI 7, 39, 7, 1) o bé pel reconeixement portat a terme pel deutor (CODI 7, 39, 7, 5) i que és inidònia la reclamació extrajudicial (Sentències de 25 de maig de 1994, 15 de maig i 10 de juliol de 1997, 30 de novembre de 2000, 19 de juny, 17 de juliol i 13 de novembre de 2003, etc.) no essent suficient per crebantar aquesta línia jurisprudencial tan repetida, derivada de la interpretació i aplicació de les disposicions legals vigents a les Valls, la citació d'una resolució no concordant i per tant no idònia per conformar la jurisprudència.

En no haver-se produït en aquest cas actes eficaços per interrompre la prescripció (perquè no hi ha hagut reconeixement del deute ni reclamació judicial abans de escolarse el termini prescriptiu) escau confirmar la Sentència apel·lada en què s'ha apreciat degudament l'excepció de la prescripció oportunament al·legada en la contestació.

VI.- La defensa efectuada per la recurrent en el recurs fa aplicable la Novel·la 82, Capítol 10 per a la no imposició de costes en aquesta segona instància.

Decisio

Vistos la legislació vigent i els Usos i Costums aplicables al present cas,

La Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra,

DECIDEIX

DESESTIMAR aquest recurs d'apel·lació ; CONFIRMAR la Sentència apel·lada i no fer imposició de les costes del recurs.

Així per aquesta nostra resolució, de la qual en serà tramés testimoni a l'Hble. President de la Batllia, per al seu coneixement i als efectes escaients, definitivament jutjant, ho pronunciem, manem i signem.