Unió estable, contribució despeses (0089/07)

Sentència

Magistrats

Joan Manel Abril Campoy Eulàlia Amat Llari Jean Louis Vuillemin

TSJC- 089/07

SENTÈNCIA

En nom del Poble Andorrà.-

A la vila d'Andorra la Vella, a 27 de setembre de 2007 Reunida la Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra, sota la presidència del M I. Sr. Jean Louis Vuillemin, i els magistrats M.I. Sr. Joan Manel Abril Campoy i M.I. Sra. Eulàlia Amat Llari, ha adoptat la resolució següent:

ANTECEDENTS DE FET

I.- La representació processal de la Sra. Sanç va interposar demanda, de data 16-3-2004, envers el Sr. Sancho segons la qual sol·licitava la condemna del defenent al pagament de la quantitat de 2.321,24 euros, amb més els interessos legals i amb imposició de les costes processals.

La representació processal de la part defenent va oposar-se a la demanda, per escrit de data 3-5-2004, i va demanar que es desestimés la demanda i que s'imposessin a la part agent les costes del procés.

II.- L'Hble. Batlle va dictar sentència, de data 26- 2-2007, en la que s'estableix: "DECIDEIX: Que estimant en la seva major part la demanda formulada per la Sra. G.Sanç, C.Sanç, A.Sanç, ha de condemnar i condemna el Sr. Sancho a pagar a l'agent la quantitat de 2.254,71.- EUR més els interessos legals meritats per la mateixa calculats al tipus legal a comptar del dia 3 de maig del 2004 i fins el dia del total pagament, i a pagar la totalitat de les costes judicials ocasionades, inclosos honoraris d'advocat i procurador a acreditar en període d'execució de sentència".

III.- La representació processal de la part defenent ha interposat recurs contra la resolució d'instància i, per escrit de data 18-5-2007, ha formular llur escrit de conclusions, en virtut del qual i en consonància amb els arguments que esgrimeix, demana la revocació de la sentència d'instància. Per el contrari, la part recorreguda, per escrit de contesta a les conclusions, de data 13-6-2007, demana que es procedeixi a la confirmació de la resolució d'instància, amb imposició de les costes processals a la part recurrent.

Ha actuat com a magistrat ponent el M.I. Sr. Joan Manel Abril Campoy.

FONAMENTS DE DRET

I.- L'objecte del present recurs rau en la reclamació per part de l'agent d'una sèrie de despeses que s'indica foren contretes durant la convivència dels litigants i que van ser sufragades únicament per l'agent, quan s'havien de satisfer per meitats (despeses comunes) o bé íntegrament a càrrec del defenent, atès que eren despeses privatives del mateix. En aquest ordre d'idees, la recurrent argument, en primer terme, que les circumstàncies personals de la parella no han estat adequadament valorades, per la qual cosa l'argumentació de la resolució judicial, segons la qual no esdevé d'aplicació la doctrina sobre la contribució a les càrregues en una unió estable, sinó la tesi de l'enriquiment injust, ha de decaure. I, en segon terme, manifesta que, en contra del que s'assenyala a la resolució recorreguda, sí que va contribuir el Sr. Sancho a les despeses que generava la convivència. Afegeix, de forma subsidiària, que el passament de comptes que s'ha portat a terme ha estat erroni.

La primera qüestió objecte del recurs ha de ser resolta favorablement a la tesi del recurrent. S'ha d'indicar que en la pròpia demanda (foli 10) la part actora manifesta que va viure amb el defenent en parella i que la convivència es va perllongar fins el mes de juliol de 2003, de forma que calia que contribuís a les despeses comunes. I la mateixa conclusió s'obté de la lectura de l'escrit de contesta a la demanda, de manera que s'admet també pel defenent que la relació que es va establir entre ells fou de parella.

La sentència d'instància fonamenta la negativa a considerar la situació de convivència dels litigants com a una unió estable pel fet que la durada de la convivència és inferior als dos anys, que el defenent passava llargues estades a l'estranger i que no conta provat que hagi participat en el sosteniment de les despeses familiars. Al respecte, aquesta Sala ha de discrepar amb la resolució d'instància i manifestar el que segueix. En primer terme, el fet que s'addueixi que el defenent no ha contribuït a les despeses comunes no pot ésser emprat com a argument per a considerar o no l'existència d'una unió estable de parella, tota vegada que la convivència more uxorio es pot haver produït i algun dels convivents haver mancat a la seva obligació de contribuir proporcionalment als seus ingressos i patrimoni al sufragament de les despeses comunes. Nogensmenys no es pugui emprar com a argument per a negar la qualificació d'unió estable, aquesta Sala efectuarà amb posterioritat les consideracions oportunes respecte de si ha contribuït el defenent o no, en consonància amb la prova practicada i atès que constitueix un dels motius objecte del present recurs.

En segon terme, que la durada sigui inferior als dos anys, si bé pot tenir la seva transcendència quan existeixen normes que requereixen un mínim de convivència per tal que a les parelles estables els siguin d'aplicació dels conseqüències jurídiques previstes a la norma, res pot impedir que una convivència entre dues persones majors d'edats en els mateixos domicilis i al llarg de quasi dos anys hagi de ser entesa com una convivència de parella o "more uxorio", no solament perquè així resulta dels fets que es troben a les actuacions, sinó a més perquè explícitament es troba reconegut pels propis litigants en els seus escrits rectors.

I, en tercer terme, perquè el fet que el defenent hagi efectuat diferents estades a l'Argentina (folis 72, 73, 87 i 88), aquest fet no impedeix la conceptuació de la relació entre els litigants com a parella, atès que convivien en el mateix domicili abans i després dels viatges i ambdós han reconegut a la demanda i a la contesta, encara que ara la part recorreguda modifiqui la seva qualificació i l'adeqüi a la sentència d'instància, que conformaven una parella que convivia i, precisament, és en ares a aquesta convivència conjunta que es fonamenta la demanda de reclamació de determinades despeses sufragades per un convivent a favor de l'altre o en proporció major de la que li correspondria; ço que seria inviable si no hagués existit la relació de convivència ara refusada.

Per consegüent, s'escau acollir aquest motiu de recurs i estimar que la relació que va unir als litigants fou una relació estable i anàloga a la relació matrimonial.

II.- Establerta la consideració anterior, aquesta Sala entén que la convivència en les unions estables genera una sèrie de despeses que ad intra han de ser suportades pels dos convivents. I la forma de sufragar aquestes despeses per part de les unions estables exigeix diferenciar entre aquelles despeses privatives d'un dels convivents, de forma que si han estat abonades per l'altre es generarà el corresponent dret al reembors, mitjançant la gènesi d'un dret de crèdit, i les despeses comunes, que són aquelles que han de ser satisfetes pels dos convivents en proporció als seus ingressos, i en el seu defecte, a llur patrimoni, tota vegada que tenen a veure amb el manteniment de la parella i dels fills, si n'hi ha, siguin comuns o no, i d'acord amb els nivell de vida de la mateixa.

Per tant, s'han d'analitzar les diferents partides que es reclamen i procedir a l'estudi separat de les mateixes. La primera de les despeses és la referent al lloguer de l'Aparthotel el conseller. Quant a aquesta despesa, s'ha d'indicar que la mateixa correspon al lloguer de l'apartament 104 pel període de 3 de juliol a 3 d'agost de 2002, quedant pendent un import de 400 euros. Aquesta factura va a nom del Sr. Sancho i fou abonada per la part agent amb càrrec a la seva visa el dia següent a la seva emissió (foli 15), constant la indicació Aparhotel conseller, per la qual cosa s'escau mantenir la condemna a l'abonament de la meitat (200 euros), sense que pugui acollir-se la tesi del recurrent, segons la qual s'hauria de descomptar 100 euros de la paga i senyal, tota vegada que ca prova existeix a les actuacions que fos el Sr. Sancho qui hagués abonat íntegrament l'esmentat acompte.

Respecte del bitllet de vaixell de Mallorca fins a Barcelona, la referida despesa ha de ser exclosa de la condemna del defenent, atès que el justificant de visa que es troba al foli 14 no permet tenir per acreditat el concepte en el qual s'efectua el pagament.

En relació al bitllet d'avió d'Argentina, consta a les actuacions, i així mateix ho reconeix de nou el recurrent en el seu escrit de conclusions, que el Sr. Sancho admet que l'import del bitllet d'avió pel seu viatge fou avançat per la Sra. Sanç, per la qual cosa s'escau també confirmar aquest extrem de la condemna, tota vegada que cap argument en contra de la inclusió d'aquesta partida aporta la part recurrent.

III.- I, en darrer terme, convé analitzar la partida relativa al lloguer relatiu a les cinc darreres mensualitats de convivència. Manifesta la Sra. Sanç en la prova de confessió que el Sr. Sancho mai ha contribuït a sufragar les despeses de la convivència conjunta i que els diners que percebia els enviava al seu país d'origen. Nogensmenys, consta provat a les actuacions que els ingressos de la Sra. Sanç es situen entorn dels 1.200 euros, sense que s'hagi acreditat, per part seva, d'on provenen els altres ingressos en efectiu que reflecteix el seu compte (foli 26) i sense que hagi provat l'existència d'altres ingressos al respecte. En canvi, existeixen al seu compte diferents ingressos en efectiu durant els mesos de febrer a juny, que abonen la tesi de la part defenent segons la qual s'hauria contribuït a les despeses comunes, mitjançant ingressos en efectiu, i que s'adequa amb el fet que aquest cobrés els seus xecs i efectués ingressos al compte de la seva companya sentimental, més si es té en compte que al foli 64 es certifica que el Sr. Sancho no ha efectuat cap transferència a l'Argentina entre el 3 de juliol de 2002 i 2 de juliol de 2003. En definitiva, dels fets referits es pot presumir amb un enllaç directe i precís que els ingressos en efectiu provenien del Sr. Sancho, per atendre les despeses comunes que generava la convivència, relativa al lloguer de l'habitatge i altres despeses. I, en consonància amb aquest raonament, s'ha d'excloure també de la condemna la partida relativa als lloguers que es reclamava i que la sentència concedia.

IV.- L'estimació parcial del recurs s'ha de traduir en la no imposició de les costes processals d'aquesta alçada i, atesa l'estimació parcial de la demanda, no procedeix tampoc efectuar imposició de les costes processals de la instància a cap de les parts litigants.

Decisio

Vistos la legislació vigent i els Usos i Costums aplicables al present cas,

La Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra,

DECIDEIX

ESTIMEM EN PART el recurs interposat per la representació processal del Sr. Sancho contra la sentència, de data 26-2-2007, i revoquem la seva part decisòria en el sentit de declarar que s'ha d'estimar la demanda interposada per la part agent i condemnar al Sr. Sancho a l'abonament de la quantitat de 968,06 euros, amb més els interessos legals a comptar des del dia 2 de juliol de 2003. No procedeix efectuar imposició de les costes processals de primera instància ni d'aquesta alçada.

Així per aquesta nostra resolució, de la qual en serà tramés testimoni a l'Hble. President de la Batllia, per al seu coneixement i als efectes escaients, definitivament jutjant, ho pronunciem, manem i signem.