Sentència disciplinària policial sobre el Govern d'Andorra

Sentència

Magistrats

Elsa Puig Muñoz Alexandra Cornelia Sola

SENTÈNCIA 41-2025 DE 22/09/2025

Ponent : Manzanares

Data : 22/09/2025

Sala : Tribunal Superior de Justícia - Sala Administrativa

Referència : TSJA.- 0000033/2025

Nig : : 5300545320240000070

IU : ECLI : AD: TSJA:2025:00041

SENTÈNCIA 041-2025

PARTS :

APEL·LANT: GOVERN D'ANDORRA

Representant: Sra. Gomila

Advocat Gabinet Jurídic: Sra. Campillo

APEL·LAT: Sr. Morell

Representant i advocat: Sr. Palomo

COMPOSICIÓ DEL TRIBUNAL

President: Sra. Elsa PUIG MUÑOZ

Magistrades: Sra. Alexandra CORNELLA SOLÀ

Sra. Manzanares

Objecte: Expedient disciplinari policia.

Andorra la Vella, a la data consignada al marge.

El Tribunal Superior de Justícia, Sala Administrativa ha vist el recurs d'apel·lació a les actuacions número 2000035/2024.

En la tramitació d'aquestes actuacions han estat observades les prescripcions legals, i ha estat ponent la magistrada Sra. Manzanares, la qual expressa el parer del Tribunal.

Antecedents de fet

ANTECEDENTS DE FET

1.- El lletrat Sr. Palomo, actuant en nom i representació del Sr. Morell, va interposar en data 29 d'agost del 2024 demanda jurisdiccional contra la resolució de Govern núm. 400774/2024, de data 10 de juliol del 2024, que desestima el recurs formulat contra la resolució governativa, de 17 d'abril del 2024, quina declarà que l'agent de policia era responsable de la comissió d'una falta molt greu tipificada en l'article 97, lletra s) de la Llei 8/2024, consistent en qualsevol conducta constitutiva de delicte, per la qual se li imposar una sanció disciplinària d'acomiadament i d'inhabilitació temporal per un període de sis mesos per prestar serveis en qualsevol lloc de treball de l'Administració general.

2.- En la sentència número 000024/2025, del 10/04/2025, el Tribunal unipersonal de Batlles ha estimat la demanda tot declarant que la resolució del Govern del 10/07/2024 no és ajustada a dret i, als fins que legitimen l'activitat administrativa, en quant a la concreta sanció imposada que anul·la per considerar-la materialment desproporcionada, i incompatible amb el principi d'equilibri sancionador que exigeix el Conveni europeu de drets humans i la doctrina consolidada del TEDH, i doncs, per vulneració del dret fonamental a no patir una càrrega sancionadora excessiva derivada dels mateixos fets ja valorats penalment; El tot "sense perjudici de que en base als fets declarats provats i a les circumstàncies analitzades, l'Administració pugui valorar la imposició d'una sanció disciplinària d'acord amb l'establert en el fonament de dret Vuitè".

3.- En el seu escrit d'apel·lació, el Govern al·lega, en substància, que:

- La sentència apel·lada obviava que cap de les penes imposades pel Tribunal penal incidia en la condició funcionarial de l'interessat, i la sanció d'acomiadament i d'inhabilitació temporal imposada en el marc de l'expedient disciplinari, no derivava de la condemna penal. Així el Tribunal penal únicament limitava el seu pronunciament a l'àmbit penal, i en aquest descartava imposar a l'agent la pena d'inhabilitació. No obstant reconeixia la potestat de l'administració per imposar una pena d'inhabilitació en el marc de l'expedient disciplinari, doncs la sanció administrativa tenia una finalitat diferent que no era altra que preservar la bona imatge del Cos i la disciplina institucional, entre d'altres.

- Malgrat el Tribunal penal no havia imposat una pena d'inhabilitació a l'interessat, res impedia que ho fes l'administració en el marc del corresponent expedient disciplinari.

- Les sancions d'acomiadament i, inhabilitació no s'havien aplicat de forma automàtica sinó que s'havien adoptat en el marc d'un procediment administratiu plenament garantit, en el que s'havien respectat els principis de contradicció, audiència i presumpció d'innocència i, fonamentat en els fets objectivament acreditats en la sentència penal ferma.

- La qualificació de la infracció com a molt greu s'ajustava als tipus disciplinaris previstos legalment, i la sanció era una de les que es preveien expressament per aquest tipus, i li havia estat imposada una vegada efectuada la corresponent valoració del fet concret.

- La sanció no era excessiva, arbitrària ni desproporcionada, doncs es trobava dins del marc legal, i responia a una finalitat legitima. Era necessària perquè altres sancions menors eren insuficients per restablir l'ordre jurídic alterat i la confiança institucional. També era proporcional perquè guardava una relació raonable amb la gravetat dels fets.

- Era important valorar la gravetat de la conducta comesa per l'interessat, essent aquesta totalment incompatible amb els valors i principis que havien de presidir la conducta d'un servidor públic, i, especialment, un agent de l'autoritat, i amb l'exercici de funcions inherents a un agent de policia, devent-se tenir en compte que, a més, la conducta reprotxada s'havia comés, si bé en un context intern entre companys, sense relació jeràrquica, davant de tercers, companys de feina.

- El codi deontològic del Cos de policia d'Andorra incidia particularment en què els membres del Cos havien d'actuar, en el compliment de llurs funcions, amb absoluta neutralitat política i imparcialitat, i, en conseqüència, sense fer cap discriminació per raó de raça, religió, opinió, sexe, llengua, lloc de residència, lloc de naixença o qualsevol altra conducció o circumstància personal o social.

- La conducta de l'interessat havia erosionat la confiança institucional, i distorsionava la imatge del Cos de policia, trencant de manera irreparable el vincle de confiança entre l'Administració i el funcionari. Així la seva continuïtat en el Cos podia tenir un efecte deslegitimador dins de la institució, particularment respecte els seus companys de feina

- El Govern havia ponderat i motivat la sanció disciplinària, el tot tenint en compte la naturalesa de la infracció, la responsabilitat institucional que comportava el càrrec i l'impacte que tenia la seva conducta sobre la bona imatge així com la irreprotxabilitat de que havien de gaudir els membres del Cos de policia. A més havia tingut en compte el seu grau d'intencionalitat i grau de participació, així com el seu expedient personal.

- La inhabilitació s'havia adoptat de manera temporal, i no impedia que, transcorregut el termini imposat, l'interessat pogués tornar a prestar serveis en qualsevol lloc de treball de l'Administració general, i de forma immediata en qualsevol altra administració, doncs aquesta únicament afecta l'administració general. Per tant, no es podia parlar pròpiament de destrucció en la carrera professional de l'afectat, com ho feia el Tribunal a quo, i menys encara quan els fets s'havien comès de forma totalment dolosa, essent conscient de les conseqüències que podien comportar.

- La sentència considerava que si la sanció es produïa després de la penal, i aquesta era de més gravetat, aleshores es podia trencar l'equilibri sancionador. Aquesta interpretació comportava que la sanció de l'article 97, lletra s) de la Llei qualificada del Cos de policia, perdés tota raó de ser, doncs a la pràctica no es podria aplicar mai i quedaria desvirtuada la potestat disciplinària. En efecte, quan els Tribunals penals aplicaven una pena d'inhabilitació a un funcionari l'administració, no havia de reiterar l'aplicació d'aquesta sanció que ja havia estat imposada pels Tribunals i era plenament efectiva.

Per tot el qual demana la revocació de la sentència apel·lada i que es declari que la decisió del Govern era ajustada a dret i als fins que legitimen l'activitat administrativa.

4.- En la seva contesta, la representació processal del Sr. Morell estima, en substància, que:

- Com ho deia la sentència apel·lada, la sanció que pretenia imposar l'administració era més severa que la imposada per la via penal i aquesta consideració era també subscrita pel seu mandant.

- S'ha de prendre en consideració el context dels fets, i que aquests van tenir lloc al garatge de la policia, en un recinte privat, fora del servei de l'agent, i en un ambient en què ambdós implicats s'havien insultat de forma reciproca, a mode de juguesca al llarg dels anys, sense que mai l'administració fes res per evitar-ho. Així mateix el seu mandant, el mateix dia, va demanar disculpes a l'altre agent, ço que denotava que en el seu fur intern no havia intenció de ferir sinó d'escridassar estúpidament i inoportunament a l'altra agent.

- Els fets van ser mereixedors d'un càstig sever i d'escarni públic imposats, atesa la publicitat i ressò que se'n feu la premsa, a més d'haver estat privat de llibertat des del divendres de la seva detenció i fins el dilluns següent al migdia en què va ser posat a disposició judicial. Tanmateix, no es podia oblidar que durant tot el procés penal va estar impedit d'accedir a les dependències policials del despatx central, per evitar qualsevol contacte amb l'agent, i això no era altra cosa que apartar-lo del contacte amb es altres companys i del seu desenvolupament normal professional, i també a la promoció en el treball doncs no va poder participar als cursos formatius que s'efectuaven en el centre de treball, sense que se li oferís cap alternativa.

- No negava la gravetat dels fets i precisament per aquests havia estat objecte d'una sanció penal important.

- Sembla que la sanció disciplinària pretenia esmenar la sanció penal, amb "potser" intromissió a la separació de poders, ço que no era acceptable.

En definitiva demana la ratificació de la sentència i la desestimació del recurs d'apel·lació.

5.- La part apel·lant, en el termini conferit per formular conclusions, ha donat per reproduïts els fets i els fonaments de dret continguts en el seu escrit de contesta a la demanda i de formalització de l'apel·lació.

Essent així mitjançant Providència s'ha declarat la causa conclusió per sentència.

6.- Havent-se designat la magistrada ponent, les presents actuacions han quedat vistes per a deliberar i decidir.

Fonaments de dret

FONAMENTS DE DRET

Primer.- Competència

El Tribunal Superior, Sala Administrativa, és competent per conèixer del recurs, en aplicació de l'article 39.3 de la Llei qualificada de la Justícia.

Segon.- Fets d'interès

Esdevé pacífic que en data 30/10/2020 l'agent de policia Sr. Morell fou detingut, i posteriorment posat a disposició judicial, dictant-se al seu encontre, l'01-11-2020, aute de processament "com autor responsable d'un delicte major de discriminació, tipificat i penat a l'article 338.1 b) del Codi Penal, concorrent la circumstància agreujant d'ésser la víctima autoritat o funcionari, prevista a l'article 30.9 del Codi Penal, d'un delicte menor d'amenaces no condicionals, tipificat i penat a l'article 143.1 del Codi Penal, concorrent la circumstància agreujant d'ésser la víctima autoritat o funcionari, prevista a l'article 30.9 del Codi Penal, i d'un delicte major de descobriment de secrets, tipificat i penat a l'article 182.2 del Codi Penal, en relació amb l'article 189 del Codi Penal, decretant la seva llibertat provisional, condicionada a l'abstenció d'entrar en contacte amb Villegas, així com la de personar-se i romandre en dependències policials", entenent-se únicament a les dependències policials de XXXX (folis 1, 2 i 3 de l'expedient administratiu).

En data 03/11/2020 el M.I. Ministre de justícia i interior comunicava l'inici d'un expedient sancionador a l'encontre del Sr. Morell, tot considerant que els fets podrien ser constitutius de les faltes establertes als articles 97, apartats s) i y), 98, apartat v) i, 99, n) de la Llei qualificada del Cos de policia. Tot seguit suspenia la seva tramitació fins la resolució ferma en l'àmbit penal, i designava com a instructor a l'oficial de policia el Sr. Téllez (folis 8-10).

El Tribunal de Corts va dictar sentència el 28-04-2023 amb la següent part dispositiva:

"Condemnar Morell com autor responsable dels delictes major de discriminació per injúria pública d'una persona per raó del seu origen, i menor d'amenaces no condicionals, tipificats i penats respectivament als articles 338.1 b) i 143.1 del Codi penal, no concorrent circumstàncies modificatives de la responsabilitat penal, a la pena única de DIVUIT MESOS DE PRESÓ CONDICIONAL, amb un termini de suspensió de la condemna de quatre anys, i se'l condemna també al pagament de les despeses processals causades inclosos els honoraris d'advocat de l'actor civil, així com al pagament de la quantitat simbòlica d'1 euro a Villegas en concepte de responsabilitat civil".

Declarant els següents fets provats:

"que en data 30 d'octubre del 2020, vers les 13h45, el processat Morell, nascut el XXXX, de nacionalitat andorrana i sense antecedents penals, essent agent del Servei de Policia, es trobava assegut a l'interior del vehicle oficial UF107 juntament amb l'agent titular del carnet professional PO437 sortint del garatge del Despatx Central per dirigir-se vers el seu lloc de treball ubicat a la frontera del riu Runer, quan, trobant-se a la planta S1 i en adonar-se de la presència del també agent del Servei de Policia Villegas -PO355- així com dels Agents de Policia PO148, PO424 i PO430 i de l'Agent administratiu AD047, i desprès de demanar a l'agent PO437 i conductor del vehicle d'aturar-lo, es dirigí vers Villegas increpant-lo dient-li: "eh Judas de mierda, eres un Judas, moro de mierda, negre, vete a Melilla con tus amigos moros, te voy a matar moro cabrón" mentre feia el gest de passar-se el dit polze pel coll, reptant-lo a l'ensems a baixar a la frontera dient-li que l'apallissaria mentre es donava un cop de puny a l'altra mà, responent aleshores Villegas demanant al processat Morell que cessés en la seva actitud, continuant el processat a cridar tot dient-li: "te vas a enterar" mentre marxava del lloc. Amb anterioritat a aquestes fets, el processat Morell ja havia increpat a Villegas dient-li: "tu padre es un moro de mierda que ha nacido en Melilla".

Essent aquesta sentència íntegrament confirmada pel Tribunal Superior de Justícia, sala penal, mitjançant la sentència núm. 22-2023, del 30 d'octubre.

És així que el 17/11/2023 la M.I. Ministra de justícia i interior ordenava l'aixecament de la suspensió de la tramitació de l'expedient disciplinari núm. 37/2020, i la seva continuació, quin finalitzà amb la seva resolució per part del Govern del 17/04/2024 següent:

"Primer.- Arxivar la falta molt greu prevista a l'article 97, lletra y, de la Llei del Cos de Policia, consistent en "tota actuació que signifiqui discriminació per raó de naixença, raça, sexe, orientació sexual, religió, llengua, opinió, veïnatge o qualsevol altra condició o circumstància personal o social."

Segon-. Arxivar la falta greu prevista a l'article 98, lletra v) de la Llei del Cos de Policia, consistent en "les faltes de respecte o consideració greus i manifestes amb els ciutadans, els superiors, els subordinats o els companys".

Tercer.- Arxivar la falta lleu prevista a l'article 99, lletra n) de la Llei del Cos de Policia, consistent en "l'incompliment dels reglaments, els decrets, les ordres ministerials, les instruccions, les circulars, les notes internes o de serveu, el codi deontològic i qualsevol altra norma o ordre publicats degudament que es dictin en relació amb el funcionament i l'organització del Cos, si no resulten danys o perjudicis".

Quart.- Declarar que el Sr. Morell, agent de policia, és responsable de la comissió d'una falta molt greu tipificada en l'article 97 lletra s de la vigent Llei 8/2004, consistent en "qualsevol conducta constitutiva de delicte".

Cinquè.- Imposar a l'agent de policia, el Sr. Morell, per la comissió de la falta molt greu tipificada a l'article 97 lletra s de la Llei de referència una sanció disciplinària d'acomiadament i d'inhabilitació temporal per un període de sis mesos per prestar serveis en qualsevol lloc de treball de l'Administració general.

(...)."

Aquesta resolució ha estat confirmada en reposició mitjançant altra núm. 400774/2024, de data 10/07/2024, essent ambdues objecte del recurs jurisdiccional.

La sentència d'instància, tot i descartar la vulneració del principi de non bis in idem -per no concorre particularment la identitat de fonament o, bé jurídic protegit i, finalitat de la sanció penal i, la disciplinària-, i la inconstitucionalitat de la falta molt greu prevista a la lletra s) de l'article 97 de la Llei qualificada del cos de policia, declara que "la sanció administrativa imposada -especialment l'acomiadament i per tant l'expulsió del Cos de Policia- resulta materialment desproporcionada i incompatible amb el principi d'equilibri sancionador que exigeix el Conveni europeu de Drets Humans i la doctrina consolidada del TEDH." I, en conseqüència "anul·la la resolució administrativa en allò que fa referència a la concreta sanció imposada, per vulneració del dret fonamental a no patir una càrrega sancionadora excessiva derivada d'uns mateixos fets ja valorats penalment. Tot així, sense perjudici que, en base als fets declarats provats i a les circumstàncies analitzades, l'Administració pugui valorar la imposició d'una altra sanció disciplinària que, en base a l'article 101 i 102 LQCP, respecti els criteris de proporcionalitat, coherència amb la resposta penal i connexió material exigits per la jurisprudència europea, i que s'ajusti de manera ponderada a la gravetat real dels fets i al seu impacte institucional."

L'apel·lació es centra precisament en aquest darrer aspecte.

Tercer.- Normativa d'aplicació

La Llei qualificada del Cos de Policia estableix el següent:

"Article 95. Responsabilitat disciplinària

1. Els membres del Cos de Policia en servei actiu o, si escau, suspesos, estan sotmesos a la responsabilitat disciplinària derivada de l'incompliment d'aquesta Llei i de les normes que la desenvolupen.

2. La responsabilitat disciplinària és independent de la responsabilitat civil i penal en què puguin incórrer els membres del Cos de Policia pels mateixos fets.

3. Es considera una falta disciplinària tota acció o omissió que constitueixi un incompliment dels principis d'actuació, les obligacions i els deures als quals estan sotmesos els membres del Cos de Policia.

4. La comissió d'una falta implica l'exigència de responsabilitat disciplinària mitjançant la imposició de la sanció que escaigui en funció de la tipificació i el procediment establerts en aquesta Llei.

(...)."

"Article 97. Faltes molt greus

Es consideren faltes molt greus:

(...) s) Qualsevol conducta constitutiva de delicte."

"Article 101. Sancions

1. Per la comissió de faltes molt greus es pot imposar, alternativament o conjuntament en els supòsits de les lletres a); b) i d), i c) i d), alguna de les sancions següents:

a) Acomiadament i inhabilitació, temporal o definitiva, per prestar serveis en qualsevol lloc de treball de l'Administració general.

b) Reubicació obligatòria en un altre lloc de treball, dins o fora del Cos o del Departament de Policia, amb l'adaptació corresponent de l'estructura salarial al nou lloc de treball.

c) Destitució del càrrec de comandament, amb l'adaptació corresponent de l'estructura salarial al nou lloc de treball.

d) Suspensió temporal de les funcions de fins a un màxim de dos anys, amb la pèrdua de les retribucions corresponents."

"Article 102. Graduació

Les sancions es graduen en funció de les circumstàncies que concorren en cada cas, d'acord amb els principis generals establerts en la legislació vigent i, en concret, de conformitat amb els criteris següents:

a) Expedient personal.

b) Responsabilitat del lloc de treball.

c) Intencionalitat.

d) Pertorbació del servei o transcendència per a la seguretat pública.

e) Danys i perjudicis causats.

f) Antecedents i reiteració o reincidència.

g) Grau de participació.

h) Que els mateixos fets hagin estat sancionats en l'àmbit penal."

"Article 111. Tramitació de l'expedient en cas de procés penal

(...)

2. Quan s'estigui instruint o jutjant un procés penal pels mateixos fets que han originat o han de comportar la incoació d'un expedient disciplinari, o per altres fets que hi estiguin íntimament vinculats, s'ha d'iniciar la tramitació de l'expedient disciplinari, si no s'ha iniciat amb anterioritat, i se'n suspèn tot seguit la tramitació, la qual cosa interromp el còmput dels terminis de prescripció o caducitat, fins que recaigui una resolució ferma en l'àmbit penal.

3. La declaració de fets provats que pugui fer el tribunal penal és vinculant per a la persona o l'òrgan competent per dictar la resolució disciplinària.

(...)."

b) a més el Codi de l'administració d'acord amb el seu redactat vigent a la data de la resolució sancionadora establia el següent:

"Article 123 bis. Principis

(..)

6. No es poden sancionar novament els fets que ja han estat sancionats penalment o administrativament, quan s'aprecia identitat del subjecte, del fet i del fonament de la sanció."

Quart.- Resolució del cas

El principi de non bis in idem prohibeix, com expressament ho recull la sentència apel·lada i se'n desprèn de l'article 123 bis del Codi de l'administració, l'exercici reiterat del ius puniendi de l'Estat, quan es castiga doblement en l'àmbit penal i administratiu sancionador, proscrivint la compatibilitat entre penes i sancions administratives en aquells casos en els que es constati la concurrència de la identitat de subjecte, fets, i fonaments.

Així, perquè sigui jurídicament admissible la sanció disciplinària imposada per raó d'una conducta que ja va ser objecte de condemna penal, esdevé indispensable que l'interès jurídicament protegit sigui distint, com succeeix en les relacions de subjecció especial. I aquí, malgrat concorre identitat de subjecte i de fets -tot i l'enfocament distint d'aquests per cada jurisdicció-, no hi ha dubte i no es discuteix que no hi ha identitat de fonament jurídic, de manera que l'interès jurídicament protegit per la sanció penal i el tutelat per la sanció administrativa no avala l'aplicació del principi del non bis in idem.

A més, també consta acreditat, i és pacífic, que l'agent de policia Sr. Morell ha estat condemnat per sentència ferma com autor dels delictes major de discriminació per injúria pública d'una persona per raó del seu origen, i menor d'amenaces no condicionals, tipificats i penats respectivament als articles 338.1 b) i 143.1 del Codi penal, de manera que aquests fets s'incardinen en el supòsit de falta molt greu prevista a l'article 97 s) de la Llei qualificada del cos de policia per ésser una conducta constitutiva de delicte.

Així mateix, la resolució sancionadora imposa conjuntament les sancions d'acomiadament i d'inhabilitació temporal per un període de sis mesos per prestar serveis en qualsevol lloc de treball de l'Administració general, essent aquestes expressament previstes en l'article 101.1 a) de la Llei de constant referència.

És així que únicament resta per resoldre, i en aquest motiu es centra l'apel·lació, si aquesta mesura s'acomoda al principi de proporcionalitat que ha d'informar el dret administratiu, i això en tant que com hem vist la sentència apel·lada ha jutjat que no.

Que no, perquè en definitiva considera el Tribunal a quo que la sanció administrativa d'expulsió irrevocable del cos policial té efectes més greus que la penal, desbordant els límits de la proporcionalitat admesos, en no estar degudament justificada, i coordinada amb la penal, tot el que considera trenca l'equilibri sancionador que exigeix el Conveni europeu de drets humans, en suposar una càrrega punitiva globalment desproporcionada. Així, el Sr. Porras diu "la jurisdicció penal va decidir que no era escaient la inhabilitació sol·licitada pel Ministeri Fiscal, atès que els fets no havien estat comesos en exercici de funcions públiques, ni per motiu de l'exercici de l'autoritat pública. I el Ministeri Fiscal no va recórrer aquesta decisió que va confirmar el Tribunal Superior. Així mateix, va considerar rellevant que tant el subjecte actiu com el subjecte passiu eren agents del mateix Cos de Policia, en una relació horitzontal, sense que constés cap mena de superioritat jeràrquica ni d'abús d'autoritat. Tampoc es va acreditar que la conducta hagués estat dirigida contra ciutadans o tercers externs, sinó que es va produir en un entorn intern i restringit, en presència de companys del servei i en un context interpersonal conflictual. Aquestes circumstàncies no només fonamenten la decisió judicial de no imposar la inhabilitació, sinó que són especialment rellevants a l'hora de valorar la proporcionalitat de la resposta disciplinària posterior, que -malgrat tot- ha estat molt més greu i aflictiva que la pena penal suspesa." I, afegeix que "el fet que la comissió d'un delicte estigui tipificada com a falta molt greu dins del règim disciplinari no pot comportar, per si sol, una automatització en l'aplicació de la sanció més severa prevista legalment, com és l'acomiadament. La qualificació jurídica de la conducta com a delicte no eximeix l'Administració de dur a terme una valoració individualitzada, ponderada i ajustada a les circumstàncies concurrents, especialment quan els fets han estat ja coneguts i valorats pel poder judicial en una sentència ferma. En cas contrari, es desnaturalitza la finalitat garantida del règim sancionador administratiu, i es corre el risc que actuï com a mecanisme de duplicitat punitiva sense la necessària modulació exigida pel Conveni Europeu de Drets Humans".

Així, la sentència apel·lada raona de forma amplia el motiu pel qual considera que la sanció disciplinària, en particular d'acomiadament, no ha tingut en compte la prèvia pena imposada per la sentència penal.

I, al respecte aquest aspecte aquest Tribunal ha de convenir de forma substancial amb el Tribunal a quo.

En efecte, si s'analitza la resolució sancionadora, se'n desprèn que els criteris que s'han tingut en compte per part del Govern per imposar la sanció de separació del servei ho són "que l'interessat ha estat sancionat en el marc d'un altre expedient disciplinari, concretament en data 7 de febrer del 20234, el qual va resoldre declarar l'agent de policia (...) responsable de la comissió d'una falta greu tipificada en l'article 98, lletra v, de la vigent Llei 8/2004, consistent en "les faltes de respecte o consideració greus i manifestes amb els ciutadans, els superiors, els subordinats o els companys", i conseqüentment imposar una sanció disciplinària de suspensió de funcions per un període de set (7) dies, amb la pèrdua de les retribucions corresponents, el qual es troba en fase de recurs administratiu. També escau ponderar que els fets comesos, considerats provats per sentència ferma, evidencien el grau d'intencionalitat en haver estat declarat per l'ordre jurisdiccional penal autor dels delictes majors de discriminació per injuria publica d'una persona per raó del seu origen, i menor d'amenaces no condicionals, que, en tot cas, motiven la resolució sancionadora administrativa i, en acabat, no es pot obviar, com s'ha exposat, que l'agent del Cos de Policia expedientat ha estat condemnat com autor responsable dels delictes majors de discriminació per injuria publica d'una persona per raó del seu origen, i menor d'amenaces no condicionals, tipificats i penats respectivament als articles 338.1 b) i 143.1 del Codi penal."

Això és en definitiva:

Els seus antecedents en haver estat sancionat anteriorment per una falta de respecte o, consideració greu i manifesta amb els ciutadans, els superiors, els subordinats o els companys. Tot i, així es reconeix que aquesta sanció no és ferma en haver estat objecte de recurs.

La intencionalitat dels fets donada la pròpia naturalesa del tipus.

La seva condemna en l'àmbit penal.

Però la resolució omet qualsevol anàlisi sobre el fet que la conducta de l'agent sigui incompatible amb la seva condició de funcionari, en especial amb els valors d'exemplaritat, integritat, i respecte propis del Cos de policia o, la preservació de la seva bona imatge o, disciplina institucional, la eventual pertorbació que va produir a normal funcionament del Departament de Policia.

I tampoc l'administració valora les consideracions que va efectuar la jurisdicció penal sobre les circumstàncies concurrents, i la producció dels fets, com tampoc sobre la sanció penal imposada a l'interessat en raó dels mateixos fets, als efectes de ponderar la sanció administrativa. I això als efectes d'evitar una càrrega punitiva excessiva per l'interessat (A et B c. Norvège [GC] - 24130/11 et 29758/11 Arrêt 15.11.2016 [GC] també citada pel Sr. Porras). Això, però, no vol dir que la rellevància penal de la conducta hagi de ser necessàriament coincident amb la rellevància que ha de tenir la mateixa dins de la relació funcionarial. Però és evident que en el supòsit que la rellevància administrativa de la conducta sigui superior a la penal, almenys la sanció s'hauria de justificar, en atenció a la naturalesa dels fets, la seva repercussió, i especialment la relació funcionarial, de forma que la sanció finalment imposada no infringeixi el principi de proporcionalitat, ço que no s'ha fet aquí.

En definitiva, aquesta Sala considera que, tot i que la sanció administrativa s'hagi adoptat en el marc d'un procediment administratiu plenament garantit, amb respecte dels principis de contradicció, audiència i presumpció d'innocència, i fonamentat en els fets objectivament acreditats en la sentència penal ferma, la mateixa apareix raonada quasi exclusivament en aquesta condemna, i doncs apareix de forma automàtica.

Per tant, per aquests motius s'ha de confirmar la sentència apel·lada, en quant a l'anul·lació de la sanció disciplinària i el retorn de les actuacions a l'Administració. Ara bé, un cop acordada la retroacció, no pot el Tribunal substituir-se a l'administració en l'exercici de la seva potestat sancionadora, de manera que ha de ser aquesta la que valori en cada cas els fets i circumstàncies concurrents, tenint en compte en el moment d'imposar la sanció la pena imposada per la jurisdicció penal pels mateixos fets, sense que d'entrada no es pugui excloure cap sanció. De manera que, sobre aquest punt, la sentència s'haurà de revocar.

Cinquè.- No s'aprecien circumstàncies determinants d'una especial condemna al pagament de les despeses d'aquesta segona instància.

Decisio

DECISIÓ

En atenció a tot el què s'ha exposat, la Sala Administrativa del Tribunal Superior de Justícia, en nom del poble andorrà, decideix:

Primer.- Estimar parcialment el recurs d'apel·lació presentat pel GOVERN D'ANDORRA.

Segon.- Confirmar la sentència recorreguda, en quant a l'anul·lació de la resolució del Govern del 17.04-2024, i al retorn de les actuacions a l'administració, perquè en base als fets declarats provats, i a les circumstàncies concorrents en el present cas, pugui valorar la imposició de les sancions disciplinàries previstes a l'article 101 de la Llei de referència, tot respectant els criteris de graduació de l'article 102. Especialment haurà de tenir en compte la valoració que va efectuar la jurisdicció penal sobre les circumstàncies concurrents en la producció dels fets i, la sanció penal imposada a l'interessat en raó d'aquests mateixos fets, el tot per ponderar la sanció administrativa (als efectes d'evitar una càrrega punitiva excessiva per l'interessat).

Tercer.- No efectuar cap condemna en costes.

Aquesta sentència és ferma i executiva.

Així per aquesta nostra resolució, de la qual en serà tramès testimoni al Tribunal Unipersonal de la Secció Administrativa, per al seu coneixement i execució, ho acordem, manem i signem.