Laboral-imposició de costes al treballador (TSJC-068/12)

Sentència

Magistrats

Jean Louis Vuillemin Eulàlia Amat Llari Pere Pastor Vilanova

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

Sala Civil

TSJC-068/12

SENTÈNCIA

En nom del Poble Andorrà.-

A la vila d'Andorra la Vella, el 31 de maig de 2012.

Reunida la Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra, sota la presidència del M.I. Sr. Jean Louis Vuillemin, i els magistrats M.I. Sr. Pere Pastor Vilanova i M.I. Sra. Eulàlia Amat Llari, ha adoptat la resolució següent:

ANTECEDENTS DE FET

I.- El Sr. Cano va presentar davant de l'Hble. Batllia demanda laboral, contra la societat ORG_0, en reclamació de la quantitat de 13.093,48 EUR, en concepte d'indemnització per acomiadament improcedent i fet de forma indeguda, i de 62,5 dies de vacances, amb els interessos legals a comptar del dia de contesta a la demanda, així com les despeses judicials ocasionades, amb inclusió de les despeses d'advocat i de procurador.

II.- La societat ORG_0 va oposar-se a les pretensions de la part agent, contestant que va procedir a l'acomiadament justificat del treballador, tota vegada que el Sr. Cano no es va incorporar a treballar com li corresponia a partir de la data en que fou donat d'alta; que la quantitat deguda en concepte de vacances va ésser dipositada a l'Hble. Batllia.

III.- Per sentència de data 22 de febrer del 2012, l'Hble. Tribunal Unipersonal de Batlles, secció civil, va desestimar íntegrament la demanda de la part agent, absoldre la societat ORG_0 de tots i cadascuns dels pediments del Sr. Cano, amb imposició de les costes judicials al demandant segons disposa el darrer Considerant.

IV.- Contra aquesta resolució el Sr. Cano ha interposat recurs d'apel·lació.

Ha actuat com a magistrat ponent el M.I. Sr. Jean Louis Vuillemin.

FONAMENTS DE DRET

I.- La part que recorre manifesta que no s'ha d'imposar les costes a la part demandant, ja que el tràmit de la demanda laboral era necessari, si no el treballador no hauria obtingut el pagament de la quantitat reclamada pel concepte de vacances.

II.- L'única problemàtica que s'ha de resoldre en tràmit d'apel·lació, és la de l'imposició de les costes de primera instància.

El Sr. Cano accepta la sentència de primera instància que no fa dret a la seva petició d'indemnització per acomiadament improcedent, perquè diu que sap que ha estat imprudent i que no té les proves del que al·lega. Nogensmenys, pretén que la present acció judicial era necessària per tal de poder recuperar l'import degut en concepte de vacances, i per tant, que existia una "iusta causa litigandi" que impedeix de posar a càrrec seu les costes processals.

III.- L'article 83 del Codi de les Relacions Laborals estableix que el salari s'ha de satisfer a la persona treballadora al lloc on radica l'empresa o al domicili bancari que la persona treballadora indiqui, si ho prefereix. No consta en autes la prova que l'empresa pagava el salari del treballador mitjançant transferències al domicili bancari del treballador. Per tant, una vegada resolt el contracte de treball, el Sr. Cano havia de presenciar-se a l'empresa per tal de procedir a la liquidació dels havers laborals, d'acord amb les disposicions de l'article 99 del Codi de les Relacions Laborals. L'acomiadament va prendre efecte el dia 28 de març del 2011, data de recepció pel treballador de l'avís de comiat. El Sr. Cano no va passar a recollir el xec de liquidació prop de les oficines de l'empresa, sinó que el dia 5 d'abril va formular la seva demanda judicial. Aquesta demanda, que pot ésser considerada com una oposició del treballador a tota liquidació per mutu acord, fou notificada a la part defenent el dia 18 d'abril, i en el termini màxim de 5 dies naturals previst a l'article 99.3 del Codi de les Relacions laborals, més concretament el dia 20 d'abril, l'empresa va dipositar a l'Hble. Batllia, el xec, ja preparat des del dia 15 de març, de l'import ofert en concepte de vacances. Per tant, no es pot reprotxar res a l'empresa, en canvi sí que es pot retreure al treballador, haver entaulat la seva acció judicial en reclamació dels seus havers laborals en concepte de vacances, sense haver-se presenciat prèviament a les oficines de l'empresa per procedir a la liquidació de la relació laboral.

IV.- Per conseqüent, resultant imprudent i/o prematura la demanda del treballador, ço que justifica l'imposició de les costes al mateix, s'ha de desestimar el recurs i condemnar la part recurrent al pagament de les despeses processals de segona instància, en raó del principi de venciment, tot limitant-les a un cost raonable.

Decisio

Vistos la legislació vigent i els Usos i Costums aplicables al present cas,

La Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra,

DECIDEIX

Desestimar el recurs del Sr. ENTITY_4;

Confirmar la sentència de l'Hble. Tribunal Unipersonal de Batlles de data 22 de febrer del 2012 en tots els seus extrems i condemnar a la part recurrent al pagament de les costes processals de segona instància, sense que les mateixes puguin superar la quantitat de 300 euros.

Així per aquesta nostra resolució, de la qual en serà tramés testimoni a l'Hble. President de la Batllia, per al seu coneixement i als efectes escaients, definitivament jutjant, ho pronunciem, manem i signem.