Sentència 37-2025: Inadmissió de recurs d'apel·lació del Comú d'Andorra la Vella

Sentència

Magistrats

Elsa Puig Muñoz Anna Estragués Armengol Alexandra Cornelia Sola

Tribunal Superior de Justícia

Sala Administrativa

TSJA.- 0000008/2025

ORIGEN.- 1000029/2024 - 0

NIG: 5300545320240000052

SENTÈNCIA 37-2025 DE 22/09/2025

Ponent : Elsa PUIG MUÑOZ

Data : 22/09/2025

Sala : Tribunal Superior de Justícia - Sala Administrativa

Referència : TSJA.- 0000008/2025

Nig : 5300545320240000052

IU : ECLI : AD: TSJA:2025:00037

SENTÈNCIA 37-2025

PARTS :

Apel·lant: ORG_0

Representant: Sr. Alvarado

Advocat: Sr. Vara

Apel·lat: Sra. Talavera

Representant: Sra. Plaza

Advocada: Sra. Villalba

COMPOSICIÓ DEL TRIBUNAL

Presidenta: Sra. Elsa PUIG MUÑOZ

Magistrades: Sra. Anna ESTRAGUÉS ARMENGOL

Sra. Alexandra CORNELLA SOLÀ

Objecte: Quantia del recurs a efectes d'apel·lació és la suma gravaminis. Al procés contenciós no es pot formular adhesió al recurs d'apel·lació formulat per una altra part.

Andorra la Vella, a la data consignada al marge.

El Tribunal Superior de Justícia, Sala Administrativa, ha vist el recurs d'apel·lació en les actuacions núm. 1000029/2024.

Antecedents de fet

ANTECEDENTS DE FET

1.- La part agent va interposar demanda jurisdiccional contra la desestimació presumpta de la sol·licitud d'indemnització, per un import de 6.830,90 euros, pels danys patits al seu vehicle mentre estava estacionat a l'aparcament comunal del ADDRESS_0, al qual estava abonada i pagava mensualment l'import corresponent.

2.- En la sentència núm. 5/2025, de data 09/01/2025, el Tribunal de Batlles, en composició unipersonal, ha estimat parcialment la demanda promoguda per la part agent, i ha fixat la indemnització a rebre per la interessada en 1.200 euros.

3.- En el seu escrit d'apel·lació, el Comú estima, en substantia, que:

tal com està plantejada la demanda, únicament es pot examinar la responsabilitat extracontractual del Comú, i no existeix cap causa de responsabilitat extracontractual

no és possible determinar una concreta falta de servei del Comú que sigui separable d'una eventual -i negada- infracció de les obligacions adquirides en aquell contracte

el servei prestat pel Comú era un servei contractual, i les eventuals -i negades- deficiències en la prestació del servei ho són en el marc d'aquell servei, i no fora d'aquell

el contracte no preveia el servei de videovigilància

havia un cartell a l'entrada de l'aparcament que advertia de la presència de càmeres en aquella zona, i aquell cartell era exigència de l'article 23.2 de la Llei qualificada de seguretat privada

la finalitat dels cartells no és la de publicitar l'aparcament com a videovigilat, com sembla pretendre la demandant i accepta el jutjador, sinó la de donar compliment a una prescripció legal en matèria de protecció de dades personals, i advertir les persones que transiten per aquell indret (bàsicament a peu) que estan enregistrades en vídeo

a l'aparcament també hi ha un altre cartell de dimensions i visibilitat molt més grans, en el que adverteix, en tres idiomes, que "L'entitat explotadora no es fa responsable de robatoris o danys causats per tercers al vehicle o al seu contingut"

la sentència no raona, ni tan sols de forma succinta, per quin motiu un cartell obligatori advertint de la presència d'una càmera de videovigilància tindria més força de convicció per generar en la usuària la creença que l'aparcament era videovigilat, que un panell de grans dimensions situat a l'entrada del pàrquing advertint del contrari, o que un contracte signat per ella en el que no apareix cap esment a la vigilància dels vehicles estacionats

la sentència no explica quines són les mesures de seguretat que s'haurien vist compromeses, ni tampoc quins són els elements de prova que ho "acrediten abastament", com es recull a la pròpia sentència

l'eventual -i negada- falta de servei s'hauria de produït en el marc de la relació contractual, i no en la relació de subjecció entre l'administració comunal i els ciutadans, però és clar que el Comú, com a Administració pública, no té un deure genèric de vigilància dels vehicles estacionats en els aparcaments (comunals o no) i, per tant, no es pot apreciar la falta de servei invocada per la sentència.

4.- En la seva contesta, la Sra. Talavera estima, en substantia, que:

la relació contractual entre l'entitat explotadora i la part agent es limita a la posada a disposició d'un espai d'aparcament, i no inclou en cap cas la vigilància

no està procedint a exigir una responsabilitat contractual a l'entitat explotadora en base a un contracte (tal com ja s'admet de contrari en el seu escrit de recurs d'apel·lació), sino una responsabilitat extracontractual per la manca de servei del ORG_0, per comprometre's a prestar un servei en base a un cartell en compliment de la legislació en matèria de protecció de dades però després no fer-ho

es podia legítimament considerar que l'aparcament comunal es trobava sota la vigilància del ORG_0, i si es disposés de les gravacions de les càmeres de seguretat, aquesta podria emprar accions de reclamació de danys i perjudicis al veritable causant dels mateixos

no s'ha acreditat que la vigilància s'hagués dut a terme per part del personal de vigilància a càrrec del Comú, ni tan sols de les rondes realitzades, la qual cosa porta a concloure que la vigilància que es va fer no va tenir la cobertura adequada, ja sigui en les plantes soterrànies o en les plantes superiors.

Seguidament, en el mateix escrit la part agent formula el que anomena un recurs d'adhesió.

5.- En el tràmit de conclusions la part apel·lant, desprès d'argumentar que en el procés contenciós no era possible l'adhesió al recurs d'apel·lació, va confirmar les seves al·legacions, i el mateix succeí amb la part apel·lada.

6.- Havent-se designat la magistrada ponent, van quedar vistes les actuacions per a deliberar i decidir.

7.- Per providència de data 30/07/2025 es va atorgar a les parts un termini comú de vuit dies per fer al·legacions sobre la possible inadmissibilitat del recurs, tenint en compte que la indemnització fixada a la sentència és de 1.200 euros, i que qui l'ha apel·lat és el Comú que va ser condemnat a indemnitzar a l'actora amb aquesta quantitat.

En el tràmit conferit, la representació de la part agent va sostenir que, com sigui que ha formulat adhesió al recurs d'apel·lació formulat pel Govern, i que "la pretensió de la Sra. Talavera en aquesta segona instància no és només modificar el repartiment de la responsabilitat, sinó també aconseguir el ple rescbalament del dany sofert, que s'eleva a 6.819,35 EUR, essent en conseqüència aquesta, la veritable dimensió econòmica del debat plantejat", i conclou que el recurs és admissible.

D'altra banda, la representació del Comú va defensar que l'aplicació estricta del principi "de minimis non curat Praetor" hagués hagut de conduir a la inadmissió del recurs, però que, tenint en compte "el recurs fou admès a tràmit, ha fet objecte d'un escrit d'oposició per la part apel·lada i, posteriorment, ambdues parts han formulat llurs respectius escrits de conclusions, de forma que la tramitació s'ha completat, i només resta pronunciar la sentència. Declarar ara la inadmissiblilitat, després de tots aquests tràmits, suposaria una vulneració dels principi d'economia processal, de seguretat jurídica i de confiança legítima". Afegeix també que el recurs planteja, a més a més, una qüestió jurídica d'interès que no ha estat mai encara resolta per la Sala Administrativa, com és la possibilitat de recurs d'adhesió en el judici contenciosa-administratiu, i que "Per consegüent, la seva resolució planteja un interès jurisprudencial que va més enllà del privat de les parts".

Fonaments de dret

FONAMENTS DE DRET

Primer.- Competència

El Tribunal Superior, Sala Administrativa, és competent per conèixer del recurs, en aplicació de l'article 39.3 de la Llei qualificada de la Justícia.

Segon.- Qüestió prèvia: inadmissibilitat del recurs per raó de la quantia.

Com s'ha dit, a la demanda es reclamava una indemnització de 6.830,90 euros, i aquesta era la quantia del recurs d'acord amb l'art. 7.1 de la Llei 9/2022, del 7 d'abril, del Procediment Contenciós Administratiu (en endavant LPCA):

"Article 7. Valor econòmic de la pretensió

1. Per fixar el valor econòmic de la pretensió s'apliquen les normes del Codi de procediment civil, amb les especialitats següents:

a) Quan la pretensió sigui d'anul·lació d'un acte, s'atén al seu contingut econòmic. Es té en compte únicament el principal, sense afegir-hi recàrrecs, interessos ni costes, excepte si el contingut econòmic d'algun d'aquests conceptes és superior al principal; en aquest cas se sumen el principal i el concepte de valor més elevat.

b) Quan la pretensió sigui de reconeixement d'una situació jurídica individualitzada, s'atén:

- Al valor econòmic total de la pretensió, si l'Administració ha denegat íntegrament en via administrativa les pretensions del recurrent.

- A la diferència entre valor econòmic total de la pretensió i el valor de l'acte que motiva el recurs, si l'Administració ha reconegut parcialment, en via administrativa, les pretensions del recurrent."

Tanmateix, als efectes de determinar si una sentència pot ser apel·lada, s'ha d'estar a l'art. 47.1 de la LPCA:

"Article 47. Recurs d'apel·lació contra sentències

1. Les sentències dictades per la Secció Administrativa del Tribunal de Batlles són susceptibles de recurs d'apel·lació davant de la Sala Administrativa del Tribunal Superior de Justícia, excepte les que resolguin assumptes de quantia inferior a 1.500 euros. El recurs d'apel·lació contra sentències obre la segona instància del procés."

Per això, només quan en el recurs d'apel·lació s'impugni una sentència que reconegui una quantitat superior a 1.500 euros, o bé desestimi un recurs en el qual la quantia reclamada era superior a aquesta xifra, o bé quan l'estimi però en una quantitat superior a 1.500 euros, el recurs d'apel·lació serà admissible.

En efecte, no s'oblidi que l'art. 7 de la LPCA, abans transcrit, ens diu que quan la pretensió sigui de reconeixement d'una situació jurídica individualitzada, s'atén al valor econòmic total de la pretensió, si l'Administració ha denegat íntegrament en via administrativa les pretensions del recurrent, i a la diferència entre valor econòmic total de la pretensió i el valor de l'acte que motiva el recurs, si l'Administració ha reconegut parcialment, en via administrativa, les pretensions del recurrent.

I és aquest mateix criteri que s'ha d'aplicar també en el cas de sentències que estimin parcialment la demanda interposada, de manera que la quantia a efectes d'apel·lació ha de ser sempre superior a 1.500 euros. En altres paraules, només quan la summa gravaminis que es discuteix en el recurs d'apel·lació sigui superior a la referida quantitat, el recurs d'apel·lació serà admissible.

Recordi's que la summa gravaminis és la quantia del perjudici o gravamen, per referir-se a la quantia de la pretensió que en el recurs s'articula, quantia que, per aquesta raó, en els supòsits d'estimació parcial en la primera instància, ha de ser fixada per a cada part apel·lant en funció del seu respectiu perjudici.

De fet, cap sentit tindria establir que la Sala Administrativa no hagi de conèixer dels recursos que siguin de quantia inferior a 1.500 euros, i permetre que, si una sentència del Tribunal de Batlles reconeix una indemnització de 10 euros, la Sala Administrativa hagi de conèixer del recurs d'apel·lació en el qual es discuteix la indemnització de 10 euros fixada, que és la summa gravaminis a efectes del recurs.

A les al·legacions presentades per les parts en el tràmit conferit, cap d'elles es mostra contrària a aquest criteri, però l'agent considera que és possible adherir-se al recurs d'apel·lació formulat pel Comú, i que, en conseqüència, la seva pretensió en aquesta segona instància no és només modificar el repartiment de la responsabilitat, sinó també aconseguir el ple rescbalament del dany sofert, que s'eleva a 6.819,35 EUR. Per la seva part, el Comú accepta obertament que, per als efectes de l'admissió d'un recurs d'apel·lació, s'ha d'estar a la summa gravaminis, però entén que, en aquest cas, com sigui que s'ha tramitat el recurs en tots els seus tràmits, no procedeix la seva inadmissió, a banda de que cal resoldre també la qüestió de si és o no possible l'adhesió en un recurs d'apel·lació tramitat per la jurisdicció contenciosa.

Però cap d'aquestes al·legacions pot tenir favorable acollida, com seguidament es veurà.

En efecte, com sigui que la sentència reconeix a la part agent una indemnització per un import de 1.200 euros, aquesta és la summa gravaminis pel Comú, la qual cosa comporta que la sentència no pugui ser recorreguda per l'Administració comunal.

En definitiva, si el legislador ha volgut que aquesta Sala Administrativa no hagi de resoldre recursos d'apel·lació en els quals la quantia sigui inferior a 1.500 euros, com efectivament es recull a la LPCA, el recurs del Comú és inadmissible. I el fet que el recurs s'hagi tramitat (inclòs el tràmit de conclusions) no impedeix que el recurs sigui inadmissible compte tingut que aquest Tribunal ha declarat de forma reiterada que les causes d'inadmissibilitat en la fase de sentència es converteixen en causes de desestimació (STSJA 42/2023, entre d'altres).

A l'últim, pel que fa l'al·legació de la part agent sobre que la seva pretensió en aquesta segona instància no és només modificar el repartiment de la responsabilitat, sinó també aconseguir el ple rescbalament del dany sofert, que s'analitza al fonament següent.

Tercer.- En el recurs d'apel·lació regulat a la LPCA no és possible l'adhesió al recurs d'apel·lació, sense que en aquest punt s'hagi d'acudir al Codi de Procediment Civil per la via de la supletorietat.

Com s'ha dit, a l'escrit d'oposició al recurs d'apel·lació, la part agent ha formulat una adhesió, tot invocant la regulació continguda en el Codi de Procediment Civil (en endavant CPC).

Doncs bé, la LPCA, no preveu la possibilitat de l'adhesió al recurs d'apel·lació -com reconeix la part agent-, ni tampoc ho feia la Llei Administrativa i Fiscal.

És cert que la disposició addicional primera de la LPCA estableix que en tot el que no estigui expressament previst per aquesta Llei, s'apliquen amb caràcter supletori les normes del CPC, però afegeix seguidament "adaptades a la mecànica del procés contenciós administratiu" i "en allò que escaigui"- Per això, la supletorietat del CPC al procés contenciós no és absolut, llevat d'aquelles remissions expresses que es fan a la pròpia LPCA al CPC (vid. la remissió en matèria de fixació de quantia, art. 7.1; de taxació de costes, art. 8.3; de capacitat per ser part, art. 9; de capacitat processal, art. 10.1; de successió processal, art. 14; de prova, art. 32.4; del procediment de revisió de sentències fermes, art. 59; i d'execució, art. 70.4, tots ells de la LPCA).

Arribats a aquest punt cal recordar que la supletorietat no és un vehicle per conferir un major àmbit d'aplicació a una altra llei -en aquest cas la llei processal civil-, sinó exclusivament per cobrir les deficiències, llacunes o mancances de la norma de remissió, en aquest cas la regulació processal contenciosa. I no es pot considerar que la manca de previsió a la LPCA de l'adhesió al recurs d'apel·lació sigui una mancança, sinó que reflecteix la voluntat del legislador de no incloure aquesta figura.

De fet, l'art. 85.4 de la Llei espanyola 29/1998, de 13 de juliol, reguladora de la Jurisdicció Contencioso-administrativa, que regula el procés contenciós en termes similars a la nostra LPCA, preveu expressament aquesta possibilitat, però no ho fa la norma andorrana.

En definitiva, en el recurs d'apel·lació contenciós no és possible l'adhesió al recurs previst al procés civil, per la qual cosa procedeix inadmetre l'adhesió al recurs formulada per la part agent, i, com sigui que aquest Tribunal encara no l'ha admès, en aquest cas la part dispositiva de la sentència així ho de declarar.

I si en el procés contenciós no és possible adherir-se al recurs d'apel·lació, la quantia a efectes d'admissió d'aquest recurs no és altra que aquella a la qual va ser condemnat el Comú, és a dir, 1.200 euros, que és inferior als 1.500 euros previstos a la LPCA per tal que el recurs d'apel·lació sigui admissible.

Quart.- Costes

No s'aprecien circumstàncies determinants del pagament de les despeses d'aquesta segona instància.

Decisio

DECISIÓ

En atenció a tot el què s'ha exposat, la Sala Administrativa del Tribunal Superior de Justícia, en nom del poble andorrà, decideix:

Primer.- Desestimar el recurs d'apel·lació presentat pel ORG_0 contra la sentència núm. 5/2025, de data 9 de gener, dictada pel Tribunal de Batlles, en composició unipersonal.

Segon.- Inadmetre l'adhesió al recurs d'apel·lació formulada per la part agent.

Tercer.- No efectuar cap condemna en costes.

Aquesta sentència és ferma i executiva.

Així per aquesta nostra resolució, de la qual en serà tramès testimoni al Tribunal Unipersonal de la Secció Administrativa, per al seu coneixement i execució, ho acordem, manem i signem.