Laboral (TSJC 043/14)

Aute

Magistrats

Joan Manel Abril Campoy Fátima Ramírez Souto Vincent Anière

TSJC-043/13

SENTÈNCIA

En nom del Poble Andorrà.-

A la vila d’Andorra la Vella, el 29 de juliol del 2014.

Reunida la Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d’Andorra, sota la presidència del M.I. Sr. Joan Manel Abril Campoy, i els magistrats M.I. Sr. Vincent Anière i M.I. Sra. Fátima Ramírez Souto, ha adoptat la resolució següent:

ANTECEDENTS DE FET

I.- En data 29-01-2002, en el marc dels autes B-106- 8/2002, el Sr. Agullo va presentar demanda laboral contra la societat Martin, SA, demanant que es condemnés a la demandada a satisfer-li la suma de 12.904,43.-euros en concepte d’indemnització per acomiadament injustificat i fet en forma indeguda, així com la suma de 29.219,41.- euros en concepte d'havers laborals impagats, al pagament dels interessos legals corresponents, i al pagament de totes les costes judicials inclosos els honoraris d’advocat i de procurador.

II.- En data 08-01-2003, en el marc dels autes B- 0016-2/2003, el Sr. Agullo va presentar demanda laboral contra la societat Martin, SA, demanant que es condemnés a la demandada a satisfer-li la suma de 11.698,31.-euros en concepte de reducció de primes, més aquella suma que resultés acreditada en el transcurs del procediment en concepte de prima i salari mínim impagats, al pagament dels interessos legals corresponents, així com al pagament de totes les costes judicials inclosos els honoraris d’advocat i de procurador.

III.- Per Aute de data 09-05-2003, es va decidir acumular els autes B-0016-2/2003 amb els B-106-8/2002.

IV.- L’Hble. Tribunal Unipersonal del Batlle va dictar Sentència, de data 20-12-2012, decidint “que he d'estimar i estimo, en part, la demanda presentada pel Sr. Agullo contra la societat mercantil "Martin, SA", i condemno a aquesta darrera a pagar al Sr. Agullo les quantitats de DOTZE MIL NOU-CENTS QUATRE EUROS AMB QUARANTA-QUATRE CENTIMS (12.904,44) en concepte d'acomiadament injustificat i improcedent, de VINT-I-NOU MIL DOS-CENTS DINOU EUROS AMB QUARANTA-UN CÈNTIMS

(29.219,41) en concepte de liquidació dels havers laborals, i de VINT-I-VUIT MIL DINOU EUROS AMB VUITANTA-TRES CÈNTIMS (28.019,83) en concepte de prima, majorades en els interessos legals meritats des de la fermesa de la sentència i fins a la seva total liquidació, així com en les costes processals causades, inclosos els honoraris d'advocat i els de procurador.”

V.- Contra aquesta resolució ambdues parts han interposat recurs d’apel·lació, essent el del Sr. C. condicionat al de la societat Martin, SA.

La representació processal de la societat Martin, SA, demana la seva revocació en el sentit de desestimar la demanda, amb imposició de les costes d’ambdues instàncies al demandant.

La representació processal del Sr. Agullo demana la seva revocació parcial en el sentit de condemnar la defenent a pagar l'import de 48.000.-euros en concepte de prima en lloc de 28.019,83.-euros, amb imposició de les costes de segona instància a l'adversa.

Ha actuat com a magistrat ponent el M.I. Sr. Vincent Anière.

FONAMENTS DE DRET

I.- Els deures de congruència i de motivació fan necessari examinar en primer lloc el recurs de la societat Martin, SA, quin concerneix l'existència d'un acomiadament i la realitat dels havers laborals com de la prima. En segon lloc examinarem el recurs del Sr. Agullo quin només concerneix el càlcul de la prima.

II.- El primer greuge del recurs de l'empresa és en relació amb l’existència d’un acomiadament ja que entén que només existeix un desistiment unilateral de l’assalariat. Argumenta en essència que: 1) el Sr. Agullo havia indicat voler dimitir el dia 10-01-2002 però va canviar d’opinió i va decidir finalitzar la relació laboral el dia 31-12-2001, tot i oferint la seva col·laboració en cas de necessitat per a ajudar la nova direcció; 2) no és veritat que se li va ordenar romandre permanentment localitzable telefònicament fins al dia 10- 01-2012; 3) la data de dimissió al 10-01-2002 ha quedat desfasada per les reunions mantingudes durant el mes de desembre del 2011; 4) la denúncia que el Sr. Agullo va realitzar el dia 01-01-2002 davant la policia en nom i representació de l’hotel no constitueix una prova de la continuïtat de la relació laboral; 5) és el Sr. Agullo que va fer constar el 31-12-2001 com a data de baixa en el seu butlletí de salari; 6) la pròpia sentència reconeix que les contradiccions en les respostes de les confessions i testificals no permeten determinar una data de finalització més certa que l’altra.

Ha quedat acreditat que en data 01-01-1994, el Sr. Agullo va ser contractat per la societat Martin com a director en l’establiment hoteler “Y.” gestionat per aquesta empresa. Va prestar els seus serveis fins al dia 31-05-1999, dia en el qual va firmar la quitança de la relació laboral.

En data 01-06-1999, el Sr. Agullo va començar a treballar com a director-gerent per la demandada en el mateix establiment hoteler, en el marc d’un contracte escrit de durada indeterminada.

Al 2001, el Sr. Agullo va manifestar la seva voluntat de desistir de la relació laboral, proposant el dia 10-01- 2002 com a data de finalització.

Per carta de data 08-10-2001, l'empresa li va contestar indicant “ens donem per assabentats i acceptem la seva decisió de deixar el seu càrrec de director de l'Y. el dia 10 de gener del 2002.”.

No obstant això, mitjançant una fitxa de data 31-12-2001, enregistrada el dia 03-01-2002, l'empresa el va donar de baixa prop de la CASS amb efecte al dia 31-12-2001.

La problemàtica es cenyeix a la qüestió de determinar quin abast s'ha de donar a aquest últim tràmit.

Si, com ho pretén el Sr. Agullo, la data de finalització acordada entre les parts sempre ha sigut el dia 10-01- 2002, el fet per l'empresa de donar unilateralment de baixa a l'assalariat abans del final de la relació laboral constitueix un acomiadament fet de forma indeguda donant dret a la corresponent indemnització.

Si, com ho sosté l'empresa, la data de finalització era el 31-12-2001, aquest tràmit no és més que el compliment d'una obligació legal.

El primer element a considerar, és que existeix un escrit molt clar que recull la voluntat compartida de les parts per fixar al 10-01-2002 la data de finalització de la relació laboral. Es tracta de la ja esmentada carta del 08-10-2001 a través de la qual l'empresa ha expressat la seva conformitat a la voluntat del Sr. Agullo de deixar de treballar per ella el 10-01-2002.

Del testimoniatge de la Sra. Codina, antic cap d’administració de l’Hotel, ressurt que creu recordar que la data fixada per a la finalització era el 10 de gener i que així li havia comentat el Sr. Agullo.

Així, fins a aquesta data, les parts quedaven sotmeses a les obligacions recíproques del contracte de treball. Per tant, pertocava a l'empresari aportar la prova que s'havia pactat una altra data de finalització, precisament el dia 31-12-2001.

En relació a dita prova, l’element essencial de l'empresari és l’existència d'una reunió de data 13-12- 2001 en la qual el Sr. Agullo hauria decidit d'una nova data. Però, les proves practicades no han confirmat aquesta versió.

Si el Sr. J.Codina, secretari de la societat defenent, ha afirmat que la reunió sí que havia existit, en presència del Sr. Varesc, del Sr. J.Codina i del Sr. Manzanares, aquesta asseveració no s'ha pogut confirmar.

De contrari, el Sr. Agullo en la seva confessió en judici (folis 188-635) ha negat l'existència de tal reunió i el propi Sr. Varesc, President de la societat defenent, ha manifestat que no recordava haver participat a dita reunió o si es va celebrar una altra reunió, sinó que el Sr. Agullo li havia comentat que volia marxar a finals d'any.

D'altra banda, sempre ha afirmat el demandant que, el dia 29-12-2001, s’havia celebrat una reunió on el Sr. R. havia informat als caps de seccions que el Sr. Agullo deixaria d’ocupar el seu càrrec a partir del 11-01-2002.

Malgrat el Sr. Varesc ha manifestat no recordar-se’n, l’existència d'aquesta reunió ha quedat acreditada mitjançant les proves testificals, sense però que s'estableixi amb claredat qui eren tots els participants ni que es confirmi totalment quina data de finalització es va citar.

Nogensmenys, el Sr. A., antic “Maître d'hotel” va manifestar recordar-se que “se'ls hi va dir que Agullo estaria els últims 10 dies localitzable, no estant però més a l'hotel”.

El Sr. T., cap de cuina, ha afirmat que s'ha comentat en el decurs de la reunió que el Sr. Agullo es quedaria fins el dia 10 de gener.

El Sr. R., subdirector durant 2 mesos a partir del 01-01- 2002 ha declarat que se’ls hi va comunicar durant aquesta reunió que hi hauria un període de transició de 10 dies, però que finalment el Sr. Agullo no es va quedar a l’hotel més de 2 dies després de la reunió, i que algú de la direcció li havia comentat que el Sr. Agullo no es quedaria fins al dia 10.

Dites manifestacions, tot i no ser totalment coincidents, són compatibles amb la versió de l'agent segons la qual el Sr. R. li havia demanat de no venir més a l'hotel però de quedar-se en posició de “permanent localització telefònica fins al dia deu de gener”.

A més, existeix un element objectiu que permet considerar que el Sr. Agullo ha continuat treballant ençà del 31-12- 2001.

En efecte, apareix que els dies 1 i 2 de gener del 2002 ha exercit tasques pròpies a la seva funció de director, doncs ha realitzat uns tràmits en relació a un robatori perpetrat en dit establiment durant la nit del 31-12-2001 al 01-01-2012.

La demandada ho reconeix però explicant que no va actuar com a director i que es tracta d'una ajuda puntual a la qual el Sr. Agullo s'havia compromès el dia de la reunió del 13-12-2001 per facilitar el canvi de responsables de l?hotel, però aquesta versió no queda acreditada.

Per conseqüent, aquest aspecte del recurs s'ha de desestimar.

III.- El segon greuge és en relació amb la demanda en concepte de dies de descans, festes i vacances. La part recurrent sosté que: 1) en la seva qualitat de director-gerent, el Sr. Agullo era l’únic responsable de la gestió del personal, ell inclòs i es tractava d’un càrrec de confiança; 2) per conseqüent tenia total llibertat d’horari i no estava sotmès a les estrictes disposicions del reglament laboral; 3) el tribunal havia de prendre en compte aquest extrem i no simplement donar força probatòria a les mencions dels butlletins de salari; 4) el Sr. Agullo ha realitzat tots els dies de descans, celebrat els dies de festa laborals i Z. de les seves vacances; 5) en cas contrari seria una liberalitat per decisió seva en tant que director-gerent i no podria anar en contra dels seus propis actes i 6) no s’ha acreditat que el Sr. Agullo hagi efectuat la corresponent partida pressupostaria per a fer front als conceptes que ara pretén que se li endeuten.

Els arguments de l’empresari es poden resumir a dos, el primer que es tracta d’un càrrec de confiança i el segon que la posició de director gerent fa que el Sr. Agullo era l’únic responsable que els treballadors cobressin els havers laborals deguts i fessin les vacances i festius.

Però, pel que fa el primer argument, és cert innegable que el Sr. Agullo ostentava un càrrec de confiança, i així ho precisa el contracte, no essent sotmès per conseqüent a les estrictes disposicions del reglament laboral pel que fa als seus horaris.

Nogensmenys, el fet d'ostentar un càrrec de confiança no pot privar l'assalariat del seus drets a gaudir de vacances i de dies de descans. Es tracta de drets irrenunciables al qual no es pot renunciar, sigui expressament o tàcitament i, en matèria de vacances, pertoca a l'empresari aportar la prova que ha respectat les seves obligacions.

Pel que fa al segon argument, s’ha de dir que cap element s’ha aportat per desvirtuar els butlletins de salari, la veracitat dels quals no pot ser contradita per l’empresari pel sol fet que concerneixen l’assalariat que té la posició més alta en l’establiment. Al contrari pertoca a dit empresari, instaurar un sistema indiscutible de realització dels butlletins de salari per tal d’assegurar els drets de tots els assalariats, sobretot que, com encertadament recordat pel primer jutjador, existeix una presumpció de veracitat dels butlletins de salari remesos per l'empresa a l'assalariat.

Al respecte, el que ha quedat acreditat mitjançant les testificals dels treballadors és que una empresa gestora externa confeccionava els butlletins de salari en base a les informacions que li feia arribar el cap de recepció, Sra. Romeu

A més, la Sra. S.Codina, cap d’administració al moment dels fets, ha manifestat que al seu coneixement no era possible que el Sr. Agullo anotés dies de vacances sense el control de la Sra. Romeu

Així cap reprotxe o dubte existeix en relació als butlletins de salari.

En quant a l'argument que el fet que Sr. Agullo no hauria realitzat tots els dies de descans, ni celebrat els dies de festa laborals ni Z. de les seves vacances es podria considerar com una liberalitat, i que per tant no podria anar en contra dels seus propis actes, s'ha de dir que tal raonament no es pot acceptar en matèria laboral, ja que, com s'ha dit abans, es tracta d'uns drets irrenunciables, fins i tot per un càrrec de confiança.

Finalment, el fet que no s’hagi acreditat que s’havia previst al nivell comptable una partida pressupostaria per a fer front a dits conceptes és insuficient per desvirtuar aquests elements.

Per conseqüent, aquest aspecte del recurs també s'ha de desestimar.

IV.- El tercer greuge és en relació a les primes. L’empresa fa valdre en substància que: 1) s’havia de determinar l’establiment d’una prima fidel als estats comptables reals de l’empresa; 2) per això, pel que fa la prima corresponent al període juny 1999- maig 2000, s’ha decidit d’una auditoria dels estats financers quina ha demostrat que els estats comptables no havien estat confeccionats d’acord amb els principis de comptabilitat general; 3)la prima rebuda era un mer avançament elaborat en base a un full de càlcul elaborat unilateralment pel Sr. Agullo sense respectar els protocols comptables; 4) el treball d’auditoria va portar a una reorganització i revisió per obtenir una correcta aplicació de les normes comptables així com a unes reclassificacions; 5) la manca de documentació comptable s'explica pels dèficits en la gestió portada pel Sr. ENTITY_4; 6) la sentència entén inapropriadament que imputar el lloguer de l’establiment hoteler seria modificar substancialment les condicions salarials doncs la imputació de dit lloguer és justificada com ho reconeix la pròpia sentència; 7) la sentència no és pronuncia sobre la qüestió de les immobilitzacions i 8) del dictamen pericial de l’empresa Z. es desprèn que no deu res en concepte de prima.

S’ha d’exposar primerament que, pel que fa a la remuneració, el contracte estipula que el salari correspon a : 12 mensualitats de 569.533 pessetes una prima anual d’un 9% del total del cash flow net abans d’amortització, amb la precisió que, en tot cas, el Sr. Agullo, “cobrarà un salari mínim de 10.500.000.-Ptas anual en el cas que la prima del 9% afegida a les mensualitats pactades en l'apartat primer d’aquest article no arribi a aquest import.”.

Apareix que, desprès d'haver pagat la prima corresponent al període comptable tancat en data 01/06/1999- 31/05/2000, l'empresa va determinar l'existència d'un descompte per un total equivalent a 11.698,31.-euros i va retenir aquest import sobre la prima meritada pel període 01/06/2000-31/12/2001.

Esquemàticament, l'origen d'aquesta diferència ve per canvis de criteri d’imputació comptable en relació al fet de considerar com a despeses uns conceptes anteriorment comptabilitzats com a amortitzacions, i al fet de comptabilitzar de manera retroactiva un lloguer pagat a la societat Martin, propietària de l’hotel.

Abans d'estudiar el fons de la qüestió dels càlculs, s'han de fer unes consideracions prèvies.

En primer lloc, s’ha de constatar d'una banda que les parts han pactat una prima calculada sobre un concepte comptable finalment bastant imprecís, atès les diverses definicions i manera de calcular el cash flow, sense preveure cap mètode fiable de referencia o de càlcul. D’altra banda, hem de constatar que no s’han aportat en autes uns elements prou complerts i precisos per determinar amb total precisió l’import de les primes.

De fet, el gabinet Z., pèrit de la part defenent, precisa que el seu informe comporta una important limitació ja que, en relació a la primera prova sol·licitada consistint en efectuar un contrast entre els documents aportats i els justificants comptables, conclou que li ha sigut impossible realitzar-la, atès la impossibilitat de disposar de la documentació suficient.

Però, aquesta realitat i aquestes dificultats comptables de cap manera poden portar a considerar, com ho fa la part empresarial, que no hi ha lloc a establir ni determinar cap xifra en concepte de prima i que per conseqüent s'hauria de concloure a la desestimació de la demanda.

Al contrari, s’han de determinar els drets de l’assalariat en funció dels elements d’autes per tal de determinar dits drets amb la més gran precisió possible.

En segon lloc, no s'ha de perdre de vista que consta en autes una acta de protocol·lització davant del notari de Y. (foli 607) d'un document en el qual, el Sr. Garzón, nou director de l'hotel del mes de gener al mes de novembre del 2002, declara que el Sr. Varesc i el Sr. J.Codina l'hi havien comunicat que s'havia manipulat la comptabilitat amb la finalitat de no pagar la prima que corresponia al Sr. Agullo.

En tercer lloc, en data 13-09-2000, el president de la societat, Sr. Varesc, va enviar al Sr. Agullo una carta indicant “ha sigut un plaer el revisar amb tu aquest matí els comptes positius del darrer exercici...t'adjunto copia de la transferència bancària corresponent a la prima anual contractada i ben merescuda.” (foli 82).

Força és de constatar que aquesta formulació és poc compatible amb l’afirmació de l'empresa que les parts havien acordat que el pagament de la prima només s’havia fet en concepte d'avançament provisional i que els comptes de l'exercici no es podien considerar com a tancats.

Fetes aquestes consideracions prèvies, considerem que de l’estudi dels elements comptables que consten a les actuacions i en particular l'informe pericial del gabinet Z. (folis 1008 a 1032) i de l'informe pericial del Sr. B. (folis 1044 a 1082), valorats en el seu conjunt, no es pot més que compartir el criteri i el raonament del primer jutjador, qui, en base als elements recollits en aquests informes, ha realitzat un analitzi molt detallat i motivat, recollit en els CONSIDERANTS XV i XVI, i que s'ha de confirmar, amb les precisions següents.

Pel que fa a la qüestió de les amortitzacions i la seva requalificació en despeses, el perit designat per la part agent, Sr. Recio, exposa que no tots els imports dels conceptes que haurien de justificar el descompte que es va practicar sobre la prima ja percebuda corresponen als conceptes comptables aplicats. En particular, el pèrit precisa que els imports en concepte d’obres de jardí, decoració de nadal, compra carpa, adquisició central telefònica i adquisició equip informàtic no es podien imputar com a despeses i s'havien de comptabilitzar com a amortitzacions, mentre que els imports en concepte de vaixella, sí que s'havien d'amortitzar però amb unes taxes d’amortització més elevades o més ràpides.

Quant al pèrit Z., indica que en el supòsit de comptes anuals tancats, les despeses de l’exercici de les quals es té coneixement desprès del tancament, s'han de reconèixer en l'exercici immediatament posterior. Precisa que els imports en concepte d'obres de jardí (salvat la reparació d'un mur), decoració de nadal, compra carpa, adquisició central telefònica i adquisició equip informàtic s'havien de comptabilitzar com a amortitzacions.

En aquestes condicions, les referides “reclassificacions” o “ajustaments” practicats no podien, per si sol, justificar la reducció de la prima del Sr. Agullo.

Pel que fa a la imputació del lloguer amb caràcter retroactiu sobre els resultats, certament el perit explica que aquesta pràctica és acceptable al nivell comptable. Però, com ressurt clarament de les explicacions de la part defenent, aquesta decisió, més que una necessitat de rigor comptable, és el fruit de la voluntat de la societat Martin, SA, en el marc de la seva política de gestió, d'establir un mínim de rendiment dels seus negocis. Així, és amb raó que el Tribunal Unipersonal ha considerat que aquest canvi en la manera de calcular el resultat no pot perjudicar a l'assalariat quan aquesta modificació unilateral afectava de manera substancial la prima deguda i contractualment pactada.

Pel que fa a la qüestió dels càlculs, el cabinet Z. en proposa dos, sempre amb la limitació que, pel fet de no tenir la documentació suficient, s'han realitzat en base als estats financers establerts per la part defenent que el pèrit no ha pogut validar i de manera general en base a una documentació comptable que no ha pogut verificar completament.

El primer càlcul el condueix a establir una prima pendent de pagament de 2.742.902.-pessetes. Però aquest càlcul no es pot prendre en compte ja que s'ha fet en consideració al cash flow concebut com al resultat de l’exercici més amortitzacions i provisions quan el contracte estipula que la prima s'ha de calcular sobre el cash flow net abans d’amortització.

El segon càlcul sí que s'ha fet sobre el cash flow net però essent el pèrit obligat a fer una estimació del saldo intermediari de tresoreria al 31-05-2001. Sobre aquestes bases, el pèrit ha pogut determinar una prima pendent de pagament de 1.654.606.-pessetes(9.944,38- euros).

Es òbviament aquest càlcul quin és el més apropat de la realitat ja que tot i basant-se en uns elements que el pèrit no ha pogut controlar en la seva totalitat, correspon a la voluntat de les parts expressada en el contracte i ha pres en consideració uns elements objectius que són els comptes de pèrdues i guanys els quals, com ho precisa el pèrit, no són afectats per les pràctiques discutibles com és el tractament d'una despesa com una inversió o no.

A aquesta suma de 9.944,38.-euros, el primer jutjador ha sumat la de 2.042.644.-pessetes que el perit havia sostret considerant-la com pagada. De fet, no existeix en autes la prova del pagament de dita suma i aquest extrem de la Sentència s'ha de confirmar.

També ha afegit l'import de 964.858.-pessetes, corresponent a la prima meritada pel període juny 2001- desembre 2001, que el pèrit no havia comptabilitzat al no saber si el fet de dimitir unilateralment havia fet perdre aquest dret al Sr. Agullo. Però s'ha establert que el Sr. Agullo va ser acomiadat i per conseqüent és amb raó que s'ha pres en compte.

Així s'ha establert un import total i final de 4.662.108.-pessetes (28.019.-euros) al pagament del qual s'havia de condemnar la defenent.

IV.- La desestimació del recurs de la societat Martin, SA, ha de portar a la seva condemna al pagament de les costes processals en relació al seu recurs.

V.- L’únic greuge del Sr. Agullo concerneix la quantitat de la prima que li correspon quina al seu parer ha de ser la de 48.000 euros i no la de 28.019,83.-euros. Considera que l’informe del gabinet Z. no pot constituir una base adequada per a determinar el correcte import de la prima. Afegeix essencialment que: 1) la part defenent no ha volgut aportat en autes la documentació en relació a l’exercici comptable 2001, necessària a la bona realització de la prova pericial; 2) aquesta actitud no pot perjudicar a l’assalariat i s’ha de considerar que els resultats del 2011 no haguessin estat inferiors en relació als del 2010.

Però al respecte, no podem més que repetir les consideracions exposades en el CONSIDERANT III.-.

A més, no queda establert que la part defenent ha voluntàriament retingut la documentació en relació a l’exercici comptable 2001, i d'altra banda, la part agent no ha aportat cap element suficient per desvirtuar els càlculs fets pel primer jutjador en base a la pericial que ella mateixa havia sol·licitada.

De la mateixa manera que les limitacions de l'informe pericial no poden portar a negar el dret de l'assalariat a percebre la seva prima, no poden portar a considerar sense més elements o càlculs que la prima total seria de 48.000.-euros en base a la suposició que els resultats de la societat demandada no haguessin estat inferiors l'any 2001 en relació als de l'any 2000.

VI.- Malgrat la desestimació del recurs del Sr. Agullo, atès la matèria laboral del cas, la desestimació del recurs de l'empresari i el fet que el recurs del Sr. Agullo era condicionat al de la contrapart, escau imposar a aquesta darrera les costes en relació al dit recurs.

Vistos la legislació vigent i els Usos i Costums aplicables al present cas,

La Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d’Andorra,

DECIDEIX

DESESTIMAR els recursos de la societat Martin, SA, i del Sr. Agullo contra la Sentència de l’Hble. Tribunal Unipersonal del Batlle de data 20-12-2012, que confirmem íntegrament;

IMPOSAR a la societat Martin, SA, les costes judicials d’aquesta alçada en relació a ambdós recursos, inclosos les despeses d'advocat i de procurador.

Així per aquesta nostra resolució, de la qual en serà tramés testimoni a l’Hble. President de la Batllia, per al seu coneixement i als efectes escaients, definitivament jutjant, ho pronunciem, manem i signem.

Decisio

Vistos la legislació vigent i els Usos i Costums aplicables al present cas,

La Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d’Andorra,

DECIDEIX

DESESTIMAR els recursos de la societat Martin, SA, i del Sr. Agullo contra la Sentència de l’Hble. Tribunal Unipersonal del Batlle de data 20-12-2012, que confirmem íntegrament;

IMPOSAR a la societat Martin, SA, les costes judicials d’aquesta alçada en relació a ambdós recursos, inclosos les despeses d'advocat i de procurador.

Així per aquesta nostra resolució, de la qual en serà tramés testimoni a l’Hble. President de la Batllia, per al seu coneixement i als efectes escaients, definitivament jutjant, ho pronunciem, manem i signem.