Acord d'execució saig. No admissibilitat de l'oposició en aplicació art. 391.1 del CPC. Manca absoluta de fonament. Costes.

Aute

Magistrats

CARLES CRUZ MORATONES JAUME TOR PORTA VINCENT ANIERE

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

Sala Civil

TSJC.- 0000088/2026

ORIGEN: 7000004/2026 - 0

NIG: 5300542120180002075

AUTE 000130-2026 DE 13/09/2026

Ponent : Sr. Carles CRUZ MORATONES

Data : 13/09/2026

Sala : Tribunal Superior de Justícia - Sala Civil

Referència : TSJC.- 0000088/2026

Nig : 5300542120180002075

IU : ECLI : AD:TSJC:2026:00130A

AUTE 000130/2026

PARTS:

Apel·lant: Sr. Carmel

Representant: Sra. Gisela

Advocat: Sr. Elena

Apel·lat: Sr. Armindo

Representant: Sr. Alonso

Advocat: Sr. Nick

COMPOSICIÓ DEL TRIBUNAL:

President: Sr. Jaume TOR PORTA

Magistrats: Sr. Vincent ANIÈRE

Sr. Carles CRUZ MORATONES

OBJECTE: Acord d'execució saig. No admissibilitat de l'oposició en aplicació art. 391.1 del CPC . Manca absoluta de fonament. Costes.

Andorra la Vella, a 13 de setembre del 2026.

En nom del Poble Andorrà.-

Reunida la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia d'Andorra ha vist el recurs d'apel·lació a les actuacions més amunt referenciades.

En la tramitació d'aquestes actuacions han estat observades les prescripcions legals, i ha estat ponent el magistrat Sr. Carles CRUZ MORATONES, el qual expressa el parer del Tribunal.

ANTECEDENTS DE FET

1.- Per escrit presentat en data 6/03/2026, el Sr. Carmel va formular escrit d'oposició a l'Acord d'execució formulat en data 27/01/2026 pel Saig, Sr. Cornelis, tot sol·licitant que "es tingui per instat per aquesta part ESCRIT D'OPOSICIÓ a l'Acord d'execució formulat en data de 27 de gener del 2026 pel Saig Cornelis en el marc de l'expedient NUM000 amb expressa condemna en costes processals de la adversa, inclosos els honoraris d'advocat, procurador i taxes judicials". Dit escrit ha estat registrat amb el número d'autes incidentals 7000004/2026.

2.- El Tribunal de la secció civil ha dictat un aute en data 20/03/2026 amb la següent part decisòria :

"Primer.- No admetre a tràmit l'oposició a l'Acord d'execució formulada pel Sr. Carmel per escrit de data 6 de març de 2026, tot i confirmant l'Acord d'execució dictat en data 27 de gener de 2026 pel Saig, Sr. Cornelis, en el marc de l'expedient NUM000.

Segon.- No efectuar cap pronunciament en costes processals.

Tercer.- Notificar la present resolució al Sr. Carmel i al Saig ( art. 393

i

392.5 in fine del Codi de procediment civil

)".

3.- El 7/04/2026, la part apel·lant ha formulat recurs d'apel·lació contra aquest aute en el marc d'aquest procediment civil abreujat en la peça d'impugnació d'acord del saig.

Considera que donat que ell és el propietari de l'immoble ha instat una acció tendent a que li sigui reconeguda la propietat, i que per aital motiu el Sr. Armindo no està legitimat activament per executar la resolució que se li ha acordat i a l'ensems que el títol executiu no és l'adequat per donar-li compliment en els termes establerts pels tribunals.

4.- El 6/05/2026, la part apel·lada ha presentat el seu escrit d'oposició al recurs d'apel·lació i sol·licita que es desestimi el recurs d'apel·lació formulat, es confirmi la resolució d'instància i s'imposin les costes processals al recurrent incloses les d'advocat i procurador.

FONAMENTS DE DRET

Primer.- Objecte del recurs.

En el present incident d'execució, el batlle de la secció civil 7 no admet a limine l'escrit d'oposició de la part executada i recurrent perquè considera que aquest s'autoproclama propietari de l' ADR000, situat al ADR001 i, per aquesta raó, ha interposat una demanda declarativa de domini que "té moltes possibilitats" de prosperar i això fa que no es pugui executar la sentència d'un procediment de tutela sumària de la possessió que va ser obtingué al seu favor pel seu germà Armindo i se li lliuri a aquest aquella finca doncs no n'és el propietari i no està legitimat per instar l'execució de la sentència interdictal que el beneficia.

La part contrària s'oposa al recurs i demana la seva desestimació i la imposició de costes.

Segon.- Legislació i jurisprudència sobre la cosa jutjada i el dret a l'execució de les resolucions en els seus propis termes.

Davant de tal confusió conceptual, convé fer unes precisions declaratives per persuadir al recurrent de la seva manca de raó.

Ja hem tingut ocasió d'examinar en altres supòsits la interferència d'un litigant per obstaculitzar l'execució d'una sentència degut a accions processals posteriors que ha incoat. Per exemple, en el cas TSJC 012/2026 de 3/7/26 vàrem establir el següent:

"La fermesa d'una resolució judicial que decideix sobre el fons de la controvèrsia desplega una eficàcia vinculant que transcendeix aquell procés i s'imposa als òrgans jurisdiccionals en actuacions posteriors. En aquest sentit, cal distingir la cosa jutjada formal, entesa com la invariabilitat de la resolució dins del mateix procediment un cop exhaurits o no exercits els recursos legalment previstos, de la cosa jutjada material, que expressa la força obligatòria del pronunciament ferm sobre el fons respecte de qualsevol ulterior controvèrsia en què el decidit pugui tenir rellevància.

El fonament d'aquesta institució es troba en les exigències de seguretat jurídica i de tutela judicial efectiva. La jurisdicció no pot restar indefinidament oberta sobre una mateixa qüestió, ni les parts poden veure sotmesa a revisió permanent una situació jurídica definitivament declarada. Allò que ha estat resolt amb caràcter ferm ha d'esdevenir estable i indiscutible (

art. 88 de la Constitució

), d'acord amb el principi "res iudicata pro veritate habetur".

La cosa jutjada material opera, tradicionalment, amb una doble funció. En primer lloc, una funció negativa o excloent, que impedeix promoure un nou procés sobre una pretensió ja decidida, sempre que concorri la identitat subjectiva, objectiva i causal exigida. Aquesta dimensió respon a la idea que ningú no pot ser obligat a litigar novament sobre allò que ja ha estat definitivament Jutjat. En segon lloc, desplega una funció positiva o prejudicial, en virtut de la qual el pronunciament ferm vincula el jutge d'un procés posterior quan el declarat prèviament constitueix un antecedent lògic, necessari o condicionant de la nova decisió. En aquest darrer cas, no es tracta d'impedir un nou procés, sinó d'evitar que un òrgan jurisdiccional desconegui o contradigui allò que ja ha estat establert amb caràcter ferm.

L'eficàcia objectiva de la cosa jutjada no es redueix, a més, a la literalitat de la part dispositiva. Comprèn també aquells raonaments que constitueixen el suport lògic i necessari del pronunciament, és a dir, la seva "ratio decidendi", així com les pretensions o qüestions que, encara que no hagin rebut una resposta expressa i separada en la decisió final, 9 han de considerar-se implícitament rebutjades en la mesura que resulten incompatibles amb el que fou efectivament declarat.

Aquesta força vinculant adquireix una especial intensitat en la fase d'execució. L'òrgan encarregat d'executar la resolució resta estrictament sotmès al títol executiu i no pot, sota l'aparença d'una voluntat d'interpretació, alterar-ne el sentit, ampliar-ne l'abast, reconèixer drets que la resolució ferma va denegar o introduir elements que no hi troben cobertura. La seva funció no és reobrir el debat declaratiu, sinó portar a efecte allò que ha estat decidit, aplicar-ho en els seus propis termes i, si escau, practicar-ne la quantificació o concreció necessària, sempre dins dels límits del títol.

A aquesta vinculació s'hi afegeix la regla de la preclusió. Les qüestions que van ser al·legades, o que van poder ser-ho oportunament en el procés declaratiu, no poden reservar-se per ser reintroduïdes posteriorment en fase d'execució o en un procediment successiu. La part no pot fragmentar artificiosament la seva pretensió, ni sotmetre-la a la jurisdicció de manera parcial i successiva, amb la finalitat d'obtenir en un moment ulterior allò que havia d'haver estat discutit i resolt en la fase declarativa del procés corresponent."

En els recursos 204/2023 i 200/2023 en els quals es pretén suspendre una execució judicial en base a dictar-se unes mesures cautelars en un procediment posterior, varen disposar que :

""L'execució de les resolucions judicials fermes suposa la satisfacció efectiva de la part que ha vist el seu dret reconegut en una resolució judicial definitiva obtinguda en un procediment judicial contradictori amb plenes garanties per a les parts, i com a tal incorpora el dret al procés degut de l'

art. 10 de la Constitució

. Per això, l'

art 394.1 del CPC

contempla unes modalitats limitades de suspensió de l'execució, preveient: "L'execució forçosa només es pot suspendre en els casos en què aquesta Llei o les altres lleis aplicables ho estableixin expressament, o quan totes les parts personades en el procés ho convinguin".

La pretensió articulada per la part recurrent no s'encabeix en cap dels supòsits previstos per la vigent norma processal per a suspendre l'execució forçosa (recordem que fan referència a la revisió, rescissió i nul·litat d'actuacions -art. 395-; a recursos i impugnacions -art. 396-; concurrència amb un procediment concursal - art. 397- i finalment prejudicialitat penal -art. 398-). En realitat mitjançant la mesura cautelar que es demana el que pretén és que el Tribunal empari un frau de llei, atropellant un principi estructural del nostre Estat de Dret, com és el de la seguretat jurídica derivada d'una Sentència definitiva anterior" (Aute d'11-2-2025, rotlle TSJC-200/2023).

I la nostra legislació ja disposa en l' article 88 de la Constitució que:

"les sentències, un cop fermes, tenen el valor de cosa jutjada i no poden ser modificades o anul·lades, llevat dels casos previstos per la llei i quan excepcionalment al Tribunal Constitucional mitjançant el procediment d'empara corresponent, estimi que han estat dictades amb violació d'algun dret fonamental."

També l' article 9.1 de la LQJ mana que

"Que els batlles i Tribunals, de conformitat amb els principis de l'

article 10 de la Constitució

, han de resoldre sobre les pretensions que els siguin formulades i només poden desestimar-les per motius formals si el defecte no es esmenable. Igualment ha d'executar i fer complir les decisions judicials en els casos que estableixin les lleis".

També l'Exposició de Motius del Codi de Procediment Civil en el seu epígraf XII titulat Execució forçosa de les resolucions judicials) recull que :

"No obstant això, en qualsevol regulació en esta matèria ha de partir del respecte dels drets dels ciutadans a l'execució com a part del dret a la jurisdicció i, correlativament, del dret a la tutela efectiva dels tribunals de justícia, que sempre han d'exercir el control de les actuacions i les diligències que es portin a terme en aquesta execució, mitjançant els recursos oportuns."

En similars termes es pronuncia l'Exposició de Motius del Codi de Procediment contenciós administratiu (VI. L'execució. El dret fonamental a la jurisdicció no s'esgota en el dret a l'obtenció d'una sentència congruent amb les pretensions exercides davant d'ella, sinó que abasta també el dret a l'execució de les sentències fermes, que és la condició de la seva eficàcia. Cal, per tant, que la Llei estableixi els mecanismes adequats per garantir-la, i aquest és l'objectiu que persegueix el títol IV.)

Així doncs el dret a l'execució de les resolucions judicials o del saig ja fermes és una vessant del dret a la jurisdicció de l' article 10.1 de la Constitució .

Tercer.- Aplicació al cas concret.

Com ja hem dit, el recurrent vol evitar que es dugui a terme una sentència ferma de la Batllia de data 5/3/25 que va ser confirmada per la sentència d'aquesta Sala de 22/9/25. En la sentència a executar es resolia que calia retornar la possessió de la finca ADR000, situat al ADR001 al Sr. Armindo, però, posteriorment, ha interposat una demanda declarativa de domini (6000235/25) el Sr. Carmel perquè considera que ha adquirit la condició de propietari per usucapió i com que aquesta demanda té "moltes possibilitats de que es reconegui la titularitat dominical" després el recorrent haurà d'interposar un nou interdicte de recobrar la possessió i, a més, haurà de demandar els danys i perjudicis soferts per la possessió de la finca pel seu germà Armindo. Com es pot constatar l'argument és tota una construcció d'eventuals expectatives futures, molt legítimes -per descomptat-, però no lo suficient per impedir que ara se li retorni la possessió de la finca a en Armindo perquè ha obtingut una decisió judicial al seu favor. Quan arribi aquell anhelat futur -si arriba- ja existeixen els mecanismes legals per emparar-lo en els seus drets.

El recurs no pot prosperar i cal desestimar-lo i confirmar l'aute impugnat.

Quart.- Pel que fa a les costes del recurs, demana el recurrent que no se li imposin perquè concorre la iusta causa litigandi que l'exoneraria excepcionalment de l'aplicació del darrer incís de l' article 354.2 del CPC que obliga a imposar-li les costes al que ha vist desestimat el seu recurs. Però no és el cas perquè el motiu del recurs voreja clarament la temeritat processal.

En atenció a tot el que s'ha exposat, el Tribunal Superior de Justícia, Sala Civil,

DECIDEIX

PRIMER.- DESESTIMAR el recurs d'apel·lació interposat pel Sr. Carmel contra l'aute de la batllia de 20 de març de 2026 que confirmem íntegrament.

SEGON.- Imposar les costes d'aquesta alçada a la part apel·lant.

Aquest aute és ferm i executiu.

Així, per aquest nostre aute, definitivament jutjant, ho manem i signem.