INCIDENT DE NUL·LITAT. No és una tercera instància. Sentència justifica quina interpretació és la correcta segons la Sala

Aute

Magistrats

ELSA PUIG MUÑOZ ALEXANDRA CORNELLA SOLA IMMACULADA RODRIGUEZ DIAZ

Tribunal Superior de Justícia

Sala Administrativa

TSJA.- 0000035/2026

ORIGEN.- 0000035/2026 - 0

NIG: 5300545320260000014

AUTE 11-2026 DE 28/07/2026

Ponent : Elsa PUIG MUÑOZ

Data : 28/07/2026

Sala : Tribunal Superior de Justícia - Sala Administrativa

Referència : TSJA.- 0000035/2026

Nig : 5300545320260000014

IU : ECLI : AD: TSJA:2026:00011A

AUTE 11-2026

PARTS:

Demandant incidental: Sr. Nelson

Representant: Sr. Albert

Advocat: Sr. Hélder

Demandat incidental: GOVERN D'ANDORRA

Representant: Sra. Susanna

Advocat: Sr. Rafael

COMPOSICIÓ DEL TRIBUNAL:

Presidenta: Sra. Elsa PUIG MUÑOZ

Magistrats: Sra. Alexandra CORNELLA SOLÀ

Sra. Immaculada RODRÍGUEZ DÍAZ

Objecte: INCIDENT DE NUL·LITAT. No és una tercera instància. Sentència justifica quina interpretació és la correcta segons la Sala

Andorra la Vella, a la data consignada al marge.

El Tribunal Superior de Justícia, Sala Administrativa, ha vist l'incident de nul·litat plantejat a les actuacions número TSJA-0000035/2026, havent estat observades les prescripcions legals. És ponent la magistrada Sra. Elsa PUIG MUÑOZ, la qual expressa el parer del Tribunal.

ANTECEDENTS DE FET

1.- En data 15/06/2026 es va dictar la sentència núm. 34/2026, per la qual es va desestimar el recurs d'apel·lació presentat per la part agent.

2.- La part agent ha interposat incident de nul·litat contra la referida sentència, havent presentat al·legacions la representació del Govern, i han quedat les actuacions per resoldre.

FONAMENTS DE DRET

Primer.- En termes generals, convé recordar que l'incident de nul·litat d'actuacions que regula l' article 18 quater de la Llei transitòria de procediments judicials no constitueix una nova instància processal, on es puguin revisar els pronunciaments de la resolució impugnada, sinó un remei extraordinari encaminat a esmenar les vulneracions del dret fonamental a la jurisdicció que s'hagin produït en un procediment conclòs mitjançant sentència o altra resolució ferma.

Segon.- En aquest cas, la part que planteja l'incident de nul·litat al·lega, en síntesi:

- La sentència núm. 34-2026 no dona una resposta suficient, real i individualitzada a diversos motius essencials del recurs d'apel·lació; substitueix l'anàlisi de qüestions nuclears per afirmacions conclusives; assumeix com a inevitable una interpretació restrictiva del requisit de "recursos anyals", sense motivar adequadament per què aquesta seria l'única lectura jurídicament possible; i descarta principis expressament invocats -confiança legítima, proporcionalitat, equitat i interpretació favorable a l'administrat-, mitjançant raonaments que no afronten el nucli de la controvèrsia plantejada.

- La Sala eleva una opció interpretativa a única lectura possible sense motivació suficient; tracta com a clara una norma que la seva pròpia jurisprudència prèvia havia reconegut com a imprecisa i mancada de definició; i invoca els criteris gramatical, sistemàtic i teleològic, però no els desenvolupa realment.

- La Llei d'Immigració no estableix una regla expressa de "ruptura de continuïtat", ni una prohibició explícita de qualsevol valoració global o material del període, i tampoc s'hi diu que una insuficiència puntual i limitada en dos exercicis dins d'un període de deu anys hagi de comportar necessàriament, i sense ponderació, la denegació de la regularització.

- La Sala converteix una possible lectura de la norma en una exigència automàtica i excloent, sense explicar per què el terme "valoració" no permet cap ponderació i per què l'expressió "per tot el temps de vigència de la residència" no pot integrar-se amb una lectura material del conjunt del període.

- El problema no és que la Sala opti per una interpretació literal, sinó que converteix aquesta opció interpretativa en una conclusió necessària, excloent qualsevol altra lectura.

- A la STJA 10/2025 es va reconèixer que el concepte de "mitjans econòmics suficients" no estava definit ni concretat ni a la LQI ni al Reglament, i que aquesta concreció hauria estat recomanable.

- La argumentació de la Sala passa directament de la constatació dels dèficits anuals a la conclusió que el requisit no s'ha complert, sense examinar si aquests dèficits puntuals equivalien realment a una manca de recursos suficients en el sentit material de la Llei.

- L'any 2014, l'Administració va acceptar una forma d'acreditació no desglossada anualment, mitjançant certificat bancari, sense exigir aleshores la reconstrucció anualitzada i retrospectiva que ara s'ha imposat com a criteri determinant. La sentència ara impugnada respon a aquesta al·legació dient que el certificat bancari aportat no acredita, aïlladament considerat, que fos l'única documentació tinguda en compte per l'Administració en aquell procediment, però el que l'agent invocava no era només l'existència d'un document bancari, sinó un comportament administratiu precedent: la renovació favorable de la residència sense exigir el desglossament anual que ara s'erigeix en requisit impeditiu.

- L'agent va al·legar que l'aplicació rígida i formalista del requisit econòmic produïa un resultat materialment desproporcionat en atenció a les circumstàncies del cas.

- Es va al·legar que davant una norma susceptible d'interpretació i davant conseqüències especialment gravoses, calia evitar la interpretació més restrictiva quan aquesta no resultés inequívocament imposada pel text normatiu, però no el principi de tutela judicial efectiva.

La part agent també va sol·licitar que s'acordés la suspensió de l'execució de la sentència fins la resolució d'aquest incident, petició que es va desestimar de forma expressa a l'aute de data 24/07/2026, que es va dictar inaudita part, com és criteri d'aquesta Sala Administrativa (Aute 38/2018, dictat al rotlle TSJA-0000075/2015).

La representació del Govern es va oposar a l'incident d'execució, tot al·legant que:

- La interpretació de la expressió "recursos anyals" que ha fet la Sala Administrativa està degudament fonamentada.

- No hi ha cap dubte que la normativa en matèria d'immigració exigeix l'acreditació anual d'uns ingressos mínims determinats -fixats en el 300% del salari mínim-, durant tot el període, sense que sigui procedent efectuar mitjanes o compensacions entre exercicis fiscals diferents.

- Quan la normativa estableix que el titular ha de disposar de recursos econòmics suficients per residir a Andorra durant tot el període de vigència de l'autorització (en aquest cas 10 anys), l'expressió no pot interpretar-se com un requisit global o acumulat referit al conjunt del període, sinó com una exigència de continuïtat temporal, compte tingut que la menció "durant" implica permanència i manteniment constant del requisit al llarg de tot l'interval temporal, no només en el còmput global. Per tant, el compliment ha de ser sostingut i ininterromput.

- Si en un o diversos anys els ingressos són inferiors al llindar exigit, en aquest cas en el exercicis de 2016 i 2018, la finalitat de la norma queda frustrada en aquell període, encara que en anys anteriors o posteriors s'hagin obtingut ingressos superiors.

- La invocació del principi de confiança legítima no pot dispensar del compliment dels actuals requisits legals, sense que eventuals pràctiques anteriors puguin consolidar situacions contraries a dret.

- La sentència del Tribunal "ad quem" objecte de nul·litat es troba degudament fonamentada i dona resposta a les pretensions formulades, i el fet que aquesta no aculli la seva pretensió no equival, en cap cas, a una manca de motivació o de fonamentació.

Tercer.- Els retrets de la part agent es poden resumir en que, al seu judici, la sentència no està convenientment motivada i que es decanta per la interpretació de la LQI que resulta més desfavorable al recurrent.

Ara bé, la sentència que l'agent pretén que s'anul·li, analitza el precedent de la STSJA 10/2025, dictada a la causa 12/2025, i destaca que la qüestió que s'analitzava en aquell cas no era la mateixa que es discutia en aquest:

"En aquell cas la persona sol·licitant no tenia ingressos, sinó dipòsits en compte corrent. Per això la qüestió que es discutia era "si es pot entendre per "recursos econòmics" els diners dipositats en compte corrent". Però en aquell procediment no es plantejava -al menys amb la claredat que es fa en el present recurs-, si es podien prorratejar els recursos del sol·licitant entre tot el període a renovar.

En qualsevol cas, l'article 2 del Reglament -abans transcrit-, parla "recursos anyals", i aquest Tribunal considera que aquesta menció només permet entendre que aquests recursos s'han d'acreditat any a any, sense que es pugui fer la interpretació que manté la part agent (ara apel·lant).

De fet, si s'hagués volgut dir que, en cas de renovació d'una l'autorització no lucrativa, els recursos econòmics a valorar havien d'haver estat deu vegades el 300% del salari mínim anyal vigent pel que fa al titular principal, al qual s'havien d'afegir el 100% d'aquest indicador per a cadascuna de les persones a càrrec, així ho hagués fet. I aquesta redacció, sens dubte, permetria sostenir la tesi de la part agent. Però la norma no diu això.

A més, la interpretació que invoca la part agent -que els ingressos obtinguts durant tot el període de l'autorització anterior es poden repartir entre els anys de la seva vigència, i que és suficient per obtenir la renovació que la mitja així obtinguda sigui igual o superior al 300% del salari mínim anyal vigent pel que fa al titular principal, al qual s'ha d'afegir el 100% d'aquest indicador per a cadascuna de les persones a càrrec-, pot portar que una persona pugui haver tingut el primer any de la seva autorització aquesta quantitat, i els nou anys posteriors, no hagi tingut cap recurs econòmic (bé sigui ingressos o dipòsits). I no és això el què diu el precepte (que parla de "recursos anuals"), ni tampoc se'n deriva de la voluntat del legislador que a la interpretació correcta sigui la que propugna la part agent, compte tingut que el que pretén és que les persones residents sense treballar al país tingut uns ingressos regulars mínims durant tot el període de la seva estada i en una quantitat mínima.

És cert que la sentència es decanta per la interpretació que els "recursos anyals" s'han d'entendre any a any, i no pel global del període a renovar dividit pels anys de l'autorització anterior, o per una compensació entre exercicis (que sembla que és la que propugna la part agent), però s'acull aquesta interpretació per ser la més respectuosa amb la redacció literal del precepte, que en cap cas parla de "la mitjana del període", ni utilitza cap expressió similar, i si així ho hagués fet, la solució hauria estat una altre.

La sentència també raona que tampoc es deriva de la voluntat del legislador que la interpretació correcta sigui la que propugna la part agent, compte tingut que el que pretén la norma és que les persones residents sense treballar al país tingut uns ingressos regulars mínims durant tot el període de la seva estada i en una quantitat mínima. De fet, si en un exercici, o en més d'un, no s'assoleix el mínim exigit per la norma, és evident que no es compleix el requisit que els recursos es tinguin durant tot el període. En definitiva, la quantitat que s'ha d'assolir anualment, compte tingut que, a més, el precepte parla de recursos "anyals", i no dels recursos "del període a renovar".

A més, la sentència considera que:

"no hi ha dubte que els dos primers (es refereix als criteris interpretatius gramatical o literal, i el sistemàtic) i el quart porten a la conclusió que els ingressos mínims s'han d'haver obtingut any a any, sense que es pugui prorratejar els ingressos entre els anys de la vigència de l'autorització que es vol renovar. De fet, la pròpia part apel·lant reconeix que el criteri literal -que és el primer criteri interpretatiu, segons el Tribunal Constitucional-, és el que propugna Govern quan afirma que "de l'aplicació literal al cas concret causa un resultat injust".

La part agent també argumenta que en la renovació de 2014 l'Administració va acceptar una forma d'acreditació no desglossada per anualitats; que la normativa aplicable aleshores era exactament la mateixa; que aquesta circumstància va generar una expectativa objectivament fundada sobre la manera d'acreditar el requisit, i que hi ha hagut un canvi interpretatiu no prou previsible i no prou explicat.

Tanmateix, i si bé és cert que amb la demanda es va adjuntar un certificat emès per una entitat bancària andorrana de data 16/04/2014 que feia referència als dipòsits de l'agent en aquella concreta data, cal dir que aquest document, aïlladament considerat, no acredita que fos l'única documentació tinguda en compte per l'Administració en aquell procediment.

En qualsevol cas, la Resolució del Secretari d'Estat de Justícia i Interior qüestionada per l'agent, justifica la seva decisió en la STSJA de data 19/03/2025 (que és la número 10/2025), per la qual cosa, i sense perjudici que abans l'Administració entengués que hi havia prou amb acreditar els diners en compte corrent a una data determinada, un criteri jurisprudencial -inexistent fins aleshores-, pot justificar el canvi de criteri, de fet, el criteri dels Tribunals ha se ser respectat per l'Administració. Recordi's que l'

article 249 del Codi de Procediment Civil

-d'aplicació supletòria en aquesta Jurisdicció-, disposa que la motivació de les sentències tenen com a finalitat l'aplicació i la interpretació del dret.

En definitiva, va ser la pròpia part agent la que va reconèixer que "de l'aplicació literal al cas concret causa un resultat injust" (el subratllat no és de l'original), com va destacar la sentència que es vol anul·lar, per la qual cosa és evident que el criteri gramatical o literal condueix a entendre que l'estranger que vol renovar la seva autorització ha d'acreditar que en disposava dels recursos mínims que exigeix la norma cada any i durant tot el temps de l'autorització anterior, i no tenint en compte el global dels ingressos obtinguts durant la totalitat del període, i a més, aquesta interpretació literal ha estat reconeguda per la pròpia part agent.

En qualsevol cas, l'aplicació del precepte s'ha de fer de forma objectiva, sense modulacions cas per cas, com sembla que és el que també pretén la part agent. A aquesta conclusió no es pot oposar que el mateix precepte parli de "valoració", com si l'Administració tingués una facultat de modular l'aplicació del precepte, quan no és així, compte tingut que les normes d'immigració han de ser les mateixes per totes les persones sol·licitants, sense perjudici que, en supòsits d'expulsió, s'hagin de tenir en compte les circumstàncies familiars, laborals i socials de la persona afectada.

La part recurrent també retreu que la sentència descarti els principis expressament invocats -confiança legítima, proporcionalitat, equitat i interpretació favorable a l'administrat-, però, com es pot comprovar, la sentència sí s'hi refereix, basta una lectura de la mateixa per comprovar-ho.

Per la resta d'al·legacions, la part agent torna a replantejar les qüestions que ja van ser resoltes en la sentència impugnada. Ara bé, que la recurrent estigui disconforme amb el contingut de la referida resolució, no suposa, evidentment, que s'hagi vulnerat el dret fonamental a la jurisdicció, ja que el text constitucional no garanteix que s'obtingui un pronunciament favorable a les respectives pretensions de les parts, sinó que aquestes siguin examinades i resoltes conforme a dret, en sentit estimatori o desestimatori.

En conseqüència, resulta clara la improcedència d'aquest incident.

Tercer.- No s'aprecia una especial temeritat ni mala fe que justifiqui la imposició de les costes causades.

DECISIÓ

En atenció a tot el que s'ha exposat, el Tribunal Superior de Justícia, Sala Administrativa, en nom del poble andorrà, acorda:

1r.- Desestimar l'incident de nul·litat d'actuacions que formula el Sr. Nelson contra la sentència número 34-2026.

2n.- No efectuar un especial pronunciament en matèria de costes.

Contra aquesta resolució hi cap recurs d'apel·lació ( article 18 quater Llei Transitòria de procediments judicials ).

Així per aquesta nostra resolució, de la qual en serà tramès testimoni al Tribunal de Batlles, Secció Administrativa, per al seu coneixementho acordem, manem i signem.