EXECUCIÓ DE SENTÈNCIES. URBANISME. PATRIMONI HISTÒRIC I ARTÍSTIC.AD-028-2/00

Aute

AUTE 2005-27 DE 19 DE SETEMBRE DE 2005

EXECUCIÓ DE SENTÈNCIES. URBANISME. PATRIMONI HISTÒRIC I ARTÍSTIC. Indemnització per la impossibilitat d'edificar al voltant de les capelles romàniques, malgrat l'autorització de què disposaven els agents. Reconeixement subsidiari de l'aprofitament urbanístic en un altre indret. Obligació de caràcter facultatiu i no alternatiu. L'incident té per objecte l'obligació principal, que només es veuria exclosa mitjançant el compliment voluntari de la subsidiària.

A N T E C E D E N T S D E F E T

1r.- En el procediment per a l'execució de la sentència d'aquesta Sala núm. 01-47, de 22 d'octubre de 2001, la Secció Administrativa del Tribunal de Batlles va dictar l'aute de 17 de març de 2004, el qual declara que el dret a la indemnització i el dret a l'aprofitament urbanístic, a què es refereix el punt b) de la part dispositiva de l'esmentada sentència, es configuren com a drets alternatius i no acumulatius, de manera que correspon al Govern determinar l'opció escollida i els termes de la seva concreció. En segon lloc, es considera el Govern desistit de l'opció concernent a l'aprofitament urbanístic, de manera que l'execució de la sentència es concreta en la determinació de l'import de la indemnització que han de percebre les demandants. En darrer terme, es determina que hi ha acord entre les parts quant a la superfície de l'immoble projectat que ha de ser objecte d'indemnització, l'import de la qual es fixarà prèvia realització d'una prova pericial.

2n.- La representació del Govern va formular incident d'execució a l'empara de l'article 110 de la Llei de la Jurisdicció administrativa i fiscal, en què sol·licita que es revoquin els apartats segon i tercer de l'aute del Tribunal de Batlles i es confirmi l'opció exercida pel Govern en favor del reconeixement d'un aprofitament urbanístic que compensi la impossibilitat d'edificar en els termes previstos en l'autorització atorgada l'any 1964.

3r.- Per la seva part, la representació dels agents s'oposa igualment als pronunciaments de l'aute del Tribunal de Batlles, i això en un doble sentit: en primer lloc es considera que la sentència de 22 d'octubre de 2001 va establir que junt amb la indemnització econòmica s'havia de reconèixer l'aprofitament urbanístic que permetia l'autorització de 1964 i, en segon lloc, nega que existeixi acord entre les parts quan a la superfície de 410 m2, corresponent a l'edifici que es podia construir segons aquella autorització.

4t.- Un cop admès a tràmit l'incident d'execució, es va donar trasllat dels escrits d'impugnació a les respectives contraparts, per tal de què poguessin contestar-los, cosa que van fer en temps i forma.

F O N A M E N T S D E D R E T

Primer.- La primera de les qüestions que resulten controvertides consisteix en determinar l'abast exacte dels pronunciaments de la sentència d'aquesta Sala de 22 d'octubre de 2001, a què abans s'ha fet referència. Sobre aquest punt, la representació de la part agent considera que li va ser reconeguda una indemnització en efectiu i, al mateix temps, l'aprofitament urbanístic derivat de l'autorització per construir que els va ser atorgada l'any 1964, i que ara no poden materialitzar per la prohibició que existeix d'edificar al voltant de les capelles romàniques. En sentit contrari, tant el Govern com la resolució que ara s'impugna sostenen que aquell disposa d'una facultat d'opció entre una i altra forma d'indemnitzar les recurrents.

Segon.- Com a punt de partida, s'han de desestimar totalment les peticions de la part agent sobre aquest punt. Si es tracta d'indemnitzar la impossibilitat actual de edificar malgrat l'autorització atorgada l'any 1964, resulta evident que aquesta reparació es pot realitzar, bé mitjançant l'abonament d'una quantitat, o bé a través del reconeixement del mateix aprofitament urbanístic en un altre indret, però el que resulta improcedent és l'acumulació d'ambdues pretensions, cosa que produiria una indeguda duplicitat. De fet, la sentència de 22 d'octubre de 2001 ja resulta suficientment clara en aquest punt, quan afirma (fonament de dret sisè) que es reconeix el dret de les agents a percebre una indemnització o, subsidiàriament, se'ls podrà reconèixer el dret a l'aprofitament urbanístic que ara no poden materialitzar.

Tercer.- Pel que fa a les pretensions del Govern, convé precisar que l'obligació que la sentència de 22 d'octubre de 2001 fa recaure sobre el mateix no és tècnicament de caràcter alternatiu, sinó facultatiu.

Les obligacions alternatives es caracteritzen pel fet de què comprenen diverses prestacions, de les quals el deutor n'ha de satisfer només una, l'elecció de la qual li correspon. Pel contrari, en les obligacions facultatives es deu un sol objecte, si bé es confereix al deutor la possibilitat de deslligar-se de la obligació mitjançant l'entrega d'un objecte diferent. Mentre que en les primeres els diferents objectes entre els quals pot optar el deutor estan in obligatione, en les segones hi ha un sol objecte in obligatione i altre o altres in solutione.

En el cas que ara es planteja, aquesta distinció suposa que l'obligació que recau sobre el Govern és la de satisfer una indemnització, si be disposa igualment de la possibilitat de complir-la mitjançant el reconeixement del dret a un aprofitament urbanístic similar en un altre lloc. Així resulta de la sentència de 22 d'octubre de 2001, quan afirma que "tot i que el dret que es reconeix a les demandants és el de percebre una indemnització en els termes exposats en l'anterior fonament de dret, subsidiàriament se'ls podrà reconèixer el dret a l'aprofitament urbanístic que ara no poden materialitzar en el lloc adient del mateix indret, que respecti les ordinacions vigents i les limitacions d'edificar al voltant de les esglésies romàniques".

Quart.- Com a conseqüència dels raonaments anteriors, resulta que l'incident d'execució ha de tenir per objecte el compliment de l'única obligació que recau sobre l'Administració general, és a dir, l'abonament d'una indemnització. Aquesta només es veuria exclosa si el Govern hagués procedit voluntariament a satisfer la pretensió subsidiària, però això no ha estat així, com es clar i notori.

En efecte, atès que l'objecte de l'obligació és únic, com abans s'ha exposat, les actuacions d'execució forçosa de la sentència han d'anar encaminades al compliment d'aquest únic objecte, de manera que no és suficient amb que l'Administració declari que opta per satisfer l'obligació subsidiària, quan aquesta és una facultat que requereix que l'opció vagi acompanyada del compliment voluntari de la mateixa.

Des d'un altre punt de vista, s'ha de considerar que l'execució de la sentència, i en concret de l'obligació principal que conté, no pot quedar subordinada de forma indefinida al procés d'aprovació de determinats instruments urbanístics, cosa que suposaria vulnerar el dret fonamental a la jurisdicció.

Per tot això, s'han de confirmar els pronunciaments de l'aute impugnat sobre la procedència de determinar l'import de la indemnització que han de percebre les recurrents.

Cinquè.- Quant als paràmetres aplicables al càlcul de la indemnització, l'aute del Tribunal de Batlles considera que hi ha coincidència entre les parts sobre la superfície que ha de ser compensada, la qual xifra en 410 m2.

Segons resulta de les sentències dictades en aquest procés, l'edifici autoritzat l'any 1964 comprenia cinc plantes i disposava d'un habitatge per planta, i aquesta ha de ser el punt de partida per a determinar l'import de la indemnització.

Ara bé, segons resulta dels informes tècnics que s'han incorporat al present incident, la superfície total de l'immoble autoritzat era de 741 m2 i no de 410. Així ho afirma la pròpia representació del Govern, quan en el seu escrit d'iniciació d'aquest incident, de data 29 de març de 2004, es remet a l'escrit que va presentar davant la Batllia el 26 de febrer del mateix any, així com als informes del Departament de Cultura i de l'arquitecte assessor del Ministeri que l'acompanyen, segons els quals l'aprofitament a compensar és de 741 m2.

En conseqüència, procedeix estimar parcialment la impugnació formulada per la part agent, en el sentit de què la superfície indemnitzable és la que s'ha assenyalat de 741 m2.

D E C I S I Ó

En atenció a tot el que s'ha exposat, el Tribunal Superior de Justícia, Sala Administrativa, acorda:

1r.- Desestimar l'incident d'execució que interposa la representació del M.I. Govern i estimar parcialment el que formula la representació de les Sres. Sanz i Gutierrez.

2n.- Confirmar en els seus propis termes l'aute impugnat de 17 de març de 2004 de la Secció Administrativa del Tribunal de Batlles, amb l'excepció de la superfície que ha de ser objecte de compensació, la qual queda determinada en un total de 741 metres quadrats.

Aquest Aute és ferm i executiu.

En conseqüència, així ho acorden, manen i signen el Tribunal, en dono fe.