Annex 1

Annex 1

Ubicació, descripció i valors de la zona arqueològica del Roc d’Enclar Situat entre la vall d’Enclar i Santa Coloma hi ha el Roc d’Enclar, un petit altiplà rocós, situat a uns 250 metres d’alçada respecte al riu Valira, sobre el qual es troba el jaciment arqueològic homònim.

Per la seva posició dins la vall central d’Andorra –bones vistes, pròxim al riu Enclar i de difícil accés– ha estat un lloc excepcional per controlar-la,.

És per això que ha patit diverses ocupacions al llarg de la seva història.

Aquestes ocupacions s’emmarquen dins de set períodes històrics: edat del bronze (2300-650 aC), edat del ferro (650-100 aC), època antiga (s. I aC-III dC), tardoantiguitat (s. IV-VII), alta edat mitjana (s. VIII-X), baixa edat mitjana (s. XI-XIV) i època moderna (s. XV-XIX).

La zona arqueològica Els elements més destacables del jaciment radiquen en les restes arqueològiques datades entre els segles IV i XIII, i en destaquen l’església de Sant Vicenç (s. VII-VIII), i les restes d’un centre productor de vi (s. IV) i d’una fortalesa (s. V-XIII).

Com a jaciment arqueològic, el Roc d’Enclar ofereix una gran complexitat perquè té un bon nombre d’estructures corresponents a fases i funcions diverses que estan superposades.

Aquest fet es combina amb la capa de vegetació que actualment cobreix bona part del jaciment, que en dificulta l’observació i la comprensió.

L’únic element que, a dia d’avui, es reconeix amb claredat és l’església de sant Vicenç d’Enclar encara que al Roc també hi ha presents altres restes que, tot i no ser tan perceptibles, són importants.

Aquestes restes són, principalment, estructures de caràcter militar, que, tot i estar molt arrasades, són bàsiques per entendre el jaciment, ja que n’ocupen bona part i responen a la necessitat principal dels antics ocupants: establir un punt de control del territori.

Aquesta necessitat perdurarà –amb algunes interrupcions– durant vuit segles i, en conseqüència, una bona part de les estructures d’ús domèstic que també han aparegut caldria relacionar-les amb les funcions militars que tindria l’assentament.

Les estructures que s’han interpretat com a espais d’ús domèstic es localitzen dins del recinte emmurallat i corresponen a espais dedicats a habitatge i emmagatzematge.

Pel que fa als espais dedicats al culte i a la inhumació, els trobem, en general, força concentrats en el vessant est del jaciment i propers entre ells.

Finalment, diverses activitats econòmiques queden reflectides en el registre arqueològic com són l’activitat agrària –feixes i sitges– o metal·lúrgica –restes d’escòria–, entre d’altres.

L’església de sant Vicenç d’Enclar El temple està localitzat a l’extrem est del jaciment, on comença el desnivell de l’altiplà i finalitza el tram de la muralla est.

El seu estat de conservació en el moment de les intervencions arqueològiques era ruïnós –situació ja descrita a mitjan segle XIX– tot i que conservava la totalitat de la planta de l’edifici, part de l’alçat dels murs i el campanar, aquest últim, en força bon estat.

Després de l’excavació, el temple fou restaurat completament.

És la imatge actual.

El temple té una nau de planta rectangular d’uns 28,51 m2, un absis quadrat de 5,76 m2 i un campanar de torre circular, tots ells construïts en un mateix moment.

La nau disposa d’una porta d’entrada situada a migjorn, de la qual no es conservava el seu alçat, igual que les finestres de l’absis.

En canvi, la porta d’accés que comunica la nau amb el campanar conservava l’arc de mig punt.

L’absis estaria separat de la nau per un arc triomfal –que tampoc s’ha conservat– i el seu paviment s’eleva respecte al sòl de la nau.

L’aparell dels murs és format per blocs de granit poc o gens retocats, col·locats en filades, a excepció del mur oest, que té un aparell d’espiga (opus spicatum) lligat amb calç.

Pel que fa a la nau, tenia un paviment de morter que més tard fou amortitzat per un enllosat de pedra i uns bancs correguts.

L’element més destacat del temple és el campanar perquè té una configuració i un estil únics a Andorra.

Es tracta d’una estructura circular bastant robusta, amb quatre finestres allargassades a cada un dels quatre vessants i set obertures en forma de ferradura a la part superior.

Per la seva forma estructural, existeixen una sèrie de paral·lels a Andorra –Santa Coloma– i l’Alt Urgell –Sant Martí d’Ars i Sant Sadurní de Gavarra– encara que tots ells s’emmarquen dins l’estil romànic.

Finalment, cal dir que la seva situació, integrada dins del perímetre fortificat, permetria atribuir-li una funció defensiva.

Els valors Estem davant d’un jaciment arqueològic d’una gran singularitat perquè té uns valors força transcendents per a la història d’Andorra.

També, dins de la seva singularitat, cal remarcar que és un espai on l’activitat humana ha estat present, de forma reiterada, des de l’edat de bronze (2300 aC) fins al segle XX de la nostra era, la qual cosa és un fet excepcional en el cas d’Andorra.

El valor històric més destacat del jaciment del Roc d’Enclar rau en el fet de ser la primera manifestació material en la història d’Andorra de la presència d’un poder exògen; és a dir, d’un poder polític extern interessat en controlar les valls d’Andorra.

Tant la construcció de l’església de sant Vicenç com l’edificació anterior de la primera fortificació són les primeres mostres de l’interès que desperten les valls d’Andorra en els poders polítics externs.

En la mateixa línia de considerar el Roc d’Enclar com un centre de poder, també cal destacar la relació que hi ha entre la fase corresponent al castell aixecat pel comte de Foix i els fets que desencadenaren la signatura del pariatge de 1288, tractat pel qual s’establien les figures dels dos coprínceps.

En l’àmbit artístic, cal remarcar que l’església de sant Vicenç d’Enclar és, juntament amb les esglésies de Santa Coloma i Sant Romà dels Vilars, una de les poques esglésies d’estil arquitectònic preromànic que es localitzen a Andorra.

A més, cal destacar el seu campanar d’estil preromànic, el qual –per la seva planta circular i pel seu disseny– la converteix en un element únic al país.

Finalment, també cal destacar les importants contribucions científiques fetes per les excavacions arqueològiques, ja que aportaren un gran volum d’informació sobre alguns dels períodes històrics més desconeguts arreu dels Pirineus, com són la tardoantiguitat i l’alta edat mitjana, fet que l’ha convertit en un referent per a la història i l’arqueologia internacionals.