Estat: vigent · Text vigent a 22/10/2026 · Dades fins al BOPA del 21/10/2026 · Publicada al BOPA núm. 7, any 2011 (02/02/2011) · Pàgina completa (historial de versions)
Text consolidat de treball elaborat per MCA Assessors a partir del BOPA. No és un text oficial: en cas de discrepància mana el BOPA. Les notes (remissions, disposicions de la llei original, correccions) són d'elaboració pròpia i estan pendents de revisió professional.
Publicar la ubicació i la descripció de la zona arqueològica del Roc d’Enclar que figura a l’annex 1.
Establir i delimitar l’entorn de protecció definitiu de la zona arqueològica del Roc d’Enclar, parròquia d’Andorra la Vella, d’acord amb el que disposen els articles 2, 7, 11, 12, 13, 14 i concordants de la Llei 9/2003 , de 12 de juny del 2003, del patrimoni cultural d’Andorra. La justificació de l’entorn de protecció que s’estableix figura en l’annex 3(a) i està representat al plànol que figura a l’annex 3(b) que es publica.
Establir els criteris arquitectònics i urbanístics definitius que han de regir les intervencions sobre la zona arqueològica del Roc d’Enclar i que figuren a l’annex 2 d’aquest Decret.
Establir els criteris arquitectònics i urbanístics que han de regir les intervencions sobre l’entorn de protecció de la zona arqueològica que figuren a l’annex 4 d’aquest Decret.
Determinar, d’acord amb el que estableix l’article 12.3 de la Llei 9/2003 , l’execució immediata dels criteris arquitectònics i urbanístics que han de regir les intervencions sobre la zona arqueològica i sobre el seu entorn de protecció, a partir de la publicació d’aquest Decret al Butlletí Oficial del Principat d’Andorra.
Instar el Comú d’Andorra la Vella a adaptar al més aviat possible la planificació urbanística de la parròquia als criteris esmentats, d’acord amb els principis d’execució i prevalença que estableix l’article 12.3 de la Llei 9/2003 .
Sotmetre al règim d’autorització prèvia establert a l’article 14 de la Llei 9/2003 , qualsevol obra o intervenció, tant si és de promoció pública com si és de promoció privada, que es vulgui realitzar sobre la zona arqueològica o sobre el seu entorn de protecció.
Aplicar totes aquelles altres mesures previstes a la Llei 9/2003 , del patrimoni cultural, derivades de l’aprovació d’aquest Decret.
Publicar aquest Decret al Butlletí Oficial del Principat d’Andorra i notificar-ho al Comú d’Andorra la Vella i a les persones propietàries afectades o concernides conegudes que consten a l’expedient.
D’acord amb el que disposa l’article 124 del Codi de l’Administració, contra aquest Decret es pot interposar recurs de reposició davant del Govern en el termini màxim de tretze dies hàbils a comptar de l’endemà de ser publicat o, si escau, de les notificacions que siguin efectuades individualment. No obstant això, segons el que disposen els articles 50.1 i 129 del mateix Codi i l’article 12.3 de la Llei del patrimoni cultural, la interposició de recurs no en suspèn l’execució.
Decret entrarà en vigor el mateix dia de ser publicat al Butlletí Oficial del Principat d’Andorra.
Ubicació, descripció i valors de la zona arqueològica del Roc d’Enclar Situat entre la vall d’Enclar i Santa Coloma hi ha el Roc d’Enclar, un petit altiplà rocós, situat a uns 250 metres d’alçada respecte al riu Valira, sobre el qual es troba el jaciment arqueològic homònim.
Per la seva posició dins la vall central d’Andorra –bones vistes, pròxim al riu Enclar i de difícil accés– ha estat un lloc excepcional per controlar-la,.
És per això que ha patit diverses ocupacions al llarg de la seva història.
Aquestes ocupacions s’emmarquen dins de set períodes històrics: edat del bronze (2300-650 aC), edat del ferro (650-100 aC), època antiga (s. I aC-III dC), tardoantiguitat (s. IV-VII), alta edat mitjana (s. VIII-X), baixa edat mitjana (s. XI-XIV) i època moderna (s. XV-XIX).
La zona arqueològica Els elements més destacables del jaciment radiquen en les restes arqueològiques datades entre els segles IV i XIII, i en destaquen l’església de Sant Vicenç (s. VII-VIII), i les restes d’un centre productor de vi (s. IV) i d’una fortalesa (s. V-XIII).
Com a jaciment arqueològic, el Roc d’Enclar ofereix una gran complexitat perquè té un bon nombre d’estructures corresponents a fases i funcions diverses que estan superposades.
Aquest fet es combina amb la capa de vegetació que actualment cobreix bona part del jaciment, que en dificulta l’observació i la comprensió.
L’únic element que, a dia d’avui, es reconeix amb claredat és l’església de sant Vicenç d’Enclar encara que al Roc també hi ha presents altres restes que, tot i no ser tan perceptibles, són importants.
Aquestes restes són, principalment, estructures de caràcter militar, que, tot i estar molt arrasades, són bàsiques per entendre el jaciment, ja que n’ocupen bona part i responen a la necessitat principal dels antics ocupants: establir un punt de control del territori.
Aquesta necessitat perdurarà –amb algunes interrupcions– durant vuit segles i, en conseqüència, una bona part de les estructures d’ús domèstic que també han aparegut caldria relacionar-les amb les funcions militars que tindria l’assentament.
Les estructures que s’han interpretat com a espais d’ús domèstic es localitzen dins del recinte emmurallat i corresponen a espais dedicats a habitatge i emmagatzematge.
Pel que fa als espais dedicats al culte i a la inhumació, els trobem, en general, força concentrats en el vessant est del jaciment i propers entre ells.
Finalment, diverses activitats econòmiques queden reflectides en el registre arqueològic com són l’activitat agrària –feixes i sitges– o metal·lúrgica –restes d’escòria–, entre d’altres.
L’església de sant Vicenç d’Enclar El temple està localitzat a l’extrem est del jaciment, on comença el desnivell de l’altiplà i finalitza el tram de la muralla est.
El seu estat de conservació en el moment de les intervencions arqueològiques era ruïnós –situació ja descrita a mitjan segle XIX– tot i que conservava la totalitat de la planta de l’edifici, part de l’alçat dels murs i el campanar, aquest últim, en força bon estat.
Després de l’excavació, el temple fou restaurat completament.
És la imatge actual.
El temple té una nau de planta rectangular d’uns 28,51 m2, un absis quadrat de 5,76 m2 i un campanar de torre circular, tots ells construïts en un mateix moment.
La nau disposa d’una porta d’entrada situada a migjorn, de la qual no es conservava el seu alçat, igual que les finestres de l’absis.
En canvi, la porta d’accés que comunica la nau amb el campanar conservava l’arc de mig punt.
L’absis estaria separat de la nau per un arc triomfal –que tampoc s’ha conservat– i el seu paviment s’eleva respecte al sòl de la nau.
L’aparell dels murs és format per blocs de granit poc o gens retocats, col·locats en filades, a excepció del mur oest, que té un aparell d’espiga (opus spicatum) lligat amb calç.
Pel que fa a la nau, tenia un paviment de morter que més tard fou amortitzat per un enllosat de pedra i uns bancs correguts.
L’element més destacat del temple és el campanar perquè té una configuració i un estil únics a Andorra.
Es tracta d’una estructura circular bastant robusta, amb quatre finestres allargassades a cada un dels quatre vessants i set obertures en forma de ferradura a la part superior.
Per la seva forma estructural, existeixen una sèrie de paral·lels a Andorra –Santa Coloma– i l’Alt Urgell –Sant Martí d’Ars i Sant Sadurní de Gavarra– encara que tots ells s’emmarquen dins l’estil romànic.
Finalment, cal dir que la seva situació, integrada dins del perímetre fortificat, permetria atribuir-li una funció defensiva.
Els valors Estem davant d’un jaciment arqueològic d’una gran singularitat perquè té uns valors força transcendents per a la història d’Andorra.
També, dins de la seva singularitat, cal remarcar que és un espai on l’activitat humana ha estat present, de forma reiterada, des de l’edat de bronze (2300 aC) fins al segle XX de la nostra era, la qual cosa és un fet excepcional en el cas d’Andorra.
El valor històric més destacat del jaciment del Roc d’Enclar rau en el fet de ser la primera manifestació material en la història d’Andorra de la presència d’un poder exògen; és a dir, d’un poder polític extern interessat en controlar les valls d’Andorra.
Tant la construcció de l’església de sant Vicenç com l’edificació anterior de la primera fortificació són les primeres mostres de l’interès que desperten les valls d’Andorra en els poders polítics externs.
En la mateixa línia de considerar el Roc d’Enclar com un centre de poder, també cal destacar la relació que hi ha entre la fase corresponent al castell aixecat pel comte de Foix i els fets que desencadenaren la signatura del pariatge de 1288, tractat pel qual s’establien les figures dels dos coprínceps.
En l’àmbit artístic, cal remarcar que l’església de sant Vicenç d’Enclar és, juntament amb les esglésies de Santa Coloma i Sant Romà dels Vilars, una de les poques esglésies d’estil arquitectònic preromànic que es localitzen a Andorra.
A més, cal destacar el seu campanar d’estil preromànic, el qual –per la seva planta circular i pel seu disseny– la converteix en un element únic al país.
Finalment, també cal destacar les importants contribucions científiques fetes per les excavacions arqueològiques, ja que aportaren un gran volum d’informació sobre alguns dels períodes històrics més desconeguts arreu dels Pirineus, com són la tardoantiguitat i l’alta edat mitjana, fet que l’ha convertit en un referent per a la història i l’arqueologia internacionals.
Justificació i definició dels criteris arquitectònics i urbanístics que han de regir les intervencions sobre la zona arqueològica del Roc d’Enclar Tenint en compte que es tracta d’un bé d’interès cultural constituït per restes arqueològiques, tot i que parcialment conegudes fins al dia d’avui, les excavacions arqueològiques que s’hi puguin dur a terme, així com les accions de conservació, de restauració, de restitució d’algunes estructures, i de revaloració del conjunt requereixen l’autorització prèvia del ministeri titular de la cultura, d’acord amb els preceptes de la Llei 9/2003 , del patrimoni cultural d’Andorra.
Cal efectuar un estudi minuciós del jaciment i de cadascun dels seus elements per tal de fer una diagnosi precisa que permeti establir i dur a terme un programa tant de prospeccions futures com de consolidació i de manteniment integral i continuat del jaciment.
Tenint en compte que les intervencions tant sobre el jaciment com sobre l’església requereixen, com per a tots els béns patrimonials, un enfocament pluridisciplinar i que no solament concerneixen la disciplina arqueològica, sinó també la de conservació i restauració del paisatge i de l’urbanisme, de l’arquitectura, així com l’etnologia i la recerca històrica, es recomana que s’estableixi un grup de treball per estudiar, de forma col·legiada, els diversos projectes possibles, que s’han de sotmetre al Consell Assessor del Patrimoni Cultural abans de ser aprovats pel ministeri encarregat de la cultura.
L’establiment d’aquest grup de treball ha de facilitar la presa de decisions sobre la conservació i la consolidació de les estructures, la seva restauració o la restitució d’elements significatius.
En cas de restauracions o consolidacions, les intervencions sobre el jaciment queden subjectes al projecte integral d’intervenció derivat de l’anàlisi i la diagnosi, i es duen a terme amb criteris científics i tècnics, amb respecte dels documents i les orientacions internacionals en la matèria (en particular del Conveni europeu per a la protecció del patrimoni arqueològic, La Valetta, 1992) i dels materials i les tècniques utilitzats en la construcció.
En el cas de la conservació i la restauració de l’església de sant Vicenç d’Enclar, requereixen un enfocament pluridisciplinari i una metodologia de treball que n’asseguri la salvaguarda física.
En aquest sentit, la Llei 9/2003 defineix, a l’article 1, el que significa la restauració, i també especifica, a l’article 15, que les intervencions de restauració efectuades en un bé immoble protegit s’han de basar en principis científics i criteris tècnics.
D’aquesta manera, tot projecte d’intervenció sobre l’església ha de contenir:
(a) Delimitació i justificació de l’entorn de protecció de la zona arqueològica del Roc d’Enclar El límit de l’entorn de protecció s’inicia, al nord, en el collet de Sant Vicenç, exactament a la cruïlla entre el camí que va a l’església de sant Vicenç i el camí d’Enclar, cota 1.155. Després continua pel traçat del camí, antic tirador, que travessa en diagonal la tartera del solà, baixant en direcció est fins al carrer dels Barrers.
A partir d’aquí va en direcció sud-est, per sobre del carrer dels Barrers, i es manté en la cota 1.000 fins arribar al punt 530827–21990, on guanya alçada per anar a buscar la base del Roc d’Enclar, la qual ressegueix fins al riu d’Enclar, en la seva confluència amb la canal de les Canadilles.
Remunta el curs per la seva riba dreta fins al punt on el travessa el camí de les Marrades; a partir d’aquí, segueix aquest camí, paral·lel al riu, en direcció nord, torna a creuar el curs d’aigua, passa per la cruïlla del camí que per la dreta, se’n va cap a sant Vicenç, i arriba al collet on hi ha el punt d’inici.
Es determina aquest entorn de protecció per a la zona arqueològica del Roc d’Enclar responent als preceptes de la Llei 9/2003 , del patrimoni cultural d’Andorra; és a dir, considerant l’espai, edificat o no, que dóna suport ambiental al bé, i que si és alterat pot afectar-ne els valors, les perspectives, la contemplació o l’estudi.
El perímetre delimitat s’estableix, doncs, en funció dels interessos patrimonials identificats i del territori en el qual es considera que les intervencions que es facin poden tenir una incidència (més o menys gran) sobre la percepció que es té del bé, ja sigui des de perspectives properes com de llunyanes, i també sobre la percepció que es té des de la zona arqueològica cap a l’exterior.
Aquest espai de suport “ambiental” és el que permet controlar les condicions que envolten el bé, susceptibles d’influir-ne o alterar-ne els valors naturals o rurals, la comprensió, la percepció i el significat.
D’aquest manera, considerant els aspectes materials i els immaterials relacionats amb la zona arqueològica, i en l’exercici de delimitació de l’entorn de protecció en relació amb el significat del lloc, s’han identificat els interessos patrimonials següents:
Justificació i definició dels criteris arquitectònics i urbanístics que han de regir les intervencions sobre l’entorn de protecció Consideracions generals Per tal d’assolir els objectius generals d’aquesta delimitació i els més específics definits per a cadascuna de les zones, el Departament de Patrimoni Cultural demanarà la documentació necessària per poder avaluar-ne el grau de compliment.
En tot allò que no quedi regulat als apartats següents, es tindran en compte les determinacions del planejament vigent així com totes les altres normatives i ordinacions sectorials que afectin l’entorn delimitat.
La preservació dels elements patrimonials preval sobre la resta de normativa urbanística del planejament.
En cas de contradiccions o dubtes, prevaldrà sempre el sentit interpretatiu més restrictiu tot avantposant la protecció a qualsevol altra determinació.
S’insta el Comú d’Andorra la Vella a adaptar al més aviat possible el planejament urbanístic de la parròquia als criteris que es defineixen a continuació, d’acord amb els principis d’execució i prevalença que estableix l’article 12.3 de la Llei 9/2003 , del 12 de juny, del patrimoni cultural d’Andorra.
Consideracions particulars L’entorn de protecció del BIC (la zona arqueològica del Roc d’Enclar) es divideix en dues zones: zona d’acompanyament i zona sensible (vegeu plànol que figura a l’annex 3(b)) que es determinen segons la seva relació amb la zona arqueològica i que responen a uns objectius concrets, per la qual cosa, en cadascuna d’elles s’estableix una regulació particular que es detalla tot seguit.
Zona 1: zona d’acompanyament
1. Caràcter general i objectius Aquesta zona la componen el jaciment, extensió sobre la qual s’han desenvolupat un seguit de campanyes arqueològiques entre els anys 1979 i 1993, i l’espai de presumpció arqueològica (EPA) determinat al seu entorn. El jaciment i el seu EPA formen part integral de l’entitat paisatgística en la qual s’integra, de manera que es demana el manteniment de la cobertura natural i vegetal d’aquesta zona, així com dels elements antròpics, per tal de preservar-ne els valors culturals, naturals i paisatgístics. Es determina que la zona és inconstruïble llevat de les eventuals edificacions que de manera excepcional es puguin bastir amb els únics objectius de respondre al descobriment i a la posada en valor de la zona arqueològica.
2. Delimitació La zona 1 coincideix amb l’espai de presumpció arqueològica i té el seu punt més septentrional en el collet de sant Vicenç, exactament en la cruïlla entre el camí que va l’església de sant Vicenç i el camí d’Enclar. La delimitació segueix en direcció est fins el punt 530672–22277, des d’on baixa 25 metres aproximadament en direcció sud fins la cota 1.135, punt 530700-22264. Es manté a la cota, encerclant el turó pel sud i després per l’oest fins arribar al riu d’Enclar en el punt 530570–22119. Remunta el curs del riu 120 metres aproximadament en direcció nord fins enllaçar amb el camí de les Marrades. Continua pel camí fins a la cruïlla i enllaça cap al collet de sant Vicenç, on hi ha el punt d’inici.
3. Criteris arquitectònics i urbanístics Control del jaciment i de l’espai de presumpció arqueològica (EPA) El jaciment és la zona conformada pel conjunt d’estructures descobertes durant les intervencions arqueològiques i l’EPA és l’espai on hi podrien haver més restes arqueològiques, al subsòl o en superfície, associades al jaciment però que, a hores d’ara, no han estat detectades. Cal, doncs, garantir el control de l’EPA i la preservació de les restes arqueològiques ja conegudes. Per assolir aquests objectius cal:
1. Caràcter general i objectius La zona 2, anomenada zona sensible, es defineix per un espai paisatgísticament homogeni i que alhora caracteritza i acompanya la percepció cognitiva del bé. Les antigues zones de conreu han estat abandonades, i només una mínima activitat ramadera explota encara els vessants i la part superior del roc. La vegetació natural, doncs, ha recuperat el terreny i es distribueix en funció de les diferents localitats que defineixen l’orientació del roc. L’objectiu de la zona és mantenir el Roc d’Enclar com una zona d’interès paisatgístic i cultural.
2. Delimitació La zona 2 té l’inici del seu perímetre a la cruïlla del camí d’Enclar i de l’antic camí tirador que pujava pel vessant solà i que actualment té el pas barrat pel risc d’allaus de roques. Segueix el traçat d’aquest i travessa en diagonal la tartera del solà, baixant en direcció est fins al carrer dels Barrers. A partir d’aquí va en direcció sud-est per sobre del carrer dels Barrers i es manté en la cota 1.000 fins arribar al punt 530827–21990, on guanya alçada per anar a buscar la base del Roc d’Enclar, la qual ressegueix fins a la confluència del riu d’Enclar amb la canal de les Canadilles Remunta el curs del riu per la seva riba dreta fins al punt on el travessa el camí de les Marrades; a partir d’aquí segueix aquest camí, paral·lel al riu, en direcció nord, fins que el torna a creuar. A partir d’aquí, coincideix amb el límit exterior de la zona
1. Gira en direcció sud per seguir el curs del riu uns 120 metres, punt 530570–22119, on tomba cap a l’est i s’adapta a la corva de nivell dels 1.135 metres d’alçada i la ressegueix per encerclar el turó pel sud i per l’est. Uns metres per sota del collet de sant Vicenç guanya alçada i torna a la cruïlla del punt d’inici.
3. Criteris arquitectònics i urbanístics Medi ambient El caràcter paisatgístic de la zona exigeix un mínim d’intervencions. Així, doncs, aquesta zona ha de privilegiar el manteniment del caràcter natural i rural del paisatge per preservar-ne les característiques d’interès ambiental, cultural i visual. Per assolir aquests objectius cal: