laboral, desistiment justificat, àmbit objectiu de l'article 91.1.h) LRL

Sentència

Magistrats

JAUME TOR PORTA VINCENT ANIERE CARLES CRUZ MORATONES

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

Sala Civil

TSJC.- 0000033/2026

ORIGEN: 3000403/2024 - 0

NIG: 5300542120240002287

SENTÈNCIA 000059-2026 DE 14/05/2026

Ponent : Sr. Jaume TOR PORTA

Data : 14/05/2026

Sala : Tribunal Superior de Justícia - Sala Civil

Referència : TSJC.- 0000033/2026

Nig : 5300542120240002287

IU : ECLI : AD:TSJC:2026:00059

SENTÈNCIA 000059/2026

PARTS:

Apel·lant: Sra. Josepa

Representant: Sra. Jacqueline

Advocat: Sr. Paul

Apel·lat: ORG000

Representant: Sra. Leonor

Advocat: Sr. Custodi

COMPOSICIÓ DEL TRIBUNAL:

President: Sr. Jaume TOR PORTA

Magistrats: Sr. Vincent ANIÈRE

Sr. Carles CRUZ MORATONES

OBJECTE: laboral, desistiment justificat, àmbit objectiu de l'article 91.1.h) LRL

Andorra la Vella, 14 de maig del 2026.

En nom del Poble Andorrà.-

Reunida la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia d'Andorra ha vist el recurs d'apel·lació a les actuacions més amunt referenciades.

En la tramitació d'aquestes actuacions han estat observades les prescripcions legals, i ha estat ponent el magistrat Sr. Jaume TOR PORTA, el qual expressa el parer del Tribunal.

ANTECEDENTS DE FET

1.- El 14/10/2024, la representació processal de la Sra. Josepa va interposar demanda en exercici d'acció laboral contra la societat ORG000, sol·licitant es dictés Sentència declarant el seu desistiment de la relació laboral que les unia com a justificat, condemnant la demandada al pagament de les quantitats de 7.165,50.- € en concepte d'indemnització, 4.939,79.- € d'havers laborals i altres 21.567,50.- € en concepte d'indemnització per danys i perjudicis, el tot incrementat d'interessos i costes processals, fonamentant la seva pretensió en una situació d'assetjament i discriminació per raó d'embaràs i maternitat.

2.- L'11/11/2024, la representació processal de la societat demandada s'oposava a les pretensions de la part actora, sol·licitant es dictés Sentència desestimant la demanda i imposant a la part demandant el pagament de les costes ocasionades.

3.- Celebrat el judici oral, la Batllia dictava Sentència el dia 15/01/2026 a través de la qual va desestimar íntegrament la demanda, absolent la part demandada de tots els pediments formulats i imposant les costes processals a la part actora.

4.- La representació processal de la treballadora ha formulat recurs d'apel·lació contra aquesta resolució demanant que es dicti Sentència en aquesta alçada revocant la decisió d'instància i en el seu lloc acollint les pretensions que es contenien en el seu escrit rector, imposant a la demandada el pagament de les costes ocasionades en ambdues instàncies.

La part recurrent sosté en síntesi i , en primer lloc, que la sentència incorria en una manca de motivació material i en incongruència omissiva, en la mesura que construïa la seva decisió prescindint de proves essencials aportades al procés, especialment la prova clínica i psicològica i la documentació acreditativa del context de pressió, sense efectuar-ne una valoració expressa ni implícita.

En segon lloc, denuncia un error en la valoració de la prova, atès que el tribunal de primera instància hauria descontextualitzat la prova central -l'enregistrament de la reunió- i ignorava o menystenia les restants proves, arribant a conclusions contràries al contingut literal i conjunt del material probatori.

En tercer lloc, s'al·lega una incorrecta apreciació dels fets en relació amb l'existència de pressions i coaccions, en haver qualificat de simples advertiments el que la recurrent considera actuacions intimidatòries destinades a forçar la seva renúncia, així com haver atribuït sense base probatòria una actitud provocadora a la treballadora.

En quart lloc, es combat la qualificació jurídica de l'extinció de la relació laboral, sostenint-se que la sentència aplicava de manera errònia l' article 91.3 de la Llei de relacions laborals en considerar-la un desistiment unilateral, quan de la prova resultaria un desistiment justificat per vulneració de drets fonamentals i situació de pressió laboral.

En cinquè lloc, es denuncia l'error en la valoració de la retribució variable, en haver estat qualificada de gratificació excepcional, malgrat existir indicis suficients de la seva naturalesa salarial.

Finalment, s'impugna el pronunciament en matèria de costes, per considerar-lo automàtic i mancat de motivació, així com contrari als principis propis de la jurisdicció laboral i a l'existència de dubtes fàctics i jurídics rellevants en el cas.

5.- La representació processal de la societat demandada s'ha oposat al recurs d'apel·lació articulat demanant la confirmació íntegra de la resolució dictada per la Batllia, imposant a la part recurrent el pagament de les costes ocasionades en aquesta alçada.

En primer lloc, amb caràcter principal, es planteja una objecció processal prèvia, sostenint-se que el recurs no s'ha interposat correctament contra la resolució pertinent, per la qual cosa se sol·licita la seva inadmissió i la fermesa de la sentència de primera instància.

Amb caràcter subsidiari, es defensa la plena correcció de la sentència recorreguda, afirmant-se que és jurídicament adequada, degudament motivada i ajustada a la valoració racional de la prova, sense que el recurs identifiqui cap error jurídic real, sinó únicament una discrepància amb el resultat.

Es rebutja l'al·legada manca de motivació, sostenint-se que la resolució analitza expressament totes les proves rellevants -incloent l'enregistrament, la prova mèdica i psicològica- i explica les raons per les quals no considera acreditats els fets invocats per la part actora.

Igualment, es defensa la correcta valoració de la prova, argumentant que l'enregistrament ha estat ponderat en el seu conjunt i context, sense que permeti concloure l'existència d'assetjament ni de conducta reiterada, i que l'informe psicològic només acredita un estat emocional però no prova els fets constitutius de l'il·lícit.

Pel que fa a la qualificació jurídica, es manté que no s'han acreditat els requisits del desistiment justificat, en absència de prova suficient de vulneració de drets fonamentals, conductes vexatòries o incompliments greus de l'empresa, de manera que la decisió de primera instància és correcta.

Finalment, s'al·lega que el recurs respon a una estratègia merament discrepant i amb finalitat econòmica, sense aportar elements nous ni acreditar errors, sol·licitant-se la seva desestimació íntegra amb imposició de costes a la part recurrent.

FONAMENTS DE DRET

Primer.- L'objecte del recurs d'apel·lació consisteix en la impugnació íntegra de la sentència dictada en primera instància, amb la finalitat d'obtenir-ne la revocació i substitució per una nova resolució que estimi íntegrament les pretensions de la demandant. En concret, el recurs es dirigeix contra els pronunciaments que van desestimar la demanda, qüestionant tant la valoració de la prova efectuada per l'òrgan a quo com la qualificació jurídica dels fets que en constitueixen el substrat fàctic, amb l'objectiu que es declari que l'extinció de la relació laboral constitueix un desistiment justificat derivat de vulneracions de drets fonamentals i de situacions de pressió laboral il·lícita. Així mateix, l'objecte del recurs inclou la revisió dels efectes econòmics associats a aquesta qualificació, especialment el reconeixement de les indemnitzacions reclamades i dels conceptes salarials discutits, així com la modificació del pronunciament en matèria de costes.

Segon.- La part apel·lada oposa amb caràcter previ la inadmissibilitat del recurs d'apel·lació, fonamentant aquesta pretensió en el fet que l'escrit d'interposició identifica la sentència recorreguda amb la data de 19/01/2026, quan la resolució efectivament dictada per l'òrgan d'instància ho va ser en data 15/01/2026. A parer seu, aquesta discrepància entre la data consignada en el recurs i la data real de la resolució impugnada constituiria un defecte que hauria de comportar la inadmissió del recurs.

Aquest Tribunal no pot compartir aquesta interpretació, per les raons que tot seguit s'exposen.

En primer lloc, cal recordar que les causes d'inadmissibilitat dels recursos han de ser interpretades de manera estricta i restrictiva, atès que comporten la privació a la part del seu dret a obtenir una resolució sobre el fons de la controvèrsia. Aquest dret, que forma part integrant del dret a la tutela judicial efectiva, no pot ser sacrificat sobre la base d'una interpretació formalista i desproporcionada dels requisits processals, especialment quan el defecte invocat no ha causat cap perjudici real a la part que l'al·lega ni ha generat cap situació d'indefensió.

En segon lloc, l'error en la data de la sentència impugnada que la part apel·lada posa de manifest és, en la seva naturalesa, un simple error material de transcripció que no afecta en cap cas la identificació real i inequívoca de la resolució contra la qual es recorre. A aquest efecte, cal tenir present que la identificació d'una resolució judicial no es fa exclusivament a través de la seva data, sinó a través del conjunt d'elements que la individualitzen: el tribunal que la va dictar, el procediment en el marc del qual va ser dictada, les parts que hi intervingueren, l'objecte del litigi i com a més característic amb incorporació de còpia d'aquesta. En el present cas, tots aquests elements consten correctament identificats en l'escrit d'interposició del recurs, de manera que no existeix cap ambigüitat ni cap dubte raonable sobre quina és la resolució que la part recurrent pretén impugnar. La discrepància de quatre dies en la data consignada -19 en lloc de 15/01/2026- no ha impedit a la part apel·lada identificar perfectament la resolució objecte del recurs, com ho demostra el fet que ha pogut oposar-s'hi en el fons amb plena efectivitat.

En tercer lloc, la doctrina consolidada en matèria de requisits formals dels actes processals distingeix clarament entre els defectes que afecten elements essencials de l'acte i aquells que constitueixen irregularitats formals de caràcter secundari que no comprometen la finalitat que l'acte està cridat a complir. Els primers poden, en determinades circumstàncies i amb les garanties processals adequades, determinar la ineficàcia de l'acte; els segons, per contra, han de ser tractats amb la flexibilitat interpretativa que exigeix el principi pro actione, en virtut del qual, davant d'una interpretació que condueix a la inadmissió i una altra que permet l'accés al fons, els Tribunals han d'optar per la segona sempre que la lectura restrictiva no trobi un fonament sòlid en la llei. Un error de transcripció en la data d'una resolució, quan la resta d'elements d'identificació són correctes i inequívocs, s'inscriu sense cap dubte en la categoria dels defectes formals de caràcter secundari que no poden, per si sols, determinar la inadmissió del recurs.

En quart lloc, acceptar la tesi de la part apel·lada conduiria a un resultat desproporcionat i contrari als principis que informen el procés laboral, caracteritzat per una especial atenció a la realitat substancial de les situacions jurídiques per damunt del formalisme processal. Declarar la inadmissibilitat d'un recurs degudament interposat, correctament fonamentat i identificador sense cap ambigüitat de la resolució impugnada, per la sola raó d'un error de quatre dies en la data consignada, equivaldria a sacrificar el dret a la tutela judicial efectiva de la part recurrent en l'altar d'un formalisme que cap norma processal imposa i que cap finalitat legítima justifica.

Aquest motiu d'inadmissió haurà de ser rebutjat.

Tercer.- Fets provats

Són fets provats i així es declara que l'11/10/2021 la Sra. Josepa iniciava una prestació laboral per compte de la societat ORG000 en qualitat d'agent comercial, relació que, malgrat haver estat formalitzada inicialment per temps determinat, va esdevenir de durada indefinida per aplicació de les previsions legals en matèria de contractació temporal.

Consta igualment acreditat que la treballadora va causar baixa mèdica el 19/06/2023 en un context d'embaràs considerat de risc, i que posteriorment va gaudir de baixa per maternitat. També resulta provat que en data 31/05/2024 va tenir lloc una reunió entre la treballadora i el responsable de la societat demandada, Sr. Àngel, a iniciativa de la primera qui va aprofitar per enregistrar-la. En el marc d'aquesta trobada es va produir una conversa en un context de tensió derivat de la desconfiança empresarial respecte de determinades actuacions atribuïdes a la treballadora, el contingut de la qual serà objecte d'anàlisi detallada en els fonaments subsegüents.

Finalment, resulta acreditat que la relació laboral es va extingir a iniciativa de la treballadora mitjançant comunicació escrita de data 19/07/2024, decisió extintiva que es fonamentava en tres eixos principals: en primer lloc, l'existència d'una situació d'assetjament i pressió empresarial vinculada a l'embaràs i la maternitat, manifestada en conductes intimidatòries, amenaces i intents de forçar la renúncia de la treballadora; en segon lloc, incompliments empresarials de caràcter econòmic, especialment pel que fa a l'impagament de comissions i retribucions variables i a irregularitats en la cotització; i, finalment, la vulneració de drets fonamentals -inclosa la discriminació per raó de maternitat- amb afectació a la integritat psicològica de la treballadora, que justificaria l'extinció indemnitzada de la relació laboral.

En aquest context, la treballadora formulava demanda laboral sostenint que la seva decisió d'extingir la relació laboral no va ser voluntària, sinó provocada per una actuació empresarial lesiva dels seus drets. En particular, al·legava que, en el context del seu embaràs i maternitat, va ser objecte d'un tracte vexatori, de pressions i de conductes d'assetjament per part de l'empresa, orientades a forçar la seva renúncia, amb vulneració dels seus drets fonamentals i discriminació per raó de gènere. D'altra banda, denunciava l'existència d'incompliments empresarials respecte del pagament de les primes degudes, circumstància que reforçaria el caràcter justificat del desistiment. Per tot això, reclamava la condemna de la societat demandada a abonar les primes que considerava degudes, la indemnització prevista per la Llei per al supòsit de desistiment justificat, així com una indemnització complementària pels danys i perjudicis suplementaris patits, el tot incrementat dels interessos legals i costes processals.

La Sentència dictada per l'òrgan d'instància va desestimar íntegrament la demanda, decisió que fonamenta en la manca d'acreditació dels fets essencials invocats per la part actora. En particular, conclou que de la valoració conjunta de la prova no es desprenia l'existència d'una conducta reiterada i sistemàtica d'assetjament ni de vulneració de drets fonamentals, sinó, d'un episodi puntual de tensió en el marc d'un conflicte laboral ordinari, insuficient per justificar l'extinció indemnitzada del contracte. Així mateix, considera que no s'ha provat l'existència de coaccions ni de pressions determinants per forçar la renúncia, ni tampoc l'existència d'un tracte discriminatori per raó d'embaràs o maternitat. D'altra banda, rebutja l'existència d'incompliments empresarials rellevants, tant pel que fa a la retribució variable -que qualifica d'abonament puntual no consolidat- com respecte a la resta d'obligacions invocades. És contra aquesta resolució que s'alça la part recurrent, en base a un recurs d'apel·lació que pivota essencialment sobre les modalitats en què l'òrgan a quo ha efectuat la valoració de la prova aportada i la qualificació jurídica que se n'ha derivat.

Quart.- Valoració probatòria: criteris generals en matèria d'assetjament.

La representació processal de la part recurrent impugna la Sentència de la Batllia al·legant que aquesta va imposar un estàndard probatori excessivament rigorós -pràcticament de prova plena- respecte de les pressions que la treballadora afirma haver patit, en un àmbit com és el de l'assetjament, en el qual la prova directa resulta per regla general inaccessible i en el qual la valoració dels indicis adquireix un pes decisiu. Igualment, la part recurrent rebat que l'enregistrament constituís l'única prova de suport de les seves afirmacions, sostenint que el material probatori aportat és ampli i coherent, i que el propi enregistrament conté reconeixements explícits de pressions empresarials suficients per si sols per fonamentar la pretensió. Sobre aquestes bases, la recurrent denuncia un error en la valoració de la prova i un defecte de motivació de la resolució impugnada.

El plantejament dels motius del recurs en les modalitats en què ho ha estat, obliga aquest Tribunal, en primer lloc, a recordar les línies generals en què ha configurat jurídicament l'àmbit objectiu de l'art. 91.1.h) de la LRL, fent especial incís en la figura de l'assetjament, per després centrar-nos sobre els estàndards probatoris que els hi són propis.

Seguint la doctrina establerta en la Sentència de 23/05/2024 (rotlle TSJC 031/2024), que al seu torn reprèn la de 30/11/2021 (rotlle TSJC 198/2021), i reafirmada en la Sentència del rotlle TSJC 172/2025, el conjunt de conductes que s'inclouen en l'assetjament consisteix en el maltractament, intimidació o setge deliberat, persistent i sistemàtic exercit per qui ostenta funcions directives a l'empresa, o pels seus representants, envers un treballador, amb la finalitat última de forçar-ne l'abandó de l'organització. Aquesta conducta es manifesta habitualment a través de comportaments, paraules, actes o gests que atempten contra la personalitat, la dignitat o la integritat física o psíquica del treballador, en vulneració del dret a un treball digne reconegut a l' article 29 de la Constitució . Conformement, a aquesta doctrina consolidada, els elements constitutius de la conducta d'assetjament són els següents: primer, la presència en l'autor d'una intencionalitat lesiva, és a dir, d'una voluntat deliberada i conscient de sotmetre el treballador a una situació degradant o hostil amb la finalitat de perjudicar les seves condicions de treball o de forçar-ne la sortida de l'organització; segon, la producció d'un dany efectiu en l'esfera dels drets laborals i personals essencials del subjecte passiu -en particular, la seva dignitat com a treballador, però també, eventualment, el dret a la no discriminació, a la integritat física i moral, a l'honor, a la intimitat personal o a la pròpia imatge-; tercer, el caràcter complex, continuat, reiterat i sistemàtic de la conducta.

Ara bé, l'abast material de l'art. 91.1.h) de la LRL no es limita al sol assetjament segons la configuració que n'acabem de realitzar sinó que a partir del moment en què el legislador l'enumera com una de les categories d'actes de l'empresari que poden justificar el desistiment, s'ha de considerar que assegura també deguda protecció a les vexacions, ofenses a la dignitat, discriminacions, etc.. que malgrat intervenir de forma episòdica, per la seva intensitat i gravetat objectiva justifiquen per si sols la resolució del contracte de treball. Dit en altres paraules, el que el defineix no és la repetició com succeeix amb l'assetjament, sinó la qualitat intrínsecament humiliant de la conducta, essent-ne l'element central, el menysteniment de la persona en un moment determinat.

D'altra part, quant als criteris de valoració probatòria aplicables, cal tenir present que l'assetjament rarament es manifesta a través d'actes formals susceptibles d'una acreditació directa i senzilla. Ben al contrari, es concreta habitualment en una pluralitat de comportaments que, considerats de forma aïllada, poden resultar aparentment intranscendents, però que, apreciats conjuntament i en el seu context, revelen un patró de conducta objectivament lesiu. Per aquesta raó, la valoració probatòria no pot efectuar-se de manera aïllada respecte de cada episodi individualment considerat, sinó que exigeix una apreciació global i contextual de la totalitat dels elements en què la denúncia es fonamenta, a fi de determinar si configuren un relat coherent i versemblant.

En aquest context, la prova en aquesta matèria serà essencialment indiciària, de manera que no s'exigeix l'acreditació directa i plena de cadascun dels episodis denunciats, sinó la concurrència d'un conjunt d'indicis plurals, consistents i concordants que permetin inferir, amb un grau raonable de probabilitat, l'existència d'un entorn hostil per a la treballadora. En tot cas, aquests indicis han de ser objectivables, presentar una mínima consistència i mantenir entre ells una connexió lògica, sense que resulti suficient la mera percepció subjectiva de la part actora ni l'existència d'un simple conflicte laboral ordinari. En aquest marc, i d'acord amb el principi de facilitació probatòria que informa el dret del treball, un cop la part actora hagi aportat un principi de prova suficient, correspon a la part demandada oferir una explicació objectiva, raonable i aliena a qualsevol finalitat lesiva dels fets invocats. Aquesta modulació de la càrrega de la prova no implica, una inversió automàtica d'aquesta, ni eximeix la part actora de l'obligació d'aportar un quadre indiciari mínim i consistent que serveixi de punt de partida per al debat probatori.

Cinquè.- Valoració del cas examinat

L'element probatori nuclear aportat per la representació processal de la part actora es concreta en l'enregistrament de la reunió mantinguda en data 31/05/2024 amb el Sr. Àngel. El seu contingut -la integritat del qual no ha estat objecte d'impugnació ni pel que fa a la seva autenticitat ni respecte de les circumstàncies de la seva obtenció- permet a aquesta Sala reconstruir la seqüència dels fets així com la naturalesa i l'abast de les manifestacions efectuades en el decurs de l'entrevista.

De l'audició íntegra de l'enregistrament es desprèn que, després d'unes salutacions inicials de caràcter merament formal, el Sr. Àngel inicia la conversa indagant sobre la voluntat de la treballadora quant a la continuïtat de la relació laboral, tot posant de relleu, de manera expressa, la circumstància que aquesta feia aproximadament un any que es trobava en situació de baixa. La resposta positiva de la treballadora dona lloc a una afirmació immediata i categòrica per part del representant empresarial, en el sentit que la societat no tenia interès a mantenir la relació laboral vigent. A partir d'aquest moment, la dinàmica de la reunió experimenta un gir qualitatiu que la desplaça fora dels paràmetres propis d'una gestió ordinària de recursos humans i la situa en un terreny inequívocament coercitiu.

En efecte, el Sr. Àngel introdueix tot seguit de retrets dirigits a la treballadora, atribuint-li la suposada realització d'activitats professionals per compte d'una tercera empresa durant el període de baixa mèdica, recolzant aquesta imputació en un pretès informe elaborat per detectius privats a partir de continguts publicats a les xarxes socials. Sobre aquesta base que la demandant negava, es construeix un discurs orientat a advertir la treballadora de les eventuals conseqüències que aquests fets podrien comportar-li davant la Caixa Andorrana de Seguretat Social, en tant que eventualment incompatibles amb la situació d'incapacitat temporal. Ara bé, el jurídicament rellevant no és tant la mera menció d'aquests fets com el condicionament explícit que se'n deriva: la decisió de posar-los o no en coneixement dels organismes competents es presenta com a dependent de l'assoliment d'un acord amb la treballadora orientat al seu desistiment voluntari de la relació laboral.

Aquesta línia argumental es veu reforçada per la reiterada al·lusió a la intervenció d'assessors jurídics i a la disponibilitat de proves susceptibles de ser aportades en seu judicial en cas de desacord, tot matisant, amb una aparent voluntat conciliadora, que no era desig de l'empresa d'anar a les males, el que lluny de desactivar la pressió, contribueix a intensificar-la, especialment quan es contextualitza amb referències a la recent maternitat de la treballadora. Igualment, es posa sobre la taula la possibilitat de comunicar els mateixos fets a l'administració tributària per verificar eventuals ingressos no declarats, així com la manca d'autorització empresarial per a la realització d'activitats paral·leles.

A tot això s'hi afegeix la menció a suposades queixes de clients que haurien abonat quantitats en efectiu a la treballadora per serveis vinculats a l'activitat de l'empresa, suggerint-se la necessitat d'esclarir si aquests imports haurien estat indegudament apropiats, especialment en el moment d'inici de la baixa laboral. Aquesta imputació projecta una ombra de sospita sobre la integritat professional de la treballadora i la seva honorabilitat.

El desenvolupament de la reunió culmina amb la formulació d'una alternativa: d'una banda, la comunicació dels fets a diversos organismes públics -la Caixa Andorrana de Seguretat Social, l'administració tributària i la inspecció de treball-, amb la consegüent eventual adopció de mesures disciplinàries; de l'altra, la presentació d'una renúncia voluntària per part de la treballadora, a canvi de la qual l'empresa es mostraria disposada a satisfer determinats conceptes pendents -vacances i drets vinculats a l'alletament, segons es desprèn de l'enregistrament- i a facilitar una carta de recomanació.

En aquest context, s'ha de considerar que els elements propis següents de la figura de l'assetjament es troben reunits:

1) pel que fa a la intencionalitat de la conducta empresarial, la dinàmica de la reunió no respon a cap lògica de gestió ordinària de la relació laboral, sinó que revela una estratègia deliberada i preconcebuda destinada a forçar la treballadora a renunciar voluntàriament al seu lloc de treball. L'empresa, coneixedora de la situació de vulnerabilitat de la treballadora -que portava aproximadament un any en situació de baixa laboral-, estructura la reunió de manera que la situa davant d'una alternativa que, en realitat, no és tal: o bé accepta la renúncia, o bé s'exposa a conseqüències greus en l'àmbit administratiu, fiscal i disciplinari. La utilització de les amenaces de denúncia davant organismes públics com a moneda de canvi per obtenir la renúncia de la treballadora posa en evidència una voluntat deliberada de causar-li un perjudici en les seves condicions de treball i de forçar-ne la sortida de l'empresa, element que la nostra doctrina considera inherent a la conducta d'assetjament.

2) Pel que fa al dany efectiu en els drets laborals i personals essencials de la treballadora, les amenaces formulades en el decurs de la reunió afecten drets que transcendeixen la mera esfera estrictament laboral. La intimidació consistent a condicionar la comunicació de fets a la CASS, a l'administració tributària i a la inspecció de treball a l'acceptació o no d'un acord constitueix una pressió objectivament idònia per generar en la treballadora un estat d'angoixa i temor amb incidència directa sobre les seves condicions de treball i sobre el seu futur professional. La insinuació d'una possible apropiació de fons de clients, sense base acreditada en aquells moments, comporta, a més, un atac a la seva honorabilitat i reputació professional que afecta la seva dignitat com a treballadora en els termes de la nostra doctrina. En conjunt, la conducta empresarial és de naturalesa objectiva a produir un dany real i efectiu en l'esfera dels drets laborals fonamentals de la treballadora, que comprèn el dret a la dignitat en el treball, el dret a la integritat moral i el dret a no ser sotmesa a tractaments degradants en el marc de la relació laboral.

3) Pel que fa al caràcter planificat de l'actuació empresarial i a la seva idoneïtat per generar un entorn hostil, si bé la prova directament acreditada se circumscriu a la reunió de 31/05/2024, el contingut d'aquesta és prou revelador d'una política empresarial de pressió envers la treballadora. La precisió i la sofisticació de les amenaces desplegades -al·lusió a l'existència d'informes de detectius privats, advocats, amenaça de denúncia davant múltiples organismes públics, eventual adopció de mesures disciplinàries- evidencia que no es tracta d'una reacció espontània o improvisada, sinó d'una actuació planificada, preparada amb antelació i executada de manera deliberada que va cessar només a través de la decisió de l'assalariada de desistir justificadament del contracte de treball. Ensems, la circumstància que la reunió es produeixi en el context d'una baixa laboral prolongada i que l'empresa manifesti d'entrada la seva voluntat de no continuar la relació laboral reforça la conclusió que la finalitat real de l'actuació empresarial no era altra que obtenir una extinció de la relació laboral a cost mínim, per la via de la intimidació i la pressió psicològica sobre la treballadora.

4) D'altra part, no podem perdre de vista la clara vinculació de les amenaces proferides amb la relació laboral, la conducta es produeix en el marc estricte de la relació de treball, en una reunió prèvia a la represa del treball per abordar la situació laboral de la treballadora.

Tot i això, és cert que l'element inherent al caràcter reiterat i sistemàtic de la conducta empresarial no concorre plenament en el cas d'autes, atès que, en essència, ens trobem davant d'un acte únic imputable al representant de l'empresari, circumstància que impedeix subsumir-lo estrictament en la figura típica de l'assetjament. Això no obstant, aquesta absència de reiteració no pot conduir a minimitzar la gravetat de la conducta desplegada. En efecte, encara que no concorrin cumulativament tots els elements característics de l'assetjament, la intensitat i transcendència de l'actuació atribuïda a l'empresari és tal que s'encabeix plenament dins les conductes especialment greus proscrites per l'article 91.1.h) segons l'àmbit material que hem pogut delimitar amb anterioritat (4FD, 4paràgraf). Sostenir que l'àmbit material de l'article indicat es limitaria a la sola figura de l'assetjament equivaldria, en la pràctica, a exigir al treballador que suportés aitals conductes empresarials sense cap mecanisme de tutela efectiva, obligant-lo a esperar una reiteració que la norma no imposa per a les conductes greus i que, sovint, ni tan sols arribaria a produir-se perquè l'objectiu coactiu perseguit per l'empresari ja s'hauria consumat amb l'acte únic. Una interpretació d'aquesta naturalesa resultaria incompatible amb el principi pro operario i amb la funció protectora que inspira l'ordenament laboral, i conduiria a conseqüències manifestament contràries a la finalitat perseguida pel legislador. En efecte, els eventuals retrets greus que l'empresari pugui adreçar al treballador han de vehicular-se necessàriament a través dels mecanismes disciplinaris legalment establerts, amb observança de les garanties formals i materials que conformen el dret de defensa del treballador i asseguren la proporcionalitat de la resposta empresarial. Precisament per això, l'ordenament preveu una llera disciplinària específica, reglada i sotmesa a control jurisdiccional, destinada a permetre a l'empresari reaccionar davant eventuals incompliments contractuals sense menyscabar la dignitat ni els drets fonamentals de la persona treballadora.

Allò que no pot admetre's, en canvi, és que, al marge d'aquests instruments legals, l'empresari recorri a actuacions de fet, mesures de pressió o conductes intimidatòries que, per la seva virulència o càrrega humiliant, situïn el treballador en una posició de submissió o coacció incompatible amb el deure de respecte recíproc que ha de presidir tota relació laboral.

En conseqüència, aquest Tribunal considera que els fets acreditats a través de l'enregistrament de la reunió de 31/05/2024 revelen una conducta empresarial que s'encabeix en el precepte previst en l'art. 91.1.h) de la Llei: la utilització d'amenaces de denúncia davant organismes públics com a instrument de pressió per obtenir una extinció de la relació laboral a cost mínim per l'empresa constitueix, en el seu conjunt, una conducta abusiva, contrària a la bona fe que ha de presidir les relacions laborals, i il·lícita a l'empara de l'ordenament jurídic andorrà, que justifica l'estimació de la pretensió exercitada per la treballadora.

Sisè.- D'altra part, la part recurrent considera que la Sentència incorre en un error en la valoració de la prova en qualificar el pagament de 2.000 euros com una "gratificació excepcional i aïllada", negant així l'existència d'un salari variable en forma de comissions. S'al·lega que aquesta conclusió deriva d'una anàlisi parcial i esbiaixat del material probatori, en tant que s'ometen elements rellevants que acrediten l'existència d'un sistema retributiu variable no formalitzat. En particular, es posa de manifest que la resolució ignora la conversa aportada en què es reconeix explícitament l'existència de comissions i, sobretot, la voluntat empresarial de no documentar-les formalment. Igualment, es destaca que el justificant bancari amb el concepte "COMIS" evidencia que el pagament no és neutre, sinó vinculat a una comissió derivada de l'activitat laboral. A més, es denuncia que la Sentència interpreta erròniament la confessió de l'administrador, ja que aquesta, lluny de desvirtuar la tesi de la treballadora, confirma el vincle del pagament amb la relació laboral. D'altra part, manté que, fins i tot admetent el caràcter excepcional del pagament, la doctrina existent permetia integrar aquestes gratificacions en el salari variable quan responen a una pràctica retributiva vinculada al treball, amb la consegüent incidència en la liquidació final. Finalment, es denuncia un error de dret en considerar que la manca de formalització escrita exclou l'existència del salari variable, contravenint el principi de primacia de la realitat.

La societat demandada, si bé reconeix haver fet un pagament de 2.000.- €, sosté que responia a una mera liberalitat empresarial acordada en el seu moment amb la finalitat d'oferir un suport econòmic puntual a la treballadora. Tanmateix, aquesta qualificació no pot ser acollida sense matisos, atès que entra en contradicció amb altres elements probatoris de rellevància.

En efecte, no pot obviar-se que el Sr. Àngel, en l'enregistrament aportat, reconeix l'existència de primes o comissions en benefici de l'assalariada, en admetre que aquestes li serien abonades en el marc de la liquidació de l'eventual desistiment del contracte de treball. Aquesta manifestació posa en relleu l'existència d'un component retributiu vinculat a la relació laboral, incompatible amb la tesi d'una liberalitat desconnectada de la prestació de serveis.

A més, la realitat d'aquestes comissions es veu corroborada pel justificant bancari corresponent a la transferència efectuada el 29/06/2022, en què consta un abonament de 2.000 euros amb el concepte "COMIS", expressió que constitueix una referència clara i inequívoca a la naturalesa de comissió del pagament efectuat, sense que ara l'empresària es pugui desdir dels fets que amb anterioritat havia admès.

Havent-se conclòs, a la vista del conjunt del material probatori, que en la relació laboral examinada existia un component retributiu de naturalesa variable en forma de comissions, escau determinar les conseqüències derivades de la manca de concreció dels seus elements essencials. En aquest sentit, cal partir del principi segons el qual correspon a l'empresari, en tant que titular del poder d'organització i de fixació de les condicions retributives, acreditar l'existència i el contingut de les regles que disciplinen aquest tipus de retribució, especialment pel que fa als criteris de meritació, càlcul i quantificació.

Aquest criteri no és sinó una manifestació específica de les regles generals sobre la càrrega de la prova, així com del principi de facilitat probatòria, en la mesura que és l'empresa qui es troba en millor posició per aportar els elements documentals o comptables que permetin delimitar amb precisió el règim aplicable al salari variable. No pot, per tant, beneficiar-se de la seva pròpia manca de formalització o de transparència per negar o restringir els drets econòmics de la persona treballadora.

En el cas examinat, la part demandada no ha aportat cap element probatori suficient que permeti establir quins eren els criteris de determinació de les comissions, ni tampoc ha acreditat l'existència de límits, condicions o exclusions específiques que en modulessin l'abast. Aquesta absència de prova no pot operar en perjudici de la treballadora, sinó que, d'acord amb els principis esmentats, ha de comportar l'acceptació d'aquella quantificació que resulti més coherent amb la pràctica retributiva acreditada.

A aquest efecte, l'import reclamat per la part actora no apareix com una pretensió arbitrària o desvinculada de la realitat, sinó que es fonamenta en una pràctica anteriorment seguida i acreditada mitjançant els pagaments efectivament efectuats. Aquesta reiteració, encara que no formalitzada, constitueix un indici qualificat de l'existència d'un patró retributiu que no pot ser desconegut unilateralment per l'empresa.

En conseqüència, davant la manca d'acreditació per part de l'empresari dels elements delimitadors del salari variable, i atenent al principi de primacia de la realitat, escau admetre la quantificació efectuada per la treballadora, en tant que s'ajusta a la pràctica retributiva existent i resulta coherent amb les dades objectives que consten en les actuacions.

Setè.- Quant a la indemnització complementària per danys i perjudicis: improcedència

La part recurrent reitera en aquesta alçada la pretensió indemnitzatòria addicional ja articulada en la instància, interessada a l'empara de l' article 91.4 de la Llei de relacions laborals , amb la finalitat d'obtenir, més enllà de la indemnització derivada del desistiment justificat, una compensació autònoma pels danys i perjudicis que afirma haver patit a conseqüència de la conducta empresarial.

Aquesta pretensió, tanmateix, no pot prosperar.

En primer lloc, si bé és cert que la reunió analitzada es produeix en un moment temporal pròxim a la finalització del període de descans per maternitat de la treballadora, del contingut objectiu de les actuacions no es desprèn cap element que permeti establir una connexió causal entre la conducta empresarial i la seva condició de dona o de mare. No s'aprecia que les manifestacions efectuades pel representant de l'empresa incorporin cap referència, explícita o implícita, a la maternitat com a factor determinant del tracte dispensat, ni tampoc que aquesta circumstància hagi estat utilitzada com a element de pressió o de desvaloració professional.

En segon lloc, no podem perdre de vista que la indemnització prevista per al desistiment justificat ja incorpora, per la seva pròpia naturalesa, una funció reparadora dels perjudicis inherents a la resolució anticipada del contracte imputable a l'empresari. L'eventual reconeixement d'una indemnització complementària exigeix, per tant, l'acreditació d'un dany addicional, diferenciat i específic, que excedeixi dels efectes ordinaris associats a l'extinció de la relació laboral. En el cas que ens ocupa, la part recurrent ha pretès acreditar l'existència d'aquests danys addicionals mitjançant un únic element probatori: un informe psicològic de part, elaborat per la Sra. Bruno. Tanmateix, aquest element probatori presenta irregularitats de diversa naturalesa que el priva de qualsevol eficàcia acreditativa, tant per raons de temporalitat com per raons relatives a la seva pràctica processal. En efecte, l'informe va ser incorporat a les actuacions el mateix dia del judici oral. Aquesta forma de procedir resulta obertament contrària a les previsions del Codi de Procediment Civil: l'article 130.5, en relació amb l ' article 121.1.d ), estableix amb claredat que la prova pericial que la part demandant pretengui fer valer ha de ser posada a disposició de les altres parts en el mateix escrit de demanda, de manera que aquestes puguin conèixer-la, analitzar-la i, si escau, impugnar-la o proposar prova de contrapès.

L'aportació de l'informe en el moment del judici oral no és, doncs, una irregularitat formal que pugui ser esmenada: suposa situar la part demandada en una situació d'indefensió material i efectiva, en tant que li impedeix exercir de manera plena el seu dret a la contradicció i és que la part demandada es va veure privada de la possibilitat d'examinar el contingut de l'informe amb anterioritat a la vista, de proposar una prova per desautoritzar-la o de preparar adequadament l'interrogatori de la professional que el va elaborar. Aquesta indefensió no és, per tant, merament hipotètica o abstracta, sinó concreta i verificable en el decurs del procediment.

Però és que endemés, l'informe evacuat tampoc s'ha vist sotmès als formalismes que el Codi de Procediment Civil estableix per a la prova pericial de part. En efecte, dels articles 210.2.b ) i 220 del CPC es desprèn inequívocament que el que atorga valor probatori a un informe pericial de part no és la seva mera incorporació documental als autes, sinó la seva ratificació judicial, realitzada amb plena submissió al principi de contradicció, a través de l'interrogatori del perit en el marc del judici oral.

La raó de ser d'aquesta exigència és clara: el seu valor probatori rau, precisament, en la possibilitat que les parts i el jutge puguin contrastar els fonaments metodològics i científics del dictamen, qüestionar les conclusions de l'expert i sotmetre el seu criteri a l'escrutini del contradictori. Quan el perit no compareix i no és interrogat, el dictamen queda reduït a una declaració unilateral, privada del mecanisme de verificació que la llei considera indispensable per atribuir-li eficàcia.

En el supòsit examinat, la part demandant es va limitar a incorporar l'informe documental de la psicòloga -als folis 199 i següents-, sense que la Sra. Bruno comparegués al judici, sense que el seu dictamen fos ratificat i, per tant, sense que la prova fos practicada en les condicions legalment requerides. En conseqüència, l'informe mancat de la ratificació judicial preceptiva no pot ser valorat com a prova pericial en sentit tècnic-processal, i no resulta apta per fonamentar la pretensió indemnitzatòria addicional que la part recurrent reclama.

La reclamació que s'articula en base al mateix es veurà abocada al fracàs, com també s'haurà de desestimar la reclamació que s'introdueix respecte del cost de la seva realització.

Vuitè.- conclusions

En atenció a tot el que ha estat exposat, escaurà estimar parcialment el recurs d'apel·lació articulat contra la Sentència dictada per la Batllia que es revoca íntegrament disposant en el seu lloc l'estimació parcial de la demanda a alçada dels imports de 4.000.- € en concepte de salaris variables, 939,79,- € en concepte de vacances i 7.165,50.- € en concepte d'indemnització per desistiment justificat. Aquests imports hauran de ser incrementats dels interessos legals meritats des del dia de la contesta a la demanda i fins al seu total pagament. Tanmateix, i atès l'àmbit laboral del present procediment i la doctrina consolidada de la Sala, escau imposar a la demandada el pagament de les costes ocasionades en ambdues instàncies.

Finalment, s'ha de condemnar la demandada a declarar i cotitzar els imports indicats a la CASS.

En atenció a tot el que s'ha exposat, el Tribunal Superior de Justícia, Sala Civil,

DECIDEIX

ESTIMAR parcialment el recurs d'apel·lació articulat per la representació processal de la Sra. Josepa contra la Sentència dictada per la Batllia el da 15/01/2026 que es revoca íntegrament disposant en el seu lloc l'estimació parcial de la demanda amb condemna de la societat ORG000 a pagar els imports de 4.000.- € en concepte de salaris variables; 939,79,- € en concepte de vacances i 7.165,50.- € en concepte d'indemnització per desistiment justificat. Aquests imports hauran de ser incrementats dels interessos legals meritats des del dia de la contesta a la demanda i fins al seu total pagament i a pagar les costes ocasionades en ambdues instàncies.

Finalment, s'ha de condemnar la demandada a declarar i cotitzar els imports indicats a la CASS.

Aquesta sentència és ferma i executiva.

Així, per aquesta nostra sentència, definitivament jutjant, ho manem i signem.