Família-règim de visites i pensió per aliments-distància (199/12)

Sentència

Magistrats

Joan Manel Abril Campoy Eulàlia Amat Llari Vincent Aniére

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

Sala Civil

TSJC-199/12

SENTÈNCIA

En nom del Poble Andorrà.-

A la vila d'Andorra la Vella, el 26 de febrer de 2013.

Reunida la Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra, sota la presidència de la M.I. Sra. Eulàlia Amat Llari, i els magistrats M.I. Sr. Joan Manel Abril Campoy i M.I. Sr. Vincent Anière, ha adoptat la resolució següent:

ANTECEDENTS DE FET

I.- La representació processal de la Sra. Plaza va interposar demanda de divorci, de data 11-01-2010, envers el Sr. Aguilar, segons la qual sol·licitava la dissolució del matrimoni per divorci; el manteniment del conveni regulador excepte en allò relatiu a la pensió d'aliments, la qual quantificava en 700 euros per cada filla amb les bases d'actualització i el 50% de les despeses extraordinàries i sense imposició de les costes processals.

En data 21-01-2010 el Mgfc. Ministeri Fiscal va contestar a la demanda i, en data 26-04-2010, la representació processal del defenent va articular contesta a la demanda i reconvenció, segons la qual demanava la dissolució del matrimoni per divorci i que es modifiqués el conveni de separació, de manera que la guarda i custòdia dels menors s'atribuís al defenent i, de forma subsidiària, interessava la modificació del règim de visites quinzenal, atesa la distància existent, per la totalitat de les vacances escolars.

II.- En data 26-06-2012 l'Hble. Batlle va dictar Sentència amb la següent part decisòria: "II.- DECIDEIX: Que estimant substancialment la demanda formulada per la Sra. Plaza (ep. A.M.) contra el Sr. Aguilar, i estimant també en part la demanda reconvencional dinamitzada per aquesta darrer contra la primera, ha de declarar i declara dissolt, per causa de divorci, el matrimoni civil contret per les parts en data 23-12-1995 a X. (França), adoptant les següents mesures reguladores de les relacions paternofilials al respecte de les menors Duque i ENTITY_8:

1.- Mantenir la pàtria potestat de les mateixes compartides entre ambdós progenitors.

2.- Atribuir a la Sra. C. la seva guàrdia i custòdia.

3.- Establir en benefici del Sr. A. i en concepte de mínims, aquell règim de visites i de contactes indicat en el V.- Considerant de la present Resolució.

4.- Fixar a càrrec del Sr. A. una pensió d'aliments a concurrència de 600 euros per menor, a satisfer a l'avança dins dels 5 primers dies de cada mes i que serà revisada anyalment en funció de les variacions que experimenti l'IPC, sempre i quan els ingressos del Sr. A. variïn en la mateixa proporció i si l'evolució salarial resultés inferior a aquest indicador, s'estarà a l'import de l'increment produït en els emoluments percebuts pel pare. Alhora el pare haurà de contribuir en el pagament del 50% de les despeses extraordinàries que les menors puguin requerir.

5.- Declarar la dissolució del règim econòmic matrimonial.

I sense fer especial pronunciament en costes processals".

III.- La representació processal del defenent i agent reconvencional va interposar recurs contra la Sentència d'instància i, en data 15-11-2012, va presentar el seu escrit de conclusions, segons el qual i pels motius continguts en el mateix, va demanar la revocació de la Sentència d'instància.

En data 23-11-2012 el Mgfc. Ministeri Fiscal va demanar la confirmació de la resolució d'instància.

La representació processal de la part agent, per escrit de contesta a les conclusions de data 6-12-2012, va sol·licitar la desestimació del recurs interposat amb imposició a la recurrent de les costes processals.

Ha actuat com a magistrat ponent el M.I. Sr. Joan Manel Abril Campoy.

FONAMENTS DE DRET

I.- Els motius o greuges en els quals la part defenent fonamenta el seu recurs són els següents. En primer terme, manifesta que el jutjador a quo no ha donat resposta a les dues peticions de nova pràctica de la prova III pericial psicològica, per la qual cosa demana la sol·licitud en aquesta alçada de la referida prova pericial, a la vegada que insisteix en les deficiències de la pericial de la Sra. Badía En segon terme, respecte de la guarda i custòdia, afirma que en consonància amb allò manifestat pel jutge a quo no existeix problema amb el sistema de guarda i custòdia escollit pels progenitors i, per tant, ara sí s'oposa al canvi de domicili de les nenes i entén que estan millor a Andorra. Insisteix en que no s'ha practicat una prova pericial que tingués en compte als dos progenitors. En tercer terme, no comparteix allò establert al V Considerant que manté el règim de visites fixat al conveni regulador. Sustenta que la mare i les filles resideixen a 230 km. de distància i que s'ha de substituir el règim de visites de caps de setmana alterns per la totalitat de les vacances escolars. I, en darrer lloc, s'oposa a la determinació de la pensió d'aliments de les filles comunes, per quant s'ha de mantenir allò fixar en el conveni.

Així, resta acreditat que la Sra. C. no percep 1.900 euros al mes sinó 2.054,94 euros i que les seves despeses mensuals no són de 3.360 euros. Quant als paràmetres per a la fixació de la pensió entén que els ingressos del defenent no són de 5.500 euros, com afirmava la part agent, sinó de 4.852,05 euros. I pel que fa a les necessitats de les menors, malgrat no haver-se acreditat les mateixes, el jutjador pressuposa que les despeses s'han de situar en 800 euros per filla i determina la pensió en 600 euros. Assenyala que no s'han provat les despeses de les menors i que tampoc es poden tenir en compte les despeses extraordinàries per a fixar la quantia de la pensió d'aliments.

II.- La primera de les qüestions que cal analitzar és la referent a la prova pericial. Al respecte, convé posar de relleu que per Aute d'aquesta Sala, de data 29- 01-2013, va decidir no donar lloc a la pràctica de la III Pericial psicològica, en atenció als motius que es contenen en la referida resolució judicial. Malgrat el que s'acaba d'asseverar, qüestió diferent i que sí haurà de ser analitzada és la relativa a la impugnació que el recurrent efectua de la prova pericial psicològica practicada a les actuacions.

En aquest ordre d'idees, el recurrent manifesta, en primer terme, que no existeix cap justificació per la qual la psicòloga no va entrevistar al Sr. A.; s'ha de destacar la manca d'aprofundiment de les respostes de les menors i de la mare; es troben errades en les interpretacions o transcripcions de les respostes expressades en francès i, finalment, existeixen constants errors en les edats de les nenes. Amb caire més específic, manté que en relació als concrets extrems que va demanar la part recurrent, la psicòloga respon, quant al trasllat al domicili de la mare i les filles comunes o si la mare influeix negativament en les filles respecte del pare, contesta que no s'ha pogut tenir en compte al pare, i quant a la valoració del comportament de les filles comunes respecte del pare, la pèrit de la recurrent ja indicà que això treu validesa a l'informe pericial realitzat.

Les crítiques que efectua la part recurrent a la prova pericial practicada han de ser refusades i mantenir la validesa de la meritada prova, la qual haurà de ser considerada, en el seu cas, en atenció als diferents greuges o motius que sustenta la recurrent. Nogensmenys, esdevé necessari advertir que la majoria de les crítiques a l'informe pericial ja s'efectuaren en l'escrit de conclusions i han estat valorades pel jutge a quo.

Malgrat l'afirmació anterior, i en ares a l'exhauriment de tots els extrems plantejats, s'escau posar de manifest, en primer terme, que la pròpia part defenent va proposar una prova pericial a efectuar per un psicòleg, segons la qual s'examinés a la mare i a les dues filles menors, Duque i C., per tal d'emetre informe sobre tres extrems diversos: si el trasllat del domicili a França ha creat dificultats pel normal desenvolupament de les relacions paterno-filials, tota vegada que les relacions amb el seu progenitor no s'han vist alterades respecte de quan vivien a Andorra, per quant el pare, bé perquè treballava o feia esport, no s'ocupava de les filles menors; la mare no ha predisposat negativament a les filles envers el pare, atès que el comportament de la mare és cooperatiu i no impedeix la comunicació de les menors amb el pare, i, en consonància amb les anteriors conclusions, i les valoracions realitzades, es desprèn que les menors, des del trasllat, no desitgen un menor contacte amb el pare, ni consta que el menteixin o sostreguin objectes del seu domicili quan el visiten.

Per tant, aquest primer greuge o motiu del recurs ha de ser refusat.

III.- En segon terme, la part recurrent critica, respecte de la guarda i custòdia, que si com afirma el jutge a quo no existeix problema amb el sistema de guarda i custòdia escollit pels progenitors, sí s'oposa al canvi de domicili de les nenes i entén que estan millor a Andorra. Insisteix en que no s'ha practicat una prova pericial que tingués en compte als dos progenitors.

De nou insisteix la recurrent en la manca d'audiència respecte del pare de les menors i esdevé suficient reiterar que l'objecte de la pericial psicològica sol·licitada per la recurrent, solament interessava que s'examinés a la mare i a les menors i ja s'ha argumentat que aquesta anàlisi resultava suficient per a obtenir les conclusions als tres extrems objecte de la perícia.

Quant al canvi de domicili a França, és oportú posar de manifest, en primer terme, que en virtut del conveni regulador de data 28-09-2007, la guarda i custòdia de les menors es va atribuir a la mare i, com indica el propi recurrent i així ho recull la resolució d'instància, no s'han presentat problemes ni incidències en el desenvolupament del mateix. En segon terme, el lloc de treball de la mare, com a professora, a les Valls d'Andorra fou suprimit (cfr. foli 123), la qual cosa l'obligà a retornar a França per a seguir desenvolupant la seva tasca com a professora, de manera que l'al·legació del recurrent que va decidir unilateralment marxar d'Andorra s'ha vist privada de tot fonament. En aquest ordre d'idees, s'ha d'afegir que el recurrent va consentir el trasllat de la mare i les filles, atès que aquest fou comunicat en data 6-01-2009 i la mare va recolzar la seva decisió en l'informe psicològic que obra a les actuacions i que han estat de seguiment al llarg del canvi de domicili a França (folis 80 i ss). I, en darrer terme, de la prova pericial psicològica s'extreu que (folis 260 a 262) les menors Duque i C. no han percebut cap canvi significatiu respecte de la relació paterno- filial, per quant era el pare el que no s'involucrava a la vida de les menors quan ja es trobava a Andorra, de manera que aquest trasllat no ha generat dificultats en el desenvolupament de les relacions paterno-filials. Si a aquest extrem s'afegeix que la mare sempre s'ha involucrat molt més en la cura i atenció de les menors i que el seu treball li possibilita està amb les seves filles, s'ha d'entendre que l'interès de les menors i la seva voluntat, en aquest cas coincident, significa que s'hagi de confirmar l'atribució de la guarda i custòdia a favor de la mare i el manteniment del domicili a França. Per consegüent, procedeix la desestimació d'aquest segon motiu.

IV.- En tercer terme, entén el recurrent que la Sentència manté el règim de visites fixat al conveni regulador. Sustenta que la mare i les filles resideixen a 230 km. de distància i que s'ha de substituir el règim de visites de caps de setmana alterns per la totalitat de les vacances escolars.

Tampoc aquest motiu pot ésser acollit. Com encertadament estableix la Sentència recorreguda, el paràmetre essencial per a l'establiment de la guarda i custòdia, així com per a la fixació del règim de comunicació amb el progenitor no custodi, és l'interès del menor, al qual ha d'atendre el Tribunal per a possibilitar el desenvolupament integral del menor. Des d'aquesta òptica, l'interès del menor precisa que s'afavoreixin les relacions entre els menors i els seus dos progenitors. Aleshores, no es pot adoptar un règim de comunicació en el qual les filles solament tinguin relació amb el seu pare durant les vacances escolars, per quant, per una banda, el desenvolupament personal i emocional de les menors exigeix que el règim de comunicació sigui continuat al llarg del temps i s'enforteixin les relacions entre els progenitors i els seus fills, a la vegada que tampoc es pot, per altra banda, com adequadament sosté la Sentència d'instància, imposar a la mare que no pugui gaudir de les seves filles durant totes les vacances escolars d'aquestes.

Per les anteriors consideracions, tampoc pot ésser estimat aquest motiu de recurs.

V.- En darrer terme, impugna la part recurrent la fixació de la quantia que ha portat a terme la Sentència d'instància. Així, la recurrent manifesta s'ha de mantenir allò fixar en el conveni, atès que consta acreditat que la Sra. C. no percep 1900 euros al mes sinó 2.054,94 euros i que les seves despeses mensuals no són de 3.360 euros. Quant als paràmetres per a la fixació de la pensió entén que els ingressos del defenent no són de 5.500 euros, com afirmava la part agent, sinó de 4.852,05 euros. I pel que fa a les necessitats de les menors, malgrat no haver-se acreditat les mateixes, el jutjador pressuposa que les despeses s'han de situar en 800 euros per filla i determina la pensió en 600 euros. Assenyala que no s'han provat les despeses de les menors i que tampoc es poden tenir en compte les despeses extraordinàries per a fixar la quantia de la pensió d'aliments.

La determinació de la pensió d'aliments s'ha d'efectuar, segons reiterada jurisprudència d'aquesta Sala, conforme a dos paràmetres: els ingressos econòmics de l'alimentant i les necessitats de les menors. Aleshores no esdevé rellevant per a la determinació de la pensió d'aliments a la qual ha de fer front el Sr. A. quins són els ingressos de la mare de les menors, sinó que cal atendre a la capacitat econòmica del pare i les necessitats de les filles Duque i C.

Quant al pare de les menors, consta provat (certificat de la STA, foli 230) que percep unes retribucions mensuals netes de 4.862,05 euros. I pel que fa a les menors consta a les actuacions provat, i així ho refereix la Sentència recorreguda, que les menors efectuen activitats extraescolars com dansa, teatre i piano i no s'acredita l'existència de necessitats especials per a les menors. Si es pren en consideració que les necessitats de les menors han d'incloure habitatge, subministres, educació, roba, previsió, formació i lleure, i que aquí s'inclou també aquelles activitats extraescolars abans referides, en atenció a aquelles despeses que consten en el material probatori aportades per la mare (cfr. 2/3 del lloguer de l'habitatge a França, foli 83, activitats extraescolars de música, teatre i dansa, foli 197, absolució a la posició sisena pel recurrent), s'ha d'entendre que la fixació de la quantia de la pensió d'aliments en 600 euros per filla resulta adequada i proporcional als dos paràmetres exigibles per a la determinació de la quantia. Per últim, quant a l'al·legació que les despeses extraescolars no poden ésser tingudes en compte per a fixar la quantia de les pensions d'aliments i a la vegada que la meitat de les mateixes hagin de ser abonades pel progenitor no custodi com a despeses extraordinàries. Tampoc aquest darrer subapartat del present motiu pot ésser acollit. En efecte, en el VI Considerant la Sentència recorreguda determina que les activitats extraescolars no es poden incloure en les despeses extraordinàries, tota vegada que el concepte de despeses extraordinàries comporta indefectiblement la noció d'imprevisibilitat en el moment de pactar el conveni regulador. Consegüentment, s'escau mantenir la resolució d'instància, tot precisant que com ressurt de la Sentència d'instància, i com així s'extreu de la prova practicada, aquestes despeses extraescolars les ha abonat totalment la mare des de que resideixen a França, i s'han d'incloure les mateixes en la pensió d'aliments a sufragar pel pare, sense que les mateixes puguin ésser conceptuades també com a despeses extraordinàries a abonar el 50% pel pare.

Les anteriors consideracions justifiquen també el rebuig d'aquest motiu, però amb les precisions de la sentència d'instància, ara refermades en aquesta alçada, quant a les despeses extraescolars.

VI.- La desestimació del recurs interposat per la part defenent no motiva la imposició de les costes processals, en atenció a la natura dels interessos en conflicte (arg. Novel·la 82, cap. X).

Decisio

Vistos la legislació vigent i els Usos i Costums aplicables al present cas,

La Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra,

DECIDEIX

DESESTIMAR el recurs interposat per la representació processal del Sr. Aguilar contra la Sentència, de data 26- 06-2012, dictada per l'Hble. Batlle, constituït en Tribunal Unipersonal, i confirmar íntegrament la seva part decisòria. No s'escau efectuar imposició de les costes processals d'aquesta alçada.

Així per aquesta nostra resolució, de la qual en serà tramés testimoni a l'Hble. President de la Batllia, per al seu coneixement i als efectes escaients, definitivament jutjant, ho pronunciem, manem i signem.