Prova del reemborsament d'un préstec (2000101/2016)

Sentència

Magistrats

Vincent Aniére Carles Cruz Moratones Joan Manel Abril Campoy

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

Sala Civil

TSJC.- 0000457/2017 ORIGEN: 2000101/2016 - 00

NIG: 5300542120160000628

SENTÈNCIA

En nom del Poble Andorrà.-

A la vila d'Andorra la Vella, el 27 de febrer del 2018

Reunida la Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra, sota la presidència del M.I. Sr. Joan Manel Abril Campoy, i els magistrats M.I. Sr. Vincent Anière i M.I. Sr. Carles Cruz Moratones, ha adoptat la resolució següent:

ANTECEDENTS DE FET

I.- Per escrit de data 04-04-2016, la representació processal del Sr. Morillo va presentar davant de la Batllia, demanda a tramitar pel procediment ordinari, contra la Sra. Elías en reclamació de la quantitat total de 14.000.- euros en concepte de reemborsament d'un préstec, més els interessos legals a partir de la contesta a la demanda, així com les costes judicials inclosos els honoraris d'advocat i de procurador.

II.- La representació processal de la Sra. Elías es va oposar a la demanda, sostenint que havia tornat els 14.000.-euros, sol·licitant la seva total desestimació amb imposició de costes.

Les parts van replicar i duplicar, totes dues mantenint les seves pretensions, i després d'haver-se practicat les proves, van degudament formular els seus escrits de conclusions.

III.- Per Sentència de data 09-01-2017, l'Hble. Tribunal de Batlles, Secció Civil, va decidir :

"Que donant lloc a la demanda interposada pel senyor Morillo, ha de condemnar a la senyora Elías a pagar a l'agent la suma de 14.000 EUR, incrementada amb els interessos legals a comptar del dia 03.05.2016 i fins el dia del seu total pagament, així com a satisfer les costes judicials causades, inclosos els honoraris d'advocat i procurador a acreditar en període d'execució de sentència."

IV.- Contra aquesta resolució ha interposat recurs d'apel·lació la representació processal de la Sra. Elías demanant la seva substitució per una desestimant la demanda, amb imposició de costes a la part agent.

La representació processal del Sr. Morillo demana la seva total confirmació, amb imposició de les costes a la part apel·lant.

V.- Per Aute d'aquesta Sala del 25-01-2018, es va decidir no donar lloc a les pretensions probatòries adduïdes per la representació processal del Sr. Morillo.

Ha actuat com a magistrat ponent el M.I. Sr. Vincent Anière.

FONAMENTS DE DRET

I.- Els arguments revocatoris de la representació processal de la Sra. Elías són que ella va retornar els 14.000.-euros, primer amb un import de 7.000.-euros que va retirar del seu compte bancari, disposició documentada en autes, i segon mitjançant l'entrega en metàl·lic d'un altre import de 7.000.- euros que per confiança amb el Sr. Morillo no va quedar documentada; que malgrat ho negui, és la firma del mateix Sr. Morillo que figura al document bancari (foli 77) i no va instar cap acció penal per denunciar que no es tractaria de la seva firma, que el Sr. Morillo va manifestar (foli 80) que el pagament de 7.000.-euros podia correspondre a diverses raons però no va acreditar que dit pagament no fou en liquidació del préstec i que mínimament la demanda s'hauria d'haver desestimat parcialment respecte de 7.000.- euros.

No es discuteix que per contracte de data 20-10-2014 el Sr. Morillo va prestar a la Sra. Elías la quantia de 14.000.-euros i que el reemborsament havia de tenir lloc abans del 30-10-2014.

Tota la qüestió del plet és la de la prova del reemborsament ja que la prestatària sosté que va tornar la totalitat de l'import prestat mitjançant dos pagaments de 7.000.-euros.

Però les regles de la prova en tal matèria són clares i el tribunal d'instància les va aplicar de manera encertada.

Així ho motivàvem en la nostra sentència 167-16 del 27-10-2016 :

"Les regles de la prova, són conegudes i les vam recordar recentment així com la seva evolució més moderna ( veure les sentències TSJSC 265-14 del 05- 02-2015 i 374/14 del 14-04-2015).

Segons aquestes regles, és un principi bàsic que, una vegada acreditats els fets constitutius del dret reclamat, correspon a la part defenent la prova dels fets obstatius, impeditius o extintius.

La solució té uns arrels molts antics i profundes i esta compartida pels sistemes del nostre seu entorn. Així, el sempre vigent article 1315 del code civil français ("Celui qui réclame l'exécution d'une obligation doit la prouver. Réciproquement, celui qui se prétend libéré doit justifier le paiement ou le fait qui a produit l'extinction de son obligation") que tenia el seu equivalent en el código civil espanyol en l'article 1214 ("Incumbe la prueba de las obligaciones al que reclama su cumplimiento, y la de su extinción al que la opone") ara derogat per l'article 217 de la ley de enjuiciamiento civil (2. Corresponde al actor y al demandado reconviniente la carga de probar la certeza de los hechos de los que ordinariamente se desprenda, según las normas jurídicas a ellos aplicables, el efecto jurídico correspondiente a las pretensiones de la demanda y de la reconvención.

3. Incumbe al demandado y al actor reconvenido la carga de probar los hechos que, conforme a las normas que les sean aplicables, impidan, extingan o enerven la eficacia jurídica de los hechos a que se refiere el apartado anterior.") són la manifestació de la mateixa exigència.

Dit d'una manera més trivial, un cop establert la realitat del crèdit per la part que es pretén creditora, és a la part debitora provar que s'ha alliberat del deute o que existeix un motiu que pot contradir o extingir el dret de creditor. Per tant de cap manera es podia exigir de la demandant que acrediti que el debitor havia pagat 19.497,26.-euros dels 34.497,26.-euros constituint el dret de crèdit, sinó que és el deutor qui havia de provar quan i quina quantia havia pagat per alliberar-se, cosa que no ha fet.".

En matèria de pagament, es pot recordar la locució "solutionem asseveranti probationis onus incumbit" que expressa el principi que qui té la carrega de la prova que s'ha efectuat un pagament és el deutor (Digest 22,3- 25-2 i Codi 8,43,25).

Per tant, de cap manera era al prestador d'acreditar que no havia rebut cap pagament en liquidació del préstec sinó a la prestatària d'acreditar que havia fet pagaments destinats al reemborsament de dit préstec.

II.- Ara bé, s'extreu de les explicacions de la part defenent i actualment recurrent que admet ara que no ha pogut acreditar el pagament de 7.000.-euros que diu que va fer en metàl·lic puix que no existeix cap prova documental de l'existència del referit pagament. No podem més que constatar que efectivament no hi ha en autes cap prova al respecte i que l'afirmació de la Sra. Elías és evidentment ben insuficient per a considerar que va pagar aquests 7.000.-euros.

En relació al document bancari invocat, es tracta finalment de l'únic element documental sobre el qual es recolza la versió de la recurrent, de cap manera es tracta d'una transferència bancària com ho va pretendre en primera instància. Aquest document estableix que en data 02-12-2014, la Sra. Elías va reintegrar en efectiu del seu compte bancari l'import de 7.000.-euros.

El fet que el Sr. Morillo l'hauria signat no permet establir que hauria rebut el referit import en concepte de reemborsament del préstec. Al respecte, és cert que de l'escrit (foli 80) es pot extreure que el Sr. Morillo no nega haver rebut aquest pagament, però ressurt del mateix escrit que el demandant va manifestar que, atès les relacions comercials existents entre la Sra. Elías i la societat per a la qual treballa el Sr. Morillo, tal pagament podia tenir moltes altres explicacions diferents.

Així les coses, l'element invocat per la defenent és totalment insuficient per constituir una prova de que el 02-12-2014 hauria retornat al Sr. Morillo l'import de 7.000.-euros pel reemborsament del préstec atorgat entre ells a títol personal.

A més a més, els altres elements establerts en autes contradiuen tal hipòtesi.

En efecte, en primer lloc i com s'ha evocat abans, va existir un seguit de relacions comercials entre la Sra. Elías i el Sr. Morillo (Grup A) i aquesta circumstància impedeix donar al pagament la interpretació unívoca que li vol donar la prestatària.

En segon lloc, apareix que l'operació litigiosa és posterior al termini contractualment previst. Ara bé, a partir del 17-12-2014, i en particular pel correu electrònic del 16-02-2016 al qual la Sra. Elías no va contestar, el Sr. Morillo la va requerir de pagar els 14.000.-euros però en cap moment la prestatària va invocar el fet que hauria retornat qualsevol import.

A títol de reforç, cal dir que no s'entén perquè aquest document hauria donat lloc a una prova documental de la seva existència (pel fet de fer signar al Sr. Morillo el document bancari de reintegrament) quan el segon pagament que s'invocava inicialment no hauria donat lloc a cap document justament per la relació de confiança i d'amistat existent entre les parts segons les afirmacions de la Sra. Elías.

Per tot l'exposat, hem de confirmar íntegrament la sentència recorreguda.

III.- La desestimació del recurs justifica imposar a la part recurrent vençuda les costes d'aquesta alçada.

Decisio

Vistos la legislació vigent i els Usos i Costums aplicables al present cas,

La Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra,

DECIDEIX

Desestimar el recurs interposat per la representació processal de la Sra. Elías contra la Sentència de l'Hble. Tribunal de Batlles de data 09-01- 2017 que confirmem íntegrament.

Imposar a la Sra. Elías les costes judicials de segona instància inclosos els honoraris de procurador i d'advocat.

Així per aquesta nostra resolució, de la qual en serà tramès testimoni a l'Hble. Presidenta de la Batllia, per al seu coneixement i als efectes escaients, definitivament jutjant, ho pronunciem, manem i signem.