Bancari - fets i noves proves extemporànies (6100365/2013)

Sentència

Magistrats

Carles Cruz Moratones Joan Manel Abril Campoy Vincent Aniére

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

Sala Civil

TSJC.- 0000036/2017 ORIGEN: 6100365/2013 - 00

NIG: 5300542120150003254

SENTÈNCIA

En nom del Poble Andorrà.-

A la vila d'Andorra la Vella, el 30 de gener del 2018.

Reunida la Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra, sota la presidència del M I. Sr. Joan Manel Abril Campoy, i els magistrats

M.I. Sr. Vincent Anière i M.I. Sr. Carles Cruz Moratones, ha adoptat la resolució següent:

ANTECEDENTS DE FET

I.- En data 4.7.13 la representació processal de la societat Caro va formular demanda en reclamació de quantitat contra el Sr. Sanz i ensems una acció hipotecària subsidiària, imposant a la defenent les costes del procediment.

II.- La representació processal de la part defenent va contestar la demanda en data 31.10.13 oposant-se totalment als arguments exposats a la mateixa, manifestant que es declarés que els tractes haguts entre ell i l'entitat Zurita, SA també obligaven les parts i que els interessos havien d'ésser aquells pactats i no els de descobert, donat que l'incompliment es basava en la manca de renovació d'un crèdit que s'havia acordat amb una durada més llarga, tal com estipulava el contracte flexible que havia atorgat anteriorment amb l'entitat Zurita, SA del qual en demanava el restabliment en la forma que ho era l'any 2003.

III.- Les parts van presentar opportunament els seus escrits de rèplica i dúplica, i posteriorment de conclusions, reiterant els seus arguments i oposant-se als de l'adversa.

IV.- L'Hble. Tribunal de Batlles va dictar Sentència en data 1.9.2016 i va decidir : "Primer.- Que estimant parcialment la demanda formulada per la representació processal de la societat Caro contra el Sr. Sanz, hem de condemnar a aquest darrer a pagar la suma de 555.490,02.-euros, majorada dels interessos legals a comptar de la data de la liquidació del compte a saber el dia 18 de gener del 2013 i fins a la definitiva cancel·lació del deute.

Segon.- Declarar que la suma anteriorment referida es troba garantida hipotecàriament.

Tercer.- No fer especial imposició de les costes judicials ocasionades".

V.- Contra l'esmentada resolució formula recurs d'apel·lació la representació processal del Sr. Sanz i, en virtut dels arguments que exposa en les seves conclusions, demana la seva revocació parcial i que s'estimés la seva pretensió principal, imposant a l'adversa les costes del procediment.

Ha actuat com a magistrat ponent el M.I. Sr. Carles Cruz Moratones.

FONAMENTS DE DRET

I.- En el present procediment, la part agent Caro reclama front la part defenent Sr. Sanz en demanda de quantitat i alhora una acció real o hipotecària derivada del venciment definitiu d'un crèdit amb garantia hipotecària que no havia estat complert pel defenent.

La sentència d'instància estima parcialment la demanda presentada. Contra tal decisió s'alça la part vençuda.

II.- La sentència d'instància estima només la pretensió de la part defenent conforme els interessos de demora pactats són abusius per excessius però desestima la pretensió de que l'incompliment del contracte no li era imputable perquè s'havia previst amb una durada més llarga tal i com estipulava un contracte de préstec hipotecari anterior de l'any 2003 subscrit amb Zurita SA, el qual demanava que havia de ser restablert entre les parts.

Lògicament, la part agent ha acreditat que aquell contracte de préstec hipotecari va seguir regint les relacions contractuals entre les parts fins que en l'any 2010 va ser resolt de mutu acord i substituït davant notari per un crèdit amb la mateixa garantia hipotecària. Aquesta nova facilitat creditícia tenia una durada de 2 anys, fins al 15.12.12, i en arribar al seu venciment natural, la part creditora no va optar per la renovació i va instar l'acció personal i l'acció hipotecària a través de la demanda origen de les presents actuacions.

Si bé la part defenent en la contesta afirmava que " va ser obligat" a una nova contractació, en el seu escrit de dúplica ja matisa que volia dir que havia estat "instat" a fer-ho. En els seus escrits principals, la part defenent es va limitar a aquestes manifestacions sense més argumentacions perquè deia que estava en vies d'arribar a un acord amb la part contrària.

III.- Però en aquesta alçada la part defenent ha volgut donar explicacions sobre els fets relacionats amb la contractació que va iniciar en l'any 2003 amb Zurita, SA i a partir de 2005 amb Caro, SA i ensems ha volgut aportar noves proves documentals (fins a més de 200 documents) i demanar de nou la pràctica de la prova testifical de la gestora bancària, prova en la qual ell va poder intervenir en la instància. Aquest Tribunal per Aute de 20.6.17 va rebutjar la prova en segona instància perquè no encaixava en els estrictos supòsits previstos en l'article 73 de la Llei transitòria de Procediments Judicials que ratifiquem ara en la nostra sentència.

El judici de segona instància ha de recaure sobre el mateix material probatori que va disposar el tribunal a quo (llevat d'excepcionals supòsits que resten al marge de les possibilitats de la part que els proposa) per la qual cosa no es poden anar allargant els períodes probatoris, segons el resultat de cada prova que no ens convingui. Hom ha de preveure tots els escenaris de prova possible i assegurar que les seves pretensions puguin arribar a coneixement del Tribunal amb un grau de certesa raonable.

Per tant, hem de concloure que a la vista de la prova admesa i practicada en la instància no s'arriba al mínim convenciment que les parts van voler mantenir les clàusules que regien el contracte de préstec de l'any 2003 quan el varen resoldre de mutu acord i substituir pel contracte de crèdit de l'any 2010. En conseqüència no podem estimar la pretensió de "restabliment del contracte flexible amb Zurita, SA tal i com era l'any 2003", com textualment es demana en la contesta de la part defenent.

IV.- Quant a tot el relat de la vida del contracte de préstec que ara es fa en el recurs de la part defenent, són fets nous no poden ara ser introduïts en l'alçada per aplicació del principi pendente apellatione nihil innovatur (D. 49.7.1pr) . I efectivament així és. Constant jurisprudència de la Sala (veure STJC de 20.2.1997, entre moltes d'altres) ha vingut reiterant que només podran ser objecte d'impugnació davant la Sala aquelles qüestions que hagin estat objecte de debat i de possible contradicció entre les parts en la instància. Com ja hem dit, no estem davant d'un nou judici on es puguin fer noves proves (llevat de casos excepcionals previstos en l'article 73 de la Llei transitòria de procediments judicials) o articular noves pretensions, sinó de revisar la valoració de les proves efectuades en la instància i revisió també de l'aplicació del dret efectuada sobre les pretensions ja formulades. Queden excloses lògicament aquelles qüestions que es derivin estrictament del moment de dictar-se la sentència.

Com a conclusió final hem de dir que el recurs ha de ser desestimat i la sentència d'instància confirmada, atès que ha estat consentida per la part agent la qüestió dels interessos de demora.

V.- En resultar desestimat el recurs procedeix imposar les costes per ell generades a la part recurrent, de conformitat amb el que disposa el Codi 7,51,5.

Decisio

Vistos la legislació vigent i els Usos i Costums aplicables al present cas,

La Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra,

DECIDEIX

DESESTIMAR el recurs d'apel·lació interposat per la representació processal de la part defenent Sr. Sanz contra la Sentència dictada per l'Hble. Tribunal de Batlles en data 1 de setembre de 2016, que confirmem íntegrament.

Imposem el pagament de les costes causades en aquesta alçada a la part apel·lant.

Així per aquesta nostra resolució, de la qual en serà tramés testimoni a l'Hble. President de la Batllia, per al seu coneixement i als efectes escaients, definitivament jutjant, ho pronunciem, manem i signem.