FUNCIÓ PÚBLICA. Sanció a funcionari del Cos Penitenciari. Incompliment per negligència greu de les funcions encomanades. PROCEDIMENT ADMINISTRATIU. La resolució sancionadora no es va dictar de forma extemporània, ni aquest fet seria determinant de la invalidesa de l'acte.

Sentència

Magistrats

Albert Andrés Pereira Elsa Puig Muñoz Alexandra Cornelia Sola

Tribunal Superior de Justícia

Sala Administrativa

TSJA.- 0000031/2023 ORIGEN.- 1000002/2021 - 0

NIG: 5300545320210000006

SENTÈNCIA 28-2024

PARTS:

Apel·lant: Sr. Manzano

Representant: Idem

Advocat: Sr. Canales

Apel·lat: GOVERN D'ANDORRA

Representant: Sra. Julián

Advocada: Sra. Diez

COMPOSICIÓ DEL TRIBUNAL:

President: Sr. Albert Andrés Pereira

Magistrades: Sra. Elsa Puig Muñoz

Sra. Alexandra Cornella Sola

Andorra la Vella, el 16 de maig de 2024.

El Tribunal Superior de Justícia, Sala Administrativa, ha vist el recurs d'apel·lació a les actuacions número 1000002/2021.

En la tramitació d'aquestes actuacions han estat observades les prescripcions legals, i ha estat ponent el magistrat Sr. Albert Andrés Pereira, el qual expressa el parer del Tribunal.

ANTECEDENTS DE FET

1.- El Sr. Manzano va interposar demanda contra el Govern, en què impugnava l'acord adoptat en data 16 de desembre de 2020, que havia desestimat el recurs formulat contra la resolució de 12 d'agost de 2020, en virtut de la qual es va arxivar la falta molt greu de l'article 55.j) de la Llei del Cos Penitenciari, que inicialment s'imputava a l'agent, i el va declarar responsable d'una falta greu de l'article 56.ll) de la mateixa Llei, consistent en l'incompliment per negligència greu dels deures i les obligacions inherents a les funcions pròpies.

2.- La sentència de 6 de febrer de 2023 de la Secció Administrativa del Tribunal de Batlles va desestimar la demanda, declarant que la resolució impugnada era ajustada a dret i als fins que legitimen l'activitat administrativa.

3.- La part agent ha interposat recurs d'apel·lació contra la referida sentència de la Batllia, el qual es fonamenta, en síntesi, en les següents al·legacions:

La resolució sancionadora és extemporània, ja que es va dictar després de transcorregut el termini de 30 dies que preveu per a les faltes greus l'article 63.2 de la Llei del Cos Penitenciari.

No es va produir un incompliment de les obligacions del càrrec, ja que l'agent no va deixar desateses les seves funcions, que superaven la simple vigilància del pati d'adaptació. Malgrat les dificultats de supervisió del pati, ho va dur a terme amb els monitors i el sistema de videovigilància.

L'agent no va apreciar una situació d'extrema urgència o de perill, per la qual cosa no va activar el polsador d'alarma, ja que creia que l'intern estava tancat al lavabo.

La fuga de l'intern es va produir per un cúmul de circumstàncies, i no per una negligència greu de l'agent.

4.- La representació del Govern s'ha oposat al recurs i ha sol·licitat que es confirmi la sentència apel·lada, en base a les següents al·legacions:

El termini legal per adoptar la resolució sancionadora era de 45 dies, ja que s'imputava a l'agent una falta molt greu. El fet que, finalment, no s'apreciés la comissió d'aquesta infracció no fa variar el termini establert per a la resolució.

L'agent tenia encomanada la funció de vigilància dels patis i, tanmateix, no va procedir al control mitjançant visualització directa durant una hora i mitja, període durant el qual l'intern va poder preparar al pati la seva evasió. El camp visual de les càmeres feia necessària aquesta observació directa i les altres tasques desenvolupades per l'interessat no li impedien procedir a aquest control durant un termini tant perllongat.

El polsador de l'alarma funcionava correctament i l'intent de fugida justificava la seva utilització.

L'incompliment del deure de vigilància permanent dels interns va facilitar la fugida.

5.- En haver estat acordada la substitució de la vista oral pels escrits de conclusions, es va atorgar a la part agent el termini corresponent, que el va deixar transcórrer sense evacuar el tràmit.

FONAMENTS DE DRET

Primer.- La Sala Administrativa del Tribunal Superior de Justícia és competent per a conèixer del present recurs, segons l'article 39.3 de la Llei Qualificada de la Justícia.

Segon.- La sentència impugnada en aquest recurs ha declarat ajustada a dret la resolució del Govern de data 16 de desembre de 2020, que va desestimar el recurs formulat contra la resolució de 12 d'agost de 2020, en virtut de la qual es va arxivar la falta molt greu de l'article 55.j) de la Llei del Cos Penitenciari, que inicialment s'imputava a l'agent, i el va declarar responsable d'una falta greu de l'article 56.ll) de la mateixa Llei, consistent en l'incompliment per negligència greu dels deures i les obligacions inherents a les funcions pròpies.

Tercer.- L'apel·lació es fonamenta en primer lloc en l'argument de que la resolució sancionadora va ser adoptada pel Govern de forma extemporània, ja que es va dictar quan havia transcorregut el termini de 30 dies que, per a les faltes greus, preveu l'article 63.2 de la Llei 3/2007, de 22 de març, del Cos Penitenciari.

És essencial remarcar que l'expedient se seguia inicialment per la comissió de dues infraccions, una de caràcter molt greu i l'altra de greu. En conseqüència, la resolució del procediment corresponia al Govern, ja que l'article 63.1 de la Llei del Cos Penitenciari li atribueix la resolució dels expedients seguits per faltes molt greus, acordant la imposició de la sanció oportuna o, en el seu cas, l'arxiu del procediment. Atès que estava en joc la imposició d'una sanció per falta molt greu, la resolució s'havia de dictar en el termini de 45 dies comptats des del transcurs del període concedit al funcionari per formular les seves conclusions.

El fet que la resolució final no apreciés la comissió d'una falta molt greu, sinó merament la d'una infracció greu, no afecta el termini de què disposa el Govern per adoptar la seva decisió. La pròpia Llei 3/2007 adopta aquesta solució pel que fa a la formulació del plec de càrrecs, quan afirma en el seu article 62.4.b) que, quan es conclou que els fets poden ser constitutius d'una falta lleu, en els expedients incoats per falta greu o molt greu, o bé d'una falta greu, quan l'expedient s'ha iniciat per una infracció molt greu, segueix sent competent per resoldre el procediment l'òrgan que ho era d'acord amb la qualificació inicial. Si això és així quan la tipificació preliminar es veu alterada en el plec de càrrecs, amb més raó s'ha d'aplicar el mateix criteri quan la qualificació és modificada en la resolució final per l'òrgan que tenia atribuïda la competència en funció del tipus d'infracció que preveia el plec de càrrecs.

En qualsevol cas, aquesta disquisició resulta ser, en realitat, irrellevant, ja que una constant jurisprudència d'aquesta Sala ha declarat que el fet de dictar una resolució d'aquesta naturalesa fora del termini establert no comporta la seva invalidesa, atès que, segons l'article 49.1 del Codi de l'Administració (actual article 51.1), "els actes administratius dictats fora de termini seran anul·lables únicament si la natura d'aquest termini ho imposa". En aquest cas, és obvi que la extemporaneïtat de la resolució sancionadora no és substancial per a la tramitació del procediment, de manera que procedeix clarament desestimar aquest motiu d'impugnació.

Quart.- Com abans s'ha exposat, s'imputa a l'agent la comissió d'una falta greu de l'article 56.ll) de la Llei del Cos Penitenciari, consistent en l'incompliment per negligència greu dels deures i les obligacions inherents a les funcions pròpies. En concret, es considera que l'interessat va desatendre la tasca que tenia assignada, consistent en la vigilància dels patis, cosa que va permetre que un intern que es trobava al pati d'adaptació S1-1, realitzés diverses manipulacions amb la roba que portava amb ell, per confegir una corda per lligar la porta del pati, i així dificultar l'entrada dels agents de servei, i posteriorment embolicar-se les mans per facilitar l'accés a la teulada i la posterior fugida del centre penitenciari. També es considera que la infracció està constituïda pel fet de no haver accionat el polsador d'alarma davant la sospita d'evasió, tal com preveu l'apartat 12 del Protocol de funcionament intern.

Cinquè.- El recurrent al·lega, en síntesi, que va desenvolupar les seves funcions de forma adequada, ja que tenia encomanada la vigilància d'altres patis, a més del d'adaptació on es van produir els fets, així com diverses funcions com són el control de l'entrada i sortida d'aquests patis dels interns; atendre les comunicacions telefòniques de la resta d'agents penitenciaris; i dur a terme el tancament dels patis un cop acabat el temps d'esbarjo.

La sentència apel·lada fa una anàlisi detallada de la seqüència dels fets que van tenir lloc en aquell moment, que la Sala comparteix i fa seva. D'aquest examen en ressurt que l'agent no va realitzar cap control visual directe del pati d'adaptació, ja que va baixar la persiana de la finestra, de manera que només podia fer aquest control a través dels monitors i sistemes de videovigilància que no permetien una visió completa del pati. Aquesta circumstància va facilitar que l'intern es col·loqués en diverses ubicacions fora del camp visual de les càmeres, i així va poder preparar la seva fugida.

Com diu la sentència de la Batllia, és habitual que els agents de servei realitzin fins a 5 controls de l'activitat del pati, de manera que es pot considerar com negligent el fet de no procedir a un control visual en un període tan perllongat, especialment a la vista de l'actitud sospitosa de l'intern. D'altra banda, les altres comeses realitzades per l'agent van ser de curta durada, com resulta de l'enumeració que consta en les actuacions, de manera que no es pot considerar que li impedissin dur a terme els controls visuals directes que es van demostrar necessaris.

En darrer terme, la manca d'utilització del polsador d'alarma tampoc està justificada, ja que el fet de no detectar la presència de l'intern al pati després d'un període tan perllongat sense control visual directe, s'ha de considerar com una situació d'urgència que feia necessària la seva activació.

En definitiva, el fet d'al·legar que l'evasió de l'intern va ser conseqüència d'un cúmul de circumstàncies, no justifica el compliment negligent de les funcions que tenia atribuïdes, per la qual cosa procedeix desestimar el recurs i confirmar en els seus propis termes la sentència apel·lada.

Sisè.- No s'aprecia una especial temeritat ni mala fe que justifiqui la imposició de les costes causades en aquesta instància.

DECISIÓ

En atenció a tot el que s'ha exposat, el Tribunal Superior de Justícia, Sala Administrativa, en nom del poble andorrà, decideix:

Primer.- Desestimar el recurs d'apel·lació que interposa el Sr. Manzano contra la sentència dictada el 6 de febrer de 2023 per la Secció Administrativa del Tribunal de Batlles, la qual es confirma en els seus propis termes.

Segon.- No efectuar un especial pronunciament sobre les costes causades.

Aquesta sentència és ferma i executiva.

Així per aquesta nostra resolució, de la qual en serà tramès testimoni al Tribunal de Batlles, Secció Administrativa, per al seu coneixement i execució, ho acordem, manem i signem.