Termini del recurs d'apel·lació en el procediment ordinari- Punt de partida en cas d'aclariment - Acció per enriquiment injust per esposa separada de béns després de la declaració de dissolució del règim econòmic matrimonial (6000474/2017)

Sentència

Magistrats

Vincent Aniére Carles Cruz Moratones Alexandra Cornelia Sola

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

Sala Civil

TSJC.- 0000192/2022 ORIGEN: 6000474/2017 - 00

NIG: 5300542120170002931

PARTS:

Apel·lant: Sra. Zurita

Representant: Sra. Gomila

Advocat: Sr. Benítez

Apel·lat: Sr. Palomo

Representant: Sra. Ropero

Advocat: Sr. Águila

COMPOSICIÓ DEL TRIBUNAL:

President: Sr. Vincent Anière

Magistrats: Sr. Carles Cruz Moratones

Sra. Alexandra Cornella Sola

OBJECTE: Termini del recurs d'apel·lació en el procediment ordinari- Punt de partida en cas d'aclariment - Acció per enriquiment injust per esposa separada de béns després de la declaració de dissolució del règim econòmic matrimonial.

SENTÈNCIA 008-2023

Andorra la Vella, el 7 de febrer del 2023. En nom del Poble Andorrà.-

Reunida la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia d'Andorra ha vist el recurs d'apel·lació a les actuacions més amunt referenciades.

En la tramitació d'aquestes actuacions han estat observades les prescripcions legals, i ha estat ponent el magistrat Sr. Vincent Anière, el qual expressa el parer del Tribunal.

ANTECEDENTS DE FET

1.- La Sra. Zurita i el Sr. Palomo van contreure matrimoni canònic a Barcelona el dia 02 de març de 1974, essent el seu regim econòmic el de la separació de béns.

Durant aquest matrimoni es van adquirir tres immobles la titularitat dels quals es va inscriure al nom del marit, un a E (Espanya), l'altre a Andorra la Vella i el tercer al P (Espanya).

En les actuacions de procediment de separació matrimonial instades al 2006 per la Sra. Zurita contra el Sr. Palomo, en data 07 de setembre de 2011, l'Hble. Tribunal Unipersonal del Batlle va dictar Sentència, resolent entre altres :

declarar la separació dels consorts,

atribuir a la Sra. Zurita l'ús del domicili familiar situat al XXXX,

fixar a càrrec del Sr. Palomo el pagament d'una pensió compensatòria en favor de la Sra. Zurita a alçada de 5.000.- EUR mensuals,

declarar la dissolució del règim econòmic del matrimoni.

Per sentència de data 10 de maig del 2012 (rotlle TSJC-336/11), aquesta Sala, pel que interessa aquí, va estimar parcialment els recursos d'apel·lació formulat per la Sra. Zurita en el sentit de fixar la pensió compensatòria a la Sra. Zurita en 12.000.-EUR/mes en lloc de 5.000.- EUR.

Per sentència de data 01-10-2014, es va declarar la dissolució del vincle matrimonial i del règim econòmic del matrimoni per causa de divorci.

2.- Per escrit presentat el 07 de desembre del 2017, la representació processal de la Sra. Zurita va formular demanda contra el Sr. Palomo, i exercitant una acció per a enriquiment injust, va sol·licitar que en el seu dia es dicti sentència, que condemni a aquest darrer:

a restituir els béns propietat de la seva mandant in natura, en el sentit d'inscriure a favor d'ella les següents titularitats, a saber la meitat de l'immoble situat a E i d'aquell ubicat a Andorra la Vella excloent el terreny, i la totalitat d'aquell situat al P;

subsidiàriament i pel cas que no es consideri possible inscriure dita titularitat a favor de la seva mandant, que el defenent sigui condemnat a indemnitzar-la pel valor de mercat de dites titularitats, a acreditar en període d'execució de sentència, així com dels fruits i les rendes que hagin pogut generar aquestes des del 1 d'octubre del 2014, en què es va dictar sentència de divorci del matrimoni;

eventualment i en cas que es consideri necessari amb anterioritat a pronunciar-se sobre l'acció d'enriquiment injust, liquidar el règim econòmic del matrimoni, que es procedeixi a dita liquidació;

cautelarment s'adverteixi al demandat que no pot alienar cap dels tres immobles objecte de l'acció d'enriquiment injust mentre no es resolgui el present procés;

Imposi a la part demandada el pagament de les costes processals ocasionades, inclosos els honoraris d'advocat i de procurador, a acreditar en el moment processal oportú.

3.- Per aute del 03 de setembre del 2018, es van desestimar les excepcions dilatòries d'errònia formulació de la demanda i de cosa jutjada plantejades pel defenent.

Per escrit presentat el 10 de gener del 2019, la representació processal del Sr. Palomo, de forma principal, va formular les excepcions peremptòries d'errònia formulació de la demanda i de cosa jutjada, i, sobre el fons, oposant-se al petitum de la demanda, i de forma subsidiària en cas que s'estimin les pretensions objecte de la demanda, que s'estimi la demanda reconvencional plantejada i imposi les costes processals ocasionades a la part demandant, inclosos els honoraris d'advocat i de procurador.

4.- El Tribunal de la secció civil ha dictat resolució en data u de març del dos mil vint-i-dos, aclarida per Aute del tretze de juny del dos mil vint-i-dos, amb la següent part decisòria :

"Primer.- Desestimar la demanda formulada per la representació processal de la Sra. Zurita contra el Sr. Palomo i absoldre aquest de les pretensions dirigides en la seva contra.

Segon.- "Fer imposició de les costes judicials ocasionades, en la forma prevista al VII. Fonament Jurídic de la present resolució judicial.".

5.- La representació processal de la Sra. Zurita ha interposat recurs d'apel·lació contra la sentència de la Batllia.

En base a les al·legacions exposades en el seu escrit de data del registre 13 de juliol del 2022, demana que s'admeti el seu escrit de recurs d'apel·lació i que s'obligui al demandat :

a restituir els béns titularitat de la seva representada in natura, això és, inscriure a favor de la seva representada la meitat de la titularitat de l'immoble d'E, la totalitat del P, i la meitat de l'immoble d'Andorra la Vella, excloent el terreny en què s'ubica,

subsidiàriament, que el demandat indemnitzi a la seva representada pel valor de mercat (a acreditar en seu d'execució de sentència) de les parts dels immobles esmentats, així com els fruits i les rendes que haguessin pogut generar aquestes parts dels immobles, des de l'1 d'octubre del 2014, data en què es va dictar la sentència de divorci del matrimoni.

De forma resumida, sosté que es compleixen els sis requisits necessaris per justificar l'exercici de la seva acció d'enriquiment injust, ja que ha quedat provat que ella va finançar totalment o parcial els tres immobles objecte de reclamació i que no foren finançats amb patrimoni del pare del demandat i que ella va destinar tots els rendiments econòmics professionals i rendiments derivats de béns privatius al patrimoni del matrimoni mentre que el Sr. Palomo no ha acreditat que financés els béns objecte de reclamació amb béns privatius ; que malgrat això, quan es van separar no disposava de cap bé al seu nom ; que els 4.000.000 de pessetes ingressats a ella pel demandat l'any 1998 eren per compensar la renúncia d'un llegat a favor d'aquesta i que va acabar revertint en favor d'ell.

Fonamenta el seu recurs sobre la consideració general que la sentència està mancada de motivació i que ha realitzat una incorrecta valoració de la prova ja que no raona ni analitza la concurrència dels requisits de l'acció d'enriquiment injust i es limita a afirmar de manera inacceptable que no ha aportat proves documentals suficients respecte del finançament dels béns o parts dels béns objecte de reclamació, i que les proves exigides pel tribunal són impròpies de l'acció entaulada. En treu la conseqüència que la sentència és incongruent, en particular en relació a l'immoble d'E puix la contrapart ha donat per acceptat almenys el pagament per part de la Sra. Zurita del 20,29 % d'aquest immoble, quan l'enriquiment injust al·legat no és una qüestió d'aparença, sinó un fet evident, intensament motivat, acreditat, parcialment acceptat de contrari, i els motius al·legats per la sentència d'instància en cap cas resulten suficients per desestimar l'acció exercida.

6.- Per Aute 28 de juliol del 2022, el recurs es va admetre a un sol efecte.

7.- Per escrit del 26 de setembre del 2022, la representació del Sr. Palomo s'ha oposat al recurs i ha sol·licitat que es declares la inadmissió del recurs d'apel·lació formulat per la Sra. Zurita per haver estat presentat extemporàniament en virtut del que disposa l'article 20 del vigent Codi de Procediment Civil i, subsidiàriament, que es dictes sentència ratificant l'emesa pel Tribunal, condemnant a la recurrent al pagament de les despeses processals causades en aquesta segona instància, incloent-hi els honoraris d'advocat i de procurador.

Argumenta sobre el fons del recurs que cap ni una de les proves que aporta la part recurrent acredita o va vinculada amb la seva pretensió o amb allò que afirma i en què es basa per instar la demanda, i que els retreus que fa al tribunal no són justificats quan només s'ha tret les conseqüències d'aquesta manca de prova.

8.- Per providència del 17 octubre del 2022 es va donar trasllat d'aquest escrit d'oposició a l'altra part i es va declarar el recurs vist per a la resolució que escaigui.

Per providència del 24 de gener del 2023, es va concedir un termini de 5 dies hàbils a la part apel·lant a fi que, si ho desitja, es pugui pronunciar sobres les al·legacions de la part apel·lada relatives a què el recurs d'apel·lació hauria sigut presentat fora del termini legal.

I per escrit de data 27 de gener del 2023, la representació processal de la Sra. Zurita ha manifestat que el seu recurs ha estat formulat en el termini legal previst.

FONAMENTS DE DRET

QÜESTIÓ PROCESSAL PRÈVIA

Primer.- Abans de poder examinar el recurs, hem de resoldre la qüestió de la seva admissió plantejada per la part apel·lada en el seu escrit de contesta sense haver però presentat cap escrit de reposició en contra de l'Aute de data 28 de juliol del 2022 que va admetre el recurs, raó per la qual es va permetre a la part apel·lant mitjançant la providència del 16-12-2022 poder al·legar al respecte.

En el present cas, ens trobem en el marc d'un procediment ordinari i la sentència dictada l'1 de març del 2022 es va notificar a les parts el 31 de març del 2022.

Però, respectivament en data 01 i 05 d'abril del 2022, la representació processal del Sr. Palomo i la de la Sra. Zurita van presentar un recurs d'aclariment, amb la precisió que la del Sr. Palomo va sol·licitar que, en aplicació de l'article 20.6 del codi de procediment civil, se li notifiqui un nou termini d'apel·lació a partir de la notificació de l'Aute d'aclariment.

Els dos recursos van ser resolts per Aute del 13 de juny del 2022, notificat el 14 de juny del 2022.

Dit Aute, fent aplicació de l'article 20.6 CPC, especifica que :

"Tercer.- Notificar la present resolució a les parts interessades i comunicar- les que el termini per interposar recurs d'apel·lació contra la sentència del 1 de març del 2022, comptarà a partir del dia següent a la data de pronunciament del present aute.".

Per tant erra la part apel·lant quan diu la part apel·lant en el seu escrit de greuges que s'ha notificat un nou termini a partir de la notificació.

Ara bé, és veritat que l'article 20 del codi de procediment civil relatiu a la rectificació i aclariment de les resolucions disposa en el seu punt 6 que : "El termini per interposar el recurs que correspongui contra la resolució que és objecte d'una petició de rectificació o aclariment compta a partir del dia següent al dia en què es dicta l'aute o l'acord assenyalat a l'apartat anterior.".

No obstant aquesta disposició, existeix una disposició general relativa a la qüestió del termini per interposar recurs d'apel·lació. Es tracta de l'article 321 que pertany al Capítol primer "disposicions generals" del Títol VI "Recursos contra les resolucions processals" del CPC, i que disposa que : " El termini per interposar els recursos contra les resolucions del tribunal, del secretari judicial, del saig i del notari es compta a partir de l'endemà del dia en què es notifica la resolució o l'acord recorregut o, si escau, a partir de l'endemà del dia en què es notifica l'aute o l'acord de rectificació o aclariment, o en què es resol la petició de rectificació o aclariment.".

Sempre al nivell general, l'article 42 de la LQJ disposa que els terminis es compten sempre a partir de l'endemà de la notificació o publicació de l'acte de què es tracta.

Al nivell especial, l'article 334 del codi de procediment civil, que pertany al Capítol quart que tracta de manera específica del recurs d'apel·lació, i que és relatiu a l'admissió del mateix, disposa que :

"El recurs d'apel·lació s'interposa dins els vint dies hàbils següents al dia en què s'ha notificat la sentència objecte de recurs, llevat dels processos que se substancien per procediments especials; en aquest cas s'interposa dins els tretze dies hàbils següents al dia en què s'ha notificat la sentència objecte de recurs.".

Així les coses, malgrat els termes de l'article 20.6, considerem, compte tingut de la redacció de l'article 321, que pel cas d'un recurs d'apel·lació en contra d'una sentència dictada en el marc del procediment ordinari i que va ser objecte d'un Aute d'aclariment, s'ha d'aplicar el principi general basat en la data de notificació.

En efecte, comptar el termini de 20 dies a partir de l'endemà del pronunciament de la resolució seria contrari al principi general fixat per la Llei en els articles que acabem de citar.

A més, aquesta interpretació és l'única que respecta el dret a la jurisdicció i a la defensa protegit per l'article 10 de la Constitució andorrana i per l'article 6 de la CEDH, així com el principi d'igualtat d'armes entre les parts, tota vegada que fixar el punt de partida al moment del pronunciament de la resolució d'aclariment generaria una gran inseguretat i una limitació important del dret a apel·lar puix, en realitat, és només al moment de la notificació que les parts tenen l'efectiu coneixement de la resolució.

Pot existir un diferencial important entre el moment de dictar una resolució i el moment de notificar-la, el qual redueix el temps útil de la part que vol apel·lar. De fet, l'article 23 CPC disposa que les resolucions del tribunal es notifiquen en el termini màxim de cinc dies hàbils des de la data en què s'hagin dictat.

Per tant, el termini de 20 dies hàbils compta a partir del 15 de juny del 2022.

Segon.- Pel que fa al còmput del termini, s'ha de recordar que, segons l'article 41bis.2 de la LQJ, són inhàbils els dies del mes d'agost i els compresos entre el vint-i-quatre de desembre i el sis de gener de cada any judicial, ambdós inclosos. També són dies inhàbils tots els diumenges, dissabtes i els de festa nacional, i tots els festius a efectes laborals, segons el calendari establert cada any pel Govern.

Per tant, en el nostre cas, entre el 14 de juny del 2022 i 12 juliol del 2022 només hi ha precisament 21 dies hàbils a Andorra, és a dir el 14, 15, 16, 17, 20, 21, 22, 23, 27, 28, 29 i 30 de juny, i l'1, 4, 5, 6, 7, 8, 11 i 12 de juliol,

essent els festius els 18, 19, 24, 25 i 26 de juny, 2, 3, 9 i 10 de juliol.

És en data 13 de juliol del 2022, que la part apel·lant va presentar el seu escrit de recurs d'apel·lació, i per consegüent a dintre del termini.

Escau per tant mantenir la decisió d'admissió de l'Aute de data 28 de juliol del 2022 i entrar en l'examen del fons del recurs.

EXAMEN DEL FONS DEL RECURS

Tercer.- Sobre el fonament de l'acció.

Des del bon principi del seu escrit de demanda la part agent ha insistit en el fet que exercitava una acció d'enriquiment injust.

Però, durant tot el procediment en primera instància i en aquesta alçada, la demandant barreja les nocions d'enriquiment injust i de reivindicació de propietat, ja que si bé sosté que és la primera acció que exerceix i que les condicions pel seu èxit queden reunides, afirma també que els béns immobiliaris objecte de la seva petició de restitució li pertanyen i que el Sr. Palomo els reté il·legítimament, tot i afirmant que no reclama cap quantitat o indemnització com a conseqüència de la liquidació del ja dissolt règim econòmic matrimonial.

Tot i així, sosté que la seva acció es basa en el fet que durant els més de 30 anys de matrimoni, per tal que la parella pogués millorar la seva situació econòmica comuna, ella va aportar els fruits de la seva activitat professional i els rendiments derivats de les vendes dels immobles dels quals era copropietària o propietària, alguns d'ells provinents de donacions del seu pare, però que, segons la voluntat del marit, la titularitat dels immobles que el matrimoni va anar adquirint es va concentrar exclusivament a nom del Sr. Palomo amb l'única intenció i efecte de simplificar la fiscalitat del matrimoni, però que, dissolt el matrimoni, ha desaparegut la causa per a deixar aquest patrimoni com a exclusiva titularitat del Sr. Palomo, qui es va negar a restituir- li la titularitat de tot aquell patrimoni que ella va traspassar al seu marit.

Ens trobem davant d'una situació d'enriquiment injust quan un patrimoni es troba disminuït a causa d'un deute que hauria d'assumir el defenent que veu el seu propi patrimoni incrementat de manera correlativa però sense causa. Tal situació obliga a una restitució ja que no és justa la pretensió del que s'ha beneficiat de l'enriquiment de conservar-lo quan el que ha satisfet l'obligació no ho ha fet amb un ànim de liberalitat.

El primer fonament d'aquesta acció fou introduït en el dret romà per Pomponius (jure naturae aequum est neminem cum alterius detrimento est imjuria fieri locupletiorem ; D de regulis juris 50,17,206) que més tard va donar lloc a divers accions o condictions, i entre elles la condictio sine causa.

També s'ha de tenir en compte que l'acció d'enriquiment injust, ates el seu caràcter subsidiari, no es pot aplicar de manera extensa a qualsevol pretensió de restitució ja que en termes del Tribunal de la Mitra (Sentència del 05-12-1983) :

" les normes sobre l'enriquiment injust expressen un ideal de justícia commutativa situat en un nivell abstracte, i tendent a que ningú no es beneficiï en perjudici d'altri, però no són pròpiament normes de dret, car les accions romanes que pretenen obtenir una restitució en cas d'enriquiment injust, han de quedar estrictament confinades a certs casos clarament definits, ja que del contrari s'amenaçaria de sembrar la confusió i crebantar tot el sistema d'accions del Dret romà.".

Quart.- Sobre l'aplicació de l'acció d'enriquiment injust al present cas

La part recurrent ha dedicat gran part del seu escrit de greuges a l'exposició de les condicions de l'acció d'enriquiment injust i que la sentència, segons ella, no hauria analitzat.

Però, la qüestió no esta discutida puix la sentència d'instància reconeix en el seu Fonament III que dita acció era de possible aplicació al present cas doncs ens trobem en la situació d'uns esposos separats de béns per qui la jurisprudència d'aquest tribunal ha descartat el joc de la subrogació real (veure TSJC 13-04-2000 Nº 1363 del llibre i 18-11-2004 Nº2255 del llibre i 29-11-2012 rotlle 47-11) a favor de la prevalença de la titularitat formal, amb la possibilitat però que l'espòs perjudicat exerceixi una acció d'enriquiment injust per tal de restablir l'equilibri entre els dos patrimonis.

El que ha motivat però la sentència, després de recordar la nostra jurisprudència la més recent al respecte (TSJC-247-18 del 28-03-2019), és que una de les condicions essencials per l'èxit de l'acció d'enriquiment injust era que s'acredités per part de l'actora la realitat d'un desplaçament patrimonial generant l'enriquiment del Sr. Palomo amb el correlatiu empobriment de la Sra. Zurita.

I és des de aquesta òptica que el Tribunal ha constatat que la demandant no havia desenvolupat cap activitat probatòria ni aportat cap element útil per establir les concretes aportacions que pretenia haver pogut efectuar.

Cinquè.- Sobre la prova

No n'hi ha prou amb afirmar que l'enriquiment injust seria evident.

Al contrari, no existeix cap caràcter automàtic i és necessari aportar la prova pertinent per a acreditar que queden reunits els requisits de l'acció corresponent i entre ells el desplaçament patrimonial, sense l'existència del qual no pot existir enriquiment ni es poden útilment examinar els altres requisits de l'acció.

Així les coses, l'afirmació de la recurrent que les proves exigides pel tribunal són impròpies de l'acció entaulada és del tot incerta, ja que justament l'exigència del tribunal correspon a un requisit previ i consubstancial de l'acció d'enriquiment injust.

Contràriament al que sosté l'apel·lant, sí que la sentència d'instància queda degudament motivada i és congruent, ja que per cada immoble va examinar i detallar els elements de prova obrant en Autes i els va relacionar amb les exigències que acabem d'exposar.

Ara bé, revisada la prova practicada, només podem arribar a la mateixa conclusió que la instància, i fem nostra la seva motivació, ja que no hi ha ni una sola prova que els béns immobiliaris litigiosos es varen posar a nom del Sr. Palomo només per raons fiscals, ni que era previst i promès pel marit que li tornaria aquest patrimoni a la Sra. Zurita, ni cap prova sobre tot dels moviments caracteritzant l'empobriment de l'esposa.

En efecte, si bé l'agent ha aportat elements destinats a justificar la realitat de les adquisicions i la seva relativa coincidència temporal amb altres operacions de venda, no ha aportat cap element sobre els fluxos financers o els pagaments, de tal manera que la seva demostració s'ha quedat al nivell d'acreditar una eventual possibilitat de finançament per part d'ella sense però establir la realitat ni les condicions concretes del mateix.

Dit això, per aportar una resposta complerta a l'apel·lant, i seguint l'ordre de la sentència, examinarem la situació de cadascú dels tres immobles.

Pel que fa a l'immoble situat a Andorra la Vella i que fou edificat sobre un terreny propietat exclusiva del Sr. Palomo per haver-lo rebut del seu pare. És de veure com en el seu escrit de demanda cap document ha aportat la demandant al respecte. Finalment, res permet considerar que aquesta adquisició i construcció fou finançada a través el patrimoni comú dels esposos, i a més, el defenent ha aportat una certificació del constructor que els pagaments els va rebre del Sr. Palomo (foli 539).

No existeix per tant cap justificació per declarar la titularitat indivisa de la Sra. Zurita sobre el xalet en qüestió.

Pel que fa a l'immoble del P, el que ha quedat establert és que el 21 de juny del 1990, el Sr. Palomo va adquirir un dret de copropietat sobre el terreny i que per escriptura pública del 20 de desembre del 2006, es va declarar finalitzada l'obra nova de tres habitatges que s'havia iniciat al maig del 1989, i el Sr. Palomo es va veure adjudicat una tercera part indivisa de la mateixa per valor de 152.811,17.-euros.

Si bé la part agent ha provat que en data 15 de juny del 1989 havia venut per un total de tres milions de les antigues pessetes els drets que tenia sobre unes unitats que havia adquirit al 1985, una altra vegada, no ha aportat cap altre element de prova sobre les condicions de finançament de totes aquestes operacions immobiliàries. I és impossible presumir a partir d'aquesta sola i relativa coincidència temporal el fet que la Sra. Zurita hauria efectuat aportacions per a l'adquisició del bé.

No existeix per tant cap justificació per declarar la titularitat exclusiva de la Sra. Zurita sobre l'immoble en qüestió.

El mateix es pot dir per que fa a la casa situada d'E.

En efecte, el que ha quedat provat és que al juny del 1986 el Sr. Palomo va adquirir de la propietat d'un 5% del terreny on es va bastir l'immoble en qüestió i que finalment a l'octubre del 1989 se li va adjudicar la Torre 2-A. Ara bé, també ha quedat acreditat que al març del 1992, els esposos van vendre una unitat immobiliària situada a S (Torre J) adquirida al 1978, el mateix dia que havien venut una unitat del mateix municipi (Torre F) adquirida aquesta darrera al 1974.

Ensems, apareix que la Sra. Zurita era propietària de pisos ubicats al carrer R de Barcelona i que els havia venuts a l'abril del 1978 per un total de 3,9 milions de pessetes.

En aquest cas, si la coincidència entre la venta d'una torre la compra de l'altra és palesa, això no és suficient per establir l'aportació que pretén la Sra. Zurita, és a dir que l'adquisició i la construcció de la Torre 2-A (per un cost que no es sap i no s'ha interessat acreditar per part de la demandant) s'hauria fet gràcies a l'import de les vendes dels pisos del carrer R i al fruit de la venda de la torre F.

Front a la complexitat del finançament pretès per l'agent era necessari aportar un mínimum d'elements financers per a seguir el destí dels diferents imports concernits, per res existeix en autes al respecte.

A més, no és cert que el defenent ha reconegut que la Sra. Zurita havia participat en un 20,29%, sinó que ha reconegut que la venda de la torre F va servir per a l'adquisició de la torre J, tot i sostenint que malgrat la titularitat formal de la torre F era dels dos, la titularitat real només era seva ja que només havia pagat per a la seva adquisició com només ell havia pagat pel complement necessari per a l'adquisició de la torre J.

La xifra de 20,29% només correspon a la hipòtesi on la demandant hauria acreditat haver aportat l'import de 1,4 milions de pessetes, cosa que no s'ha produït.

No existeix per tant cap justificació per declarar la titularitat indivisa de la Sra. Zurita sobre la casa en qüestió.

Sisè.- D'altra banda, hem d'afegir a títol de reforç, que no té gaire sentit l'acord invocat per l'agent que hauria existit de retornar-li els immobles o la part dels immobles, doncs al moment de les respectives adquisicions pel Sr. Palomo, no es podia preveure la separació que va existir anys més tard, ni programar les seves conseqüències.

A més a més, i sempre a títol de reforç, és de veure com al 2012 la sentència d'aquesta Sala, per augmentar de 5.000 a 12.000.-euros la prestació compensatòria mensual, va tenir en compte l'argument de la Sra. Zurita que no tenia cap patrimoni significatiu quan el del seu marit era propi d'un "multimilionari". És a dir que si bé les dues institucions (prestació compensatòria i enriquiment injust) són diferents, es va necessàriament tenir en compte que el patrimoni immobiliari, i a dintre d'ell, les immobles d'Autes, eren del marit. De fet, en la sentència d'instància del 2011, s'havia precisat que el bé d'E era titularitat del Sr. Palomo, sense que a l'època, la Sra. Zurita digui res en contrari, essent precisat que havia indicat en la seva demanda de separació del 2006, i per justificar la compensació econòmica de 30.000.-euros mensuals que reclamava aleshores, que el patrimoni del seu marit era "incalculable" i que comportava, entre altres, els tres immobles d'autes.

La Sra. Zurita diu ara en relació al regim econòmic matrimonial (en aquesta alçada, abandona la seva petició subsidiària de procedir a la liquidació prèvia del règim econòmic el matrimoni) que no hi havia res a liquidar perquè tot era al nom de l'espòs. Però si que podia en el marc d'un procediment de liquidació pretendre fer reconèixer que la titularitat real era diferent de la formal com es va explicar en la ja citada sentència nostra del 29-11-2012 Rotlle 47-11.

Per tot l'exposat s'ha desestimar íntegrament el recurs.

Setè.- L'article 354.2 del codi de procediment civil disposa que :

"En cas que el tribunal estimi íntegrament o parcialment el recurs d'apel·lació, no imposa les costes processals a cap de les parts. En cas que desestimi íntegrament el recurs d'apel·lació, el tribunal imposa les costes processals a l'apel·lant".

Decisio

En atenció a tot el que s'ha exposat, el Tribunal Superior de Justícia, Sala Civil,

DECIDEIX

Primer.- Desestimar el recurs de la representació processal de la Sra. Zurita en contra de la sentència de data u de març del dos mil vint-i-dos que confirmem íntegrament.

Segon.- Imposar a la Sra. Zurita les costes de segona instància.

Tercer.- Donar trasllat de l'escrit de data 27 de gener del 2023 al Sr. Palomo. Aquesta sentència és ferma i executiva.

Així, per aquesta nostra sentència, definitivament jutjant, ho manem i signem.