Préstec simulat TSJC 0353/13

Sentència

Magistrats

Joan Manel Abril Campoy Eulàlia Amat Llari Vincent Aniére

TSJC-353/13

SENTÈNCIA

En nom del Poble Andorrà.-

A la vila d'Andorra la Vella, el 15 d'abril de 2014.

Reunida la Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra, sota la presidència de la Castilla I. Sra. Eulàlia Amat Llari, i els magistrats M.I. Sr. Joan Manel Abril Campoy i M.I. Sr. Vincent Anière, ha adoptat la resolució següent:

ANTECEDENTS DE FET

I.- La representació processal del Sr. Manzanares va interposar demanda, de data 30-09-2008, envers el Sr. Vara, en virtut de la qual sol·licitava que es condemnés al demandat a satisfer la suma de 207.124,86 euros, amb més la suma de 14,51 euros per cada dia que transcorri des de la demanda i fins l'efectiu pagament del deute, amb més les costes processals.

La representació processal de la part defenent va oposar- se a la demanda i va articular demanda reconvencional per escrit de data 4-11-2008.

II.- L'Hble. Tribunal de Batlles va dictar sentència, de data 30-09-2013, amb la següent part decisòria : "DECIDEIX: Estimar la demanda interposada per la representació processal del Sr. Manzanares contra el Sr. Vara i desestimar la reconvencional formulada per aquest darrer contra el primer ha de condemnar i condemna el defenent a satisfer a l'agent la suma de 176.500.- EUR que caldrà augmentar de l'interès del 3% anyal des del dia 3-12-2002 i fins a la data del seu total pagament i a satisfer les costes processals ocasionades inclosos els honoraris d'advocat i de procurador".

III.- La part defenent ha interposat recurs contra la sentència d'instància. Així, consta a les actuacions que la part defenent va presentar escrit de conclusions de data de registre 30-01-2014, segons el qual sol·licita la revocació de la sentència d'instància.

Pel contrari, la part agent va presentar escrit de contesta a les conclusions, de data 10-03-2014, segons el qual i en atenció als arguments continguts en el mateix, demana la confirmació íntegra de la resolució d'instància.

Ha actuat com a magistrat ponent el M.I. Sr. Joan Manel Abril Campoy.

FONAMENTS DE DRET

I.- Els greuges o motius en els quals la part defenent i demandant reconvencional fonamenta el seu recurs són els següents. En primer terme, manifesta que la sentència indica que es pot considerar l'existència d'un contracte de prestació de serveis entre les parts però aquest fet no permet qualificar el conveni de préstec com a simulat sinó que cal altra prova que ho acrediti. Considera que aquesta altra prova es pot inferir de les màximes d'experiència que deriven del criteri humà. Així, entén que dels documents núm. 10 i 11 es desprèn la coordinació del defenent dels professionals que intervenien en el tema de les inspeccions d'Hisenda i la mateixa també resta acreditada dels testimonis de la part agent (folis 417 a 443). Assenyala que esdevé inversemblant que si la confiança justificava operacions en efectiu per imports superiors al del pretès préstec, l'agent es fes signar un document de préstec per l'import de 176.500.- euros. Així si bé el préstec es va signar el dia 3-12-2002 el mateix dia hauria entrat el defenent a Espanya, per compte del Sr. Manzanares, la suma de 948.000.- euros, s'hagués atorgat el rebut o document justificatiu per a cada lliurament i esdevé inversemblant que per la concessió d'un préstec remuneratori al 3% anual, el defenent assumís minutes de professionals i s'encarregués de la coordinació dels professionals en la inspecció fiscal oberta i abonés del seu peculi el cost dels viatges i les estades a Barcelona. En segon terme, sustenta que el document de préstec era ben senzill de redactar, però es va complicar de forma conscient (Barcelona com a lloc del préstec, identificació amb DNI al prestamista i no s'identificava al prestatari, el prestatari s'identifica amb l'hipocorístic P.V.B., conté tatxadures no salvades i no té venciment) perquè la finalitat que es cercava amb el mateix era despistar i distreure a la Hisenda Pública espanyola. La única conclusió és que el contracte de préstec era simulat i es corresponia a un avançament de fons efectuat el desembre del 2003, per tal que el Sr. Vara es cuidés de coordinar als diferents professionals per a la solució dels problemes fiscals del Sr. Manzanares, com així ho assevera el testimoni d'aquesta part Sr. Serra. I les presumpcions judicials en aquest cas s'enfronten a la declaració testifical del Sr. Diez, gestor dels comptes i amic personal de l'agent i tatxat per aquesta raó. En tercer terme, i respecte de la demanda reconvencional també s'invoquen les presumpcions judicials com a mitjans de prova. En aquest sentit, s'afirma que la part agent no va negar a la rèplica que el Sr. Vara des de novembre del 2003 s'ocupava de gestionar tots els problemes de les seves societats i les inspeccions fiscals, que va declarar a la Duana espanyola l'entrada de 2 milions d'euros en nom seu, mai va remunerar al Sr. Vara per aquests serveis ni els viatges a Barcelona ni les estades d'Hotel a Barcelona i mai abans de la demanda s'havia reclamat l'import del préstec. El que es negava era la legitimació del recurrent per a reclamar en nom dels Srs. Castilla i Castilla, i s'obviava que la reclamació era en nom propi, atès que es reclamava el que el recurrent havia pagat. Si bé la sentència considera insuficient la factura d'honoraris, tota vegada que és un document unilateral, s'ha de tenir en compte que els treballs i gestions de la mateixa han estat reconeguts per la pròpia part, els professionals de Barcelona reconeixen el que consta als documents (cfr. Testifical Sr. ENTITY_6), a la vegada que els propis agents reconeixen l'activitat de coordinació del recurrent.

II.- Els primers dos motius del recurs s'adrecen a impugnar la valoració de la prova, efectuada per l'òrgan judicial d'instància, respecte de l'apreciació de la simulació del contracte de préstec que es troba al foli 18 de les actuacions i, segons la lletra del qual, en data 3-12-2002, el Sr. P.V.B. declara haver rebut la quantitat de 176.500.- euros del Sr. Manzanares en concepte de préstec, a la vegada que s'indica que l'interès anual del préstec serà del 3%.

Un primer argument que justifica el rebuig de l'acció de simulació, exercitada per la part defenent, rau en una aplicació del dret, diferent a l'atorgada per la sentència d'instància. Així, en funció del principi iura novit curia, i sense alterar els fets objecte de debat ni la causa petendi, en ares a no produir indefensió a cap de les parts litigants, el tribunal pot determinar el dret aplicable sense atendre a les al·legacions de les parts en relació a les normes jurídiques aplicables. Des d'aquesta òptica, s'ha de diferenciar entre aquells supòsits de simulació absoluta, on atesa la nul·litat radical i inexistència del contracte, que no és sinó una mera aparença, es possibilita la impugnació del negoci jurídic simulat de forma absoluta, i els supòsits de simulació relativa, en els quals sota l'aparença d'un negoci, s'emmascara un negoci dissimulat (en el cas d'autes es manté per la recurrent que el contracte de préstec és inexistent i que el dissimulat i volgut per les parts és un contracte de prestació de serveis que justificaria la causa del desplaçament patrimonial dels 176.500.- euros). En aquests darrers negocis simulats (simulació relativa), la impugnació de la simulació s'ha de reconèixer als tercers que poden resultar afectats per la simulació, però no a les parts que han generat amb la seva actuació la pròpia aparença no volguda i amb la qual han de restar vinculades. En aquesta línia d'idees, la Sentència del Tribunal Superior de la Mitra, de data 4 de maig de 1981, ensenyava, a la lletra, que "Els qui simulen són responsables de la seva simulació, cosa que porta a la conclusió que no els està permès d'al·legar entre ells la simulació, ja que queden vinculats per la pròpia mentida sempre que la dita simulació no porti a la conculcació d'algun precepte de dret imperatiu ni perjudiqui al tercer".

Per tant, en atenció a la doctrina establerta pel Tribunal Superior de la Mitra, en la resolució esmentada, i que aquesta Sala comparteix, l'acció de simulació relativa no pot triomfar quan qui l'exercita és una de les parts que, d'acord amb l'altra, va portar a terme un acord simulatori, segons la tesi de la defenent, en funció del qual volien privar d'eficàcia a la voluntat contractual que declaraven (préstec), i desitjaven voler un acord contractual de prestació de serveis, que, en la tesi de la recurrent, justificaria una provisió de fons de la quantitat de 176.500.- euros. Aleshores, des d'aquesta òptica, i sense necessitat d'examinar les presumpcions en les que la recurrent justificaria l'existència de simulació relativa, i, sense alterar els fets introduïts en el debat i en consonància amb les pretensions oportunament exercitades, s'ha de desestimar l'acció de simulació exercitada per una de les parts atorgants del document de préstec front a l'altra part contractant, en mèrits de la doctrina abans esmentada i del dret que esdevé d'aplicació al present supòsit.

III.- El segon argument, que a major recolzament, fonamenta la desestimació dels dos primers motius del recurs és el que segueix. No es tracta, com sustenta la recurrent, d'una aplicació inadequada de la prova de presumpcions, sinó que la valoració dels diferents mitjans de prova portada a terme per l'òrgan judicial a quo assoleix unes conclusions diverses a les que el recurrent creu que se n'han de derivar de la mateixa.

En aquest sentit, convé posar de manifest les següents consideracions. La sentència d'instància admet (i es tracta d'un fet no impugnat en aquesta alçada) que va existir entre les parts un contracte de prestació de serveis, però això no significa, com així ho indica la sentència d'instància i es desprèn de la prova practicada per l'agent, relativa als despatxos que van portar la defensa dels interessos i a l'abonament dels seus honoraris, que l'actuació del Sr. Vara fos la de coordinar als diferents professionals que van intervenir en el tema de les inspeccions fiscals a Espanya, de manera que s'ha de convenir amb la resolució dictada que sí va existir un contracte de prestació de serveis i que aquest s'aposava a la pròpia gestió que pel mateix tema va efectuar el Sr. Manzanares (cfr. Minutes del B.P.A.A., folis 60 a 66, del Sr. S.L., folis 68 a 93 i del B.F.-F., folis 94 a 121). Així, la declaració del Sr. S.L., advocat que va efectuar tasques d'assessorament fiscal pel grup d'empreses vinculades al Sr. Manzanares i en la inspecció fiscal a l'E.D., posa en relleu que es va reunir una vegada amb el Sr. Vara a l'hotel Hilton de Barcelona i que la raó de la reunió era, atesa la complexitat i amplitud de les actuacions inspectores, analitzar diversos despatxos especialitzats en assessoria fiscal que poguessin portar el tema. I de la declaració del Sr. S. (foli 122) s'extreu que a proposta del Sr. Manzanares va col·laborar a l'E.N., SL el mes de maig del 2004 i al Sr. Vara el va veure a les oficines una o dues vegades i que es va presentar com a familiar del Sr. Manzanares i que col·laborava amb els advocats representants de les empreses del grup en la inspecció d'Hisenda, però que no es va presentar com una persona que intervingués en la gestió d'aquestes.

D'aquesta prova documental no es pot assolir la conclusió que pretén el recurrent, sinó, precisament, l'establerta per la sentència, en el sentit que va existir un contracte de prestació de serveis, en relació al qual el seu objecte no ha restat acreditat amb precisió a les actuacions i que per això es prova la intervenció del Sr. Vara, sense que aquesta es pugui considerar de l'entitat que ell pretén, és a dir, com a coordinador de tots els professionals que van treballar en les inspeccions fiscals, no solament perquè ja s'ha raonat com la prova documental proporcionada per l'agent prova la implicació directa del mateix en aquests temes, sinó perquè els testimonis refereixen una reunió i que se'l va veure una o dues vegades a l'empresa, la qual cosa no s'addiu amb la pretesa rellevància i magnitud que es vol atribuir a la seva prestació de serveis.

La segona qüestió que planteja la recurrent és que sembla inversemblant que el Sr. Vara procedís a entrar numerari a Espanya i ho declarés a la Duana com a propi, quan es tractava de quantitats que corresponien a l'agent, sense que s'efectués cap mena de document escrit, i en canvi per la quantitat de 176.500 euros l'agent es fes signar un document de préstec. A criteri d'aquesta Sala no existeix la inversemblança que es posa de manifest per la recurrent. Ressurt de les actuacions la relació familiar entre els litigants i que el Sr. Vara, per raó de la confiança que existia entre els mateixos, procedia a portar diners d'Andorra a Espanya al Sr. Manzanares i si bé és cert que no existia cap document escrit entre ells, les pròpies transferències bancàries del compte del Sr. Manzanares al del Sr. Vara (cfr. Foli 397) acreditaven el lliurament del numerari. En canvi, en el cas que ara ens ocupa, i en atenció a una causa diferent (causa credendi) la part agent va prestar la quantitat de 176.500.- euros, com apareix en el document signat en data 3-12-2002, al Sr. Vara i aquesta operació d'emprèstit es va documentar privadament. I aquesta dissimilitud en l'actuació no comporta cap inversemblança sinó que resta explicada per les raons que s'acaben d'exposar.

Quant a la inversemblança que pot resultar de la concessió d'un préstec remuneratori al 3% anual i que per contra s'hagin de satisfer minutes de professionals, coordinar els diferents professionals en la gestió dels expedients oberts per la Hisenda espanyola i sufragar del propi peculi despeses de viatges i estades a Barcelona, s'ha de dir que no ha restat acreditat que existís una prestació de serveis amb l'objecte que pretén la recurrent, com és la coordinació dels professionals que van treballar en les inspeccions fiscals obertes a Espanya, de manera que la satisfacció de despeses de viatge i d'estada a Barcelona no tenen el suport probatori que li vol atribuir la part recurrent, a la vegada que la satisfacció de minutes professionals per aquestes gestions i les referides estades amb motius d'aquestes s'hauran d'examinar en l'extrem referent a la impugnació de la desestimació de la demanda reconvencional.

IV.- Pel que es refereix al segon motiu del recurs, el qual s'adreça com hem vist a incidir en la simulació del préstec, tota vegada que es va complicar de forma conscient un document que era molt senzill de redactar, s'ha d'establir el que segueix. La recurrent entén que no existia necessitat de fer constar que el préstec es va fer a Barcelona, solament s'identificava amb el DNI al prestamista però no s'identificava al prestatari, quan aquest com a nacional andorrà no té DNI i no s'identifica amb el seu passaport andorrà, s'identifica amb l'hipocorístic Diez al prestatari i és un document amb tatxadures no salvades, a la vegada que el préstec no té venciment, de forma que els interessos només es podrien demanar des de la contesta a la demanda i no des de la signatura del document.

Consta a les actuacions junt al document que es troba al foli 18, les declaracions testificals dels Srs. Serra, Diez i Plana. La declaració del Sr. Serra (foli 454) afirma que el document de préstec era en realitat una provisió de fons i que havia estat redactat per motius fiscals per què la Hisenda espanyola no pogués saber que el Sr. Vara s'ocupava dels afers del seu cunyat. Front a aquesta declaració, consta a les actuacions la declaració del Sr. Diez Segon (foli 455), que encara que tatxat, s'ha de valorar pel Tribunal tot tenint en compte el motiu de la tatxa (l'amistat), afirma que es tracta d'un préstec que fou concedit al Sr. Vara per a l'adquisició d'una propietat que llindava amb el càmping de la seva propietat. I també es troba a les actuacions (foli 463) la declaració de la Sra. Plana, que com a empleada de E.D., SL, va redactar el document de préstec i que el mateix li fou tornat pel Sr. Manzanares amb les esmenes indicades.

De les declaracions testificals i de la dificultat de precisar la raó de ciència per la qual coneixen els testimonis si realment el que van signar uns tercers era un contracte de préstec o realment encobria un contracte de prestació de serveis, no es pot tenir per acreditada la tesi de la recurrent, i més si s'afegeix que per la recurrent, la finalitat que s'atribueix a la simulació, consistent en enganyar o despistar a la Hisenda espanyola, esdevé difícil de compartir quan en la data de la signatura, 3 de desembre de 2002, no existien encara les inspeccions fiscals i no s'ha pogut acreditar l'al·legació de la defenent, segons la qual aquest document s'hauria signat un any més tard.

A més s'ha de posar també en relleu que el fet que consti a Barcelona com a lloc de signatura no s'ha acreditat que no respongui a la realitat, a la vegada que la manca d'indicació del DNI o del passaport del prestatari o la utilització de l'hipocorístic Diez o fins i tot la tatxa de la quantitat i la seva substitució per una altra, amb la signatura del prestatari no impedeixen la validesa del préstec que en el mateix es conté, atès que reuneix tots els elements essencials (consentiment, causa i capacitat) i, per tant, ha de desplegar els efectes propis del tipus contractuals.

És cert com indica la recurrent que el document de préstec no conté un termini per a la devolució del mateix, sense que es pugui entendre que l'obligació del deutor consisteix en tornar la quantitat prestada en el mateix moment del seu lliurament, atès que això xocaria amb la finalitat que la causa credendi, que impulsa aquest negoci, desplega, ja que el temps constitueix una característica essencial del préstec. Però, també ho és que el contracte de préstec, com a contracte real, requereix el lliurament de la cosa, en aquest cas numerari, que no es discuteix que s'hagi produït, de manera que l'ordenament jurídic andorrà possibilita fins i tot, quan existeixen relacions de confiança (cfr. STSJA de 13-10-2000), el préstec no documentat. En el present cas, sí consta que la durada del préstec serà igual o superior a l'any, per quant s'estableix que l'interès anual del préstec serà del 3%, la qual cosa implica que el termini s'ha establert en benefici d'ambdues parts deutor i creditor en atenció a l'interès del diner que s'ha de retornar. Per tant, tampoc aquest argument serveix per acreditar la simulació del préstec entre els litigants, a la vegada que del document resta clar que l'interès és del 3% i que, per tant, aquest es genera des del lliurament del capital i fins a la seva devolució, com encertadament ha establert la sentència recorreguda.

V.- I en darrer lloc, la part recurrent s'alça contra la desestimació de la demanda reconvencional per una errònia valoració de la prova. Quant a aquest motiu de recurs no es pot compartir l'afirmació del defenent i recurrent que la part agent no hagi negat que el Sr. Vara s'ocupava de gestionar des de novembre del 2013 tots els problemes de les seves societats, sinó que ja s'ha posat de manifest que, sens perjudici de la participació del Sr. Vara en relació a la qual no ha restat acreditada la seva entitat ni l'objecte de la prestació de serveis, però sí l'actuació personal de la part agent en la defensa dels seus interessos respecte de les inspeccions fiscals. Així, front a la insuficiència de la factura d'honoraris segons el criteri de la sentència d'instància, els treballs i gestions de la factura han estat reconeguts per la pròpia part, que només al·lega prescripció, els professionals de Barcelona reconeixen el que es diu en els documents adjuntats a la demanda reconvencional i el mateix Sr. Serra manifesta que va pagar al Sr. Vara, a la vegada que els propis testimonis de l'agent reconeixen l'activitat de coordinació dels professionals que va dur a terme el Sr. Vara.

Aquest motiu tampoc pot ésser acollit. Ja s'ha posat de manifest, i ara només cal remetre's a allò ja exposat, que les declaracions testificals de la part agent, que ratifiquen els documents que obren a les actuacions, no atribueixen al Sr. Vara una tasca de coordinador de tots els professionals que gestionaven el tema de les inspeccions fiscals, sinó que determinen la seva presència en una reunió a Barcelona i en una o dues ocasions a les oficines de la mercantil E.N., SL.

Pel que es refereix al reconeixement de la factura d'honoraris que presenta el Sr. Vara per part de l'actor, s'ha d'assenyalar que aquest no solament al·lega la prescripció sinó es refereix a la seva inversemblança, quan (foli 46) indica que els serveis són suposats, que la mateixa es va estendre als efectes únics del present procediment i que a més està prescrita. Afegia també que la intervenció va ser puntual i que no podia donar lloc a cap honorari (foli 47 al dors). I si s'analitza aquesta factura cal convenir amb el tribunal a quo que la mateixa porta data de 1-10-2008, i per tant posterior a la demanda i de creació unilateral del defenent i que tampoc el que amb fonament en ella es reclama es pot entendre acreditat per les documentals que s'acompanyen amb la demanda reconvencional (folis 36 a 38) i les testificals que s'hi refereixen.

En efecte, el Sr. Vara reclama uns honoraris per la seva actuació de 1.458.- hores i unes despeses d'ús d'un despatx a Andorra, de quilometratge, d'àpats i de sojorns a l'hotel que no troba recolzament probatori a les actuacions que justifiqui i connecti aquestes despeses amb una prestació de serveis desplegada en el sentit indicat i amb la rellevància que comportaria l'import que es conté al document de 1-10-2008. Però a més, quant als honoraris dels Srs. Castilla i Sr. Serra per imposts respectius de 6.750.- i 72.540.- euros, de la prova s'extreu que consta un pagament per import de 6.971,60.- euros a G.Castilla, SL (Sr. J.L.T.) per part de la mercantil E.N., SL i no s'ha acreditat el pagament del Sr. Vara d'aquestes factures que ara reclama en la seva minuta d'honoraris. Així, en el document que es troba al foli 37 (carta del Sr. M.) el propi redactor reconeix que es va ajornar el cobrament i no consta el mateix, i respecte de les declaracions del testimoni (foli 454) Sr. Serra que afirma que fou remunerat per totes les gestions per part del Sr. Vara no s'aporta tampoc cap document que acrediti aquest pagament i el concepte del mateix, la qual cosa hauria pogut provar el fet constitutiu de la pretensió de l'actora reconvencional, consistent en la reclamació d'una sèrie de gestions en interès del Sr. Manzanares i l'avançament de despeses en el seu interès. Per tant, no provats els fets que constitueixen la pretensió de la part actora reconvencional s'ha de desestimar la demanda reconvencional i confirmar la sentència d'instància, atès que la manca de prova dels fets constitutius de la seva pretensió, segons les regles de l'onus probandi, no el poden sinó perjudicar.

VI.- La desestimació del recurs s'ha de traduir, en matèria de costes processals, en la imposició a la part recurrent de les costes d'aquesta alçada (arg. Codi 7,51,5).

Vistos la legislació vigent i els Usos i Costums aplicables al present cas,

La Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra,

DECIDEIX

DESESTIMAR el recurs interposat per la representació processal del Sr. Vara contra la sentència, de data 30-09-2013, dictada per l'Hble. Tribunal de Batlles i confirmar íntegrament la seva part decisòria. S'escau imposar a la part recurrent les costes processals d'aquesta alçada.

Així per aquesta nostra resolució, de la qual en serà tramés testimoni a l'Hble. President de la Batllia, per al seu coneixement i als efectes escaients, definitivament jutjant, ho pronunciem, manem i signem.-

Decisio

Vistos la legislació vigent i els Usos i Costums aplicables al present cas,

La Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra,

DECIDEIX

DESESTIMAR el recurs interposat per la representació processal del Sr. Vara contra la sentència, de data 30-09-2013, dictada per l'Hble. Tribunal de Batlles i confirmar íntegrament la seva part decisòria. S'escau imposar a la part recurrent les costes processals d'aquesta alçada.

Així per aquesta nostra resolució, de la qual en serà tramés testimoni a l'Hble. President de la Batllia, per al seu coneixement i als efectes escaients, definitivament jutjant, ho pronunciem, manem i signem.