TRIBUTS COMUNALS. Impost sobre la radicació i taxa d'higiene. Superfície aplicable a les estacions d'esquí. Caràcter temporal de l'activitat. Duplicitat amb el cànon de la concessió. Pràctica d'una liquidació complementària. (2000322/2008)

Sentència

Magistrats

Albert Andrés Pereira Marie Conte Bernard Plagnet

Núm. de Protocol: 2000322/2008 Núm. de Rotlle: TSJA-0000024/2015

SENTÈNCIA 99-2016

PARTS:

Apel·lant: COMÚ D'ENCAMP

Representant: Sr. Tejada

Advocat: Sr. Almansa

Apel·lant: S. SA (S.)

Representant: Sr. Tejada

Advocat: Sr. Expósito

Apel·lat: GOVERN

Representant: Sr. Moliner

Advocat: Sra. Pulido

COMPOSICIÓ DEL TRIBUNAL:

President: M. I. Sr. Albert Andrés Pereira

Magistrats: M. I. Sr. Bernard Plagnet

M. I. Sra. Marie Conte

Andorra la Vella, setze de desembre de dos mil setze.

El Tribunal Superior de Justícia, Sala Administrativa, ha vist el recurs d'apel·lació a les actuacions número 2000322/2008.

En la tramitació d'aquestes actuacions han estat observades les prescripcions legals, i ha estat ponent el magistrat Sr. Albert Andrés Pereira, el qual expressa el parer del Tribunal.

ANTECEDENTS DE FET

1.- La sentència de la Secció Administrativa del Tribunal de Batlles de 10 de febrer de 2015 va estimar parcialment la demanda interposada per l'entitat "S. SA" (S.) contra el Govern i el Comú d'Encamp i va anul·lar les liquidacions impugnades corresponents al recàrrec sobre les activitats econòmiques que utilitzin el medi natural (exercici 2009), així com diverses liquidacions de l'impost de radicació i de la taxa d'higiene (exercicis 2009 a 2011), la liquidació de l'impost de radicació de l'exercici 2004 i els actes d'inici dels períodes de constrenyiment corresponents a les liquidacions anul·lades i a l'exercici 2008 de l'impost de radicació i la taxa d'higiene de la mateixa anualitat.

2.- La representació de l'entitat agent va interposar recurs d'apel·lació contra l'esmentada sentència de la Batllia, el qual es fonamenta, en síntesi, en les següents al·legacions:

La superfície d'explotació que s'ha de prendre en consideració per a liquidar l'impost de radicació corresponent a l'activitat de gestió de l'estació d'esquí no ha de comprendre la totalitat de la concessió, sinó només les zones on es troben els remuntadors i les pistes senyalitzades.

Les liquidacions de l'impost sobre la radicació, respecte de la gestió d'estacions d'esquí, no poden referir-se a tota l'anualitat, ja que es tracta d'una activitat temporal.

Existeix una dualitat contributiva, atès que S. ja satisfà un cànon per l'ús de la concessió.

El fonament jurídic 12è de la sentència apel·lada ha considerat que l'índex de localització aplicable a diverses activitats és el que correspon a la quarta categoria i, tanmateix, aquesta argumentació no s'ha reflectit a la part dispositiva.

3.- La representació del Comú d'Encamp ha interposat també recurs d'apel·lació contra la sentència del Tribunal de Batlles, que es basa en els següents motius d'impugnació:

No procedeix anul·lar les liquidacions de l'impost sobre la radicació i la taxa d'higiene corresponent a les activitats anomenades "escola d'esquí I.", "botiga lloguer d'esquí del X.", "botiga lloguer Q.", "botiga FA" i "restaurant X.", ja que es duu a terme realment l'activitat i corresponia a la part agent demostrar el contrari.

És correcta la superfície d'explotació que les liquidacions de l'exercici 2011 han aplicat en relació amb les activitats anomenades "guarderia A.", "restaurant C.", "escola d'esquí del Z.", "restaurant Z.", "guarderia del X.", "restaurant S." i "Snack bar del Z.", i les superfícies recollides a l'informe de 22 de juliol de 2011 no vinculen el Comú, ja que no han estat degudament aprovades.

La liquidació addicional o complementària de l'impost de radicació de l'any 2004 és ajustada a dret, ja que es dictà en substitució d'una anterior anul·lada i no existeix límit legal a la possibilitat de convalidar o esmenar un acte administratiu.

Era procedent iniciar el període de constrenyiment en relació a les liquidacions de l'impost de radicació i de la taxa d'higiene de l'exercici 2008, ja que no havien estat abonades durant el període de pagament voluntari.

4.- Dels corresponents escrits se'n va donar trasllat a la respectiva contrapart, que el van contestar en el sentit de sol·licitar la seva desestimació i, al mateix temps, que es donés lloc al propi recurs.

La representació del Govern va sol·licitar que es dictés sentència conforme a dret.

5.- En haver estat acordada la substitució de la vista oral pel tràmit de conclusions, les parts van presentar els escrits corresponents, en els quals van reproduir substancialment les al·legacions que anteriorment havien formulat.

FONAMENTS DE DRET

Primer.- La Sala Administrativa del Tribunal Superior de Justícia és competent per a conèixer del present recurs, segons l'article 39.3 de la Llei Qualificada de la Justícia.

Segon.- Sobre la superfície d'explotació de l'activitat de gestió d'estacions d'esquí

Com diu la sentència apel·lada, aquesta qüestió ja va ser examinada en la sentència d'aquesta Sala núm. 79-2010, de 25 d'octubre, en què es va dir que:

"... si l'impost de radicació grava l'exercici d'una activitat, la superfície d'explotació ha de comprendre la totalitat de l'espai on es desenvolupa la mateixa. Així es desprèn també de la pròpia Ordinació tributària, la qual, en establir la classificació dels llocs o els carrers de la Parròquia, es refereix específicament a "tot el domini esquiable de l'estació d'esquí A-X". En conseqüència, resulten ajustades a dret les liquidacions impugnades, en la mesura en què consideren que la superfície d'explotació comprèn la totalitat del domini esquiable, que es correspon amb la concessió administrativa de què disposa la part agent".

En el supòsit que va examinar l'esmentada sentència, es discutia si només s'havien de prendre en consideració els locals on es realitzava la gestió de l'estació d'esquí, mentre que ara la part agent defensa que només es tingui en compte la superfície de les pistes senyalitzades i del remuntadors. Tanmateix, s'ha de considerar aplicable el mateix criteri que en el cas anterior, atès que:

La gestió d'una estació d'esquí comprèn, a més de l'activitat principal, tota una sèrie d'activitats complementàries, que la pròpia entitat agent admet que es duen a terme en aquest supòsit. En conseqüència, la superfície de l'explotació no es pot reduir a les pistes senyalitzades i als remuntadors, com pretén aquella part.

La Llei de 9 de novembre de 2000, relativa a les estacions d'esquí i les instal·lacions de transport per cable, estableix en el seu article 12 que les àrees esquiables comprenen també les zones on es pot practicar qualsevol activitat associada a l'esquí, i que inclouen tant les pistes senyalitzades com les zones de fora de les pistes.

La concessió administrativa té una naturalesa finalista, és a dir, que s'atorga per al desenvolupament de les activitats que constitueixen l'objecte social de S. i no per a un altre fi. En conseqüència, existeix un lligam indubtable entre la concessió en sí mateixa i l'explotació econòmica que la justifica. Des d'aquesta perspectiva, es referma la conclusió de que la base de tributació la constitueix la superfície total de la concessió, ja que tota ella té com a objecte l'estació d'esquí, considerada com una unitat.

Tercer.- Sobre el caràcter temporal de l'activitat

La part agent sosté que les liquidacions de l'impost sobre la radicació i la taxa d'higiene s'haurien de calcular en funció del període en què desenvolupa la seva activitat, que es correspon bàsicament amb l'estació d'hivern. Tot i reconèixer que la normativa aplicable no contempla aquest factor temporal, considera que s'ha d'aplicar per ajustar-se a l'efectiva capacitat econòmica de l'obligat tributari.

Aquesta argumentació no té en compte que, segons l'article 32.8 de la Llei de finances comunals i els preceptes concordants de l'Ordinació tributària comunal, el període impositiu és l'any natural i només es contemplen reduccions quan l'activitat s'inicia després de l'1 de gener o finalitza abans del 31 de desembre. En conseqüència, no hi ha base legal que pugui donar lloc a la pretensió de la part agent.

A més, com diu la sentència apel·lada, no es pot oblidar que fora dels períodes d'obertura de l'estació d'esquí també es duen a terme tasques de manteniment i es poden realitzar activitats de lleure de caràcter complementari, de manera que no es justifica la minoració que sol·licita la societat apel·lant.

Quart.- Sobre la duplicitat contributiva

La part agent considera que existeix una doble tributació, pel fet d'haver de satisfer l'impost sobre la radicació, a més del cànon de la concessió.

Tanmateix, aquesta argumentació no pot ser compartida, ja que s'ha de considerar que l'abonament d'un cànon per part del concessionari no és obstacle a la meritació d'aquest impost. En efecte, el cànon constitueix la contraprestació pel dret d'ús que atorga el titular dominical de l'immoble, mentre que el tribut de referència és una figura impositiva que grava l'exercici d'una activitat comercial, empresarial o professional, com a signe de capacitat econòmica, i que té per objecte el finançament de les despeses públiques. En conseqüència, la relació tributària no s'estableix entre el titular de l'immoble i el concessionari, com succeeix amb el cànon, sinó entre l'Administració tributària i el titular de l'activitat, com a subjecte passiu de l'impost.

Cinquè.- Sobre l'índex de localització

La sentència apel·lada ha considerat (fonament jurídic 12è) que en les liquidacions aplicables als establiments destinats a Snack bar que s'anomenen "F.", "C.", "U.", "E." i "L" s'ha d'aplicar un índex de localització de 0,5, ja que s'inclouen dins de la 4ª categoria, en trobar-se inclosos dins del domini esquiable. Aquesta argumentació resulta plenament ajustada al contingut de l'Ordinació tributària comunal.

El Comú no ha impugnat aquest apartat de la sentència, de manera que només pot ser confirmada en aquest punt en els seus propis termes. Ara bé, com afirma la part agent, aquest pronunciament no s'ha traslladat a la part dispositiva de la sentència. Aquesta omissió, que constitueix un simple error material, ha de ser lògicament corregit en aquesta instància i, en aquest sentit, s'haurà d'estimar parcialment el recurs d'apel·lació de l'agent.

Sisè.- Sobre l'absència de fet generador en relació amb determinades activitats

La sentència de la Batllia ha considerat que eren improcedents les liquidacions que afecten a les activitats anomenades "escola d'esquí I.", "botiga lloguer d'esquí del X.", "botiga lloguer Q.", "botiga FA" i "restaurant X.", ja que no estaven autoritzades pel Govern i, a més, no s'havia aportat cap prova que justifiqués l'efectiu funcionament de les mateixes.

Pel que fa a les dues primeres activitats, la Batllia ha tingut en compte el contingut d'una sentència anterior, de caràcter ferm, que ja havia anul·lat les liquidacions de 2008, i ha estès les mateixes consideracions als altres establiments, en què concorren les mateixes circumstàncies.

Atès que ja existeix un pronunciament previ sobre l'absència de fet generador en determinades activitats, i que no ha quedat acreditat que es tracti d'establiments que disposin d'autorització d'obertura, ni existeix cap altra activitat de comprovació per part del Comú, procedeix confirmar en aquest punt la sentència apel·lada.

Setè.- Sobre la superfície d'explotació d'altres activitats

Es discuteix en aquest apartat la superfície d'explotació que ha servit de base a les liquidacions de l'impost de radicació i la taxa d'higiene que corresponen als establiments anomenats "guarderia A.", "restaurant C.", "escola d'esquí del Z", "restaurant Z", "guarderia del X.", "restaurant S." i "Snack bar L.". La sentència apel·lada ha anul·lat les liquidacions de l'exercici 2011, atès que es van girar pocs dies abans de que s'aixequés una acta signada per tècnics del Comú i de S., en data 22 de juliol de 2011, en què, a efectes precisament de l'impost de radicació, es va deixar constància de les superfícies d'aquestes activitats i es proposaven les modificacions adients.

Encara que aquesta acta no hagi estat aprovada formalment pel Comú, no es pot negar que té un indubtable valor probatori, ja que recull les dades que van ser comprovades pels tècnics d'ambdues parts. En conseqüència, en absència de qualsevol altre acte de verificació per part de l'Administració comunal, que sigui susceptible de desvirtuar el contingut del referit document, s'ha de confirmar la sentència apel·lada en aquest punt.

Convé remarcar que la solució adoptada en aquest cas ha de ser diferent de la que s'ha adoptat en una altra sentència d'aquesta mateixa data, relativa a l'impost sobre la propietat immobiliària, en què s'han fet prevaler les dades cadastrals, ja que el fet generador és diferent en un i altre supòsit.

Vuitè.- Sobre la liquidació complementària de l'any 2004 de l'impost de radicació

Per a la resolució d'aquest extrem, convé recordar que la societat agent ja va fer efectiva l'any 2005 la liquidació que li havia estat girada per aquest concepte, en relació a l'exercici 2004. Tanmateix, l'any 2006, el Comú va emetre una liquidació complementària, que va ser anul·lada per la sentència d'aquesta Sala núm. 79-2010, de 25 de novembre, i això per dos motius diferents. En primer lloc, perquè no es va justificar la raó en què es fonamentava que s'emetés una nova liquidació d'aquestes característiques. En segon lloc, perquè s'aplicava l'Ordinació relativa a l'any 2006 i no la que estava vigent en l'exercici 2004, al qual corresponia la liquidació.

Les parts han articulat un extens argumentari sobre aquest punt. Tanmateix, no resulta necessari abordar totes les qüestions suscitades entorn d'aquesta qüestió. Resulta suficient constatar que la liquidació (que correspon a l'exercici 2004, com s'ha dit) aplica un índex de localització i una reducció de la superfície d'explotació que no s'ajusten a l'Ordinació vigent en aquella data. Com es va dir en l'esmentada sentència núm. 79- 2010:

"... aquest és un vici substancial que contradiu els principis més bàsics de l'ordenament tributari. La potestat tributària és de naturalesa essencialment reglada, de manera que l'Administració ha d'aplicar de manera estricta les previsions legals i reglamentàries sobre la matèria, com es desprèn, entre d'altres, de l'article 9 de la Llei de bases de l'ordenament tributari, segons el qual "el fet generador o les exempcions o bonificacions no poden ser utilitzats més enllà dels seus termes estrictes, no admetent- se l'analogia en aquests casos".

Si, en termes generals, es pot admetre la possibilitat d'emetre una nova liquidació en substitució d'una altra que ha estat anul·lada, això es justifica per la finalitat d'aplicar correctament la normativa que correspongui, i no per reproduir els mateixos motius d'invalidesa que ja es van apreciar en la liquidació anterior, que és el que succeeix en aquest cas, en què s'apliquen novament un índex de localització i una reducció de la superfície que no es contemplaven en l'Ordinació de l'exercici 2004.

En conseqüència, procedeix desestimar aquest motiu d'impugnació.

Novè.- Sobre l'inici dels períodes de constrenyiment

No ofereix cap dubte que s'han d'anul·lar els actes d'inici dels períodes de constrenyiment aplicables a les liquidacions que han estat anul·lades per la sentència de la Batllia, ja que la invalidesa d'aquestes comporta també la dels actes ulteriors i derivats.

Pel que fa a les liquidacions de l'impost de radicació i la taxa d'higiene de 2008, els actes de constrenyiment han de ser igualment anul·lats, ja que les liquidacions corresponents es referien també al recàrrec sobre les activitats econòmiques que utilitzin el medi natural, que ha estat anul·lat, de manera que aquesta declaració d'invalidesa comporta també la dels actes posteriors, globalment considerats.

Desè.- Sobre les costes processals

Ha existit en aquest procés un efectiu i profund debat sobre les qüestions plantejades, per la qual cosa no es pot apreciar una especial temeritat ni mala fe que justifiqui la imposició de les costes d'ambdues instàncies.

DECISIÓ

En atenció a tot el que s'ha exposat, el Tribunal Superior de Justícia, Sala Administrativa, en nom del poble andorrà, decideix:

Primer.- Desestimar el recurs d'apel·lació que interposa el Comú d'Encamp i estimar parcialment el que formula l'entitat "S. SA" (S.), ambdós contra la sentència de 10 de febrer de 2015 de la Secció Administrativa del Tribunal de Batlles, la qual es confirma en els seus propis termes, amb l'afegit de que s'anul·len també les liquidacions de l'impost de radicació dels exercicis 2010 i 2011 corresponents als establiments destinats a Snack bar que s'anomenen "F.", "C.", "U.", "E." i "L.

Segon.- No efectuar un especial pronunciament sobre les costes causades.

Aquesta sentència és ferma i executiva.

Manem que una vegada s'hagi complert el que disposa l'article 76 de la Llei de la Jurisdicció Administrativa i Fiscal es lliurin els autes originals amb la certificació d'aquesta sentència al Tribunal de Batlles, Secció Administrativa del qual procedien, i que s'arxivin les actuacions del Tribunal.

Així, per aquesta nostra sentència, definitivament jutjant, ho manem i signem.