Aturada d'obres sense llicència. ( 0017/11)

Sentència

Magistrats

Albert Andrés Pereira Bernard Plagnet Lluís Saura Lluivia

Núm. de Protocol: AD-0143-3/05 TSA: 68/07

S E N T È N C I A NÚM. 17-2011

PARTS:

Apel·lant: HBLE. HBLE. COMÚ D'ENCAMP

Representant: Farré Advocat: Olmo

Apel·lada: M.I. M.I. GOVERN (CTU) (CTU)

Representant: Romeu Advocat : Benitez

Apel·lada: HBLE. HBLE. COMÚ DE CANILLO

Representant: Mercader Advocat : Estany

Apel·lada: Villalba Representant: Gibert Advocat : Gaya

COMPOSICIÓ DEL TRIBUNAL:

President : M.I. Sr. Albert Andrés Pereira

Magistrats: M.I. Sr. Bernard Plagnet

M.I. Sr. LLUIS SAURA LLUVIA

A la vila d'Andorra la Vella, el 4 de març de 2011

El Tribunal Superior de Justícia, Sala Administrativa ha vist el recurs d'apel·lació a les actuacions número AD-A0143-3/05.

En la tramitació d'aquestes actuacions han estat observades les prescripcions legals, i ha estat ponent el magistrat Sr. Albert Andrés Pereira, el qual expressa el parer del Tribunal.

A N T E C E D E N T S D E F E T

1r.- La sentència de 8 de novembre de 2007 de la Secció Administrativa del Tribunal de Batlles va desestimar la demanda formulada per l'Hble. HBLE. COMÚ D'ENCAMP contra el M.I. M.I. GOVERN (CTU), l'Hble. HBLE. COMÚ DE CANILLO i l'entitat "Villalba" (TSA), en què sol·licitava que s'anul·lés l'acord adoptat per la Comissió Tècnica d'Urbanisme en data 28 de novembre de 2005. Aquesta darrera resolució va anul·lar l'ordre d'aturada immediata de les obres realitzades per l'entitat ORG_0, per compte del Comú de Canillo, a la zona d'Envalira, al costat del riu Massat, que va ser adoptada pel Cònsol Major d'Encamp el 27 d'octubre de 2005.

L'acord de la Comissió Tècnica d'Urbanisme va considerar que no s'havia observat el procediment legalment aplicable, ja que l'ordre d'aturada de les obres no havia estat adoptada en el marc de la tramitació d'un expedient sancionador prèviament incoat contra la societat infractora.

2n.- La representació del Comú d'Encamp va interposar recurs d'apel·lació contra l'esmentada sentència, que es fonamenta bàsicament en tres al·legacions diferents. En primer lloc, es defensa la validesa de l'acord d'aturada immediata de les obres, i això des d'una doble perspectiva, formal i substantiva. Des del punt de vista del procediment, considera l'apel·lant que l'atur d'obres podia ser acordat de manera prèvia a la iniciació del corresponent procediment sancionador. Quan al fons, s'afirma la competència territorial del Cònsol Major d'Encamp, ja que considera que les obres s'estaven duent a terme dins dels límits d'aquesta Parròquia.

Com a segon argument del recurs, afirma l'apel·lant que la Comissió Tècnica d'Urbanisme s'ha excedit en les seves atribucions, ja que no és competent per acordar la suspensió d'un acte comunal.

En tercer i darrer terme, es defensa que la prova pericial acordada per a millor proveir pel Tribunal de Batlles resulta improcedent, ja que estava adreçada a dirimir una qüestió de naturalesa estrictament civil, com és l'atermenament dels terrenys propis de Canillo i d'Encamp.

3r.- Les respectives representacions del Govern, del Comú de Canillo i de l'entitat ORG_0 es van oposar al recurs i van sol·licitar la confirmació íntegra de la sentència apel·lada, tant pel que fa a la necessària incoació d'un expedient sancionador abans d'acordar l'aturada de les obres com a la incompetència ratione loci del Comú d'Encamp, ja que consideren que els treballs es van realitzar dins del terme parroquial de Canillo.

4t.- En haver estat acordada la substitució de la vista oral pel tràmit de conclusions, les parts van presentar els escrits corresponents, en els quals van reproduir substancialment les al·legacions que anteriorment havien formulat.

5è.- La sentència d'aquesta Sala núm. 67-2009, de 27 de juliol, va estimar parcialment el recurs d'apel·lació interposat pel Comú d'Encamp i va revocar la sentència impugnada del Tribunal de Batlles de 8 de novembre de 2007. Al mateix temps, va estimar parcialment la demanda formulada pel Comú encampadà, en el sentit de considerar que el Cònsol major està facultat per ordenar l'aturada d'obres, instal·lacions o activitats constitutives d'infracció urbanística, d'acord amb l'article 153 de la Llei general d'ordenació del territori i urbanisme, sense la intervenció de la Junta de govern del Comú. Això no obstant, es va confirmar el pronunciament relatiu a deixar sense efecte l'aturada de les obres dutes a terme per l'empresa ORG_0, per compte del Comú de Canillo, atès que les mateixes es duien a terme en territori de Canillo i, en conseqüència, la resolució del Cònsol major d'Encamp incorria en manca de competència ratione loci.

6è.- Mitjançant aute núm. 34-2009, de 9 d'octubre, es va desestimar l'incident de nul·litat d'actuacions interposat pel Comú d'Encamp contra la referida sentència de 27 de juliol anterior.

7è.- Interposat recurs d'empara davant del Tribunal Constitucional, la sentència d'aquest òrgan de 12 d'abril de 2010 va resoldre anul·lar la sentència d'aquesta Sala de 27 de juliol de 2009, així com l'aute de 9 d'octubre del mateix any, i retrotraure les actuacions al moment anterior a dictar-se la sentència esmentada.

F O N A M E N T S D E D R E T

Primer.- La Sala Administrativa del Tribunal Superior de Justícia és competent per a conèixer del present recurs, segons l'article 39.3 de la Llei Qualificada de la Justícia.

Segon.- Dels tres motius en què es va basar el recurs d'apel·lació interposat pel Comú d'Encamp, no han estat discutits els pronunciaments que va realitzar aquesta Sala sobre el procediment a seguir per a l'aturada immediata de les obres per part del Cònsol major i sobre la competència de la Comissió Tècnica d'Urbanisme per a suspendre la resolució adoptada per aquell. En conseqüència, procedeix reproduir els mateixos raonaments en què es va basar la sentència anterior sobre aquestes qüestions. Per contra, serà necessari reexaminar l'extrem relatiu a la competència ratione loci del Cònsol major d'Encamp, en el qual es va basar la sentència del Tribunal Constitucional de 12 d'abril de 2010.

Tercer.- Sobre el procediment a seguir per a l'aturada immediata de les obres per part del Cònsol major.

Tant la resolució impugnada de la Comissió Tècnica d'Urbanisme com la sentència del Tribunal de Batlles han considerat que la mesura d'atur immediat de les obres que contempla l'article 151 de la Llei general d'ordenació del territori i urbanisme, i que l'article 153 del mateix text legal atribueix al Cònsol major, té la naturalesa pròpia d'una mesura cautelar que s'inscriu en el marc del procediment sancionador que correspon tramitar quan s'aprecia l'existència d'una infracció urbanística, de manera que no pot ser adoptada sense haver acordat prèviament la iniciació del corresponent expedient sancionador.

El Comú d'Encamp s'oposa a aquesta conclusió i defensa que, en tractar-se d'una mesura d'urgència, el Cònsol major pot disposar l'aturada de les obres abans de què l'òrgan competent del Comú acordi l'inici del procediment.

La solució que cal donar a la qüestió debatuda ha de tenir en compte tres consideracions diferents. En primer lloc, s'ha de partir del contingut de l'article 154.2 de la Llei general d'ordenació del territori i urbanisme, segons el qual "amb independència de les mesures per restaurar la legalitat vulnerada previstes als articles 151 i 152 precedents, tota infracció urbanística comporta la imposició de sancions als responsables". Aquest precepte dóna la clau per resoldre la qüestió litigiosa, ja que distingeix entre el procediment sancionador en sentit estricte ("la imposició de sancions als responsables") i les mesures encaminades de forma prioritària al restabliment de la legalitat urbanística, que contemplen els referits articles 151 i 152, les quals s'adopten amb independència d'aquelles que són pròpiament sancionadores. En conseqüència, l'aturada de les obres s'ha d'acordar de manera immediata per part del Cònsol major, quan s'executen sense llicència o contravenint les condicions d'aquesta, sense que sigui necessària la prèvia iniciació del procediment sancionador encaminat a depurar responsabilitats i a imposar les sancions corresponents.

Cal recordar que aquesta Sala ja va declarar en les sentències núm. 95-46, de 19 de desembre de 1995, i 98-13, de 25 de març de 1998, que "les actuacions que suposen un incompliment de la normativa urbanística poden produir diversos efectes, entre els quals destaquen, per la seva importància, les mesures encaminades a restablir el compliment de l'ordre jurídic pertorbat, la indemnització de danys i perjudicis quan sigui escaient i, en darrer terme, la imposició d'una sanció administrativa. Encara que l'ús d'una terminologia sovint inexacta pugui donar lloc a confusions, és necessari precisar que les mesures adoptades per l'Administració per tal de restaurar l'ordre jurídic infringit no són pròpiament de naturalesa sancionadora, ja que van adreçades a assegurar el compliment de les normes que han estat desconegudes per una actuació il·legal, mentre que les sancions administratives -ordinàriament multes- suposen una aflicció suplementària per al seu autor, imposada com a conseqüència d'aquella activitat".

En segon lloc, si bé resulta indiscutible que l'atur d'obres que regulen els articles 151 a 153 de la Llei general d'ordenació del territori i urbanisme té òbviament una naturalesa cautelar o preventiva, el seu règim no es pot equiparar sense matisos a les mesures cautelars que es contemplen per al procediment general en l'article 119 del Codi de l'Administració. En l'àmbit urbanístic, les actuacions il·legals presenten un caràcter difícilment reversible, ja que consisteixen habitualment en una modificació de l'estat anterior dels immobles, la qual cosa justifica la necessitat d'adoptar mesures urgents encaminades a evitar que es consolidi aquella actuació contrària a dret. En conseqüència, també des d'aquesta perspectiva teleològica s'han d'interpretar els referits articles 151 i 152 de la Llei general d'ordenació del territori i urbanisme, en el sentit de què la mesura d'atur de les obres ha de ser adoptada, com diu la llei, de manera immediata, sense necessitat de què s'iniciï prèviament l'expedient sancionador, la qual cosa no exclou l'obligatorietat de la seva incoació posterior.

En tercer i darrer terme, cal considerar que la solució a què arriben tant la Comissió Tècnica d'Urbanisme com la sentència apel·lada comportaria en aquest cas que es pogués veure compromesa la competència que l'article 153 de la Llei general d'ordenació del territori i urbanisme atribueix al Cònsol major. En efecte, tal com posen de relleu les parts, l'article 3 del Reglament regulador del procediment sancionador del Comú d'Encamp atribueix a la Junta de govern del Comú l'obertura d'un expedient d'aquesta naturalesa i l'adopció de les mesures provisionals escaients. En conseqüència, segons la interpretació que accepta la sentència apel·lada, només un cop la Junta de govern hagués acordat incoar l'expedient sancionador, podria disposar-se l'aturada de les obres, la qual cosa comporta que aquesta mesura no podria ser adoptada si l'esmentat òrgan col·legiat no pren la decisió d'iniciar el procediment. Aquesta conclusió resulta totalment contrària als articles 151 i 153 de la Llei general d'ordenació del territori i urbanisme, segons el quals el Cònsol major ha de disposar l'aturada immediata de les obres. En conseqüència, la competència que la llei atribueix al Cònsol major no es pot veure mediatitzada per la intervenció prèvia de la Junta de govern, que la pròpia llei no contempla i que deriva d'una previsió de caràcter merament reglamentari. En aquest sentit, no es pot compartir l'afirmació que conté la resolució impugnada de la Comissió Tècnica d'Urbanisme, segons la qual "dita mesura (l'atur d'obres) havia de ser acordada per la Junta de Govern del Comú i en el marc de la tramitació d'un expedient sancionador prèviament incoat contra la societat infractora".

Per tot això, s'ha de concloure que en la decisió d'aturada de les obres que va adoptar en aquest cas el Cònsol major d'Encamp no s'observen els defectes formals que considera la sentència apel·lada. Això fa necessari examinar la qüestió de fons que es planteja en el litigi, relativa a la determinació del lloc on es duien a terme els treballs realitzats per ORG_0 i, en conseqüència, de la competència territorial de l'autoritat que va acordar l'atur d'obres.

Quart.- Sobre la competència de la Comissió Tècnica d'Urbanisme.

La part apel·lant afirma que la Comissió Tècnica d'Urbanisme no era competent per suspendre la resolució adoptada pel Cònsol major d'Encamp. Ara bé, aquesta al·legació no pot ser compartida, ja que l'esmentada Comissió no va suspendre l'efectivitat de la resolució comunal, sinó que va examinar i decidir sobre la legalitat de la mateixa, en el marc del recurs d'alçada interposat contra un acte de l'Administració comunal en matèria d'urbanisme. Resulta indiscutible que la Comissió Tècnica d'Urbanisme és competent per resoldre aquest recurs d'alçada, segons el que disposen els articles 132.2.a) i 146.1 de la Llei general d'ordenació del territori i urbanisme. Procedeix, doncs, desestimar aquest motiu d'impugnació.

Cinquè.- Sobre la competència "ratione loci" del Cònsol major d'Encamp i sobre la competència prejudicial de la Jurisdicció administrativa.

Aquest és el punt sobre el qual el Tribunal Constitucional ha considerat que no va quedar degudament justificada la decisió adoptada en el seu dia per aquesta Sala, motiu pel qual ha disposat la retroacció de les actuacions al moment anterior a dictar-se la sentència de 27 de juliol de 2009.

Sobre aquest punt, convé recordar que en aquesta sentència es va considerar que li corresponia a la Jurisdicció administrativa examinar un dels elements essencials dels actes administratius impugnats, com és la competència ratione loci, o per raó del territori, de l'òrgan que els havia dictat, la qual cosa no pressuposava un pronunciament definitiu sobre la delimitació territorial dels Comuns de Canillo i d'Encamp, que correspon a la Jurisdicció civil, sinó merament encaminat a jutjar la legalitat dels actes recorreguts, a través de la figura de la prejudicialitat. En segon lloc, a la vista de les proves pericials practicades en les actuacions, es va concloure que les obres dutes a terme per ORG_0 s'ubicaven dins del territori del Comú de Canillo, per la qual cosa es va anul·lar l'ordre d'aturada d'obres que havia emès el Cònsol major d'Encamp, per manca de competència territorial.

A la vista de la sentència del Tribunal Constitucional que obliga a replantejar-se aquesta qüestió, s'han de fer les següents consideracions:

Com a punt de partida, convé recordar que la resolució dels conflictes de competència correspon en termes generals a la Jurisdicció ordinària i, en concret, al Tribunal Superior de Justícia, segons l'article 63 de la Llei qualificada de la Justícia, com afirma la pròpia sentència del Tribunal Constitucional de 12 d'abril de 2010.

La possibilitat de que un Tribunal administratiu resolgui a títol prejudicial una qüestió atribuïda en principi a una altra Jurisdicció no és una mera importació del dret espanyol, sinó un principi ben establert en dret andorrà. Només cal recordar que l'article 4 de la Llei de la Jurisdicció administrativa i fiscal de 15 de novembre de 1989 ja establia que la mateixa "podrà conèixer i resoldre les qüestions prejudicials o incidentals, civils o laborals, directament relacionades amb un afer principal, que li hagi estat sotmès". És cert que aquest precepte va quedar sense contingut per l'article 139 de la Llei transitòria de procediments judicials de 21 de desembre de 1993. Ara bé, només cal recordar les circumstàncies en què es va promulgar aquesta darrera llei per comprendre que aquesta derogació no implicava que el legislador volgués prescindir de l'institut de la prejudicialitat. En efecte, les raons d'urgència que derivaven de la imminent entrada en funcionament de les noves institucions judicials derivades de la Constitució (disposició final 2ª.2 de la Llei qualificada de la Justícia) expliquen que es produïssin determinades deficiències tècniques en la Llei transitòria, com succeeix sens dubte en l'aspecte que ara s'examina. Cal tenir en compte que l'article 139 de l'esmentada Llei transitòria va deixar sense contingut, en bloc, els articles 1 a 7 de la Llei reguladora de la Jurisdicció administrativa i fiscal, que regulaven l'àmbit de competència d'aquesta Jurisdicció, i en aquest sentit els va declarar substituïts per l'article 39.3 de la Llei qualificada de la Justícia, que contenia i conté la nova regulació sobre la matèria. Entre aquells preceptes es trobava inclòs el relatiu a la prejudicialitat, que va quedar sense contingut, encara que no es pot considerar que amb la voluntat de prescindir de la institució, com es veurà tot seguit.

Així, a títol d'exemple, convé recordar que la Llei transitòria de procediments judicials també va modificar l'article 30 de la Llei de la Jurisdicció administrativa i fiscal, prescindint de la referència continguda en la seva redacció inicial sobre la possibilitat d'acumular les pretensions relatives a diversos actes administratius, quan uns siguin reproducció, confirmació o execució dels altres o existeixi entre ells una relació intrínseca i directa, i no per això s'ha considerat des de llavors que resulti legalment impossible l'acumulació en un mateix procés de les pretensions relatives a diversos actes administratius entre els quals es doni la connexió esmentada.

Encara resulta més cridanera la modificació que va fer l'article 164 de la Llei transitòria del contingut de l'article 58 de la Llei reguladora d'aquesta Jurisdicció, que va fer que desaparegués la menció al termini de tretze dies per interposar recurs d'apel·lació contra les sentències de la Batllia. Malgrat aquesta derogació, aquesta Sala ja va declarar en un aute de 13 de desembre de 1994 que seguia essent aplicable el termini de tretze dies per a formular un recurs d'apel·lació.

Aquests exemples posen de relleu que la urgència amb que es va aprovar la Llei transitòria de procediments judicials obliga a fer una interpretació curosa i sistemàtica dels seus preceptes i a posar-los adequadament en relació amb la normativa anterior. Com diu la pròpia exposició de motius de la llei "encara que s'ha procurat arribar al detall perquè els procediments preveiessin tot el màxim que es pogués, per complir amb el postulat de la seguretat jurídica, les eventuals llacunes que ara no quedin omplertes i que la pràctica posi de manifest podrien ésser completades per lleis complementàries a l'espera de la general, sense descartar que algunes d'elles podran també ésser cobertes per via jurisprudencial".

Totes aquestes consideracions permeten concloure que la derogació de l'article 4 de la Llei de la Jurisdicció administrativa i fiscal, dins del conjunt dels preceptes (articles 1 a 7) que regulaven l'àmbit de l'antiga Jurisdicció administrativa i fiscal, no es pot interpretar en el sentit de que el legislador hagi volgut deixar sense efecte la possibilitat de què els Tribunals administratius coneguin de les qüestions de naturalesa civil o laboral -ja s'anomenin prejudicials o prèvies-, directament relacionades amb un afer principal que es troba atribuït al coneixement d'aquells.

De fet, aquesta és una competència que els Tribunals administratius desenvolupen a Andorra amb freqüència, i amb tota naturalitat, com succeeix quan es tracta de determinar la naturalesa laboral o mercantil d'una relació jurídica entre particulars, qüestió en principi atribuïda a la Jurisdicció civil, però que constitueix el pressupòsit bàsic per a l'aplicació de normes sancionadores en matèria laboral, o bé en l'àmbit de la seguretat social.

La legalitat de les resolucions administratives ve determinada, entre altres elements, per la competència territorial o ratione loci de l'òrgan que adopta la decisió impugnada, i aquest és un requisit que ha de ser examinat en tot cas pels Tribunals administratius, i més quan es discuteix expressament en el procés, com succeeix en aquesta cas, ja que d'altra manera es produiria un supòsit de non liquet i, en definitiva, una veritable denegació de justícia contrària a l'article 10 de la Constitució.

En efecte, cal tenir en compte que no existeix en dret andorrà un mecanisme processal que permeti al Tribunal administratiu reenviar directament a la Jurisdicció civil la qüestió de la delimitació territorial de les Parròquies, de manera que aquest pronunciament quedaria deferit a la iniciativa de les Administracions interessades. En el cas de què aquestes no exercitessin les accions corresponents, quedaria sense resoldre de manera indefinida el recurs dirigit contra una determinada actuació administrativa, i això només es pot evitar a través del pronunciament sobre la qüestió per part dels Tribunals administratius, a títol prejudicial o previ, com es vulgui denominar.

Com a conseqüència de tot això, la nova sentència que ha de dictar aquesta Sala, en compliment del què ha disposat el Tribunal Constitucional, no pot prescindir ontològicament de la decisió que correspongui sobre la competència ratione loci de l'òrgan que ha dictat l'acte administratiu impugnat.

Sisè.- Sobre la valoració de les proves practicades en aquest procés.

El Tribunal Constitucional ha considerat que no van quedar suficientment justificades les raons per les quals es va concloure que les obres realitzades per ORG_0 es realitzaven dins del territori de la Parròquia de Canillo.

Com resulta de les actuacions, el Comú d'Encamp sosté que línia divisòria entre ambdues parròquies parteix, en aquest sector, de la confluència del riu Valira amb el riu de Massat, i a partir d'aquí segueix per aquest darrer riu amunt fins a l'orri de Rusca, i es basa per arribar a aquesta conclusió en la rodalia de 1871, que assenyala "y de aquí Riu de Balira amunt fins al Riu de Massat, y Riu de masat amunt fins al orri de Rusca conforme esplique a la Concòrdia del any 1672", i de la qual extreu que el marge esquerre del riu de Massat és territori d'Encamp.

Per la seva part, el Comú de Canillo posa de relleu que la rodalia de 1981 es remet a la Concòrdia de 1672, segons la qual la divisòria va "tot Riu de Balira amunt fins al Riu de Massat, fins sobre y dret la pleta de les Falconeres y al Orri de Rusca tot Sarrat amunt fins al cap de la Serra del Mayà haont per tot y a creus y fites". D'aquesta delimitació en deriva que la línia de delimitació té un traçat recte que va des de l'aiguabarreig dels rius Valira i Massat fins a la fita assenyalada amb el núm. 93.

Tanmateix, no existeix discussió entre les parts sobre el fet de què la Jurisdicció civil ja va pronunciar-se sobre la delimitació territorial entre Canillo i Encamp en les sentències del Tribunal de Batlles de 5 d'abril de 2000 i del Tribunal Superior de Justícia de 30 de novembre del mateix any. Resulta determinant, en conseqüència, ubicar la zona on es van realitzar les obres per part de ORG_0, en relació amb la línia divisòria derivada dels pronunciaments de les esmentades sentències, per la qual cosa són d'una evident utilitat les dues proves pericials que s'han practicat en les actuacions i que ofereixen un aixecament cartogràfic de la zona.

Encara que el primer del informes tècnics va ser realitzat per un perit proposat pel Comú de Canillo, el seu resultat és plenament coincident amb el que ofereix l'expert designat pel Batlle ponent per a millor proveir. Com diu l'article 47 de la Llei de la Jurisdicció administrativa i fiscal, el peritatge és un element d'informació per als òrgans jurisdiccionals, i en aquest cas presenta una singular rellevància, ja que es tracta de situar sobre el terreny, mitjançant tècniques cartogràfiques, la situació de les obres i la delimitació parroquial derivada de les sentències de la Jurisdicció civil abans esmentades.

En conseqüència, procedeix confirmar la conclusió de què les obres realitzades per ORG_0 es duien a terme dins del territori de Canillo, de manera que és nul·la l'ordre d'aturada d'obres que va adoptar el Cònsol major d'Encamp. Aquest pronunciament no impedeix que les Administracions afectades puguin exercir les accions que considerin convenient davant de la Jurisdicció civil, a fi d'obtenir una decisió definitiva sobre la seva delimitació territorial, en els termes que ha declarat la sentència del Tribunal Constitucional de 12 d'abril de 2010.

Per tot això, s'ha d'estimar parcialment el recurs d'apel·lació que interposa el Comú d'Encamp, en els termes que es dirà a la part dispositiva d'aquesta resolució, sense fer un especial pronunciament en matèria de costes processals.

D E C I S I Ó

En atenció a tot el que s'ha exposat, el Tribunal Superior de Justícia, Sala Administrativa, en nom del poble andorrà, decideix:

1r.- Estimar parcialment el recurs d'apel·lació que interposa la representació del Comú d'Encamp contra la sentència dictada el 8 de novembre de 2007 per la Secció Administrativa del Tribunal de Batlles, la qual es revoca i deixa sense efecte.

2n.- Estimar parcialment la demanda formulada pel Comú d'Encamp contra la resolució de 28 de novembre de 2005 de la Comissió Tècnica d'Urbanisme, la qual s'anul·la exclusivament en la mesura en què disposa la retroacció de les actuacions administratives, i es confirma la mateixa en el punt que deixa sense efecte l'aturada d'obres acordada pel Cònsol major d'Encamp en data 27 d'octubre de 2005, per manca de competència territorial.

3r.- No efectuar un especial pronunciament en matèria de costes. Aquesta sentència és ferma i executiva.

Manem que una vegada s'hagi complert el que disposa l'article 76 de la Llei de la Jurisdicció Administrativa i Fiscal es lliurin els autes originals amb la certificació d'aquesta sentència al Tribunal de Batlles, Secció Administrativa del qual procedien, i que s'arxivin les actuacions del Tribunal.