LAFU - admissibilitat del recurs (6000039-2014)

Sentència

Magistrats

Vincent Aniére Eulàlia Amat Llari

TSJC.- 0000315/2016 ORIGEN: 6000039/2014 - 00

NIG: 5300542120140000686

SENTÈNCIA

En nom del Poble Andorrà.-

A la vila d'Andorra la Vella, el 28 de febrer del 2017.

Reunida la Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra, sota la presidència del M.I. Sr. Arcos, i els magistrats M.I. Sr. Vincent Anière i M.I. Sra. Eulàlia Amat Llari, ha adoptat la resolució següent:

ANTECEDENTS DE FET

I.- En les actuacions seguides sota el número B-0039-6/2014 esdevingut 6000039/2014, tramitades pel procediment de la llei d'arrendaments de finques urbanes, la Sra. Azorin va formular demanda contra el Sr. Talavera i, en data 05-05-2016, l'Hble. Tribunal Unipersonal del Batlle va dictar Sentència decidint : "Que estimant de forma íntegra la demanda formulada per la representació processal de la Sra. Azorin contra el Sr. Talavera, condemno a aquest darrer a satisfer la suma de 1.219,08.-euros, majorada dels interessos legals meritats des de la data de la contesta a la demanda, a saber el dia 30 de gener del 2014, fent imposició finalment a la part defenent de les costes processals causades, inclosos els honoraris d'advocada i de procuradora a acreditar en període d'execució de sentencia."

II.- La representació del Sr. Talavera va interposar recurs d'apel·lació contra la sentència d'instància.

Per Providència del 15-06-2016, l'Hble Batlle va acordar remetre els originals a aquest Tribunal Superior i un cop formalitzat dit recurs per part de l'apel·lant per escrit del 12-07-2016, es va decidir admetre'l formalment el 19- 07-2016.

La part que recorre demana la revocació de la sentència només en el sentit de deduir de la quantitat a pagar l'import de 120,47.-euros, sense condemna en costes judicials.

La representació processal de la Sra. Azorin demana que es dictés un Aute no admetent a tràmit el recurs d'apel·lació interposat pel Sr. Talavera, i subsidiàriament es dictés una Sentència desestimant el recurs en tots els seus extrems, tot amb imposició de les costes judicials d'ambdues instàncies a la part apel·lant.

Ha actuat com a magistrat ponent el M.I. Sr. Vincent Anière.

FONAMENTS DE DRET

I.- Cal examinar en primer lloc la qüestió de l'admissibilitat del recurs tota vegada que la part recorreguda sosté que :

la part apel·lant no ha presentat davant del Batlle el seu recurs fonamentat i motivat en el termini de 13 dies com ho exigeix l'article 9 de la disposició addicional de la Llei d'arrendaments de finques urbanes

la part arrendatària i apel·lant no acredita estar al pagament de la renda o haver consignat judicialment el seu import com ho preveu l'article 13 de la mateixa disposició.

Però, pel que fa al primer aspecte de la qüestió, és a dir la manca de motivació del recurs interposat davant de la Batllia, ens hem d'atendre al principi pro actione i al criteri fixat pel Tribunal Constitucional en la seva decisió 2012-7 del 13-07-2012 segons el qual, per tal d'assegurar que el dret d'apel·lació reconegut per la llei en matèria d'arrendaments urbans sigui efectiu i es respectés el dret fonamental a un procés degut, no es pot refusar admetre el recurs d'apel·lació pel sol fet que l'escrit presentat al batlle no compleix amb les formalitats legals quan la part recurrent ha presentat en aquesta alçada un escrit d'al·legacions en el qual exposa clarament l'objecte i el motiu del seu recurs i permet a la contrapart i a la Sala conèixer la motivació del recurs.

Pel que fa a la qüestió de les rendes, l'article 13 de la disposició addicional disposa exactament : "No es pot admetre el recurs d'apel·lació que interposi l'arrendatari si no acredita estar al corrent de pagament de la renda, o haver consignat judicialment el seu import. L'arrendatari està obligat al pagament o consignació de les rendes que vagin vencent durant la substanciació del recurs. L'incompliment d'aquesta obligació dóna lloc a la caducitat del recurs, llevat que, requerit pel tribunal que el conegui, l'arrendatari complís aquesta obligació en el termini improrrogable de vuit dies."

Seguint el criteri del Tribunal Constitucional en la seva sentència 415- 2013 del 03-02-2014, hem de sospesar les circumstàncies del cas per determinar si l'exigència de pagament de l'article 13 comporta la vulneració del dret del Sr. Talavera al seu dret a veure examinada dues vegades la seva causa i a un pronunciament complet de la Justícia al respecte.

En el present cas, apareix que prèvia oposició a l'ordre de pagament judicial que se li havia fet de pagar l'import de 1.219,08.-euros en concepte de liquidació de despeses de consum de calefacció i electricitat, la part arrendatària es va veure reclamar per la part arrendadora el mateix import en concepte del ròssec impagat en concepte de lloguer del mes d'agost del 2012, de calefacció del 05-04-2012 al 24-03-2013 i d'electricitat de l'abril del 2012 al març del 2013.

En el seu escrit de contesta l'arrendatari es va aplanar parcialment, reconeixent deure el lloguer del mes d'agost del 2012 (425.-euros) i les despeses d'electricitat (398,45.-euros) però va negar deure l'import de 954,63.-euros en concepte de calefacció.

En el seu escrit de conclusions, va admetre que no havia pogut provar cap fet excloent o impeditiu per portar al desistiment de la demanda a excepció de l'import de 120,47.-euros el qual segons ell correspon als mínims deguts a la Comunitat en concepte de calefacció i que s'hauria d'imputar al propietari.

Per conseqüent, ens trobem en front d'un arrendatari que al dia d'avui, tot i reconeixent deure 90% del reclamat i objecte de condemna, i que part del degut correspon a una renda de lloguer, no justifica cap pagament, cap consignació ni cap situació de pobresa que li impedeixi pagar l'import de 1.219,08.-euros o el de 1.098,62.-euros que reconeix.

Tals condicions podrien portar a exigir el compliment del pagament o consignació exigida per l'article 13, sobre tot si ens referim al fonament onzè de la resolució del Tribunal Constitucional segons el qual el legislador va instaurar aquest sistema per tal de garantir millor execució de l'arrendatari solvent.

Nogensmenys, apareix també que en data 31-03-2013, el llogater va tornar les claus en concepte de retorn la possessió de l'apartament arrendat.

Ara bé, ja hem resolt recentment un cas similar.

En efecte, en la nostra sentència 77/2014 del 27-04-2015 va poder motivar que "La demanda s'interposa en el dia (...) quan la part arrendadora ja ha recuperat la possessió immediata de l'immoble. Aleshores si tenim en compte que aquell requisit processal el que cerca és que la part arrendatària no aprofiti la durada del procés en la segona instància per seguir gaudint de manera gratuïta de l'objecte arrendat, hem de concloure que quan el contracte ja s'ha resolt, no té cap sentit ni justificació aquella exigència de consignació prèvia de la totalitat de la condemna, siguin rendes endarrerides o no.

En conclusió, doncs, no es pot donar per caducat el recurs i hem d'entrar en el fons del debat d'impugnació que proposa."

Per conseqüent, en el nostre cas on la demanda és posterior a la recuperació efectiva de l'apartament arrendat, l'article 13 no pot constituir un obstacle, i hem d'entrar al fons.

II.- El recurs del Sr. Talavera és en relació amb aquest ja referit import de 120,47.-euros tota vegada que considera que no correspon a la seva consumació de calefacció sinó al concepte de mínims i que en virtut del pactat entre les parts el tribunal l'hauria d'haver descomptat del total de 945,63.-euros.

Cal en primer lloc precisar que s'entén de les explicacions inicials del defenent i ara recurrent que el reprotxe fonamental que feia a l'arrendadora era d'haver actuat de mala fe deixant-li creure que les despeses de calefacció serien molt menys elevades.

Però tal circumstància no s'ha acreditat.

En quant al fons de la qüestió, el pactat entre les parts era que l'arrendatari havia de pagar mensualment un lloguer de 425.-euros més 50.- euros en concepte de calefacció, aigua freda i calenta, "consums que es regularitzaran en data 30 de setembre de cada any", essent precisat que el preu de la calefacció no anava inclòs en el preu de l'arrendament.

Potser el document 17 de la part agent (foli 105) fa esment d'un mínim de 120,47.-euros que s'hauria sumat, però la realitat del càlcul és que en base a un índex de 5422 m3 al moment de la presa de possessió i d'un índex de 6923 m3 al moment de la sortida, precisament el 24-02-2013, apareix un consum de 1501 m3. El resultat d'aplicar el preu de 0,63 euro el metro cúbic a aquesta consumició dóna l'import de 945,63.-euros.

Res permet contradir el preu del metro cúbic i sobre tot res acredita que el preu de 0,63 inclouria els 120,47.-euros.

En aquestes condicions, les consideracions de la sentència criticada s'han de confirmar i el recurs s'ha de desestimar.

III.- La desestimació del recurs comporta la imposició de les costes d'ambdues instàncies a la part defenent i recurrent vençuda.

Decisio

Vistos la legislació vigent i els Usos i Costums aplicables al present cas,

La Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra,

DECIDEIX

Desestimar el recurs interposat pel Sr. Talavera contra la sentència de l'Hble. Tribunal Unipersonal del Batlle de data 05-05-2016 que confirmen íntegrament ;

Condemnar el Sr. Talavera al pagament de les costes judicials de segona instància.

Així per aquesta nostra resolució, de la qual en serà tramés testimoni a l'Hble. President de la Batllia, per al seu coneixement i als efectes escaients, definitivament jutjant, ho pronunciem, manem i signem.