RESPONSABILITAT PATRIMONIAL. Autòlisi d'un intern al Centre penitenciari. No existeix una falta de servei. (2000106/2015)

Sentència

Magistrats

Albert Andrés Pereira Marie Conte Bernard Plagnet

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

Sala Administrativa

Núm. de Protocol: 2000106/2015 Núm. De Rotlle: TSJA-0000024/2016

SENTÈNCIA 86-2016

PARTS:

Apel·lant: Sra. Sandoval

Representant: Sra. Andrade

Advocada: Sra. Recio

Apel·lat: GOVERN D'ANDORRA

Representant: Sr. Cañellas

Advocada: Sra. Somoza

COMPOSICIÓ DEL TRIBUNAL:

President: M. I. Sr. Albert Andrés Pereira

Magistrats: M. I. Sr. Bernard Plagnet

M. I. Sra. Marie Conte

Andorra la Vella, disset de novembre de dos mil setze.

El Tribunal Superior de Justícia, Sala Administrativa, ha vist el recurs d'apel·lació a les actuacions número 2000106/2015.

En la tramitació d'aquestes actuacions han estat observades les prescripcions legals, i ha estat ponent el magistrat Sr. Albert Andrés Pereira, el qual expressa el parer del Tribunal.

ANTECEDENTS DE FET

1.- La Sra. Sandoval va interposar demanda jurisdiccional contra la resolució de GOVERN D'ANDORRA de data 26 de febrer de 2014 que va acordar desestimar el recurs de reposició formulat contra l'acord del M.I. Ministre de Justícia i Interior de data 9 de desembre de 2013. Per mitjà d'aquest acord es desestimava la sol·licitud presentada per l'agent en demanda de reclamació de quantitat per responsabilitat administrativa per manca de servei de l'Administració, amb motiu de la defunció per autòlisi del seu espòs Sr. Carnero al centre penitenciari.

2.- Per sentència de data 11 de gener de 2016, la Secció Administrativa del Tribunal de Batlles, ha desestimat la demanda promoguda per la Sra. Sandoval.

3.- Per escrit presentat en data 8 de març de 2016, la part agent ha interposat recurs d'apel·lació contra l'esmentada sentència, que es fonamenta, en síntesi, en les següents al·legacions:

L'Administració va incorre en una manca de servei per haver mancat al deure de garantir la vida de l'intern (art. 5 de la Llei 4/2007, del 22 de març, qualificada penitenciària), al deure de vetlla de l'intern (art. 7 de la Llei 3/2007, del 22 de març del Cos penitenciari) i al deure de vigilància permanent de l'intern (art. 6 de la Llei 3/2007).

Existien indicis suficients per activar mesures preventives a efectes d'assegurar la vida i integritat del pres, espòs de la demandant.

La manca d'aquestes mesures ha estat la causa de l'autòlisi del pres.

4.- En la seva contesta de data 12 d'abril de 2016, GOVERN D'ANDORRA manifesta en síntesi el següent:

No es va produir cap omissió en el compliment de les obligacions del Cos penitenciari ja que es van posar a disposició de l'intern tots els mitjans necessaris per a la seva atenció, sigui en l'àmbit sanitari, sigui en l'àmbit de seguretat.

El Cos penitenciari no disposava de cap tipus d'indicis que li permetés constatar l'existència d'una situació de risc amb relació al pres.

No existeix un nexe de causalitat entre l'actuació del centre penitenciari i els danys produïts, ja que deriven de fets o circumstàncies que no es van poder preveure o evitar.

5.- En haver estat acordada la substitució de la vista oral pel tràmit de conclusions, les parts van presentar els escrits corresponents, en els quals van reproduir substancialment les al·legacions que anteriorment havien formulat.

FONAMENTS DE DRET

Primer.- La Sala Administrativa del Tribunal Superior de Justícia és competent per a conèixer del present recurs, segons l'article 39.3 de la Llei Qualificada de la Justícia.

Segon.- L'objecte d'aquest procés consisteix en determinar si ha quedat compromesa la responsabilitat patrimonial de l'Administració, com a conseqüència de l'autòlisi de l'espòs de la recurrent mentre es trobava intern al Centre penitenciari.

La reclamació formulada per l'agent es basa en l'article 59.1 del Codi de l'Administració, el qual estableix que la falta de servei, ocasionada per la mala organització del servei, pel seu funcionament en condicions il·legals o tècnicament defectuoses, o per la manca de funcionament del servei en aquells supòsits en què estava obligat a fer-ho, constitueix una de les causes de responsabilitat administrativa, que obliga l'Administració responsable a reparar el perjudici causat.

D'aquest enunciat es desprèn que la falta de servei és indissociable de la noció de culpa imputable a l'Administració, que ha de respondre front als usuaris del funcionament defectuós dels serveis públics. En tractar-se del dany patit per un intern al Centre penitenciari, la responsabilitat administrativa deriva d'un incompliment de les obligacions normals que corresponen als serveis penitenciaris, especialment quan el dany deriva de les pròpies condicions de la detenció o d'una manca de vigilància.

Tercer.- En el cas que ara s'examina, la recurrent al·lega que l'Administració penitenciària va incomplir el deure de garantir la vida de l'intern, que proclama l'article 5 de la Llei 4/2007, de 22 de març, qualificada penitenciària, així com en la manca d'una vigilància permanent, que està atribuïda als membres del Cos penitenciari per l'article 6.2.a) de la Llei 3/2007, de 22 de març, reguladora d'aquest Cos especial de funcionaris.

Tanmateix, cal tenir en compte que aquesta vigilància permanent s'ha de fer, com segueix dient el mateix precepte, "mitjançant l'observació de la seva conducta, de les relacions amb els altres interns i de les altres dades que es puguin valorar als efectes de l'aplicació del règim penitenciari". La llei ordena que es faci un seguiment continuat que permeti aplicar adequadament aquest règim, però en cap cas ordena un control ininterromput, cosa que implicaria una negació del dret de l'intern a la intimitat, que també proclama l'article 7.4 de la Llei qualificada penitenciària.

D'altra banda, l'obligació que correspon a l'Administració penitenciària de garantir la vida, la integritat personal i la salut dels interns (article 5.1 de la Llei 4/2007, avui del Decret Legislatiu de 15 de juliol de 2015) suposa que l'organització del sistema penitenciari ha de preveure els mecanismes necessaris per fer efectius aquests objectius, que tenen una importància capital, però no estableix un règim de responsabilitat objectiva aplicable en tots els casos en què un intern atempta contra la seva pròpia vida o integritat física. Cal atendre, doncs, a si existeix o no una falta de servei derivada del funcionament irregular del servei públic.

Quart.- Del contingut de les actuacions resulta acreditat que l'intern patia un trastorn adaptatiu amb ànim depressiu i ansiós, pel qual va rebre tractament farmacològic. Quan la lletrada que l'assistia en el procediment penal pel qual estava privat de llibertat va manifestar al Batlle instructor la seva preocupació per l'estat del seu patrocinat, es va acordar la pràctica d'un examen psiquiàtric, que es va realitzar el 9 d'agost de 2012. Després de constatar l'existència del quadre a què s'ha fet referència, el metge psiquiatra va concloure que "no sembla que existeixi un risc real per a la seva integritat a la seva vida, tot i que no es pot descartar algun acte impulsiu aïllat de tipus auto-lesiu amb la finalitat de fer una crida d'atenció".

Mesos després, el mateix dia dels fets (20 d'octubre de 2012), el metge assessor del Centre penitenciari va visitar l'intern per la persistència d'un dolor lumbar. Ambdós van mantenir una conversa a fi de valorar l'estat d'ànim de l'interessat, de la qual el facultatiu va concloure que "de la resta de la conversa mantinguda amb l'intern, res feia pensar en una ideació autolítica immediata, ans al contrari, ja que s'ha mostrat distés i rialler en tot moment".

Del contingut d'aquests informes mèdics es desprèn que no existien elements de judici que haguessin palesat que era necessari adoptar unes mesures addicionals de control, malgrat el trastorn adaptatiu a què s'ha fet referència. És cert que també existeixen algunes manifestacions, produïdes després dels fets, que van més encaminades a cercar una motivació de l'acte que no a fer pensar que ja existien indicis previs de les intencions de l'intern. En aquest sentit, l'únic element objectiu el constitueixen els informes mèdics abans esmentats, que no feien suposar que hi hagués un risc de que l'interessat posés fi a la seva vida.

En conseqüència, s'ha de concloure que no ha quedat acreditada en aquest cas l'existència d'una falta de servei per part de l'Administració penitenciària, per la qual cosa procedeix desestimar el recurs i confirmar la sentència apel·lada.

Cinquè.- No es fa cap pronunciament sobre el pagament de costes judicials per raó de manca de temeritat.

DECISIÓ

En atenció a tot el què s'ha exposat, la Sala Administrativa del Tribunal Superior de Justícia, en nom del poble andorrà, decideix:

Primer.- Desestimar el recurs d'apel·lació que interposa la Sra. Sandoval contra la sentència dictada l'11 de gener de 2016 per la Secció Administrativa del Tribunal de Batlles, la qual es confirma en els seus propis termes.

Segon.- No efectuar cap pronunciament sobre el pagament de les costes judicials d'aquesta alçada.

Aquesta sentència és ferma i executiva.

Manem que una vegada s'hagi complert el que disposa l'article 76 de la Llei de la Jurisdicció Administrativa i Fiscal es lliurin els autes originals amb la certificació d'aquesta sentència al Tribunal de Batlles, Secció Administrativa del qual procedien, i que s'arxivin les actuacions del Tribunal.

Així, per aquesta nostra sentència, definitivament jutjant, ho manem i signem.