Bancari prescripció de l'acció per reclamar el saldo deutor (259-11)

Sentència

Magistrats

Eulàlia Amat Llari Pere Pastor Vilanova Jean Louis Vuillemin

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

Sala Civil

TSJC-259/11

SENTÈNCIA

En nom del Poble Andorrà.-

A la vila d'Andorra la Vella, el 28 de febrer de 2012.

Reunida la Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra, sota la presidència del M I. Sr. Jean Louis Vuillemin, i els magistrats M.I. Sr. Pere Pastor Vilanova i M.I. Sra. Eulàlia Amat Llari, ha adoptat la resolució següent:

ANTECEDENTS DE FET

I.- En data 11 de maig del 2010 la societat "Gálvez" va presentar demanda contra la "Martin" en reclamació de la suma de 13.453,27 euros, quantitat que entenia que li era deguda pel fet d'haver incomplert la defenent el contracte de compte corrent subscrit entre les parts al deixar un saldo deutor per aquest import, més els interessos i comissions bancàries de descobert a partir del 20 de novembre del 2009 -dia següent al de la darrera liquidació d'interessos- i fins la total i definitiva cancel·lació del deute, més les costes generades pel procediment.

II.- La representació processal de la "Martin" va contestar a la demanda en data 15 de juny del 2010 formulant l'excepció de prescripció per haver transcorregut més de tres anys des del moment en què es va realitzar la darrera operació en el citat compte i, en quan al fons, oposant-se a la mateixa i sol·licitant la seva desestimació, amb imposició a l'adversa les costes del procediment.

III.- Les parts van replicar i duplicar oportunament i, posteriorment, van aportar els seus escrits de conclusions reiterant els seus arguments i oposant-se als de l'adversa.

IV.- L'Hble. Tribunal de Batlles va dictar Sentència en data 21 de juny del 2011 estimant l'excepció peremptòria de prescripció de l'acció entaulada per la representació processal de l'entitat bancària "Gálvez" contra la "Martin" i fent imposició a la part actora de les costes generades pel procediment.

V.- Contra l'esmentada resolució formula recurs d'apel·lació la representació processal de la societat "Gálvez" i, en virtut dels arguments que exposa en les seves conclusions, demana la seva revocació i l'estimació íntegra de la seva demanda, imposant a l'adversa les costes de la instància.

Ha actuat com a magistrat ponent la M.I. Sra. Eulàlia Amat Llari.

FONAMENTS DE DRET

I.- Com a primer argument del seu recurs, la representació processal de la societat "Gálvez" defensa que el contracte subscrit entre les parts no és de caràcter mercantil i, per tant, que el termini de prescripció de l'acció que ella va entaular no és el de tres anys que la jurisprudència andorrana assenyala per aquests casos, sinó el general de trenta.

Té raó la part recurrent quan afirma que el contracte de compte corrent bancari és de naturalesa jurídica complexa, no sotmès a una formulació única quan al conjunt obligacional que incorpora, ja que dins d'aquest concepte es poden incloure diferents modalitats segons els acords als quals hagin arribat les parts. No obstant, resulta evident que aquest contracte, que tècnicament es pot equiparar en la majoria dels casos al de dipòsit en compte corrent, s'ha de diferenciar del de compte corrent, en virtut del qual els pagaments i els cobraments que un subjecte fa respecte de l'altre es van compensant, de tal manera que tots dos es concedeixen crèdit recíprocament i només és exigible la suma resultant a favor d'un passat un temps determinat, ja que, en el supòsit de compte corrent bancari, malgrat es ocasions es pugui admetre un descobert inicial si així en pacta, de manera general no es pot dir que el Banc concedeix també un crèdit al client, ja que l'existència d'un descobert suposa un incompliment per part d'aquest de les seves obligacions i, per tant, el Banc pot procedir a la liquidació del deute i a la reclamació de la suma resultant.

En el cas present, estimem que el contracte signat entre les parts no suposava una excepció a la norma general, ja que el servei bancari que es prestava estava condicionat a l'existència d'un saldo, com es dedueix precisament de l'acció interposada per la part agent i de les seves mateixes manifestacions quan afirma que: "Les imposicions que s'hi efectuen pretenen simplement la provisió de fons necessària per atendre els pagaments a càrrec de la Comunitat". Aquestes conclusions venen reforçades per les mateixes condicions generals del contracte signat entre les parts (foli 34v), en les què es manifesta que aquestes seran aplicables en general a les relacions del Banc amb els seus clients, excepte en el cas de convenis o disposicions específiques, que no consten en el cas present i en l'apartat divuitè s'especifica que "serà necessària la pertinent provisió de fons per a poder carregar els efectes de canvi domiciliats en la data de llur venciment, així com per a poder debitar els xecs emesos sobre les seves caixes al moment de llur presentació".

II.- En tot cas, en allò que es poden equiparar aquests dos contractes és en el fet de que tenen naturalesa mercantil i, per aquesta raó, s'ha d'entendre que les accions dirigides a exigir el saldo deutor d'un compte corrent bancari prescriuen en el termini de tres anys.

En aquest sentit, cal destacar que la Sentència d'aquesta Sala de 26 de novembre del 2009, encara que amb referència a un contracte de dipòsit bancari, manifesta que, amb independència de la condició personal del que utilitza els serveis bancaris, com és el cas, el seu caràcter mercantil prové de la seva adscripció al tràfic peculiar de les entitats bancàries, criteri que es defensava igualment en la d'aquesta Sala de 15 de juny del 1995, que destacava que són contractes mercantils no sols aquells en què les parts són comerciants, sinó també els que es concerten "entre aquests i particulars quan la relació es situa en el marc de l'activitat professional del comerciant".

D'altra banda, és a partir d'aquesta Sentència que s'inicia un corrent jurisprudencial reiterat que estima que el termini de prescripció de les obligacions mercantils és de tres anys, raó per la qual no resulta significativa en aquest punt la cita de la dictada pel TSCF de 14 de febrer del 1969.

III.- La representació processal de la societat "Gálvez" argumenta, en segon lloc, que el termini de prescripció de l'acció s'ha d'iniciar en el moment en què es liquida el compte i aquest motiu s'ha d'estimar, entenent per tant que l'acció endegada per l'agent no havia prescrit en el moment de presentar la demanda de citació el dia 26 de març del 2010, ja que entre aquesta data i aquella en la què es va produir la liquidació, el dia 19 de novembre del 2009, no havia transcorregut el termini corresponent.

En efecte, tractant-se d'un contracte acordat per temps indefinit, el deute del client queda fixat en el moment en què el Banc procedeix a la liquidació del compte, ja que fins llavors el seu titular pot fer ingressos per tal de reduir el seu deute i el Banc està legitimat per anotar els interessos de descobert procedents. És cert que, com posa de relleu la Sentència d'instància, el Banc pot exigir el pagament del saldo sempre que aquest estigui en descobert, però per fer-ho és precís, en tot cas, que abans practiqui la corresponent liquidació, ja que és aquesta la que permet conèixer l'import del saldo, ja sigui en favor o en contra del client i, per tant, exigir el seu pagament.

El fet de que no s'haguessin produït altres moviments en el compte que no fossin els efectuats pel Banc en relació als interessos durant un temps determinat no permet entendre que el dies a quo és aquell en què el client va deixar de fer ingressos i ja no es van carregar despeses, perquè, com posa de relleu el recurrent, això comportaria que sols es pogués entendre que un compte no està operatiu un cop transcorregut un període de temps prudencial, possibilitat que podria comportar fins i tot que l'acció hagués prescrit abans que hi hagués una certesa de la seva immobilitat. D'altra banda, la posició que aquesta Sala entén procedent adoptar concorda amb allò que manifesta la Sentència del TSCF de 14 de febrer del 1969, que, encara que manté el termini de prescripció de 30 anys que fins aquell moment havia defensat la jurisprudència dels Tribunals andorrans, entén que el dies a quo s'inicia en el moment de la liquidació i el mateix es dedueix de la d'aquesta Sala de 12 de setembre del 1996, encara que fa referència a un contracte de compte corrent que no es qualifica com bancari, però amb unes conseqüències idèntiques en aquest cas pel dos tipus de contractes, posant de relleu que "el saldo és exigible, no a la data de la darrera operació efectuada, sinó a la data del tancament del compte".

IV.- Pel que fa al temps transcorregut entre el dia 19 de novembre del 2009, en què es va liquidar el compte, i el 12 de setembre del 2006, moment en el què ja no es van efectuar en ell altres moviments que no fossin els corresponents al càrrec d'interessos, cal posar de relleu que aquesta tardança en tancar el compte, segurament excessiva, permetia, en tot cas, al defenent reduir el deute que tenia amb l'entitat bancària i suposava per aquesta la certesa de que ja no es procediria a una regularització del saldo existent. En qualsevol cas, el que no es pot dir és que això suposava la imprescriptibilitat del deute, o un abús per part del Banc, ja que si aquest no va ser diligent en efectuar el tancament, tampoc ho va ser el defenent en demanar la cancel·lació del compte amb pagament de la suma deguda, de tal manera que, com destaca la Sentència d'aquesta Sala de 12 de setembre del 1996, això suposava "deixar durant el mateix temps un saldo deutor que sabien que augmentava els interessos sense fer cap esforç per disminuir-los".

En relació a la manca d'un requeriment de pagament a la què fa referència la Sentència d'instància, o la manca de notificació de l'estat del compte, que menciona la defenent, cal posar de relleu que s'ha de presumir que el client coneix la situació de descobert del compte del qual és titular i, si el Banc no l'informa, és ell que ha de demanar quin és l'estat del compte en el qual es fan, o s'han fet, determinats ingressos i pagaments de despeses, pel que el contrari suposa també vulnerar la seva obligació d'actuar amb diligència en el compliment de les seves obligacions. En tot cas, encara que el Banc hagués reclamat extrajudicialment al defenent el pagament del seu deute, aquest fet no es podria equiparar a la liquidació del deute, ni podria interrompre la prescripció, que no s'hauria iniciat.

D'altra banda, si bé la titular del compte era la Comunitat defenent, el fet de que aquesta hagués tingut divergències amb els diferents administradors no pot ser oposada a un tercer com és el Banc que ha de presumir que aquests estan legitimats per gestionar-lo.

V.- Desestimada l'excepció de prescripció, és precís retornar l'expedient a la Batllia per tal que resolgui sobre el fons per tal de respectar el principi de doble instància.

VI.- En estimar-se el recurs procedeix imposar les costes de la instància a la part defenent en virtut d'allò que disposa el Codi 7,51,5, sense fer especial pronunciament respecte de les generades per aquesta alçada de conformitat amb allò que disposa el capítol X de la Novel·la 82.

Decisio

Vistos la legislació vigent i els Usos i Costums aplicables al present cas,

La Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra,

DECIDEIX

ESTIMAR el recurs d'apel·lació interposat per la representació processal de la societat "Gálvez" contra la Sentència dictada per l'Hble. Tribunal de Batlles en data 21 de juny del 2011, que REVOQUEM en el sentit de desestimar l'excepció de prescripció de l'acció plantejada, ordenant el retorn de l'expedient a la Batllia per tal que resolgui el fons del litigi.

Així per aquesta nostra resolució, de la qual en serà tramés testimoni a l'Hble. President de la Batllia, per al seu coneixement i als efectes escaients, definitivament jutjant, ho pronunciem, manem i signem.