Nul·litat d'actuacions: escau quan es vulnera el dret fonamental a la jurisdicció. Dret a un procés degut: determinació del seu abast (A246/04)

Sentència

Magistrats

Antoni Bruguera Manté Joan Manel Abril Campoy Jean Louis Vuillemin

AUTE de 14 de juliol de 2005

Dret a la jurisdicció : natura jurídica i determinació del seu abast. Dret a un procés degut. Determinació del seu abast. Costes : criteris per a la seva imposició.

Reunida la Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra, sota la presidència del M.I. Sr. Jean Louis Vuillemin, i els magistrats M.I. Sr. Palau Bruguera Manté i M.I. Sr. Joan Manel Abril Campoy, ha adoptat la resolució següent:

ANTECEDENTS DE FET

I.- En el recurs d'apel·lació assenyalat al marge, interposat pel Sr. Palau contra la Sentència dictada per la Batllia en els autes de núm. B-2096-1/03 sobre interdicte d'obra nova instat pel Sr. Palau contra la Societat "Pombo o tota altra societat o persona vinculada amb Pombo", en data 19 de maig darrer aquesta Sala va dictar Sentència en la qual va desestimar el recurs d'apel·lació i va imposar al recurrent les costes del recurs.

II.- Mitjançant un escrit presentat en aquesta Sala el 2 de juny passat, el Sr. Palau formula un "incident de nul·litat d'actuacions" previ a la interposició de recurs d'empara davant el Tribunal Constitucional tot fent invocació de l'art. 18 bis de la Llei de modificació de la Llei transitòria de procediment judicial.

III.- Donat trasllat de tal escrit a l'altra part, l'ha impugnant en data 7 del mateix mes de juny, mitjançant l'escrit corresponent.

Ha actuat com a magistrat ponent el M.I. Sr. Palau Bruguera Manté.

FONAMENTS DE DRET

I.- L'apartat 3 de l'art. 18 bis de la Llei de modificació de la Llei Transitòria de procediments judicials permet utilitzar l'incident de nul·litat d'actuacions contra les resolucions fermes quan en el procediment en què s'hagin dictat s'hagués produït una vulneració del dret fonamental a la jurisdicció tutelat per l'art. 10 de la Constitució.

Únicament, doncs, quan en el procediment s'hagi vulnerat el dret fonamental a la jurisdicció escau formular l'incident de nul·litat de les resolucions fermes d'altra manera inalterables segons l'art. 88 també de la Constitució en què es diu que "les Sentències, un cop fermes, tenen el valor de cosa jutjada i no poden ser modificades o anul·lades exceptuant quan excepcionalment el Tribunal Constitucional, mitjançant el procés d'empara corresponent, estimi que han estat dictades amb violació d'algun dret fonamental".

II.- El dret fonamental que el recurrent aquí invoca és el "dret a un procés degut" (art. 10,1 de la Constitució) i cal abans de tota altra consideració precisar què és el que s'ha d'entendre per "procés degut".

III.- El Tribunal Constitucional ha explicat que el "dret a un procés degut" no és el dret a obtenir una resolució favorable, sinó el dret a seguir un judici contradictori que compleixi les garanties essencials del procés i eviti tota indefensió: que les parts hagin pogut fer valer els seus drets, els seus punts de vista i els seus arguments d'acord amb un principi d'igualtat davant l'òrgan que ha de decidir jurisdiccionalment (Sentència del Tribunal Constitucional del 19 de desembre de 1996 i moltes de posteriors en igual sentit) i l'òrgan judicial ha de pronunciar la decisió fonamentada en dret.

IV.- El recurrent no al·lega que se li hagi vulnerat algun dels drets que defineixen "el procés degut"; el que addueix és que, ateses les circumstàncies del cas, no se li havien d'imposar les costes del recurs d'apel·lació i que també se li havien de treure les de la primera instància.

Aquestes al·legacions no són adduïbles en el marc de l'incident en què ens trobem ,ni són per tant esgrimibles enfront d'una Sentència ferma i immodificable segons la disposició de l'art. 88 ja esmentat de la Constitució. Aquelles al·legacions i pretensions res tenen a veure amb el "procés degut" del dret constitucional a la jurisdicció i, per consegüent ,no són oposables a una Sentència ferma la qual en cap cas podríem ara modificar en els extrems que sol·licita el recurrent "no fent especial condemna en costes ni de 1ª ni de 2a instància ... al meu mandant" contradient el que va disposar la Sentència.

L'incident formulat ha de ser per consegüent rebutjat; tant més quan aquesta Sala, en la Sentència susdita, va donar una resposta raonada i fonamentada al recurs d'apel·lació de l'agent tot assenyalant (fonament V) el que evidentment l'agent havia d'haver fet davant la incongruent resolució del Batlle de no aturar les obres i de prosseguir la tramitació: no d'insistir "en formular una demanda sense objecte ... quan la constatació de l'estat i de la situació d'acabament de les obres evidenciat en la diligència d'inspecció ocular, feia totalment inviable l'acció interdictal d'obra nova..."

En aplicació de la "regla general" d'imposició de les costes al recurrent vençut, la Sentència les hi va imposar correctament i legalment.

Ara el recurrent sosté que "no s'ajusta a la realitat la teoria d'aquesta Sala quan afirma que el criteri per imposar les costes és únicament el de «venciment»" i que "un canvi jurisprudencial tan important com aquest requereix una expressa i àmplia explicació i justificació. Cosa que no fa la Sentència objecte d'aquest recurs i, en conseqüència -diu- vulnera altre vegada el dret constitucional a un procés degut".

Escau aclarir que no s'ajusten a la realitat legal les manifestacions anteriors del recurrent ja que la Sentència que s'impugna no ha fet canvi jurisprudencial de cap mena sinó que s'ha limitat a aplicar la regla general vigent en el Principat en matèria d'imposició de costes.

En efecte, i com va recordar la Sentència d'aquest Tribunal de 13 de maig passat dictada en el recurs d'apel·lació 211/04 (i com es reitera en un altre Aute d'aquesta mateixa data d'avui),en el dret andorrà la imposició de costes no es regeix pel criteri subjectiu de la temeritat sinó per l'objectiu del venciment; basta el venciment per a la preceptivitat de la condemna en costes llevat que circumstàncies especials permetin al Tribunal fer ús de l'excepció de la NOVEL.LA 82, Capítol 10 (Sentències d'aquesta Sala de 20 de novembre de 2000, 8 de gener, 12 de febrer, 22 d'abril, 14 de maig de 2004 etc.)

Com ja exposava el jutge d'apel·lacions del Principat, "la condemna inspirada en la «temeritas» regí en el període clàssic (Instituta 4, 16); posteriorment en virtut d'una llei de ZENÓ s'atengué només al fet pur i simple del «venciment» (CODI 4, 51, 5) com preceptuen també els procediments moderns, amb l'excepció introduïda per JUSTINIÀ en la NOVEL.LA 82, Capítol 10" (Aute del Jutge esmentat de 14 d'octubre de 1964 i Sentència de 22 de desembre de 1962, Aute de 14 de maig de 1963 i Sentències de 26 de febrer i 8 de juliol de 1965, 13 de gener de 1966 etc. ; i també Sentència del Tribunal Superior de la Mitra de 21 de desembre de 1992, entre altres ; i les Sentències d'aquesta Sala assenyalades anteriorment (entre moltes altres).

No és per tant cert que la Sentència que aquí s'impugna hagi canviat el criteri de la imposició de costes sinó que l'ha respectat totalment i l'ha aplicat degudament.

Per consegüent, i en no ser estimables les al·legacions ni les pretensions de l'incident, escau rebutjar-lo i imposar les costes que ha causat al seu promotor.

Vistos la legislació vigent i els Usos i Costums aplicables al present cas.-

La Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra,

Decisio

DECIDEIX

DESESTIMAR aquest incident de nul·litat i IMPOSAR al recurrent les costes que ha provocat.

Així per aquesta nostra resolució, de la qual en serà tramés un testimoniatge a l'Hble. President de la Batllia, per al seu coneixement i als efectes escaients, definitivament jutjant, ho pronunciem, manem i signem.-