LAFU - admissibilitat del recurs - prova del pagament de les rendes - càrrega de la prova (2001816/2013)

Sentència

Magistrats

Joan Manel Abril Campoy Carles Cruz Moratones Vincent Aniére

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

Sala Civil

TSJC.- 0000214/2017 ORIGEN: 2001816/2013 - 00

NIG: 5300542120150000196

SENTÈNCIA

En nom del Poble Andorrà.-

A la vila d'Andorra la Vella, el 20 de juliol del 2017.

Reunida la Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra, sota la presidència del M.I. Sr. Joan Manel Abril Campoy, i els magistrats M.I. Sr. Vincent Anière i M.I. Sr. Carles Cruz Moratones, ha adoptat la resolució següent:

ANTECEDENTS DE FET

I.- En les actuacions seguides sota el número B-1816-2/2013 esdevingut 2001816/2013, tramitades pel procediment de la Llei d'arrendaments de finques urbanes, en data 17-10-2016, l'Hble. Tribunal Unipersonal del Batlle va dictar Sentència decidint :

"- desestimar la demanda presentada per la representació processal del Sr. Marcos contra la Sra. Arcos i absoldre a aquesta darrera de les pretensions que contra la mateixa es formulaven.

Estimar la demanda reconvencional presentada per la Sra. Arcos contra el Sr. Marcos, i condemnar a aquest darrer a pagar-li la quantitat de 1.160.- euros en concepte de fiança i 60.- euros en concepte de dipòsit pel comandament de l'aparcament, juntament amb els interessos legals devengats des de la contesta a la demanda, a saber el dia 30 de setembre del 2014.

Fer imposició a la part agent (i defenent reconvencional) de les costes processals inclosos els honoraris d'advocat i de procuradora, a acreditar en període d'execució de sentència."

II.- Per escrit amb data de registre 09-11-2016, la representació processal del Sr. Marcos va interposar recurs d'apel·lació contra la sentència d'instància a ella notificada el 26-10-2016, però sense fonamentar-lo.

Per Providència del 16-11-2016, l'Hble. Batlle va acordar donar trasllat de l'escrit del 09-11-2016 a la part apel·lada perquè al·legués allò que estimés procedent en el termini de 13 dies.

La part apel·lada no va presentar cap escrit en el referit termini.

III.- Per escrit amb data de registre 09-01-2017, la representació processal del Sr. Marcos va fonamentar detalladament el seu recurs, de conformitat amb l'article 9 de la disposició addicional de la Llei d'arrendaments de finques urbanes.

Per consegüent, va sol·licitar que la Batlle admetés a tràmit el recurs d'apel·lació, donant-se trasllat a la part apel·lada i elevant-lo a aquesta Sala per tal d'estimar el recurs en el sentit de desestimar íntegrament la demanda reconvencional de la Sra. Arcos i de condemnar-la al pagament de l'import de 3.445,38.-euros, tot i imposant les costes d'ambdues instàncies.

IV.- Per diligència de l'11-01-2017, es va donar trasllat d'aquest escrit del 09-01-2017 a la part recorreguda a fi que manifestés el que tingui convenient en el termini de 8 dies hàbils.

Per escrit del 13-01-2017, la Sra. Arcos, al·legant sobre l'escrit del 16-11- 2016 i no pas sobre el del 09-01-2017, va demanar que el recurs del Sr. Marcos es declarés desert pel fet de no haver aquest darrer presentat un recurs fonamentat en el termini legal.

Per un altre escrit del 13-01-2017, al·legant aquest sobre l'escrit del 09- 01-2017, va demanar que es considerés el recurs com a no formulat.

Per un tercer escrit del 19-01-2017, va mantenir aquestes posicions i subsidiàriament sobre el fons es va oposar al recurs sol·licitant la seva desestimació i la confirmació de la sentència d'instància.

V.- Per Providència del 25-01-2017, l'Hble. Batlle va acordar elevar les actuacions a aquest Tribunal Superior.

Per escrit del 02-02-2017, la Sra. Arcos va formular recurs de reposició sol·licitant que es deixés sense efecte aquesta Providència.

VI.- Per Aute del 23-03-2017, aquesta Sala va decidir retornar les actuacions a la instància per tal que es pronunciés sobre l'admissió del recurs, sense pronunciament sobre les costes.

Per escrit del 28-03-2017, la representació processal del Sr. Marcos va demanar que s'esmenés el defecte processal constatat en l'escrit de data 09-11- 2016, tot declarant l'admissibilitat del recurs d'apel·lació en contra de la sentència de data 17-10-2016, en base a la fonamentació de l'escrit presentat per aquesta representació processal en data 09-01-2017. Subsidiàriament, va demanar que es retrotraguessin les actuacions al moment immediatament anterior a l'escrit de recurs del 09-11-2016 per tal que pogués presentar el seu escrit de recurs fonamentat, donant el corresponent termini de contesta a l'adversa.

Per Aute del 30-03-2017, el Batlle va decidir :

Primer.- Desestimar el recurs de reposició formulat par la Sra. Arcos, mitjançant escrit de data 02-02-2017,

Segon.- Admetre a tràmit la subsanació de data 09-01-2017 presentada per la representació processal del Sr. Marcos respecte el recurs d'ampliació de data 09-11-2016.

Tercer.- Donant trasllat de l'escrit de data 28-03-2017 presentat per la representació processal del Sr. Marcos, a la part apel·lada perquè al·legui allò que estimi precedent respecte el mateix i respecte l'escrit de data 09-01-2017 en el termini improrrogable de tretze dies.

Per escrit del 05-05-2017, la Sra. Arcos va demanar que :

es procedeixi a declarar desert i per tant es desestimi el recurs formulat de contrari, compte tingut que ha estat formulat de forma extemporània; concretament dos mesos després de haver finalitzat el termini per a formular el recurs fonamentat.

en el cas que es procedís a entrar en el fons del recurs es procedeixi a desestimar el recurs formulat de contrari i a confirmar íntegrament la sentència dictada en primera instància.

en els dos casos, imposar les costes a la part adversa.

FONAMENTS DE DRET

I.- Cal examinar en primer lloc la qüestió de l'admissibilitat del recurs.

Al respecte recordem que la disposició addicional segona de la Llei d'arrendaments de finques urbanes disposa que :

"9. Contra la sentència en primera instància, es pot interposar recurs d'apel·lació que es presenta directament davant del batlle, en el termini de tretze dies des de la notificació de la sentència. En l'escrit d'apel·lació, l'apel·lant ha de fonamentar motivadament la seva pretensió de revocació.

El mateix batlle dóna trasllat de l'escrit de recurs a la part apel·lada perquè al·legui allò que estimi procedent en un altre termini de tretze dies.

Un cop practicades les actuacions a què es refereix l'apartat anterior, el batlle eleva els autes a la Sala Civil del Tribunal Superior d'acord amb les normes generals, i aquest, sense cap altre tràmit, llevat que una de les parts demani la celebració del judici oral, dicta sentència dins el termini de trenta dies a comptar de la recepció."

En el present cas, és innegable que, malgrat la sentència d'instància recorda que l'apel·lant ha de fonamentar motivadament la seva pretensió de revocació, la part apel·lant no ha presentat davant del Batlle el seu recurs fonamentat i motivat en el termini de 13 dies com ho exigeix l'article 9 de la disposició addicional de la Llei d'arrendaments de finques urbanes, sinó que ha presentat en data 09-11-2016 un escrit sense cap fonamentació.

És només per escrit del 09-01-2017 que va motivar i fonamentar el seu recurs.

Després del nostre Aute del 23-03-2017, i per Aute del 30-03-2017, la Batlle ha decidit finalment permetre al recurrent de subsanar el seu escrit de recurs i admetre dit recurs. I aquesta decisió s'ha de confirmar.

És cert que la doctrina del Tribunal Constitucional exigeix el respecte i el compliment escrupolós de les normes processals (cf. Aute del 15-12-2014 en la causa 2014-37-RE relativa a la inadmissió d'un incident de nul·litat presentat fora de termini en un cas laboral, que cita l'Aute del 21-12-2009 en la causa 2009-22- RE relativa a la inadmissió d'uns incidents de nul·litat presentats fora de termini en un cas administratiu).

Nogensmenys, en el nostre cas existeix un recurs formulat en el termini legal, és a dir el recurs formulat el 09-11-2016 quan el termini s'esgotava el 16- 11-2016 i que manifesta de manera indubtable la voluntat d'apel·lar, però fet en una forma defectuosa puix que no comporta cap fonamentació ni motivació de les seves pretensions revocatòries com exigeix la disposició específica continguda en la LAFU.

En tal supòsit de manca de motivació del recurs interposat davant de la Batllia, ens hem d'atendre al principi pro actione i al criteri fixat pel Tribunal Constitucional en la seva decisió 2012-7 del 13-07-2012 segons el qual, per tal d'assegurar que el dret d'apel·lació reconegut per la llei en matèria d'arrendaments urbans sigui efectiu i es respecti el dret fonamental a un procés degut, no es pot refusar admetre el recurs d'apel·lació pel sol fet que l'escrit presentat al batlle no compleix amb les formalitats legals.

En el nostre cas, el Batlle no havia donat l'oportunitat al recurrent de subsanar el seu escrit sinó que havia donat audiència a la part recorreguda per tal que al·legués allò que estimés procedent en el termini de tretze dies com ho preveu l'article 10 de la disposició addicional, cosa que aquesta darrera no va fer.

Ara bé, abans que les actuacions fossin elevades a aquesta alçada, la part recurrent va presentar un escrit d'al·legacions en el qual exposava clarament l'objecte i els motius del seu recurs.

Tal escrit permetia a les contraparts i a la Sala conèixer la motivació del recurs.

De fet, la representació processal de la part apel·lada ha pogut contestar als greuges presentats per l'apel·lant.

Per tant, considerem que tal escrit permetia subsanar el defecte inicial del recurs i que la Batlle podia considerar-ho així.

La part apel·lada no pateix cap indefensió ni cap vulneració d'un dret fonamental pel fet d'admetre el recurs en tals circumstàncies.

En aquestes condicions, hem de confirmar l'admissió del recurs del Sr. Marcos.

L'article 11 de la disposició addicional disposa que un cop elevats els autes a la Sala Civil del Tribunal Superior d'acord amb les normes generals, aquest, sense cap altre tràmit, llevat que una de les parts demani la celebració del judici oral, ha de dictar sentència.

En el present cas, cap de les parts ha sol·licitat la celebració d'una vista oral i cal entrar en el fons.

II.- El primer aspecte del recurs del Sr. Marcos es fonamenta sobre la consideració general que el tribunal hauria comès errors en la valoració de la prova relativa al pagament de les rendes. Argumenta en resum que : 1) malgrat tenir dubte, va reconèixer en el seu escrit de contesta a la demanda reconvencional el pagament de la renda de juny del 2010 perquè no podia demostrar el contrari en aquell moment però fent la deguda reserva, i la pericial cal·ligràfica va demostrar que el rebut era fals ; 2) malgrat ésser resolt el contracte al març del 2012, ha quedat provat que la Sra. Arcos va continuar a viure al pis durant l'abril del 2012, i per tant el tribunal no podia acceptar compensar l'impagament del mes d'agost del 2010 amb un invocat indegut ingrés corresponent al mes d'abril del 2012 i 3) el certificat emès per la Directora del Departament X de Govern no és una prova suficient del pagament de les rendes d'octubre del 2010 a gener del 2011.

No es discuteix el contracte celebrat entre les parts el 01-04-2009 en virtut del qual el Sr. Marcos va arrendar a la Sra. Arcos, per un període de 5 anys, un pis "nou per estrenar" així com la plaça d'aparcament i el traster corresponents, pel preu mensual de 580.-euros més 70 euros en concepte de calefacció i aigua freda i calenta.

Pel que fa al mes de juny del 2010, malgrat indica ara que va reconèixer que se l'havia pagat perquè en aquest moment no podia provar el contrari, s'ha de constatar que l'agent va manifestar clarament en el seu escrit de contesta a la demanda reconvencional (foli 71) : "la defenent al·lega en el seu escrit haver portat els següents pagaments (...) . 3 pagaments en efectiu , per import de 650.- euros cadascú, corresponents als rebuts dels mesos de juny de 2010, gener de 2012 i febrer de 2012, dels que aquesta part considera provats els dos primers ja que el tercer és una mera duplicitat (...) Tanmateix aquesta part entén que ha de considerar la suma de 1.300.-euros provada ja que no pot acreditar que els dits pagaments no es van portar a terme". Es així que va rebaixar la seva pretensió en concepte de lloguers impagats.

Si bé, el pèrit cal·ligràfic designat a iniciativa de la part defenent va concloure que la signatura d'aquest rebut no era de la mà del Sr. Marcos, el que va portar aquest darrer a tornar a reclamar el lloguer de juny del 2010 en el seu escrit de conclusions, constatem amb el primer jutjador que el pèrit va apuntar que les signatures indubtables del Sr. Marcos es caracteritzen per una molt important i forta variabilitat o desigualtat en particular en la forma de les col·ligacions.

Així les coses, si existeix un dubte sobre la signatura d'aquest rebut, el mateix no és suficient i desapareix davant de les afirmacions clares del demandant que va reconèixer clarament que el referit document aportat amb l'escrit de contesta i demanda reconvencional constituïa una prova fefaent del pagament, afirmació que hauria d'haver fet en tal escrit rector si tenia un dubte sobre la realitat de la seva pròpia firma.

Pel que fa al lloguer del mes d'agost del 2010, l'arrendatària va reconèixer que no l'havia pagat però que el mateix s'havia de compensar amb l'import cobrat pel propietari de manera indeguda en concepte de la renda del mes d'agost del 2012 puix que el contracte havia quedat resolt en data 31-03-2012.

Al respecte, l'agent indicava en el seu escrit de demanda que la Sra. Arcos va fer retorn de la possessió en data 31-03-2012, però en el seu escrit de contesta a la demanda reconvencional, i per contestar a l'argument de la part defenent sobre la compensació, va indicar que en realitat la Sra. Arcos no havia alliberat el pis fins al dia 30-04-2012.

Per provar tal extrem, es va aportar una certificació de FEDA segons la qual va ser només en data 29-05-2012 que l'arrendatària es va donar de baixa del contracte de subministrament elèctric. Però, tal element que no ve recolzat per cap altre element objectiu, i que és contradit per la primera afirmació del mateix propietari, és insuficient per demostrar que la Sra. Arcos hauria continuat gaudint de l'habitatge més enllà del 31-03-2012, essent precisat que el pis no va tornar a ser llogat i no va donar lloc a un nou contracte amb FEDA fins l'any 2014.

Per justificar el pagament directe al Sr. Marcos dels lloguers de les rendes d'octubre, novembre i desembre del 2010 i gener del 2011, l'arrendatària va aportar un certificat de data 02-06-2014 emès per la Sra. L.R., directora del Departament X del Govern d'Andorra, segons el qual, per tal de cobrar la subvenció que se li havia atorgat, havia presentat els rebuts dels mesos de setembre, octubre, novembre i desembre del 2010 i gener i febrer del 2011.

El propietari sosté que havia acceptat firmar els rebuts abans del pagament efectiu justament per permetre a l'arrendatària cobrar l'ajut del Govern i després satisfer els lloguers. Insisteix ara que dits rebuts, que foren destruïts per l'administració, no es van poder sotmetre al pèrit cal·lígraf i que podrien ser falsos.

Però, res permet acreditar tal afirmació.

No pot el propietari utilitzar com a argument que va acceptar firmar els rebuts abans del pagament efectiu per permetre a l'arrendatària cobrar l'ajut social per posar en dubte la veracitat dels mateixos documents que foren efectivament presentats al Govern. Tal manera de fer que el recurrent presenta com essent de bona fe correspon en realitat a una maniobra per determinar al Govern a satisfer uns imports al llogater. I no pot el qui va firmar els rebuts com a prova del pagament sostenir després, i sense aportar cap element que avali la seva posició, que la deutora no es va alliberar del deute .

Així les coses, no pot útilment al·legar ara que no existeix cap prova suficient del pagament de les rendes i exigir que s'aporti més prova que els referits rebuts.

Per tant, considerem amb el tribunal a quo que existeix prova suficient del pagament d'aquestes rendes.

En aquestes condicions, la desestimació de la demanda del Sr. Marcos s'ha de confirmar.

III.- El segon aspecte del recurs concerneix l'estimació de la demanda reconvencional donat que segons exposa la part recurrent : 1) era a la part defenent de provar que havia retornat el comandament a distància i 2) la Sra. Arcos no va complir amb la seva obligació contractual de tornar el pis pintat de nou i per tant no pot pretendre a que se li retorni la fiança de manera íntegra.

Pel que fa la pintura, no ha quedat acreditat cap desperfecte ni cap deterioració imputable a l'arrendatària.

Nogensmenys, és cert que existeix un pacte vuitè.- segons el qual l'arrendatària es va obligar a retornar el pis pintat de nou per un professional i del color i referència precisats en el referit pacte.

Per tant, li pertanyia provar haver respectat la seva obligació contractual, cosa que no fa.

No compartim el punt de vista del tribunal d'instància que la factura aportada per l'arrendador, pel fet de referir-se a "empastar esquerdes", no es podria imputar directament a la Sra. Arcos. En efecte, la factura és relativa a "EMPASTAR ESQUERDES PINTAR SOSTRE I PARETS AMB PINTURA PLÀSTICA". Per tant, sí que es tracta de treballs de pintura, els quals sempre vénen precedits pels treballs de preparació, i l'import de 705,38.-euros està perfectament ajustat a uns treballs de pintura d'un pis de 85 m2, de tal manera que no es pot considerar que es va carregar a l'arrendatària treballs que no correspondrien a la seva obligació contractual.

Igual passa amb el comandament a distància de la porta del garatge.

En efecte, l'arrendatària ha reconegut en el contracte que l'havia rebut. Per tant, era la seva obligació tornar-lo al propietari un cop resolt el contracte. Essent ella l'obligada, li pertocava provar que s'havia alliberat de dita obligació.

És significatiu com en el seu escrit de demanda reconvencional en cap moment al·lega que va tornar el comandament al Sr. Marcos.

Per tant, el recurs s'ha d'estimar sobre aquests extrems. Així, de l'import de la fiança de 1.220.-euros (1.160 + 60) s'havia de sostreure 60.-euros en concepte de comandament i 705,38.-euros en concepte de treballs de pintura, sia un saldo de 454,62.-euros al pagament del qual escau condemnar el Sr. Marcos enlloc del de 1.220.-euros fixat pel tribunal.

IV.- Pel que fa a les costes de primera instància, la confirmació de la desestimació de la demanda del Sr. Marcos determina la seva condemna en costes.

La revocació parcial de la sentència en quant a la demanda reconvencional fa que l'estimació de la mateixa no és més íntegra sinó parcial donat que només es dona lloc a 37% de les pretensions de la Sra. Arcos. Per tant, escau modificar el pronunciament al respecte i dir que no s'ha d'efectuar cap imposició de costes en relació a dita demanda reconvencional (arg. Novel.la 82,10).

V.- Pel que fa a les costes de segona instància, l'estimació, encara que parcial del recurs, justifica no efectuar cap imposició de les mateixes (arg. Novel.la 82,10).

Decisio

Vistos la legislació vigent i els Usos i Costums aplicables al present cas, La Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra,

DECIDEIX

Estimar parcialment el recurs interposat per la representació processal del Sr. Marcos contra la sentència de l'Hble. Tribunal Unipersonal del Batlle de data 17-10-2016 que revoquem parcialment en el sentit de fixar en 454,62.-euros enlloc de 1.220.-euros l'import que el Sr. Marcos ha de pagar a la Sra. Arcos, i en el sentit de no efectuar cap imposició de costes en relació a la demanda reconvencional d'aquesta darrera, tot i confirmant la resta dels seus pronunciaments ;

No efectuar cap imposició de les costes de segona instància ;

Així per aquesta nostra resolució, de la qual en serà tramès testimoni a l'Hble. President de la Batllia, per al seu coneixement i als efectes escaients, definitivament jutjant, ho pronunciem, manem i signem.