Responsabilitat administrativa (0080/11)

Sentència

Magistrats

Albert Andrés Pereira Marie Conte Bernard Plagnet

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

Sala Administrativa

Núm. de Protocol: AD-0085-2/2010 TSA: 033/11

S E N T È N C I A NÚM. 80-2011

PARTS:

Apel·lant: Arnau

Representant: Martin

Advocat: Suárez

Apel·lada: M.I. GOVERN

Representant: Azorin

Advocat : Salas

COMPOSICIÓ DEL TRIBUNAL:

President : M.I. Sr. Albert Andrés Pereira

Magistrats: M.I. Sr. Bernard Plagnet

M.I. Sra. Marie Conte

A la vila d'Andorra la Vella, el 16 de desembre de 2011

El Tribunal Superior de Justícia, Sala Administrativa ha vist el recurs d'apel·lació a les actuacions número AD-0085-2/10.

En la tramitació d'aquestes actuacions han estat observades les prescripcions legals, i ha estat ponent el magistrat Sr. Albert Andrés Pereira, el qual expressa el parer del Tribunal.

A N T E C E D E N T S D E F E T

1r.- La sentència de data 8 de març de 2011 de la Secció Administrativa del Tribunal de Batlles va desestimar la demanda formulada pel Sr. Arnau contra el M.I. Govern, en què s'impugnava la desestimació per silenci administratiu de la reclamació formulada per l'agent, a fi de què es declarés l'existència de responsabilitat administrativa, com a conseqüència de la caiguda d'una pedra des d'un talús de la carretera de La Comella, que va impactar contra el vehicle del recurrent i li va causar danys que valora en 1.329,24 euros.

2n.- La representació del Sr. Arnau va interposar recurs d'apel·lació contra l'esmentada sentència, el qual es fonamenta, en síntesi, en els següents arguments:

-L'existència d'una falta de servei de l'Administració no es pot limitar als supòsits en què s'hagin produït accidents similars amb anterioritat, ja que aquella té l'obligació de mantenir les carreteres, i això comprèn la vigilància dels riscos existents, de manera que es puguin adoptar les mesures de prevenció que siguin necessàries.

-La inadequada configuració de la carretera de La Comella, en funció del destí que hom li dóna, constitueix un risc permanent que l'Administració no pot ignorar i que fa imprescindible l'aplicació de mesures d'assegurament dels talussos. L'absència d'aquestes mesures determina que la demandada hagi d'indemnitzar els danys causats per la caiguda del roc que és objecte d'aquest litigi.

3r.- La representació del M.I. Govern s'ha oposat al recurs, en considerar que la caiguda d'una pedra és un fet imprevisible, que l'Administració no pot evitar llevat que ja s'hagin produït episodis anteriors, per la qual cosa no s'ha vist compromesa en aquest cas la responsabilitat patrimonial del Govern.

4t.- En haver estat acordada la substitució de la vista oral pel tràmit de conclusions, les parts van presentar els escrits corresponents, en els quals van reproduir substancialment les al·legacions que anteriorment havien formulat.

F O N A M E N T S D E D R E T

Primer.- La Sala Administrativa del Tribunal Superior de Justícia és competent per a conèixer del present recurs, segons l'article 39.3 de la Llei Qualificada de la Justícia.

Segon.- Segons l'article 59.1 del Codi de l'Administració, constitueix causa de responsabilitat administrativa, entre d'altres, la falta de servei, ocasionada per la mala organització del servei, pel seu funcionament en condicions il·legals o tècnicament defectuoses, o per la manca de funcionament del servei en aquells supòsits en què estava obligat a fer-ho.

La sentència apel·lada fa una adequada referència a la doctrina d'aquesta Sala sobre l'aplicació de l'esmentat precepte en d'altres supòsits de naturalesa similar a la que ara s'examina. En concret, com ja es va dir en la sentència núm. 2055-12, de 5 de maig de 2005, "segons un principi general de la responsabilitat administrativa, la responsabilitat en què incorre l'Administració, segons el punt de vista dels usuaris d'una via pública, es fonamenta en la teoria del "defecte de manteniment normal" de la via. En efecte, els usuaris treuen avantatges de l'ús de les vies i han de fer-se càrrec dels danys que no són la conseqüència d'un defecte de manteniment normal de les obres de les quals es beneficien. En particular, els usuaris han de suportar les conseqüències del mínims defectes o d'aquells que raonablement no es pot exigir de l'Administració que els prevegi".

En termes generals, cal considerar que la caiguda de pedres o petits blocs rocosos del talús d'una carretera constitueix un supòsit de cas fortuït que no resulta imputable a l'Administració, llevat d'aquells supòsits en què la possibilitat d'un accident fos previsible. Aquesta possibilitat de preveure l'existència d'un risc derivarà normalment de la producció d'incidents anteriors, però també es podrà apreciar quan la situació dels terrenys ho posi de relleu a través d'una exigible activitat de control a càrrec del titular de la carretera.

Tercer.- En el cas que ara s'examina, com posa de relleu la sentència apel·lada, no s'aprecia cap indici que permeti concloure que l'Administració havia de conèixer que existia un risc de despreniments de roques en el tram de carretera on es van produir els fets litigiosos. D'una banda, perquè, com resulta de l'informe del Cap de la Unitat de conservació de carreteres que consta al foli 68 de les actuacions, no hi havia constància d'haver-se dut a terme cap intervenció anterior en aquella zona. En segon lloc, perquè, malgrat que l'agent fa referència a una inadequada configuració de la carretera de La Comella, no s'ha aportat cap element de prova que permeti entendre acreditada aquesta afirmació, ni que l'estat dels terrenys feia previsible la caiguda de blocs rocosos.

En conseqüència, s'ha de concloure que no es pot apreciar en aquest cas l'existència d'una falta de servei imputable a l'Administració, per la qual cosa procedeix desestimar aquest recurs i confirmar íntegrament la sentència apel·lada.

Quart.- No s'aprecia una especial temeritat o mala fe que justifiqui la imposició de les costes causades en aquesta instància.

D E C I S I Ó

En atenció a tot el que s'ha exposat, el Tribunal Superior de Justícia, Sala Administrativa, en nom del poble andorrà, decideix:

-Desestimar el recurs d'apel·lació que interposa el Sr. Arnau contra la sentència dictada en aquesta causa el 8 de març de 2011 per la Secció Administrativa del Tribunal de Batlles, la qual es confirma en els seus propis termes, sense fer un especial pronunciament sobre les costes causades.

Aquesta sentència és ferma i executiva.

Manem que una vegada s'hagi complert el que disposa l'article 76 de la Llei de la Jurisdicció Administrativa i Fiscal es lliurin els autes originals amb la certificació d'aquesta sentència al Tribunal de Batlles, Secció Administrativa del qual procedien, i que s'arxivin les actuacions del Tribunal.