Recurs d'apel·lació contra expulsió administrativa d'un estranger per delictes de drogues: proporcionalitat i dret a la família

Sentència

Magistrats

Immaculada Rodríguez Díaz Elsa Puig Muñoz Alexandra Cornella Solà

Tribunal Superior de Justícia

Sala Administrativa

TSJA.- 0000007/2026

ORIGEN.- 1000048/2025 - 0

NIG: 5300545320250000093

SENTÈNCIA 10-2026 DE 25/02/2026

Ponent : Immaculada RODRÍGUEZ DÍAZ

Data : 25/02/2026

Sala : Tribunal Superior de Justícia - Sala Administrativa

Referència : TSJA.- 0000007/2026

Nig : 5300545320250000093

SENTÈNCIA 010-2026

PARTS:

Apel·lant: Sr. Ricart

Representant i advocat: Sr. Macias

Apel·lat: GOVERN D'ANDORRA

Representant: Sra. Barba

Advocat Gabinet Jurídic: : Sra. Marti

COMPOSICIÓ DEL TRIBUNAL:

President: Sra. Elsa PUIG MUÑOZ

Magistrats: Sra. Alexandra CORNELLA SOLA

Sra. Immaculada RODRÍGUEZ DÍAZ

Objecte: Immigració. 10 anys expulsió. Implicat en delictes majors continuats de tràfic de droga cocaïna i de consum de droga tòxica cocaïna en local públic i per un delicte menor de consum de droga tòxica cocaïna. Manca de proporcionalitat. Es fixa sanció d'expulsió en 5 anys.

Andorra la Vella, el 25 de febrer de 2026.

El Tribunal Superior de Justícia, Sala Administrativa, ha vist el recurs d'apel·lació a les actuacions número 1000048/2025.

En la tramitació d'aquestes actuacions han estat observades les prescripcions legals, i ha estat ponent la magistrada Sra. Immaculada RODRÍGUEZ DÍAZ, la qual expressa el parer del Tribunal.

Antecedents de fet

ANTECEDENTS DE FET

1.- La sentència de 16-12-2025 de la Secció Administrativa del Tribunal de Batlles, en composició unipersonal, va desestimar la demanda interposada pel Sr. Ricart contra el Govern, en què impugnava la resolució governativa núm. 437744/2025, del 23-07-2025, que venia a confirmar la resolució de la M.I. Ministre encarregada de Justícia i d'Interior, de data 04-06-2024, mitjançant la qual s'acordà l'expulsió del territori nacional de l'agent per un període de 10 anys.

2.- Disconforme amb aquesta resolució el Sr. Ricart ha interposat recurs d'apel·lació davant d'aquesta Sala, el qual es fonamenta en les següents al·legacions:

a) La sentència apel·lada accepta com a fets degudament contrastats uns fets que es troben sub iudice en la jurisdicció penal, sense que existeixi a data d'avui una sentència ferma que declari la culpabilitat del seu defensat. Un processament, i una mesura cautelar de presó provisional, no són elements degudament contrastats, i la interpretació de la Sra. Batlle buida de contingut el dret fonamental a la presumpció d'innocència. El Tribunal Constitucional (Causa 2022-7-RE Calatayud contra Govern d'Andorra) ja ha dit que un processament no pot constituir per si sol un fonament suficient per a una mesura restrictiva de drets com ho és la seva expulsió del país per un període de 10 anys.

b) El Tribunal a quo accepta, sense cap anàlisi crític, que els fets imputats constitueixen un risc per a l'ordre públic, emparant-se en el seu ampli marge d'apreciació, obviant que la jurisprudència del TEDH estableix que qualsevol ingerència en els drets d'un resident, per raons d'ordre públic, ha de basar-se en una amenaça que sigui real, actual i suficientment greu, i no merament hipotètica o basada en la gravetat abstracta del delicte imputat. La sentència apel·lada no examina la seva trajectòria vital i la conducta posterior als fets.

c) Manté un contacte diari i constant amb el seu fill, de nacionalitat andorrana, i la resolució apel·lada menysté el vincle paternofolial que té amb ell i ignora el principi rector de l'interès superior del menor. La seva expulsió suposa l'aniquilació pràctica del vincle paternofilial, amb conseqüències devastadores i irreparables per al correcte desenvolupament afectiu i personal de l'infant. El Tribunal d'instància ignora les proves aportades per ell i imposa a més una càrrega probatòria desproporcionada.

d) L'estàndard de prova exigit pel Tribunal d'instància en relació al seu arrelament és desproporcionat. La convivència en un territori tan reduït com el Principat de la unitat familiar més propera (en aquest cas la seva mare i germà) suposa per si mateixa un element d'arrelament de primer ordre que la sentència menysté.

e) El qüestionament del seu arrelament laboral i social per part de la sentència apel·lada resulta gratuït i mancat de fonament, doncs la documentació aportada per ell acredita que treballa en el mercat laboral, d'ençà els 17 anys, i que s'ha mantingut dins del mateix grup empresarial del sector de la restauració, amb canvis del centre de treball motivats exclusivament per les necessitats organitzatives de l'empresa. Així sempre ha mantingut una ocupació laboral estable tant abans, com desprès de la seva detenció.

f) La sentència imposa l'aportació d'una prova impossible en relació al seu nucli d'amistats. L'arrelament social d'una persona que viu al país des dels 15 anys, on s'ha format, treballat, i ha creat una família, no es pot presumir inexistent pel fet de no haver aportat testimonis sobre les seves amistats.

g) La sentència omet l'aplicació de la jurisprudència consolidada del TEDH que reconeix una protecció reforçada als estrangers que han residit en el país d'acollida des de l'adolescència i han rebut la seva educació i desenvolupat la seva identitat personal en aquest, establint els seus vincles familiars, socials i professionals.

h) La seva expulsió del Principat comporta un desarrelament absolut, amb efectes profundament lesius i clarament desproporcionats en relació als els fins perseguits per la mesura adoptada.

3.- La representació del Govern s'ha oposat al recurs i ha sol·licitat que es confirmi íntegrament la sentència apel·lada, que considera plenament ajustada a dret pels motius següents:

a) Els fets són greus i correspon a l'administració apreciar si la presència de l'interessat representa un risc per a la seguretat de l'Estat, de les persones, o dels béns o per a l'ordre públic. No existeix garantia de que no es tornin a produir conductes atemptatòries contra l'ordre públic. Altrament es buidaria de contingut la potestat governativa de prevenció i protecció de l'ordre públic.

b) La mesura és preventiva, i no punitiva o sancionadora, a més de que té una substantivitat pròpia i amb ella es pretén assegurar la tutela de béns jurídics diferents a la norma penal.

c) El seu processament i posterior ingrés en presó porten a concloure que els fets revesteixen suficient entitat i que existeix un risc per a la seguretat de les persones i per a l'ordre públic.

d) L'interessat no ha sol·licitat en cap moment la incorporació del procediment penal, pel que es desconeix l'estat actual de la causa, i no consta que actualment el risc s'hagi reduït.

e) la sentència apel·lada analitza de forma exhaustiva les circumstàncies personals i familiars de l'apel·lant, a la llum dels criteris consolidats establerts pel TEDH.

4.- Un cop trameses les actuacions a aquesta Sala, s'ha designat el magistrat ponent i han quedat vistes per a deliberar i decidir.

Fonaments de dret

FONAMENTS DE DRET

Primer.- La Sala Administrativa del Tribunal Superior de Justícia és competent per a conèixer del present recurs, segons els articles 39.3 de la Llei qualificada de la Justícia i 160 de la Llei qualificada d'immigració (en endavant LQI).

Segon.- L'article 121 de la LQI disposa que:

"1. L'expulsió administrativa és una mesura destinada a interrompre l'estada i/o a prohibir l'accés d'un estranger al territori andorrà.".

D'altra banda, els articles 122 i 123 de la LQI distingeixen entre la expulsió administrativa com a mesura de prevenció d'ordre públic i l'expulsió administrativa com a mesura d'execució forçosa:

"Article 122. Expulsió administrativa com a mesura de prevenció d'ordre públic

1. Com a mesura de prevenció, l'expulsió administrativa dimana de la constatació, a partir d'elements contrastats, del risc per a la seguretat de l'Estat, de les persones o dels béns o per a l'ordre públic que representa l'entrada o la presència, al Principat d'Andorra, de la persona objecte de la mesura.

2. L'expulsió administrativa ha de ser obligatòriament motivada. La motivació ha de comportar l'enunciat precís de les consideracions de dret i de fet que constitueixen el fonament de la decisió.

3. La durada de la mesura d'expulsió com a mesura de prevenció s'estableix en funció de la importància del risc que representa la persona objecte de la mesura i no pot excedir un termini màxim de deu anys.

Article 123. Expulsió administrativa com a mesura d'execució forçosa

1. Com a mesura d'execució forçosa, l'expulsió administrativa s'aplica a l'estranger al qual s'ha notificat que es trobava en situació irregular i que no ha abandonat el Principat d'Andorra en el termini fixat.

2. En aquest cas, la durada de l'expulsió administrativa no pot excedir un termini màxim de dos anys."

Com ha declarat aquesta Sala en reiterades ocasions sobre la naturalesa de les potestats administratives en aquesta matèria (v. sentència núm. 32-2014, d'11 de juliol):

"...es tracta d'una mesura enquadrada en el marc de la policia administrativa d'estrangers, la finalitat de la qual no és altra que la salvaguarda de l'ordre i la seguretat públics enfront de conductes que resultin susceptibles de pertorbar-los.

Aquesta mesura de policia té una substantivitat pròpia, no revesteix caràcter sancionador i té una finalitat merament preventiva, basada en l'apreciació d'una conducta, degudament contrastada, que pugui fer racionalment preveure la probabilitat d'ulteriors atemptats contra la tranquil·litat pública".

Així, segons la constant jurisprudència d'aquesta Sala, la legalitat de les ordres d'expulsió està sotmesa a tres condicions: l'acreditació dels fets que s'imputen a l'interessat; si els mateixos poden ser qualificats com una amenaça per a la tranquil·litat, pau o moralitat públiques; la necessària proporcionalitat que ha d'existir entre la conducta que s'atribueix al ciutadà estranger i les conseqüències perjudicials que deriven de l'expulsió.

Acreditació dels fets

L'ordre expulsió es sustenta en els fets següents:

"En el marc d'una operació antidroga anomenada "Llops", l'interessat va sortir implicat en el tràfic i consum de droga tòxica cocaïna al Principat, motiu pel qual es va procedir a la seva detenció; que en el moment del control, es trobava en possessió de 3 embolcalls contenint cocaïna (3,3 grams), i efectuat un registre a la taquilla del seu lloc de treball es van trobar 12 embolcalls contenint cocaïna (12 grams)".

I és pacífic que com a conseqüència d'aquests fets l'agent va ser detingut el 15-10-2024, posat a disposició judicial, i posteriorment processat, sense que la part agent hagi aportat cap dada sobre l'avançament de la instrucció, com l'incumbia i hauria correspost. Dit això, l'examen de la sentència del Tribunal Constitucional adduïda, 2025-38-RE Roda DE LA CRUZ c/ Principat d'Andorra, permet extreure que l'interessat va ser processat per considerar el batlle instructor que els fets podien ser constitutius d'uns presumptes delictes majors continuats de tràfic de droga cocaïna i de consum de droga tòxica cocaïna en local públic i per un delicte menor de consum de droga tòxica cocaïna. A l'ensems, i segons se'n desprèn de la mateixa sentència, l'instructor va acordar la seva presó provisional, d'acord amb els apartats 4 i 6 de l'article 103 del Codi de procediment penal, que preveuen, respectivament, la necessitat de prevenir la reiteració del delicte i la necessitat d'evitar perjudicar el bon desenvolupament de la instrucció. En resulta però que, cinc mesos aproximadament desprès, la defensa del Sr. Ricart va sol·licitar la seva llibertat provisional, la qual va ser denegada, primer per la Batllia (20 de març del 2025) i, posteriorment, pel Tribunal de Corts en fase d'apel·lació (3 d'abril del 2025). No obstant això, en empara, en la sentencia de referencia, el Tribunal Constitucional desprès de declarar que s'havia produït una vulneració del dret del recurrent a la llibertat, establert a l'article 9.1 de la Constitució -per considerar que els motius legalment taxats per justificar la situació de presó provisional per la jurisdicció penal no concorrien en el present cas-, va anul·lar l'aute del 20-03-2025 dictat per la Secció d'Instrucció 5 de la Batllia, i l'aute del Tribunal de Corts del 3-04-2025; i va ordenar a la jurisdicció penal competent que posés en llibertat al Sr. Ricart, sense perjudici de les decisions ulteriors derivades del seu processament i d'acord amb les condicions que estimi pertinents. No consta que, a dia d'avui, la causa penal hagi estat resolta. En conseqüència, la part apel·lant considera que s'ha vulnerat el principi de presumpció d'innocència atès que, segon ell, fins a la data no existeix una sentència penal ferma que en declari la culpabilitat.

Però, a banda de que aquest fet no ha estat provat per l'interessat- atès que no s'ha demanat la incorporació del procés penal a la causa i doncs que no consta en quin estadi es troba el procés penal-, el cert és que el Tribunal a quo ha aplicat correctament la jurisprudència d'aquesta Sala (Sentència núm. 16-2011 i en similars termes les sentències núm. 18, 27 i 47 de l'any 2015) en relació amb el principi de presumpció d'innocència, i a la versemblança dels fets que han portat al processament i que han justificat així mateix l'adopció d'una mesura cautelar tant gravosa com la presó provisional.

S'afegirà que el Tribunal Europeu de Drets Humans ha proclamat igualment el caràcter preventiu, i no pròpiament punitiu o sancionador, d'aquest tipus de mesures (sentència Üner contra Països Baixos, de 18 d'octubre de 2006).

A l'últim, en relació a aquesta condició, també l'apel·lant ha defensat que el Tribunal Constitucional (Causa 2022-7-RE Calatayud contra Govern d'Andorra) ja ha dit que un processament no pot constituir per si sol un fonament suficient per a una mesura restrictiva de drets com ho és la seva expulsió del país per un període de 10 anys. En aquesta sentència el Tribunal Constitucional deia que "una resolució administrativa d'expulsió és una mesura particularment important atesos els seus efectes sobre la vida personal i professional de la persona expulsada, cosa que, d'acord amb la jurisprudència del Tribunal Europeu dels Drets Humans (veg. la sentència del 9 d'abril del 2019, recaiguda en la causa I. M. XXXX) justifica que aquesta decisió no hagi d'adoptar-se a partir de consideracions generals, sinó a partir d'una valoració concreta i precisa de cada cas particular tenint en compte, sobretot, la naturalesa i la gravetat de la infracció comesa per la persona objecte de l'expulsió, la durada de la permanència en el país del qual la persona afectada ha de ser expulsada, el lapse de temps escolat des de la comissió de la infracció i el comportament d'aquesta persona durant aquest període, així com els lligams socials, culturals i familiars amb el país amfitrió i amb el país de destinació.

3.12. En el cas que ens ocupa, de les resolucions examinades és desprèn que la seva motivació està formulada amb termes generals sobre l'únic fet que la recurrent va ser processada, sense que s'exposi de manera precisa el motiu pel qual aquest fet constitueix un risc per a la seguretat de l'Estat i per a l'ordre públic, i sense que s'hagin pres en consideració altres elements de l'assumpte.

3.13. Concretament, no s'ha tingut en compte que la recurrent no té antecedents judicials ni penals, que no es mou dins el món de la droga, que va reunir-se amb la seva família amb motiu d'un reagrupament familiar l'any 2016, cosa que li va permetre acabar els estudis a Andorra i trobar una ocupació laboral ininterrompuda.

3.14. Per consegüent, l'ordre administrativa d'expulsió es fonamenta en una motivació molt insuficient en dret i en una valoració parcial de les circumstàncies de la causa que vulneren de manera manifesta els drets a la jurisdicció i a obtenir una decisió fonamentada en Dret, reconeguts a l'article 10 de la Constitució, així com el dret a la vida privada familiar, reconegut a l'article 13 de la Constitució."

Tanmateix, en el present cas, l'ordre d'expulsió es troba degudament motivada. A més, l'interessat no ha desplegat cap activitat probatòria orientada a aportar a les actuacions "altres elements" que permetin desvirtuar els fets acreditats -el seu processament en base als fets exposats i l'adopció de la mesura cautelar de presó provisional-, sense perjudici que puguin concorre altres circumstàncies rellevants a l'efecte de valorar la proporcionalitat de la mesura.

Per tots aquests motius el Tribunal considera que els fets han estat degudament contrastats per l'administració en el moment de dictar l'ordre d'expulsió.

La qualificació d'aquests fets com una amenaça "per a la seguretat de l'Estat de les persones o dels bens o per a l'ordre públic"

Com bé ho diu el Tribunal a quo la jurisprudència d'aquesta Sala ha reconegut que de manera general en aquesta matèria la policia disposa d'un ampli poder d'apreciació del risc que per a l'ordre públic i social representa una determinada persona (sentència núm. 78-2013, 25-10-2013).

Doncs bé en el present cas no ofereix dubtes que la conducta de la part agent justifica que se'l pugui considerar com un risc per a la seguretat de l'Estat de les persones o dels bens o per a l'ordre públic, i que en conseqüència, pot ser acordada la seva expulsió, essent fins i tot els fets aparentment més greus que aquells que inicialment van ser valorats per l'administració (segons resulta de la lectura de la sentència del Tribunal Constitucional ans referida). I es que en definitiva la mateixa tramitació del procediment penal i, molt especialment, l'adopció d'una mesura cautelar tan severa com la presó provisional -com va succeir en el cas present- constitueix, per si mateixa, un "element contrastat" per valorar el risc que aquesta persona representa per a la seguretat de l'Estat, de les persones o dels béns, o per a l'ordre públic.

S'afegirà que és cert que l'agent presenta un cert grau d'arrelament, laboral i familiar, al Principat; Tanmateix, aquesta circumstància no pot servir per enervar la gravetat dels delictes comesos, ni el risc que es puguin reiterar els fets. Amb més motiu si es té en compte que els delictes que se li imputen tenen caràcter continuat i que és palès que la conducta de l'agent només va cessar arran de la seva detenció i del posterior ingrés al Centre Penitenciari, i no pas per una voluntària interrupció de l'activitat delictiva.

Proporcionalitat de la mesura

En la sentència de data 10 de juliol de 2003 AFFAIRE BENHEBBA c. FRANCE, el Tribunal Europeu dels Drets Humans ha definit els principis directors de l'apreciació en cas d'una mesura d'allunyament d'un estranger arribat a l'edat d'adult (paràgraf 32 de la sentència).

Els principals punts que s'han de considerar són:

- la naturalesa i la gravetat de la infracció.

- la durada del sojorn en el país.

- la situació familiar de l'interessat, per exemple, la durada del casament, i altres elements acreditant el caràcter efectiu de la vida familiar de la parella.

- el naixement de nens i l'edat d'aquests infants.

Tal com s'ha exposat, les resolucions administratives impugnades van acordar l'expulsió de l'agent del territori nacional per 10 anys. A l'efecte de determinar si la mesura adoptada és proporcional s'ha de partir de la dada que l'article 122.3 de la LQI estableix que la sanció màxima que pot ser imposada és la de 10 anys, que és la que s'ha acordat per l'Administració en aquest cas.

Per tal d'analitzar-ne la proporcionalitat, cal examinar les circumstàncies concretes del cas i ponderar-les amb la finalitat perseguida per la mesura adoptada. Així s'ha de tenir en compte que el demandant és nascut el XXXX, Argentina, és de nacionalitat peruana i consta inscrit al Registre central d'immigració des del 28-02-2011, i doncs a penes un mes abans de complir els 16 anys, havent cursat els seus estudis durant aquell any a l'Institut espanyol d'Andorra. Segons l'extracte de punts de jubilació de la CASS a l'agent li consten dos mesos cotitzats a l'any 2012 (octubre i novembre), i a partir del mes de setembre del 2013 ha figurat d'alta de forma ininterrompuda a la Seguretat Social, la qual cosa permet inferir que ha treballat regularment.

Pel que fa la seva situació familiar, l'actor, és d'estat civil divorciat i acredita que a Andorra hi viuen la seva mare Sra. Ruiz i el seu fill Roda, nascut el XXXX i de nacionalitat andorrana. Altrament també diu -tot i no acreditar-se- que hi viuria també el seu germà. Amb tot és cert que, com ho diu la sentència apel·lada i l'administració, no s'ha produït prova sobre les relacions que manté amb aquests familiars. De manera que es desconeix la intensitat de la relació amb aquests, i doncs el perjudici que li podria causar la mesura d'expulsió a ell, i particularment al seu fill menor d'edat, doncs és pacífic que no ostenta la seva guarda i custòdia, tenint dret a un règim de comunicacions, que no es sap si el gaudeix, o en tot cas amb quina intensitat, desconeixent-se totalment si compleix amb les seves obligacions paternofilials, inclòs el pagament de la pensió, elements que tots ells incumbien acreditar al Sr. Ricart.

Amb tot, la mesura imposada (10 anys d'expulsió), constitueix, com s'ha indicat, la més severa de les previstes legalment. I atenent les circumstàncies abans exposades aquest Tribunal considera és desproporcionada, tot i la gravetat dels fets pels quals l'agent va ser empresonat de forma cautelar. Per la qual cosa, malgrat s'ha de desestimar el recurs de l'interessat -que pretén es deixi sense efecte la mesura d'expulsió del Principat i eventualment la seva substitució per una advertència d'expulsió-, s'imposa moderar d'ofici la durada de l'expulsió i fixar-la en 5 anys d'expulsió.

Tercer.- No s'aprecia una especial temeritat ni mala fe que justifiqui la imposició de les costes causades en aquesta instància.

Decisio

DECISIÓ

En atenció a tot el que s'ha exposat, el Tribunal Superior de Justícia, Sala Administrativa, en nom del poble andorrà, decideix:

Primer.- Desestimar el recurs d'apel·lació que interposa el Sr. Ricart contra la sentència del Tribunal de Batlles, en composició unipersonal de data 16-12-2025, que es confirma excepte en relació a la durada de la mesura d'expulsió que s'ha de reduir d'ofici a cinc anys.

Segon.- No efectuar un especial pronunciament sobre les costes d'aquesta instància.

Aquesta sentència és ferma i executiva.

Així, per aquesta nostra sentència, definitivament jutjant, ho manem i signem.