Lesions doloses causades amb notòria brutalitat, resistència als agents de l'autoritat, maltractaments d'obra

Sentència

Magistrats

Josep Lluís Vazquez Sotelo

-**-

SENTÈNCIA 33-05 DE 13 DE JULIOL DE 2005

Ponent M.I.: Sr. Josep Lluís Vazquez Sotelo

ANTECEDENTS DE FET

I.-RESULTANT: Que el Tribunal de Corts dictà sentència en data 31 de gener d'enguany, amb la següent part dispositiva: "FALLEM: que hem de condemnar i condemnem Salcedo com a responsable penal en concepte d'autor del delicte major de lesions doloses causades amb notòria brutalitat, del delicte menor de resistència als Agents de l'Autoritat i de la contravenció penal de maltractaments d'obra que no causin lesions, sense la concurrència de circumstàncies modificadores de la responsabilitat penal, a la pena d'UN ANY DE PRESÓ CONDICIONAL, multa de SIS-CENTS

EUROS i al pagament de les despeses processals causades.

En concepte de responsabilitat civil Salcedo haurà d'indemnitzar a la CASS en la quantitat de 54'85 Euros."

II.-RESULTANT: Que el pronunciament de la sentència que s'acaba de transcriure en el paràgraf anterior es fonamenta en el següent factum o premissa de fet, tal com es descriu en el primer Resultant de "fets provats": "durant la matinada del dia 9 de març de 2003, el processat Salcedo, nat el XXXX, de nacionalitat portuguesa i sense antecedents penals, va anar a la discoteca ORG_0 lloc on es va trobar amb tres coneguts seus quines dades es desconeixen.

Durant el decurs de la nit un dels acompanyants de

T.L. molestà Maria José U.C. que es trobava acompanyada de Marlene F.S. i Joan B.V., produint-se diversos incidents entre els esmentats que es resolgueren per la intervenció dels empleats del local.

Més tard, sent a l'exterior Marlene F.S. fou de nou increpada i molestada per un dels individus no identificats que anava amb els seus companys i T.L. que empentà i escopí a la cara de Marlene, ço que motivà la intervenció de B.V. iniciant-se aleshores una baralla entre aquest i el processat el qual es va treure el cinturó i amb la sivella colpí repetidament B.V. en diverses parts del cos tal com s'aprecia en l'àlbum fotogràfic (folis 41 i ss i 67 i ss), causant-li unes lesions amb un temps probable de curació de

15 dies, marxant tot seguit l'agressor del lloc en sentir que s'havia avisat a la Policia.

Moments més tard l'acusat fou controlat pels Agents de Policia oposant-se a la seva detenció donant empentes als Agents amb carnet professional 132 i 164, quan aquests es disposaven a emmanillar-lo havent d'utilitzar la força per reduir-lo."

III.-RESULTANT: Que notificada la sentència a les parts s'interposà i formulà contra ella recurs d'apel·lació per la representació del processat Salcedo, fonamentant-lo en les següents al·legacions: 1) en primer lloc, al·lega vulneració al dret constitucional a un judici de durada raonable, per la tardança del Tribunal de Corts en pronunciar la seva sentència, que a criteri del recurrent suposa la infracció d'un procés de "duració raonable", assenyalant el temps que ha transcorregut durant la investigació policial i la instrucció i des de la celebració del judici oral fins a l'emissió de la sentència; 2) en quant a la condemna pel delicte major de lesions doloses causades amb notòria brutalitat (art. 195 CP) i resistència als agents de l'autoritat (art. 287 CP) i una contravenció penal de maltractament sense causar lesions (art. 348 CP), sosté que la sentència aprecia incorrectament les proves practicades vulnerant el principi de presumpció d'innocència. Per a sostenir aquest motiu d'impugnació en el recurs s'analitzen críticament les proves practicades, respecte de cada una de les infraccions per les que ha estat condemnat, sostenint que no s'ha provat en el judici la comissió dels fets tal com els descriu la sentència; 3) sosté que la seva actuació ha estat legítima: la utilització del cinturó per part del processat ha estat proporcionada per a defensar-se de l'agressió de B.V. amb cadenes de neu, no havent existit la "brutalitat" que qualificaria els fets; 4) ha concorregut en l'actuació del processat la eximent de legítima defensa o, subsidiàriament la circumstància atenuant de legítima defensa incompleta. Com a conseqüència de la seva argumentació conclou que no pot ser condemnat pel delicte de lesions doloses causades amb notòria brutalitat; procedeix qualificar els fets com a constitutius d'una contravenció penal de lesions doloses, absolent al processat al constatar la existència de legítima defensa i, subsidiàriament, en el negat cas que no fos acollida la eximent de legítima defensa que com a mínim s'estimés com a circumstància atenuant la legítima defensa incompleta, sol·licitant per aquesta condemna una pena d'amonestació privada i una multa de 300 euros, procedint també la seva absolució pel delicte menor de resistència als agents de l'autoritat i per la contravenció penal de maltractes sense causar lesions, infraccions per les quals ha estat condemnat en la sentència.

IV.-RESULTANT: Que el Ministeri Fiscal comparegué per escrit en el recurs i al·lega: 1) que no s'oposa a les pretensions del recurrent en el sentit que li sigui reconeguda la vulneració del dret fonamental a la jurisdicció per una dilació indeguda del termini per a dictar sentència, segons en resulta dels terminis i temps i de la complexitat de la causa, "havent-ne d'extreure aquesta Sala les conseqüències que en dret se'n pugui derivar"; 2) no comparteix les al·legacions del recurrent sobre la invocada errònia apreciació de la prova i la no desvirtuació de la presumpció d'innocència que empara al processat, realitzant les precisions correlatives contra l'al·legació del recurrent; 3) tampoc accepta l'al·legació sobre la improcedència de la seva condemna pel delicte de lesions doloses amb notòria brutalitat, refutant que hagi quedat provada la prèvia agressió de B.V. amb la suficient entitat per a estimar que l'actuació del processat quedi emparada com a legítima defensa, completa o incompleta. Conclogué sol·licitant las confirmació de la sentència recorreguda, emparant solament parcialment el recurs en quant a les dilacions indegudes en la emissió de la sentència per part del Tribunal de Corts.

V.-RESULTANT: Que conclosa la tramitació del recurs s'assenyalà dia i hora per a celebrar la vista del mateix, en la que comparegueren la representació recurrent i la del Ministeri Fiscal, informant cada part pel seu ordre, en recolzament de les seves pretensions, informes en els quals resumiren els arguments ja exposats en els seus escrits, quedant a continuació els autes vists per sentència en aquest segon grau jurisdiccional, la qual es recolza també en els següents,

FONAMENTS DE DRET

FONAMENTS DE DRET

I.-CONSIDERANT: Que al·legant-se en primer lloc en el recurs la lesió del dret fonamental del recurrent a la jurisdicció, en la seva manifestació de dret a una resposta judicial en un "termini raonable", en atenció a la preferència que correspon als drets fonamentals garantitzats per la constitució, sembla que caldria resoldre abans que res sobre aquest motiu d'impugnació. No obstant, pel que es dirà després, es comença examinant els motius penals i processals en els que es recolza el recurs per a analitzar en els últims raonaments de la sentència la vulneració del dret fonamental.

II.-CONSIDERANT: Que en el recurs s'invoca respecte dels tres delictes error en l'apreciació de la prova, al·legant no haver-se practicat cap prova que permeti entendre superada la inicial presumpció d'innocència de tot acusat. En el procés penal modern les proves es reben i practiquen verbalment en el judici, davant la presència immediata del Tribunal, amb les garanties de publicitat i contradicció entre les parts i amb igualtat d'oportunitats per a interrogar i fer interrogar (igualtat d'armes) i és en el judici oral on s'han de reproduir i revalidar les proves que en l'etapa preparatòria o sumarial s'hagin anticipat. El Tribunal, en el moment d'elaborar la seva sentència, ha d'interpretar les proves conforme als criteris i exigències de la lògica, de la experiència, de la prudència i del bon sentit. La valoració resultant pot ser sotmesa al control del Tribunal de recurs, donat que revisa la sentència en una instància superior i en certa forma jutja de nou, havent de corregir o substituir l'apreciació probatòria realitzada quan en resulti errònia, arbitrària, contrària a la lògica o a l'experiència. Però no s'ha d'oblidar el valor especial que cal atribuir sempre a la immediació del Tribunal de judici, únic que ha viscut la producció i recepció de les proves, com a destinatari de les mateixes. El recurrent tampoc pot pretendre substituir el criteri del Tribunal jutjador, que cal suposar objectiu i ponderat, pel seu propi criteri, que pot ser subjectiu i interessat.

III.-CONSIDERANT: Que en el judici oral de la present causa, s'han practicat amb les degudes garanties, proves que el Ministeri Fiscal considera suficients per a desvirtuar la presumpció d'innocència del processat i per a poder arribar a la lògica conclusió d'haver-se comès les tres infraccions per les que la sentència ha condemnat al processat. No obstant, l'examen de les proves corresponents a cada una de les infraccions aporta, a judici d'aquesta Sala, el següent resultat:

en relació amb la notòria brutalitat de les lesions (delicte qualificat per les circumstàncies de l'art. 195 del CP), la sentència considera provat que el processat colpejà repetidament amb la sivella del cinturó a B.V. causant-li les lesions descrites en la sentència, que es reflexen en els folis 41 i 67 i ss. de l'àlbum fotogràfic. En relació amb aquest delicte, a més a més del testimoni invocat pel Ministeri Fiscal, és important assenyalar que el propi recurrent no nega en el seu recurs aquest fet de l'agressió amb la sivella del cinturó, que es va treure per colpejar B.V. (pg. 14 del seu escrit) si bé pretén justificar-ho amb una prèvia agressió amb cadenes de vehicle (utilitzades per circular sobre neu), amb les que assegura que B.V. l'atacà prèviament, havent d'utilitzar el cinturó com a únic mitjà al seu abast per a repel·lir l'agressió. Pretén que aquella agressió prèvia del lesionat crearia la base d'una legítima defensa, completa o incompleta. La sentència no considera provada la prèvia agressió amb les cadenes de l'automòbil ni tampoc que hagués hagut la necessària provocació prèvia i suficient per part de B.V. vers el processat, malgrat les dues declaracions testificals que la sentència analitza i rebutja per raons convincents ja que "ni el mateix processat recordava" les mencionades cadenes, afegint a més a més que "l'acusat no presentava cap lesió indicativa de la presumpta agressió il·legítima". La sentència rebutja també amb criteris raonables el presumpte "estat d'embriaguesa" al·legat per la defensa en considerar que els símptomes externs observats pels agents policíacs i que fan constar en l'atestat ("ulls brillants, parla pastosa, etc") són compatibles amb el consum fins i tot moderat de begudes alcohòliques (els fets succeïren en una discoteca) i no tenien la intensitat necessària per a alterar les facultats intel·lectuals i volitives. El recurrent reprotxa la no compareixença en el judici oral de l'agredit B.V., ço que impedí realitzar un acarament amb el processat; recorda que aquell acarament fou sol·licitat al tribunal i aquest dictà Providència denegant l'anticipació de la prova perquè es podia practicar en la celebració de la vista oral, cosa que no succeí per l'absència de B.V., que el recurrent considera intencionada (mentre que comparegué la seva companya, la testimoni Marlene F.S.). De tota manera, el recurrent no explica en el seu recurs perquè no proposà ell com a prova en el judici l'interrogatori de B.V. i perquè no sol·licità la suspensió del judici, davant la seva incompareixença, per tal que es pogués practicar aquella prova. No es pot saber quin hauria estat el resultat de l'acarament entre el processat i la víctima, però el que si en resulta dels autes és que el Tribunal contà amb prova suficient per a establir racionalment la condemna per aquest delicte, sent evident, segons després s'insistirà, que la pena imposada per les tres infraccions delictives (un any de presó condicional i multa de 600 euros), és en extrem lleu, més que mínima, per la qual cosa cal entendre que totes les circumstàncies de possible atenuació han estat preses en consideració amb gran generositat per part del tribunal en la seva sentència.

en quant al fet posterior de la resistència als agents de la policia, consistents en les "empentes del processat" als agents i la seva violenta negativa a "deixar-se emmanillar", actitud que obligà als instructors a utilitzar la força per a reduir-lo, els fets són en sí mateixos constitutius de la resistència i la prova no està solament de la diligència amb la que els instructors de l'atestat així ho feren constar sinó també (com assenyala el Ministeri Fiscal) de la declaració prestada en l'acte del judici oral per la testimoni Sra. U.C. que manifestà com el processat "donava cops i cridava", "havent-lo identificat ella mateixa a requeriment del Servei de Policia", una declaració testifical que ha pogut ser valorada pel Tribunal per a formar la seva convicció, tal com exposa en la seva sentència. El recurrent (admetent que no sempre és possible disposar en els judicis penals del testimoni directe dels agents de policia) reprotxa que en aquest cas la acusació no els hagués cridat com a testimonis per a que declaressin davant el Tribunal podent ser interrogats, però altra vegada omet que també ell hauria pogut proposar les seves declaracions com a prova de descàrrec per a evitar que, de no fer-ho, haguessin pogut sorgir altres proves de càrrec utilitzables pel Tribunal per a sentenciar.

en quant a la contravenció penal de maltractes d'obra sense causar lesions, (art. 348, 2 CP), consistent en l'acció del processat de "empentar i escopir a la cara a Marlene F.S." (fet que motivaria la intervenció de l'acompanyant Joan B.V. i l'inici de la baralla entre ell i el processat), en el propi recurs es reconeix la existència d'un testimoni (el de la Sra. Marlene F.S.) que així ho declara. No obstant, en quant a aquest delicte cal dir que encara que el fet probablement ha succeït tal com la sentència ho declara, resulta acreditat solament pel testimoni de la pròpia víctima (de la que el recurrent destaca la condició de parella o companya de B.V.). En aquest cas (el fet es produí en una discoteca) no ens trobem davant d'una de les agressions sexuals actualment tan freqüents, que se solen cometre en la intimitat, sense testimonis presencials, cosa per la qual la jurisprudència andorrana i europea té declarat que en aquells supòsits la sola declaració de la víctima, concorrent determinades circumstàncies de credibilitat, pot constituir prova suficient sobre la que fonamentar la convicció judicial. Es comprèn que, en aquest cas, l'acció hagi pogut ser vista solament per la declarant i no pels demés testimonis, però davant la "tatxa" que afecta la testimoni per la circumstància indicada, sent el seu testimoni l'únic que fonamenta la acusació per aquest fet, tenint en compte la recent sentència del Tribunal Constitucional de data 6 de juny de 2005 (2004-15-RE), procedeix revocar la sentència en aquest punt i absoldre per manca de proves al processat d'aquesta contravenció, restablint en quant a aquest delicte el seu dret fonamental a la innocència.

IV.-CONSIDERANT: Que en quant a la pena imposada en la sentència, cal assenyalar, com ja s'ha anticipat, la seva extraordinària benignitat. L'art. 195 castiga el delicte d'agressió causant lesions "de qualsevol entitat o importància", sempre que siguin produïdes utilitzant armes de foc o blanques, explosius o "notòria brutalitat", amb pena de presó de fins a cinc anys, a la qual caldria sumar la corresponent pel delicte menor de resistència als agents de l'autoritat que, segons els articles 286 i 287 podria arribar fins als sis mesos. La sentència solament ha imposat al processat la pena d'un any de presó i no de presó ferma sinó de presó condicional i una multa de 600 euros, cosa que solament es pot interpretar com una sanció summament benigna que aquesta Sala ha de respectar per raons de congruència amb els termes en que s'ha plantejat el recurs, observació que té interès pel que es diu a continuació.

V.-CONSIDERANT: Que procedeix donar resposta a l'al·legació realitzada pel recurrent d'haver-se lesionat el seu dret a l'exercici de la jurisdicció "en un termini raonable" (judici de "durada raonable" de l'art. 10.2 de la CA), lesió consistent en el retard de nou mesos en emetre la sentència el Tribunal de Corts. El recurrent diu al final d'aquest apartat que formula aquesta denuncia per a donar compliment al que estableix l'art. 94 de la llei Qualificada del Tribunal Constitucional. El Ministeri fiscal s'ha adherit en aquest punt al recurs i insta a aquesta Sala a que n'extregui "les conseqüències que en dret es puguin derivar" però sense concretar quines han de ser aquestes conseqüències.

És la primera ocasió en que aquesta queixa es planteja davant aquesta Sala.

L'argument no és pròpiament un motiu d'impugnació de la sentència (no afecta als fets, ni a la seva prova, ni a les penes imposades) sinó una queixa de contingut constitucional per la lesió que el recurrent al·lega haver patit en el seu citat dret fonamental.

VI.-CONSIDERANT: Que, certament, en totes les Lleis Fonamentals i en els Tractats i Convenis moderns sobre drets i llibertats o sobre organització de l'Estat i en totes les jurisprudències, es proclama expressament que el dret a l'exercici de la jurisdicció exigeix i implica no solament un procés just i equitatiu ("due process of law" o judici "equitable") sinó també que la resposta jurisdiccional es produeixi dintre d'uns terminis raonables (exigències del "délai raisonnable"). Com després es diu, la exigència constitucional de que la resposta jurisdiccional es produeixi dintre d'un termini raonable no inclou un dret processal a la prestació de la funció jurisdiccional en els "terminis processals", de manera que qualsevol desviació d'aquells terminis suposaria una violació de la garantia constitucional.

La Constitució d'Andorra proclama aquest dret en el seu article 10.2 com a garantia del ciutadà per al ple i correcte exercici del dret a la jurisdicció. En les declaracions internacionals es proclama aquell dret en l'art. 6.1 del Conveni Europeu de drets humans i llibertats fonamentals, de Roma de 1950. En l'art. 9,3, del Pacte Internacional de drets civils i polítics, de Nova York de 1966, en l'art. 8,1, de la convenció Interamericana sobre Drets Humans o "Pacto de San José", de 1969. El text de l'art. 6 de la Convenció Europea ha passat literalment a l'art. II-107 de la "non nata" Constitució Europea.

La jurisprudència internacional, interpretant aquells texts, ha reconegut àmpliament aquest dret. Així la jurisprudència de la Cort Europea de Drets de l'Home en les sentències que després se citen.

El Tribunal constitucional d'Andorra també ha tingut la oportunitat de pronunciar-se sobre aquesta garantia constitucional en vàries de les seves resolucions. Entre elles la sentència de 2 de desembre de 2004 (recurs 380-04, Cas V.E. i G.G.) i la més recent sentència de 6 de juny de 2005 (cas P.H. SA/O. SA).

VII.-CONSIDERANT: Que el fonament d'aquest dret és el que havia proclamat sempre la millor doctrina, molt abans que fos reconegut en les Lleis, en els tractats, en les constitucions i en la jurisprudència: una justícia tardana és una justícia desvaloritzada, en bona mesura denegada, en resultar socialment privada de valor. Si s'acostuma a dir que "el temps és or", tractant-se de la justícia el temps és més que or, perquè és la justícia mateixa. Quan la resposta judicial es produeix amb enormes retards, encara que la resposta sigui encertada, ja ha perdut gran part del valor que tindria d'haver-se pronunciat al seu temps. Tractant-se del procés penal la persona jutjada en molts casos ja no és la mateixa, són altres circumstàncies vitals; la pena ja no pot complir els seus fins de prevenció general ni tampoc els de prevenció especial, amb la reeducació o la resocialització de qui ha de patir-la i encara menys podrà complir el "magisteri ètic" del que ha parlat en eminent penalista.

Però si el fonament de la garantia és indiscutible, també ho és que la investigació, el descobriment i el judici dels delictes requereix temps, a vegades molt temps, en els casos difícils o complexes, i cal fer-ho a través d'un procés "amb totes les garanties" ço que suposa invertir treball i temps. Els mateixos preceptes que prohibeixen les dilacions indegudes exigeixen un "degut procés de Llei" en el que les parts "disposin del temps necessari" per a preparar adequadament la seva defensa o l'exercici dels seus drets. D'aquí la importància de la expressió "indegudes" referit a les dilacions, que és tant com dir innecessàries o evitables, com a úniques que mereixen rebuig.

Per altra part, en les dilacions poden operar diversos factors que van des de la dificultat o complexitat dels fets i del seu enjudiciament (existeixen macroprocesos penals en els quals el judici es perllonga durant mesos), fins a les deficiències en la organització de la Justícia en els respectius estats (insuficiència d'òrgans, de persones o de mitjans materials) i la complicació, a vegades innecessària, dels processos judicials, sense oblidar la pròpia influència dels particulars que intervenen en els processos i que, no poques vegades, dilaten i retarden els procediments acudint a tot tipus d'expedients o incidències invocant al final les dilacions indegudes que diuen haver patit.

Per això que les "dilacions indegudes" són el que acostuma a dir-se actualment un "concepte jurídic indeterminat", que cal definir i concretar en cada cas concret en funció de la concurrència d'aquelles circumstàncies, entre elles la conducta de la part que es queixa de la dilació, extrem sobre el que es tornarà més endavant.

Així ho ha proclamat reiteradament la Jurisprudència europea de la Cort d'Estrasburg, en les seves S. de 29 de maig de 1986 (Cas Deumeland c. República Federal de Alemanya); s. De 23 d'abril de 1987 (Cas Erkner i Hofauer c. Àustria); s. De 23 d'abril de 1987 (cas Pois c. Àustria); s. De 23 d'abril de 1987 (cas Lechner i Hess c. Àustria); s. De 25 de juny de 1987 (cas Capuano c. Italia);

s. De 25 de juny de 1987 (cas Baggeta c. Itàlia); s. De 25 de juny de 1987 (cas Milasi c. Itàlia), entre altres moltes.

Segons ha repetit constantment la jurisprudència del TEDH, la definició del "temps raonable" per a concloure un procés i consegüent de la "dilació excessiva" s'ha de realitzar "en atenció a les circumstàncies de cada cas i utilitzant els criteris establerts pel Tribunal" (en la seva jurisprudència, especialment a partir dels casos Zimmermann i Steiner, Guincho i Capuano).

Entre aquests criteris jurisprudencials la Cort Europea analitza sempre, als menys, els següents: a) el volum, dificultat o complexitat de l'assumpte; b) l'actuació de la part que després invoca la lesió; c) l'actuació de l'òrgan jurisdiccional.

En aquesta mateixa direcció s'ha pronunciat la jurisprudència del Tribunal Constitucional d'Andorra. En la més recent de les sentències abans citades (STC de 6 de juny de 2005) el Tribunal Constitucional d'Andorra estableix una doctrina coincident amb la de la Cort d'Estrasburg proclamant que "el dret a un judici de durada raonable es formula constitucionalment com un concepte jurídic indeterminat, perquè el seu contingut (la durada "raonable" del procés) no està prefixat ni en terminis temporals (durada) ni amb cànons precisos i determinats ("raonabilitat de la durada"), remetent per a la seva determinació en cada cas concret als criteris que utilitza la jurisprudència europea, a saber, la complexitat de l'assumpte, la conducta dels litigants i l'actitud dels poders públics (F.j. tercer). És aquesta doctrina la que ens guiarà en la resolució del reprotxe plantejat pel recurrent.

Per altra part, no pot deixar de cridar poderosament l'atenció el contrast que s'adverteix entre la proclamació del dret fonamental i els enormes retards en que després incorren precisament els tribunals als que s'encomana la més alta vigilància de la observança d'aquest dret. I altre tant cal dir de les dilacions en que incorre la Cort Europea, suprem custodi de l'observança d'aquest dret en el territori de la Unió europea, que solament resol una part mínima de les demandes que li sotmeten els ciutadans i ho fa amb enormes retards, malgrat haver estat reorganitzat fa pocs anys el Tribunal amb la supressió de l'antiga Comissió.

VIII.-CONSIDERANT: En el cas concret i a partir de les anteriors premisses, sembla indubtable que el retard de nou mesos per part del Tribunal de Corts en emetre la seva sentència és un retard o dilació "indeguda". Excedeix amb escreix el termini establert pel Codi de Procediment Penal i el procés al que es refereix (causa TC 056-5/03), encara que versà sobre tres infraccions, no presenta un especial volum ni una complexitat que pogués justificar la dilació, la qual, descartant com és lògic tot retard intencionat, caldria atribuir a un oblit o confusió material involuntàriament patida, tenint en compte l'important número de causes que enjudicia el citat tribunal. Tampoc s'adverteix que el processat -que ara invoca expressament en el seu recurs la dilació- hagi contribuït a l'indegut retard amb una actuació deslleial o de mala fe, entorpidora de la marxa del procés. No existeix per tant, cap circumstància excepcional referida al procés o a la actuació de la part que pogués explicar o justificar el retard.

En canvi, si que s'observa -i cal subratllar-ho- que el recurrent no ha denunciat la dilació mentre s'ha estat produint sinó que solament l'ha invocat en el moment en que ha interposat recurs contra la sentència per resultar-li adversa.

També cal advertir que la dilació no es refereix pròpiament al procés sinó a l'emissió de la sentència, com a acte final del mateix. El procés penal objecte d'aquest recurs es pot dir que s'ha substanciat amb una diligència exemplar. Produïts els fets el 9 de març de 2003, s'instruí el sumari i es preparà el judici oral que se celebrà un any després, el 15 de juny de 2004, amb uns temps d'actuació més que raonables, que ja voldrien veure's respectats en les organitzacions judicials dels països veïns. És en el temps que transcorre des de la celebració del judici fins que es pronuncia la sentència (el 31 de gener de 2005) on es produeix la dilació, segons assenyalen el recurrent i el Ministeri Fiscal.

IX.-CONSIDERANT: Que la major dificultat que planteja la satisfacció d'aquest dret no es troba en reconèixer que ha estat infringit, sinó en els efectes o conseqüències de la infracció en el procés davant la jurisdicció ordinària en el que la lesió s'ha produït. En el present cas, el recurrent no formula cap petició concreta, i el Ministeri Fiscal es limita a una genèrica remissió a "extreure les conseqüències" de la vulneració que reconeix comesa.

En una visió comparatista s'observa que les constitucions que reconeixen aquest dret fonamental no estableixen les conseqüències que hagin de derivar-se en el cas de la infracció, deixant aquest assumpte per a la resolució posterior dels tribunals, criteri que també es seguit per la Constitució i la legislació qualificada sobre la justícia d'Andorra.

Sense dubte, la conseqüència directa i immediata de la dilació indeguda, seria la sanció disciplinària per la manca de servei comesa pel funcionari responsable de que el Tribunal hagi actuat més enllà del que es considera un délai raisonnable en els termes definits per la jurisprudència. Però aquesta comesa no correspon a aquesta Sala ni és objecte d'aquest recurs i sense dubte tampoc és el que pretén el recurrent en invocar la lesió de la seva garantia constitucional.

La Jurisprudència (i la doctrina) ha tractar de trobar una resposta en un plànol diferent al merament disciplinari. En els Tribunals Suprems i Corts de Cassació europees s'han ideat vàries solucions i malgrat algunes han arribat a ser aplicades cap en resulta plenament satisfactòria.

no ha faltat qui, aïlladament, ha proposat com a solució l'anul·lació del procés en el que es lesionà aquest dret (solució molt objectable i mancant de tota base legal, ja que exigiria un precepte constitucional de decadència de l'exercici de la jurisdicció transcorreguts determinats temps). Per això que majoritàriament les solucions s'hagin tractat de trobar en base en el dret penal o en el dret civil.

Com a solucions de dret penal s'ha suggerit (i s'ha aplicat en alguns casos) proposar l'indult del condemnat, quan les seves noves circumstàncies i el patiment que la espera li hagi pogut produir justificarien l'exercici de la gràcia (una solució que ha estat raonablement molt criticada per sotmetre als ulteriors criteris del poder executiu l'exercici del poder jurisdiccional). S'ha proposat també acordar l'absolució del processat que ha patit les dilacions indegudes, per estimar que la paralització del procés ha produït un efecte equivalent al de la prescripció del delicte o la caducitat de l'acció penal per a perseguir-lo. Altra solució utilitzant elements de dret penal és entendre que la dilació injustificada patida ha perjudicat l'acusat, reconeixent al seu favor una circumstància atenuant per analogia a la que no és gens fàcil trobar raó o fonament en els Codis Penals i que en tot cas resultaria inútil quan la sentència ja condemni el processat a una pena mínima. Per aquells casos s'ha matisat la construcció proposant que l'atenuant per dilacions indegudes fos "molt qualificada" per a una major reducció de la pena, en el seu cas. Les dificultats que presenten aquestes solucions s'advertiren en la jurisprudència espanyola de la Sala Segona del TS, el Ple de la qual hagué d'adoptar un acord en 21 de maig de 1999 del qual n'han discrepat varis magistrats integrants de la Sala, ocasionant-se una jurisprudència discordant.

com a solució de dret civil hi cap plantejar un dret del ciutadà a ser indemnitzat pels retards indeguts (sobre tot si han produït perjudicis materials o morals), perquè aquells retards poden entrar dintre del que s'acostuma a dir modernament funcionament anormal de l'Administració de Justícia.

Com és lògic, la indeguda dilació també pot afectar la víctima del delicte, a la que s'obliga a patir una victimització sobreafegida a la ofensa, fent-li perdre la seva fe i confiança en els òrgans encarregats d'impartir justícia.

És aquesta la solució que segueix la jurisprudència de la Cort Europea d'Estrasburg que acostuma a atendre aquest tipus de demandes concedint una indemnització en funció de les circumstàncies del cas concret, indemnització que estableix la pròpia Cort "en equitat" i que acostuma a estar molt allunyada de les pretensions dels recurrents, que quasi sempre es consideren desorbitades, fins el punt que la indemnització concedida (després de suportar les noves dilacions inevitables del TEDH) amb freqüència no compensa el grans treballs que és precís realitzar per a portar el procés davant la Cort Europea ("ad. Ex.", S.5/1985 de 23 de gener, en el cas de "Alimentaria Sanders SA" contra Espanya, a més a més dels ja citats amb anterioritat).

també s'han proposat solucions ex post en seu d'execució penitenciaria de la sentència quan es tracti de penes de compliment carceller, com passar el penat a un règim privilegiat, obert, encara que no tingui complerts els requisits, o acordar el no ingrés en la presó amb la "remissió condicional" de la pena imposada, malgrat tampoc concorrin els requisits ordinàriament exigits.

X.-CONSIDERANT: Que la solució procedent en el present cas, partint de la constatació que no està justificada la dilació en l'emissió de la sentència, consisteix en declarar que aquell dret ha estat lesionat i, en quant a les seves ulteriors conseqüències, és necessari tenir en compte les següents afirmacions, que resulten del que n'apareix documentat en autes.

el recurrent no ha complert el deure que li imposa l'art. 94 de la Llei Qualificada del Tribunal Constitucional, "d'al·legar la lesió davant l'òrgan judicial ordinari". Aquesta denuncia hauria hagut de ser realitzada davant el Tribunal de Corts en els mesos transcorreguts sense que es pronunciés l'esperada sentència tan aviat com el recurrent pogué estimar que pel temps transcorregut hauria estat conculcat el seu dret a una resposta jurisdiccional sense dilacions indegudes.

l'al·legació davant el Tribunal de Corts era necessària per a permetre al mateix òrgan jurisdiccional corregir la infracció comesa, evitant que es continués produint la lesió del dret fonamental.

l'al·legació o denuncia de la vulneració del dret fonamental davant el Tribunal de Corts també era necessària per a deixar salvada la subsidiarietat de la tutela de l'empara constitucional, configurada com una tutela d'últim grau solament per a quan no hagin funcionat les que han d'actuar dintre de la jurisdicció ordinària.

per les anteriors consideracions, l'al·legació prèvia de la lesió en el procés davant la jurisdicció ordinària es configura per la llei Qualificada del TC i per la jurisprudència com a pressupòsit o requisit sine qua non per a poder acudir després a l'empara constitucional.

D'acord amb el declarat per la jurisprudència

"com l'al·legació de l'excessiu retard en el procés penal no tenia per objecte permetre a l'òrgan jurisdiccional que reparés la vulneració, sinó tractar de que la Sala accedís a les seves pretensions de fondo en apel·lació" "no pot considerar-se que el recurrent hagi complert amb el requisit d'haver invocat prèviament en el procés penal la vulneració del dret constitucional, tal com ho ordena la LLQTC".

la denuncia de la vulneració del dret fonamental davant aquesta Sala en interposar recurs d'apel·lació (solament perquè la sentència ha estat desfavorable per al recurrent) ja no permet corregir la infracció produïda, sent per tant una al·legació tardana.

En aquest sentit la jurisprudència té proclamat que "manca de sentit l'al·legació de la vulneració del dret fonamental a un procés sense dilacions indegudes quan el procediment ja ha finalitzat. No es pot denunciar les dilacions indegudes quan ha conclòs el procés penal en el que es produïren" (S.TC espanyol núm. 51/1985, de 10 d'abril, F.j. 4; núm. 152/1987, de 7 d'octubre; F.j.2; núm. 173/1998, de 3 d'octubre, F.j. 3; 224/1991, de 25 de novembre, F.j. 2; 146/200, de 29 de maig, F.j. 3, la doctrina del qual resulta aplicable al present cas) cosa que ha portat als Tribunals constitucionals a concloure declarant que:

"no sent possible la restitutio in integrum del dret fonamental lesionat donat que el procés ha finalitzat, manquen de viabilitat per manca d'objecte".

no seria admissible una actuació deslleial o de mala fe per part del recurrent, en la hipòtesi de tenir coneixement que estava transcorrent un temps més que excessiu per a que el Tribunal de Corts emetés la seva sentència i silenciar aquella situació per a després invocar-la tardanament , quan ja la infracció no pot ser remeiada. Com és sabut, l'exercici dels drets s'ha d'ajustar sempre a les exigències de la bona fe processal i constitucional.

En no haver salvaguardat el recurrent el seu dret constitucional per haver omès la invocació o denuncia de la seva lesió en el procés penal seguit davant el Tribunal de Corts, l'incompliment del seu deure es tradueix en la improcedència i decadència de la seva acció per a demandar la tutela del referit dret processal.

XI.-CONSIDERANT: Que, sense perjudici de la decadència de l'acció per a impetrar la tutela de la garantia constitucional, resultaria del tot improcedent en el present cas qualsevol "solució" que pogués significar per al recurrent una compensació o satisfacció pel dret violat. Abans que res cal assenyalar que en la legislació andorrana (a l'igual que en la d'altres països europeus) no estan previstes aquelles eventuals satisfaccions, les quals, per altra part, no han estat sol·licitades a aquesta Sala en el marc d'aquest recurs, ço que resulta especialment pertinent subratllar en quant a la hipotètica indemnització que acostuma a sol·licitar-se davant les instàncies constitucionals supranacionals, en el supòsit teòric que en el cas s'haguessin causat realment danys o menyscaptes al recurrent, el qual tampoc els ha al·legat.

XII.-CONSIDERANT: Que, des d'un altre punt de vista, el cas jutjat en aquest procés és un dels utilitzables com a exemple per a demostrar que a vegades mancaria de sentit i d'utilitat plantejar una rebaixa de la pena per considerar que la dilació indeguda es pren penalment en compte per al processat com una circumstància atenuant molt qualificada. La pena establerta en la sentència ha de mantenir-se en aquest grau jurisdiccional per òbvies exigències de congruència. La pena imposada per la sentència per les tres infraccions ha estat tan mínima que quasi no existiria marge per al funcionament d'una atenuant. Al que cal afegir que al ser revocada la condemna en quant a la contravenció penal, per insuficiència de proves, aquest pronunciament haurà de traduir-se encara en una aminoració de la pena.

XIII.-CONSIDERANT: Que com a conclusió de tot el que fins aquí s'ha exposat, després de declarar la vulneració del dret a un procés d'una "durada raonable", procedeix estimar parcialment el recurs, solament en el punt de la condemna per la contravenció penal de maltractes, de la que s'absol al processat per insuficiència de prova, mantenint la condemna pel delicte de lesions doloses causades amb notòria brutalitat i pel de resistència als agents de la Policia, mantenint la pena d'un any de presó condicionada per a ambdós delictes i reduint la condemna a la pena de multa de 300 euros, ratificant també la condemna al pagament de les costes del procediment i la indemnització de 54,85 euros a la CASS. En quant a les costes d'aquest recurs, tenint en compte la seva estimació parcial i les demés circumstàncies que concorren, procedeix no fer imposició de les mateixes.

Vistes la Constitució, El Codi Penal, el Codi de Procediment Penal, la jurisprudència d'aplicació, i altres fonts del Dret del Principat d'Andorra,

La Sala Penal del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra,

D E C I D I M

D E C I D I M

1.- Estimar parcialment el recurs interposat per Salcedo contra la sentència del Tribunal de Corts de data 31 de gener de 2005 dictada en la causa 56-5/03, Rotlle 25/05 d'aquesta Sala, en el punt de la condemna per la contravenció penal de maltractes d'obra sense causar lesions de l'art. 348 del CP andorrà, condemna de la qual s'absol al citat processat, reduint la multa a 300 EUR.

2.- Confirmar la referida sentència del Tribunal de Corts en quant a la condemna del processat Salcedo a un any de presó condicional pel delicte major de l'art. 195 del CP (lesions doloses produïdes amb notòria brutalitat) i pel delicte menor de l'art. 287 CP (resistència als agents de la policia), confirmant-la també en quant als pronunciaments relatius al pagament de les costes del procés i a la indemnització civil de 54,85 EUR que la sentència estableix en favor de la CASS.

3.- Declarar d'ofici les costes processals causades pel recurs.

4.- Declarar que s'ha vulnerat al recurrent Salcedo

T.L. el dret fonamental a un procés penal de "durada raonable", proclamat a l'art. 10,2 de la Constitució d'Andorra, no en quant a la duració del procés pròpiament dit però sí en quant al temps transcorregut per a pronunciar la sentència el Tribunal de Corts.

5.- Retornar la Causa al M. Iltre. Tribunal de Corts, amb certificació de la present Sentència, per al seu compliment i execució.

Així, per aquesta nostra sentència, definitivament jutjant, ho manem i signem.