Denegació d'una prestació econòmica per desocupació involuntària (0073/11)

Sentència

Magistrats

Albert Andrés Pereira Marie Conte Bernard Plagnet

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

Sala Administrativa

Núm. de Protocol: AD-0081-1/10 TSA: 19/11

S E N T È N C I A NÚM. 73-2011

PARTS:

Apel·lant: Soriano

Representant: Seco

Advocat: Miró

Apel·lada: M.I. GOVERN

Representant: Narváez

Advocat : Vilar

COMPOSICIÓ DEL TRIBUNAL:

President : M.I. Sr. Albert Andrés Pereira

Magistrats: M.I. Sr. Bernard Plagnet

M.I. Sra. Marie Conte

A la vila d'Andorra la Vella, 16 de desembre de 2011

El Tribunal Superior de Justícia, Sala Administrativa ha vist el recurs d'apel·lació a les actuacions número AD-0081-1/10.

En la tramitació d'aquestes actuacions han estat observades les prescripcions legals, i ha estat ponent el magistrat Sr. Albert Andrés Pereira, el qual expressa el parer del Tribunal.

A N T E C E D E N T S D E F E T

1r.- La sentència de la Secció Administrativa del Tribunal de Batlles de data 4 de febrer de 2011 va desestimar la demanda formulada pel Sr. Soriano contra el M.I. Govern, en què sol·licitava que s'anul·lessin les resolucions administratives de 30 d'abril i 28 de juliol de 2010, mitjançant les quals es va denegar la prestació econòmica ordinària per desocupació involuntària que havia sol·licitat l'agent, i que es condemnés el Govern a abonar aquesta prestació, amb efectes des del 16 de gener al 12 d'agost de 2010.

2n.- La representació de la part agent va interposar recurs d'apel·lació contra l'esmentada sentència, el qual es basa, en síntesi, en els següents arguments:

En primer lloc s'aclareix que en cap moment l'interessat ha sol·licitat l'aplicació retroactiva del nou Reglament de 23 de juny de 2010 i que la referència a aquesta disposició només tenia per finalitat contribuir a la interpretació de la normativa anterior, que és la que resulta aplicable en aquest cas.

Com a primer motiu d'impugnació pròpiament dit, hom argumenta que la sentència apel·lada ha interpretat de manera errònia el Reglament de 19 de novembre de 2008, en la redacció que li va donar el Decret de 16 de setembre de 2009, ja que l'Administració no pot entrar a valorar si s'ha produït o no un acomiadament justificat del treballador, la qual cosa està reservada als Tribunals, des del moment en què l'interessat va interposar una demanda a fi de què es declarés que el seu acomiadament era improcedent.

D'altra banda, considera que s'ha infringit el principi d'igualtat, ja que l'Administració ha resolt en un sentit diferent un altre procediment relatiu a la mateixa matèria, i afirma que era imprescindible l'aportació d'aquest expedient, per tal d'acreditar la vulneració invocada.

3r.- La representació del M.I. Govern s'ha oposat al recurs, en considerar que la sentència impugnada ha fet una correcta interpretació de les normes aplicables al cas. En concret, afirma que l'Administració s'ha limitat a valorar els documents aportats pel sol·licitant a fi de determinar si complia els requisits exigits per a l'atorgament de la prestació econòmica que sol·licitava, extrem sobre el qual es va arribar a una conclusió negativa, atès que l'agent havia estat objecte d'un acomiadament disciplinari.

Pel que fa a la infracció del principi d'igualtat, el Govern defensa que les circumstàncies de fet que presentava l'expedient que el recurrent invoca com a terme de comparació no eren equiparables i, en qualsevol cas, aquest principi resta sotmès al de legalitat, per la qual cosa era improcedent atorgar a l'agent una prestació econòmica per desocupació involuntària, quan no complia els requisits exigits reglamentàriament.

4t.- En l'acte de la vista oral, les parts van exposar les consideracions que van considerar més adients a la defensa de llurs respectius interessos.

F O N A M E N T S D E D R E T

Primer.- La Sala Administrativa del Tribunal Superior de Justícia és competent per a conèixer del present recurs, segons l'article 39,3 de la Llei Qualificada de la Justícia.

Segon.- L'article 34 del Reglament regulador de les prestacions econòmiques d'atenció social, de 19 de novembre de 2008, en la redacció que li va donar el Decret de 16 de setembre de 2009, disposa que "la prestació econòmica per desocupació involuntària és atorgada pel Govern d'Andorra a favor dels treballadors que han quedat en situació de desocupació involuntària i que es comprometen a participar en accions de formació i capacitació laboral i a acceptar les propostes adequades de treball".

Segons l'apartat 2n. del mateix precepte, "es considera desocupació involuntària la situació en què es troba el treballador que tot i voler i poder treballar perd la feina totalment, de forma aliena a la seva voluntat. No es considerarà desocupació involuntària l'originada per l'acomiadament justificat del treballador, el desistiment unilateral del treballador sense motiu justificat i la resolució del contracte per mutu acord de les parts".

El darrer incís de l'article que s'acaba de transcriure exclou del concepte de desocupació involuntària i, en conseqüència, de la prestació econòmica corresponent, entre d'altres supòsits, l'acomiadament justificat del treballador. No hi ha dubte, i de fet no ho discuteixen les parts, que un comiat disciplinari ha de ser considerat com a justificat, per la qual cosa el treballador que hagi estat objecte d'un acomiadament d'aquestes característiques no pot ser, en el sistema del Reglament de 19 de novembre de 2008, beneficiari d'aquella prestació.

La qüestió es planteja quan, com succeeix en aquest cas, el treballador no accepta l'acomiadament disciplinari i interposa demanda davant dels Tribunals a fi de què es declari que, en realitat, el comiat era improcedent.

El nou Reglament de 23 de juny de 2010 disposa que, en aquests supòsits, el treballador es beneficia de la prestació, la qual es perd automàticament si es declara procedent el comiat per sentència ferma, amb la conseqüència ulterior de què es perden també les expectatives de cobrament en situacions de desocupació futures, pel temps durant el qual s'hagi beneficiat incorrectament de la prestació.

Tanmateix, la regulació no era equiparable durant la vigència del Reglament de 19 de novembre de 2008, que és la norma aplicable en aquest cas. Segons l'article 34.2 d'aquest Reglament, es considerava en tot cas com a desocupació involuntària aquella que derivava de l'acomiadament justificat del treballador, i dins d'aquest concepte s'ha d'incloure, com abans s'ha dit, el comiat disciplinari, sense que es contemplés l'aplicació d'un règim transitori en cas d'impugnació en via judicial del comiat.

Contra allò que sosté la part apel·lant, l'Administració està facultada per qualificar jurídicament els documents que presenta el sol·licitant de la prestació, a fi de determinar si aquest reuneix els requisits necessaris per a l'obtenció de la mateixa. En conseqüència, un cop es va constatar que l'agent havia estat objecte d'un acomiadament disciplinari, l'aplicació de l'article 34.2 del Reglament de 2008 comportava la denegació de la sol·licitud, en no poder-se apreciar l'existència d'una desocupació involuntària.

Aquesta valoració realitzada pels serveis de l'Administració es troba, tanmateix, subjecta a la posterior decisió dels Tribunals, de manera que si aquests declaren la improcedència de l'acomiadament, l'interessat podrà demanar que es revisi la resolució adoptada en un inici.

En conseqüència, procedeix desestimar aquest primer motiu d'impugnació.

Tercer.- El recurrent addueix també la infracció del principi d'igualtat, ja que considera que s'ha resolt en un sentit diferent un altre procediment relatiu a un sol·licitant que es trobava en una situació equiparable. L'Administració ha negat aquest extrem, al·legant que existeixen entre ambdós supòsits diferències notables, ja que, en el cas que s'invoca com a terme de comparació, l'empresa no havia abonat els salaris amb puntualitat, ni tampoc les cotitzacions a la Seguretat Social, cosa que es va comprovar davant la C.A.S.S.

En qualsevol cas, com recorda la sentència apel·lada, la jurisprudència d'aquesta Sala ha declarat de manera constant i reiterada que el principi d'igualtat resta subordinat al de legalitat, de manera que no es pot pretendre vàlidament que no es procedeixi a l'aplicació d'una norma jurídica a un supòsit particular, pel fet de què, per qualsevol circumstància, aquella no hagués estat aplicada a d'altres casos d'anàloga significació.

Per això, amb independència de les similituds o diferències que poguessin existir entre ambdós supòsits, la petició del recurrent havia de ser valorada i resolta d'acord amb les normes aplicables, com és en aquest cas el Reglament de 19 de novembre de 2008, en els termes que abans s'han examinat. És per això que resulta irrellevant la pràctica de la prova sol·licitada per la representació del recurrent.

En conseqüència, procedeix desestimar íntegrament aquest recurs d'apel·lació i confirmar la sentència impugnada, sense fer un especial pronunciament sobre les costes causades en aquesta instància.

D E C I S I Ó

En atenció a tot el que s'ha exposat, el Tribunal Superior de Justícia, Sala Administrativa, en nom del poble andorrà, decideix:

-Desestimar el recurs d'apel·lació que interposa el Sr. Soriano contra la sentència dictada el 4 de febrer de 2011 per la Secció Administrativa del Tribunal de Batlles, la qual es confirma en els seus propis termes, sense fer un especial pronunciament sobre les costes d'aquesta instància.

Aquesta sentència és ferma i executiva.

Manem que una vegada s'hagi complert el que disposa l'article 76 de la Llei de la Jurisdicció Administrativa i Fiscal es lliurin els autes originals amb la certificació d'aquesta sentència al Tribunal de Batlles, Secció Administrativa del qual procedien, i que s'arxivin les actuacions del Tribunal.