Aixecament de béns, desobediència a l'autoritat

Sentència

Magistrats

Josep Lluís Vazquez Sotelo

-**-

SENTÈNCIA 32-05 DE 13 DE JULIOL DE 2005

Ponent M.I.: Sr. Josep Lluís Vazquez Sotelo

ANTECEDENTS DE FET

I.-RESULTANT: Que en la causa 198-3/00 el Tribunal de Corts pronuncià sentència en data 27 de gener de 2005 que conté la següent part dispositiva: "FALLEM: que hem d'absoldre i absolem l'acusat Pombo i l'acusada Mena del delicte major d'aixecament de béns i del delicte major en concurs de desobediència a l'autoritat que se'ls imputava, declarant-se d'ofici les despeses processals causades."

II.-RESULTANT: Que el fallo transcrit té com a premissa la següent declaració de fets provats que la sentència narra en el Primer Resultant : "són fets provats i així es declara que en data 17 de febrer de 1995, els processats Pombo nascut el XXXX i Mena, nascuda el XXXX, ambdós de nacionalitat andorrana i sense antecedents penals, van adquirir del Sr. Pino, representant legal de la Societat ORG_3 la totalitat de les participacions socials de la societat mercantil La F. SL pel preu global de 27.956.050'25 Pessetes (168.019,25 Euros), aquest import corresponent als deutes contractats per la Societat ORG_1 enfront de tercers i en particular dos deutes de lloguers per l'import respectiu de 600.000 Pessetes (3.606,07 Euros) i 1.200.000 Pessetes (7.212,14 Euros) corresponents als lloguers dels locals en els quals L.F. tenia radicats els fons de comerç que explotaven al XXXX. Al pagar el preu de l'adquisició de la Societat, Pombo va anar satisfent tots aquests deutes i en particular deutes en concepte de lloguers. Desprès de l'adquisició de la Societat el Sr. C.J. va negociar amb els arrendadors dels locals un nou contracte d'arrendament essent ell que va continuat pagant els lloguers i va inscriure els dos negocis al seu nom.

Per Aute de data 15 de novembre de 1995 es decretà l'embargament preventiu sobre els béns de la societat

ORG_1 per compte i risc de la societat destil·leries

E.S. SA fins a la suma de 6.473.126 Pessetes (38.904,27 Euros) unes altres 1.200.000 Pessetes (7.212,14 Euros) per garantir els eventuals interessos i costes.

A la mateixa data comparegueren els processats C.J. i A.C., President i accionista de la societat ORG_1, per davant l'Hble. Batlle, sent-los-hi notificada la resolució d'embargament i assenyalant maquinària i mobiliari propietat de la societat ORG_1, per valor de

12.500.000 Pessetes(75.126,51 Euros) per garantir les quantitats reclamades fent-se avinent als processats que no podien fer cap acte de disposició, venda, traspàs, cessió, penyorament i gravamen sobre els referits bens, sense consentiment escrit de la Batllia, restant els béns embargats sota la seva responsabilitat, fent el processat

C.J. poders Apud Acta de representació de la societat a favor de la processada A.C.. Dit material i maquinària estava dipositat als locals de ORG_3 i havia estat adjudicat a ORG_0 en mèrits d'hipoteca que tenia aquest Banc sobre el mateix material.

Per sentència de data 14 de maig de 1998, la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia condemna a la societat ORG_1 a pagar a la Societat destil·leries E.S. SA la quantitat de 6.473.126 pessetes (38.904,27 Euros) amb els interessos legals a comptar de la data de l'onze de gener de 1996, així com a les despeses judicials d'ambdues instàncies.

Essent requerit de pagament per diligència de data 3 de novembre de 1998 en el marc de l'execució de la resolució referida al processat C.J. es constatà que els béns objecte d'embargament i que mantenien en dipòsit els processats havien desaparegut, havent-se descapitalitzat a l'ensems la societat L.F. SA mitjançant donacions a favor de la persona del propi processat C.J.."

III.-RESULTANT: Que notificada la sentència a les parts, s'interposa contra ella recurs d'apel·lació per la representació de la societat perjudicada "DESTIL·LERIES

E.S. SA", invocant, resumidament, els següents arguments:

pel que fa al delicte d'aixecament de béns, discrepa dels fonaments de la sentència entenen que, pel contrari, els fets provats en la causa són constitutius del delicte d'aixecament de béns de l'art. 141 del Codi Penal andorrà; 2) analitza a continuació els fets provats en el sumari que interessen per l'existència de dit delicte (la data del 15 de novembre de 1995, a partir de la qual els hi foren notificats als processats el deute que la societat "L.F. SL" tenia amb la societat "Destil·leries

E.S. SA"; que els processats mai han volgut que el citat deute fos pagat, exposant les gestions dels processat per que la referida societat no pagués el deute degut a la insolvència, fent que dita societat fes donació de tots els actius dels dos negocis a favor del processat Sr. C.J., tal com consta en la diligència d'execució de 11 de maig de 1999; 3) descriu els actes realitzats pels processats per aconseguir la insolvència de la societat "L.F. SL": a) l'1 de març de 1995 els processats (com gerents de la societat "L.F. SL" dissolen anticipadament el contracte d'arrendament del local de la XXXX, arrendat a la citada societat i pacten un nou contracte d'arrendament a favor del processat Sr. C.J.; b) el 15 de gener de 1996 els processats, en la mateixa condició, dissolen anticipadament el contracte d'arrendament del local del XXXX i pacten un nou contracte d'arrendament a favor del processat Sr. C.J. ; c) presenten les sol·licituds de baixa dels negocis que giraven sota el nom "L.F. I" i "L.F. II", en una data posterior a la notificació del 15 de novembre de 1995; d) els processats han incomplert els seus deures d'assegurar la preservació dels actius rebut en garantia; e) els fets descrits són constitutius del delicte d'aixecament de béns; 4)segons la recurrent, els fets provats són també constitutius d'un delicte de desobediència a l'autoritat, ja que el 15 de novembre de 1995, l'Hble. Batlle dictà Aute d'embargament preventiu sobre els béns de la societat "L.F. SL", suficients per assegurar el pagament de les quantitats reclamades, essent advertits els processats pel Batlle que no es podria efectuar cap acte de disposició, venda, traspàs, cessió o gravamen sobre els béns, sense la prèvia autorització escrita de la Batllia, quedant els béns sota la custòdia dels processats, els quals no compliren amb les seves obligacions i, segons les seves pròpies manifestacions, portaren els béns a un local del qual no tenien les claus i al que no tenien accés i durant més de cinc anys es despreocuparen dels béns, constatant al final la seva desaparició; 5) en opinió de la recurrent, els fets són també constitutius d'un delicte d'estafa, en aquest punt dóna per reproduït l'escrit de 5 d'octubre de 2000, reproducció que realitza també en quant a la responsabilitat civil. La recurrent conclou sol·licitant la pràctica en aquest grau jurisdiccional de determinades proves que proposa en l'apartat setè del seu escrit, sobre les quals ja resolgué oportunament la Sala, denegant-les.

IV.-RESULTANT: Que la representació del Ministeri Fiscal s'adhereix parcialment al recurs interposat per l'acusació particular, basant la seva impugnació incidental adhesiva parcial en les següents raons: 1) el delicte major d'aixecament de béns de l'art. 141 del Codi Penal el considera comès per quant quan els processats Pombo i Mena traslladaren tots els actius de la societat "L.F. SL" a favor del primer dels processats, buidaren de tota possibilitat d'execució les accions que tenia la societat "Destil·leries E.S. SA" per fer efectius els seus crèdits, actuació que fou guiada pel dolo específic de frustrar quantes expectatives podien ostentar el creditor de realitzar el seu dret, al haver-lo sostret (els processats) del patrimoni de la societat deutora els béns del qual es pretenia executar. Argumenta el Ministeri Fiscal que de la pròpia declaració del processat C.J. es desprèn que els únics de la societat "L.F. SL" eren els drets arrendataris dels locals del XXXX, havent-se modificat la titularitat arrendatícia de dits locals amb posterioritat a la data en la que tingueren coneixement de l'embargament preventiu acordat sobre els mateixos (15 de novembre de 1995), quedant a partir del 15 de gener de 1996 dissolt el contracte d'arrendament, que es posa a nom del propi processat C.J. mitjançant la novació contractual realitzada; 2) També considera el Ministeri Fiscal que concorre en els processats el tipus penal previst en l'art. 104 del Codi Penal ja que una vegada que es situaren (en data 15 de novembre de 1995) en la posició de garants de lo acordat per l'aute d'embargament preventiu travat sobre els béns de la societat "L.F. SL" realitzaren personalment o permeteren, amb la seva passivitat, a un tercer fer desaparèixer els béns embargats deixats sota la seva custòdia, en contra de l'ordre judicial rebuda; 3) A diferència de la recurrent "Destil·leries E.S. SA", no considera el Ministeri Fiscal que concorri el delicte d'estafa; 4) Deixa a criteri de la Sala la determinació de la responsabilitat civil derivada del delicte, en haver exercitat el querellant les accions penals i civils de conformitat amb el disposat en l'art. 18 del Codi de Procediment Penal andorrà; 5) en quant a les proves proposades per la recurrent, no trobant-se en cap dels supòsits previstos en l'art. 201 del CPP, no s'ha de donar lloc a la seva pràctica. Conclou sol·licitant la reforma de la sentència recorreguda de conformitat amb el sol·licitat en l'escrit de qualificació provisional, que fou elevat a qualificació definitiva, al celebrar el judici oral.

V.-RESULTANT: Que la defensa dels processats s'oposa al recurs formulat per "Destil·leries E.S. SA", al·legant en contra dels motius d'impugnació: 1) que no comparteix cap dels arguments exposats per la societat recurrent, perquè els fets que resulten de la causa acrediten la impossibilitat de condemnar als processats com a responsables dels delictes pels quals han estat acusats, essent que en realitat en trobem davant una "dificultat d'ordre civil que la querellant intenta ventilar davant el Tribunal penal"; 2) la querella és bàsicament una maniobra processal destinada a coaccionar els processats fins obtenir el pagament del deute que amb la querellant té la societat "L.F. SL", accions que adquiriren els processats en data 17 de febrer de 1995 pel preu global de 27.956.050,25 pts, import que corresponia als deutes de dita societat amb tercers, segons la comptabilitat aportada pel propietari de la societat (Sr. O.F.), fent- se constar l'adquisició en un document privat, de data molt anterior a la seva formalització notarial; 3) la dita quantitat fou satisfeta puntualment pel processat Pombo als diferent creditors i en el citat import no constava el deute posteriorment reclamat per la querellant "Destil·leries E.S. SA"; 4) en el llistat de deutes constaven expressament les dues corresponents als lloguers dels locals que "L.F. SL" tenia al Pas de la Casa; 5) la processada Mena, com ha quedat provat en la vista del judici davant el Tribunal de Corts, no ha tingut, en cap moment, actuació personal, limitant-se a firmar els documents subscrits seguint instruccions del seu marit, l'altre processat ENTITY_2; 6) la representació dels processats analitza seguidament els arguments exposats en l'escrit de recurs, refutant les afirmacions que allà es realitzen, afirmant en contra: a) que els processats foren informats de l'existència del deute que la societat "L.F. SL" tenia amb "Destil·leries E.S. SA" el 15 de novembre de 1995, data en la qual els hi notificaren l'Aute d'embargament preventiu; b) no és cert que els processats hagin impedit que la societat "L.F. SL" pagués el deute a l'altra societat, a l'únic que s'oposaren els processats fou a que fossin ells qui haguessin de satisfer aquells deutes per la raó indicada de que el citat import no havia estat considerat en el moment de l'adquisició de la referida societat, havent assumit la integralitat dels deutes de la societat segons la comptabilitat entregada pel venedor de la societat, en la qual no constava dit deute; 7) refusa l'afirmació de la recurrent de que els processats "organitzaren la insolvència de la societat" (L.F. SL) "amb l'ànim de defraudar els drets de la creditora" (Destil·leries E.S. SA): 8) en el apartat tercer del seu escrit, nega l'afirmació de que "els processats organitzaren la insolvència de la societat "L.F. SL" amb l'ànim de defraudar els drets de "Destil·leries E.S. SA" argumentant que en el moment d'adquirir la societat (febrer de 1995, molt abans de que es notifiqués als processats l'aute d'embargament preventiu de 15 de novembre de 1995), els processats pagaren els deutes dels arrendaments existents i sol·licitaren als propietaris l'atorgament d'un nou contracte d'arrendament a nom del processat C.J. per quant els contractes que s'havien atorgat amb "L.F. SL" ja havien vençut per impagament; els nous contractes d'arrendament s'atorgaren l'1 de març de 1995 i el 15 de gener de 1996, d'on en resulta que en quant al primer dels contractes el seu atorgament es realitza molt abans del 15 de novembre de 1995 (data de la notificació de l'aute d'embargament preventiu) i en quan al segon, si bé és cert que el seu atorgament fou posterior a aquella notificació (15 de gener de 1996) la resolució del contracte amb "L.F. SL" (per manca de pagament) s'havia produït amb anterioritat a la referida data de notificació del 15 de novembre de 1995, havent quedat resolt dit contracte per manca de pagament dels lloguers (1.200.000 pessetes), abans de la data de l'adquisició per part dels processats, el 15 de febrer de 1995; 9) rebutja també l'afirmació de la querellant relativa a "la sol·licitud de baixa dels dos negocis" ("L.F. I" i "L.F. II"), la qual, pel contrari, es formalitzà abans de la tant sovint citada data del 15 de novembre de 1995 de notificació de l'embargament preventiu; 10) l'escrit dels processats rebat les afirmacions relatives als mobles donat en garantia i adjudicats al "Bans Agrícol i Comercial d'Andorra", per quant els processats no tenien disposició sobre aquells mobles; 11) refuta també que pugui existir un delicte de desobediència a l'autoritat; 12) impugna l'existència d'un delicte d'estafa i, 13) s'oposa a la pràctica de les proves sol·licitades per l'acusació particular, per no correspondre a cap dels supòsits en els quals legalment s'autoritza la seva pràctica. Conclou que la sentència del Tribunal de Corts és ajustada a dret sol·licitant la seva confirmació.

VI.-RESULTANT: Que, conclosa la tramitació del rotlle, s'assenyala dia i hora per a la vista del recurs, en el qual acte foren escoltades les parts recurrents i recorregudes, les quals informaren pel seu ordre en recolzament de les seves respectives pretensions, resumint i insistint en les al·legacions que ja havien formulat per escrit, quedant a continuació els autes "vists" per dictar sentència, a la qual corresponen els següents

FONAMENTS DE DRET

FONAMENTS DE DRET

I.-CONSIDERANT: Que en la causa que es refereix aquesta sentència han estat imputats tres delictes als processats: el d'aixecament de béns, el de desobediència a l'autoritat i un tercer delicte d'estafa, els quals han de ser examinats per separat.

II.-CONSIDERANT: Que el delicte d'aixecament de béns ha estat objecte recentment de la sentència d'aquesta Sala de 8 de gener de 2004, pronunciada en la causa 62- FD/91, Rotlle 07/03, en la que s'examinà aquella figura a la llum de la seva evolució legislativa, jurisprudencial i legislativa. Com es digué llavors, l'article 141 del Codi Penal andorrà no defineix el que ha d'entendre's per "aixecament de béns" i utilitza per a la punició del delicte la tècnica legislativa de la "Llei penal en blanc", donant per sabut el delicte que tipifica sense definir la seva essència ni els seus contorns els quals, per raons històriques, són imprecisos i acostumen a trobar-se en la frontera amb altres figures delictives (com l'estafa, com es pot observar en el present recurs). El delicte apareix en els Codis Penals del segle XIX vinculat amb el que s'ha dit per doctrina molt autoritzada "frustració de la execució" que un creditor podria promoure mitjançant el procés civil per a satisfer el seu dret de crèdit. Els contorns dubtosos del delicte expliquen que s'hagi relacionat amb la fallida fraudulenta, perquè reuneix dues notes que acostumen a predicar-se per al delicte en estudi: el desig o intenció de defraudar a un creditor (que exigeix el que la sentència apel·lada diu dolo tendencial) i la creació d'una situació d'impotència patrimonial sobre la qual pugui projectar el creditor el seu dret d'execució, en aquests moments de la història jurídica en la que tota execució solament pot ser patrimonial, en haver-se superat definitivament l'execució personal, pròpia de certes etapes del Dret romà, així com la posterior presó per deutes. Etimològicament "aixecar-se amb els béns" significa "fugir, emportant-se els béns" i també "ocultar els béns", amb el propòsit de "burlar els creditors", ocultació que fa referència no solament a una possible operació "d'ocultació material" sinó també a una operació més refinada "d'ocultació jurídica". Les dues accepcions etimològiques es corresponen amb les dues modalitats més habituals de delicte: "l'aixecament per fuga" i "l'aixecament per frau" o ocultació jurídica que acostuma a traduir-se en una alteració de la titularitat dels béns sobre els quals podria projectar-se la execució. Reflex de la evolució histórico-legislativa i dels dubtes i plantejaments doctrinals es poden veure en els dos tipus previstos en els arts. 140 i 141 del Codi Penal andorrà, el primer relatiu a la "fallida fraudulenta" i el segon relatiu pròpiament a "l'aixecament de béns", concepte que el legislador andorrà dóna per sabut ("els qui facin aixecament de béns").

III.-CONSIDERANT: De la legislació i de la construcció jurisprudencial ja referida es desprenen les següents conclusions en relació amb el delicte d'aixecament de béns:

És indiferent la naturalesa o l'origen (civil, mercantil penal) del deute o obligació el pagament del qual s'intenti eludir, sent també indiferent que el creditor defraudat sigui una persona física o jurídica.

També és indiferent que el creditor sigui una persona física o una persona jurídica.

Problema més difícil és si el crèdit ha de ser un crèdit real, vençut, líquid i exigible, o si n'hi ha prou en que es configuri una "situació de risc" davant un crèdit encara no exigible. El debat sobre aquest punt incideix en concebir l'aixecament de béns com un delicte de lesió o de perill. Encara que el problema és sèriament discutible la jurisprudència acostuma a orientar-se per la segona de les posicions, tenint declarat que si bé el delicte d'aixecament de béns requereix com a pressupòsit objectiu l'existència d'un o més crèdits reals, generalment preexistents, vençuts, líquids i exigibles, no deixa de ser freqüent que els defraudadors, davant la proximitat d'un crèdit futur, tractin de frustrar l'efectivitat del crèdit encara no perfeccionat per a la seva execució (que es pot concretar com a pròxima) entenent-se que el delicte pot sorgir a la vida jurídica com a delicte perfecte encara abans que la lesió patrimonial es consumi sense perjudici de considerar-lo llavors com un delicte "esgotat" o "consumat" en el que s'han aconseguit les últimes etapes de iter criminis. A aquest problema s'enfronta la ja citada sentència d'aquesta sala de 8 de gener de 2004 (pronunciada en la causa 62-FD/91), Rotlle 07/03, Considerant XII (els querellants no eren creditors dels processats en el moment en que interposaren la seva querella, mitjançant a més a més una relació de fidúcia, com és la del "prestanoms" tan arrelada en la pràctica jurídica andorrana.)

De la pròpia legislació i jurisprudència se'n desprèn que el delicte és perseguible "d'ofici" i que procedeix (i podrà ser penat) fins i tot si després de la seva comissió s'inicia un procediment concursal o d'execució general.

L'aixecament de béns no pot confondre's amb la prodigalitat ni amb el malbaratament del propi patrimoni, que pot donar lloc a la incapacitació i sometiment a tutela de la persona incapaç de controlar-se en els seus actes de disposició del patrimoni, l'actuació del qual però no per això pot considerar-se delictiva si no crea problemes d'insolvència enfront dels seus creditors.

El "perjudicat" pel delicte no pot ser qualsevol "tercer" que pugui resultar atrapat indirectament pels fets (vg. Per no poder realitzar un contracte avantatjós a causa de la insolvència produïda), perquè suposaria utilitzar un concepte excessivament ampli i indeterminat, sinó que s'ha de tractar d'un "creditor" que mantingui un dret de crèdit amb el processat, amb un vincle jurídic directe que el converteix en el seu "deutor". Solament tractant-se d'un creditor és possible que el seu dret d'execució s'hagi pogut veure frustrat.

Altre punt -expressament suscitat per la sentència dictada en el present cas- és el relatiu al tipus de "dolo" o animus exigit per aquest delicte. La seva omissió exigeix "l'ànim de defraudar", com correspon a un "delicte de tendència", ço que significa que aquest delicte no pugui cometre's per imprudència. Aquest element intern amb freqüència estarà sostret a la prova directa i haurà de ser establert per mitjà de prova indiciaria, obtinguda a partir de les circumstàncies que hagin concorregut en l'actuació del processat i que articulades entre si puguin portar al Tribunal a la convicció racional de l'existència d'aquella animositat o intencionalitat.

Un altre extrem que origina constants dubtes, amb freqüència de no fàcil solució, és la distinció entre els supòsits en els que la insolvència del deutor suposa una "il.licitut civil" o passa a convertir-se en una "il.licitut penal". És un difícil problema que es presenta freqüentment en la pràctica dels Tribunals. Generalment els negocis o operacions jurídiques realitzades pel deutor per a protegir-se mitjançant una situació d'insolvència són operacions lícites i de ús freqüent en les relacions comercials, però que en el cas concret poden definir aquella "maquinació", mitjançant l'actuació dolosa o tendencial del processat, que fa aflorar el delicte. La dificultat solament pot resoldre's cas per cas a la vista de les circumstàncies que s'acrediten.

IV.-CONSIDERANT: Ara procedeix fer aplicació de la doctrina jurisprudencial que queda resumida en el present cas, és precís ressaltar les següents afirmacions de la sentència i de les al·legacions del Ministeri fiscal i de les parts.

l'acusació particular "Destil·leries E.S." SA s'aixeca contra l'absolució al·legant que els processat realitzaren els següents fets que en la seva opinió configuren el delicte d'aixecament de béns (a més a més d'altres dos de desobediència i d'estafa):

després de l'adquisició per part dels processats de les participacions socials de la companyia "L.F. SL" realitzada el 17 de febrer de 1995, entre els actius dels quals en formaven part els drets arrendataris de dos locals de negoci, els processats, com a gerents d'aquesta societat, el següent 1 de març de 1995, resolgueren anticipadament un dels contractes d'arrendament i pactaren amb la propietat un nou contracte directament a favor del processat Sr. C.J.;

més tard, el 15 de gener de 1996, els processats, actuant en la mateixa condició, resolgueren anticipadament l'altre contracte d'arrendament i n'acordaren un de nou directament a favor del citat Sr. C.J.;

el 15 de novembre de 1995 el Batlle els havia notificat l'aute d'embargament preventiu dictat i els havia requerit per a que abstinguessin de realitzar cap acte de disposició sobre el patrimoni de la societat "L.F. SL" el capital social de la qual havien adquirit; 4) en data posterior a la indicada del 15 de novembre de 1995, els processats cursaren la baixa comercial dels dos negocis que giraven amb els noms de "L.F. I" i "L.F. II", els contractes d'arrendament dels quals havien novat; 5) la societat querellant, creditora de la societat adquirida pels processats, davant la situació d'insolvència deliberadament creada, no ha pogut executar el seu crèdit;

6) la querellant entén comès el delicte d'aixecament de béns així com altre de desobediència greu i altre d'estafa.

El Ministeri Fiscal, adherit parcialment al recurs, considera comès el delicte d'aixecament de béns perquè els processats "traslladaren tots els actius de la societat "L.F. SL" al patrimoni d'un dels processats (el Sr. C.J.), privant a la societat creditora querellant de tota possibilitat de fer efectius els seus crèdits, en una actuació que fou guiada pel dolo específic o "tendencial", propi d'aquesta figura delictiva. Segons el Ministeri Fiscal els processats alteraren la titularitat dels arrendaments dels dos locals (que constituïen l'únic patrimoni de la societat adquirida) per a burlar l'execució de la societat creditora i ho realitzaren amb posterioritat a la data del

15 de novembre de 1995 en la que el Batlle les hi notificà l'existència de l'embargament preventiu amb la prohibició de disposar dels béns de la societat deutora.

La defensa dels processats C.J. i A.C. després d'afirmar que la querella solament s'explica com a instrument de coacció als processats per a pretendre cobrar per via penal deutes de difícil cobrament per la via civil, argumenta: 1) que els processats adquiriren la societat "L.F. SL" pel preu global de 27.956.050,25 pts, que correspondria a l'import dels deutes de la societat; 2) que aquella quantitat fou satisfeta puntualment pel processat als diferents creditors; 3) que en la referida relació o llistat de deutes no constava la que posteriorment ha reclamat "Destil·leries E.S. SA"; 4) que, en canvi, constaven en la relació els lloguers dels dos locals que la societat portava en arrendament; 5) que els processats solament foren informats de l'existència del deute que "L.F. SL" mantenia amb la querellant "Destil·leries E.S." el 15 de novembre de 1995, data de notificació de l'aute d'embargament preventiu; 6) que els processats pagaren els deutes dels arrendaments existents molt abans de que se'ls notifiqués l'existència de l'embargament preventiu, sol·licitant l'atorgament d'un nou contracte a nom del processat Sr. C.J., cosa que fou deguda a que els anteriors contractes havien vençut per impagament; 7) sobre aquest important extrem es puntualitza en quant al primer dels nous contractes que s'atorgà abans del

15 de novembre de 1995 i en quant al segon, si bé és cert que el seu atorgament es realitzà el 15 de gener de 1996, amb posterioritat a la indicada data de notificació de l'embarg, en realitat el contracte primitiu ja havia quedat resolt per manca de pagament dels lloguers (1.200.000 pts) abans de la data d'adquisició pels processats, és a dir, abans del 15 de febrer de 1995; 8) en quant a la "sol·licitud de canviar la titularitat dels dos negocis" ("L.F. I" i "L.F. II") també es formalitzà abans de la notificació de l'embargament, el 15 de novembre de 1995; 9) que, en tot cas, la processada Mena no actuà per la seva iniciativa ni amb coneixement de realitzar quelcom d'il·lícit, ja que es limità a signar els documents preparats per l'altre processat.

La sentència del Tribunal de Corts estableix com a fets provats: 1) que el 17 de febrer de 1995 els processats adquiriren la societat de referència per un preu que corresponia als deutes que la societat mantenia amb tercers, entre ells "dos deutes de lloguer" per imports de 600.000.- pts i 1.200.000.- pts; 2) afirma la sentència que "després de l'adquisició - sense establir dates- un dels processats, el Sr. C.J., negocià amb els arrendadors un nou contracte d'arrendament, amb el qual continuà pagant els arrendaments, els quals inscrigué al seu nom (canviant per tant la titularitat anterior); 3) el 15 de novembre de 1995, en que s'acorda l'embargament preventiu dels béns de la societat ORG_1, la Batllia notifica (als processats) la resolució de l'embargament, "assenyalant maquinària i mobiliari propietat de la societat deutora" sense que precisi si entre aquests béns es trobaven precisament els drets d'arrendament sobre els dos locals citats; 4) el 3 de novembre de 1998, quan després de la sentència de la Sala Civil condemnant la citada societat a pagar a la querellant, es constata que "els béns objecte d'embargament i que mantenien en dipòsit havien desaparegut" (amb el que fa referència a la maquinària i mobiliari) afegint que, a més a més, "la societat havia estat descapitalitzada mitjançant donacions a favor del propi processat C.J.".

Sobre aquests fets la sentència absol als processats per les raons que expressa en el 2n considerant: 1) l'únic moment en que el Tribunal està segur que el Sr. C.J. tingué coneixement de l'existència del deute amb la societat querellant fou el mes de novembre de 1995, al rebre la notificació de l'embargament; 2) que el Sr. C.J. afirma que els nous contractes d'arrendament i la inscripció al seu nom, és anterior a la data de l'aute d'embargament i de la seva notificació als processats, cosa per la qual amb anterioritat no tenien coneixement del deute amb el querellant" i, en tot cas, "no ha quedat provat aquest fet"; 3) No existeix en els autes cap prova documental de la data dels (nous) arrendaments i si són anteriors o posteriors a la data de notificació de l'embargament; 4) Per al Tribunal existeix en quant a aquest punt un "dubte seriós" sobre el propòsit defraudador dels processats; 5) en quant a la maquinària i el mobiliari embargats, no ha quedat provat que els processats tinguessin cap poder de disposició sobre ells, perquè no s'ha acreditat que tinguessin la seva custòdia ni que tinguessin la possibilitat d'accedir als locals on es trobaven ja que la clau estava en poder de l'entitat executant, Banc Agrícol.

Davant la discordança entre les narracions que antecedeixen dels fets que es consideren provats, examinats els autes de la causa, es constata: 1) en la relació de "comptes que s'assumeixen" per part del processat C.J. el 17 de febrer de 1995, apareixen comptes bancaris i de proveïdors, així com els lloguers pendents" de les botigues I i II, fent-se constar que "qualsevol altra responsabilitat no mencionada en el document serà responsabilitat del venedor Sr. O.F., propietari de la societat fins aquell moment". En quant a les "instal·lacions, maquinària i mobiliari" de les tres botigues i al "material i maquinària de

ORG_1" es diu "que queda propietat del Sr. C.J." i que aquell material i maquinària "queda guardat provisionalment en l'edifici de ORG_3"; 2)Els nous contractes d'arrendament foren atorgats, el primer l'u de març de 1995(per tant abans de la notificació per part de la Batllia de l'embargament) i el segon s'atorgà el 15 de gener de 1996 (per tant mesos després d'aquella notificació de l'embargament); 3) prèviament, el 28 de febrer de 1995 el processat C.J. acorda amb la propietat la rescissió del previ contracte d'arrendament concertat el dia 1 d'octubre de 1993; 4) l'aute i la diligència d'embargament es refereix a la "maquinària i mobiliari" i és sobre aquests béns que es realitza l'advertència; 5) en la diligència de 3 de novembre de 1998 es torna a parlar únicament de la "maquinària i mobiliari" com els "béns embargats"; 6) aquells béns ("maquinària i mobiliari") no quedaren dipositats en poder dels processats sinó d'una altra persona, el Sr. O.F. propietari de "F.A. SA", de la qual s'acordà després de la fallida; 7)no consta que els processats estiguessin en possessió de les claus ni que disposessin dels citats béns ocupats en el procés de fallida.

V.-CONSIDERANT: Que a la vista dels fets que la sentència declara provats i dels que s'han constatat mitjançant l'examen de la documentació de la causa, és procedent confirmar l'absolució acordada per la sentència. En quant al delicte d'aixecament de béns, l'actuació del processat

C.J. tan aviat adquirí el patrimoni de la societat, procedint a resoldre un dels contractes d'arrendament per a substituir-lo per un altre en el que el dret arrendador apareix al seu nom i no al de la societat, sembla un acte típic dels que configuren aquell delicte. El delicte, en el seu cas, hauria estat comès únicament per aquell processat perquè fou ell qui tingué en tot moment "el domini del fet punible", sent ell solament qui signà els documents i els nous contractes, sense que la també processada Mena hagi tingut cap intervenció en els fets amb rellevància penal, per la qual cosa no s'entendria la seva condemna i fins i tot que s'hagi mantingut la seva acusació. Però el delicte tampoc està provat respecte d'ell, perquè no consta que se li entregui ni que sostregui la maquinària, mobiliari i instal·lacions de "L.F. SL" privant als creditors d'aquesta d'executar sobre aquells béns, ja que el citat document inventari de 17 de febrer de 1995 la única cosa que s'hi diu és que aquella maquinària i mobiliari "queda guardat provisionalment en l'edifici de ORG_3" (la fallida de la qual fou acordada després), sense que consti demostrat que el processat disposés de claus d'accés a aquell magatzem ni que hagués sostret o ocultat aquells béns. El 15 de novembre de 1995, quan es notifica l'embargament als processats, segons la diligència de la Batllia, es fa referència únicament com a béns embargats que són "maquinària i mobiliari", per res es fa referència als contractes d'arrendament novats sobre els que no n'apareix projectada execució processal que els processats tractessin de frustrar i en quant a la maquinària i mobiliari embargats ja queda dit que de la documentació de la causa no resulta que s'hagués dipositat en poder dels processats sinó que es trobaven en el magatzem d'una societat distinta, segons sembla propietat del venedor, dita "F.A. SA" sense que consti que els processats disposessin de clau del magatzem ni que haguessin accedit en ell per a fer desaparèixer els béns embargats, els quals sembla raonablement imaginar que inicialment haurien estat ocupats per l'administrador de la fallida. Com encertadament raona la sentència no hi ha prova en la causa que els processats hagin fet desaparèixer els béns de la societat "L.F. SL", frustrant la execució de la societat querellant i encara menys no existeix prova que els processats al realitzar les operacions acreditades actuessin amb el dol específic o "tendencial" típic del delicte d'aixecament de béns. A tots aquests raonaments encara s'hi pot afegir el caràcter que correspon al dret penal com a ultima ratio en la reacció sancionadora de l'ordenament jurídic, que en el present cas es veu reforçat per la consideració que en el supòsit que les actuacions dels processats obeïssin a alguna maniobra defraudadora, podria accionar- se contra ella en la via del procés civil mitjançant les accions de simulació o la clàssica "acció pauliana" per a revocar els actes realitzats en frau de creditors.

VI.-CONSIDERANT: Que a la mateixa conclusió absolutòria procedeix arribar en quant al delicte de desobediència greu, que estaria integrat per fer desaparèixer els béns embargats infringint obertament la prohibició notificada per la Batllia, segons es desprèn de les consideracions que antecedeixen, aquest delicte no ha pogut ser comès per cap dels processats donats els termes de la notificació i del requeriment, que en res es refereixen als drets arrendataris sobre els dos locals i que en quant a la maquinària, mobiliari i instal·lacions, no hi ha la més mínima constància que quedessin dipositats, guardats o custodiats pels processats.

VII.-CONSIDERANT: Que també procedeix desestimar el recurs en el que es refereix al delicte d'estafa, perquè en el cas no hi concorren els elements necessaris per a que aquella figura delictiva surti a la vida del dret penal: no consta ni l'engany previ o simultani quan els processats adquiriren el patrimoni de la societat; els processats per res contracten amb la societat querellant, a la que per tant malament podrien haver enganyat; aquesta tampoc era creditora dels processats; no consta que degut a l'actuació dels processats s'hagués realitzat el desplaçament patrimonial il·lícit, típic d'aquella figura delictiva, d'altra part difícilment compatible amb el delicte d'aixecament de béns.

VIII.-CONSIDERANT: Que la confirmació íntegra de la sentència, com a conseqüència de la desestimació del recurs, hauria de comportar la imposició al pagament de les costes processals. No obstant, tractant-se d'una "causa dubtosa", com es reflexa en les dues sentències dictades, i havent estat recolzat el recurs pel Ministeri Fiscal, que s'adherí parcialment a ell, la Sala considera equitatiu no imposar el pagament de les costes processals a la part recurrent.

Vistes la Constitució, El Codi Penal, el Codi de Procediment Penal, la jurisprudència d'aplicació, i altres fonts del Dret del Principat d'Andorra,

La Sala Penal del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra,

D E C I D I M

D E C I D I M

1.- Desestimar el recurs d'apel·lació interposat per la societat querellant, com a acusació particular "Destil·leries E.S. SA" contra la sentència pronunciada pel Tribunal de corts en data 27 de gener de 2005, en la causa 198-3/00 al principi referida.

2.- Confirmar íntegrament la sentència del Tribunal de corts de data 27 de gener de 2005.

3.- Declarar d'ofici les costes processals causades pel recurs.

4.- Retornar la Causa al M. Iltre. Tribunal de Corts, amb certificació de la present Sentència, per al seu compliment i execució.

Així, per aquesta nostra sentència, definitivament jutjant, ho manem i signem.