Expulsió administrativa d'un agent per tràfic de drogues: proporcionalitat i durada de la mesura

Sentència

Magistrats

Albert Andrés Pereira Elsa Puig Muñoz Alexandra Cornella Solà

Objecte :IMMIGRACIÓ. Expulsió administrativa. Proporcionalitat i durada de la mesura.

Tribunal Superior de Justícia

Sala Administrativa

TSJA.- 0000040/2024

ORIGEN.- 2000018/2024 - 0

NIG: 5300545320240000019

SENTÈNCIA 64-2024

PARTS:

Apel·lant: GOVERN D'ANDORRA

Representant: Sra. Barberá

Advocada: Sra. Carretero

Apel·lant: Sra. Machado

Representant: Sr. Suárez

Advocat: Ídem

COMPOSICIÓ DEL TRIBUNAL:

President: Sr. Albert ANDRÉS PEREIRA

Magistrades: Sra. Elsa PUIG MUÑOZ

Sra. Alexandra CORNELLA SOLÀ

Andorra la Vella, el 21 d'octubre de 2024.

El Tribunal Superior de Justícia, Sala Administrativa, ha vist el recurs d'apel·lació a les actuacions número 2000018/2024.

En la tramitació d'aquestes actuacions han estat observades les prescripcions legals, i ha estat ponent el magistrat Sr. Albert ANDRÉS PEREIRA, el qual expressa el parer del Tribunal.

Antecedents de fet

ANTECEDENTS DE FET

1.- La Sra. Machado va interposar demanda contra el Govern, en què impugnava l'acord adoptat en data 21 de febrer de 2024, que havia desestimat el recurs formulat contra la resolució del Ministeri de Justícia i Interior de 17 de gener de 2024, per mitjà de la qual es va disposar l'expulsió de l'agent del territori nacional durant un període de deu anys.

La sentència de 21 de juny de 2024 del Tribunal unipersonal del Batlle, Secció Administrativa, ha estimat parcialment la demanda, en el sentit de confirmar l'expulsió de la interessada, però reduint la durada de la mesura a vuit anys.

2.- La representació de la part agent ha interposat recurs d'apel·lació contra l'esmentada sentència de la Villalba, el qual es fonamenta, en resum, en les següents al·legacions:

a) La resolució administrativa conté una motivació genèrica, que no justifica per què es considera que existeix un risc que justifiqui l'expulsió.

b) La mesura es desproporcionada, ja que l'agent no transportava una gran quantitat de droga ni té altres antecedents penals.

3.- La representació del Govern ha interposat igualment recurs d'apel·lació, sol·licitant que es confirmin íntegrament les resolucions administratives, en base a les següents al·legacions:

a) La permanència de la interessada a Andorra representa un risc real per a la seguretat de les persones i l'ordre públic, com es desprèn de la seva condemna per tràfic de drogues.

b) L'expulsió durant deu anys resulta proporcionada a les circumstàncies del cas, atesa la manca d'arrelament al Principat de l'agent.

4.- Trameses les actuacions a aquesta Sala, s'ha designat el magistrat ponent i han quedat vistes les actuacions per a deliberar i decidir.

Fonaments de dret

FONAMENTS DE DRET

Primer.- La Sala Administrativa del Tribunal Superior de Justícia és competent per a conèixer del present recurs, segons els articles 39.3 de la Llei Qualificada de la Justícia i 160 de la Llei qualificada d'immigració.

Segon.- Com s'ha exposat en els antecedents, la resolució administrativa emanada del Ministeri de Justícia i Interior, confirmada pel Govern, va disposar l'expulsió de l'agent del territori nacional durant un període de deu anys, ja que la seva permanència a Andorra suposa un risc per a la seguretat de l'Estat, de les persones o dels béns o per a l'ordre públic, d'acord amb l'article 122 de la Llei qualificada d'immigració.

Segons disposa el precepte abans esmentat:

"1. Com a mesura de prevenció, l'expulsió administrativa dimana de la constatació, a partir d'elements contrastats, del risc per a la seguretat de l'Estat, de les persones o dels béns o per a l'ordre públic que representa l'entrada o la presència, al Principat d'Andorra, de la persona objecte de la mesura".

Tal com ha declarat aquesta Sala en reiterades ocasiones sobre la naturalesa de les potestats administratives en aquesta matèria (v. sentència núm. 32-2014, d'11 de juliol):

"...es tracta d'una mesura enquadrada en el marc de la policia administrativa d'estrangers, la finalitat de la qual no és altra que la salvaguarda de l'ordre i la seguretat públics enfront de conductes que resultin susceptibles de pertorbar-los.

Aquesta mesura de policia té una substantivitat pròpia, no revesteix caràcter sancionador i té una finalitat merament preventiva, basada en l'apreciació d'una conducta, degudament contrastada, que pugui fer racionalment preveure la probabilitat d'ulteriors atemptats contra la tranquil·litat pública".

El Tribunal Europeu dels Drets Humans ha proclamat igualment el caràcter preventiu i no pròpiament punitiu o sancionador d'aquest tipus de mesures (sentència Üner c. Països Baixos de 18 d'octubre de 2006).

Tercer.- En el cas que ara s'examina, l'Administració ha acordat l'expulsió de la recurrent del territori nacional durant un període de deu anys, però la sentència de la Villalba que és objecte del recurs d'apel·lació ha reduït la durada de la mesura a vuit anys.

Les resolucions administratives i la mateixa sentència apel·lada es basen en la conducta de la interessada, que va ser finalment condemnada per un delicte major de tràfic il·legal de droga tòxica cocaïna, en la seva modalitat d'importació i transport, a la pena de dos anys de presó ferma, dels quals vuit mesos a complir en el Centre penitenciari i la resta a substituir per la pena d'expulsió del Principat per un període de cinc anys, i una pena de multa de 1.000 euros.

Com s'ha conclòs en altres supòsits similars, no ofereix dubte que els fets acreditats en el procés són suficients per considerar que existeix un risc per a les persones, els béns i per a l'ordre públic, derivat de la permanència de la interessada en el territori andorrà, per raó de la seva participació en els fets descrits, en la forma que resulten de les resolucions administratives i de la sentència apel·lada, que no es discuteixen en realitat en aquest punt.

Quart.- Pel que fa a la proporcionalitat de la mesura adoptada, la sentència del Tribunal Europeu dels Drets Humans de 9 d'abril de 2019 (I.M. c. Suïssa), amb cita d'altres anteriors (Üner c. Països Baixos), enumera els criteris que cal avaluar en cada cas, de la següent manera:

"- la naturalesa i la gravetat de la infracció comesa pel demandant;

- la durada de l'estància de l'interessat en el país del qual ha de ser expulsat;

- el període de temps transcorregut des de la infracció, i la conducta del demandant durant aquest període;

- la nacionalitat de les diverses persones afectades;

- la situació familiar del demandant, i especialment, en el seu cas, la durada del seu matrimoni, i d'altres factors que demostrin l'efectivitat d'una vida familiar en el si d'una parella;

- si el cònjuge tenia coneixement de la infracció en el moment de la creació de la relació familiar;

- si els fills són fruit del matrimoni i, en aquest cas, la seva edat;

- la gravetat de les dificultats amb que el cònjuge pot trobar-se en el país al qual el demandant ha de ser expulsat;

- l'interès i el benestar dels fills, en particular la gravetat de les dificultats que els fills del demandant poden trobar-se en el país al qual l'interessat ha de ser expulsat; i

- la solidesa dels vincles socials, culturals i familiars amb el país amfitrió i el país de destinació".

Cinquè.- En aquest cas, la interessada no acredita un arrelament a Andorra, ja que no resideix al Principat, ni ha disposat mai de la pertinent autorització administrativa per fer-ho, ni hi desenvolupa cap activitat laboral.

En aquestes circumstàncies, no es pot considerar que la mesura d'expulsió sigui desproporcionada, tenint en compte els antecedents de la recurrent. Tal com ja es va dir en la sentència d'aquesta Sala núm. 1-2022, de 7 de gener, l'arrelament en una determinada col·lectivitat també comporta el respecte a les normes de convivència que s'ha donat la mateixa.

Sisè.- Sobre la durada de la mesura d'expulsió, la sentència apel·lada l'ha reduït de deu a vuit anys. És cert que les resolucions administratives no justifiquen els motius pels quals s'ha optat per la durada màxima prevista per la llei, de manera que resulta ajustat a dret procedir a una reducció de la mateixa, tal com ha acordat la sentència de la Villalba.

Sobre aquest punt, no es pot apreciar la incongruència que denuncia el Govern, ja que una cosa és considerar que l'adopció de la mesura d'expulsió és proporcional al fets que la justifiquen, com fa la sentència apel·lada, i altra ben diferent determinar la durada de la mateixa, també en base a criteris de proporcionalitat i motivació.

Ara bé, no es pot acollir la pretensió subsidiària de l'agent, que sol·licita una reducció encara major, ja que el tràfic de drogues incideix greument en el bé jurídic protegit per la norma penal, que no és altre que la salut pública, i tampoc resulta equiparable la situació de la interessada amb els precedents que s'invoquen, els quals fan referència a persones que disposaven d'una certa vinculació amb Andorra, o bé d'una autorització de residència, a diferència de l'agent, que no hi resideix ni acredita per tant cap arrelament al Principat.

Per tot això, s'han de desestimar els recursos d'apel·lació que interposen el Govern i la interessada i confirmar en els seus propis termes la sentència impugnada.

Setè.- No s'aprecia una especial temeritat ni mala fe que justifiqui la imposició de les costes causades en aquesta instància.

Decisio

DECISIÓ

En atenció a tot el que s'ha exposat, el Tribunal Superior de Justícia, Sala Administrativa, en nom del poble andorrà, decideix:

Primer.- Desestimar els recursos d'apel·lació que interposen el Govern i la Sra. Machado contra la sentència dictada el 21 de juny de 2024 pel Tribunal unipersonal del Batlle, Secció Administrativa, la qual es confirma en els seus propis termes.

Segon.- No efectuar un especial pronunciament sobre les costes causades.

Aquesta sentència és ferma i executiva.

Així per aquesta nostra resolució, de la qual en serà tramès testimoni al Tribunal unipersonal de la Secció Administrativa, per al seu coneixement i execució, ho acordem, manem i signem.