TRIBUTS. Sanció per no presentar una autoliquidació. La infracció no està tipificada a la llei de l'impost. No procedeix recórrer a la Llei de bases de l'ordenament tributari. (1000034/2015)

Sentència

Magistrats

Albert Andrés Pereira Marie Conte Bernard Plagnet

Núm. de Protocol: 1000034/2015 Núm. de Rotlle: TSJA-0000014/2017

SENTÈNCIA 72-2017

PARTS:

Apel·lant: GOVERN D'ANDORRA

Representant: Sra. Cano

Advocat: Sra. Durán

Apel·lat: Tamarit

Representant: Sr. Pino

Advocat: Sra. Raya

COMPOSICIÓ DEL TRIBUNAL:

President: M. I. Sr. Albert Andrés Pereira

Magistrats: M. I. Sr. Bernard Plagnet

M. I. Sra. Marie Conte

Andorra la Vella, vint de juliol de dos mil disset.

El Tribunal Superior de Justícia, Sala Administrativa, ha vist el recurs d'apel·lació a les actuacions número 1000034/25015.

En la tramitació d'aquestes actuacions han estat observades les prescripcions legals, i ha estat ponent el magistrat Sr. Albert Andrés Pereira, el qual expressa el parer del Tribunal.

ANTECEDENTS DE FET

1.- L'entitat Tamarit va interposar demanda contra el GOVERN D'ANDORRA, en què sol·licitava que s'anul·lés la resolució de 6 de novembre de 2014, confirmada en alçada el 25 de març de 2015, en virtut de la qual es va imposar a l'agent una sanció de 7.200 euros de multa, com a responsable d'una infracció de defraudació de l'article 62.a) de la Llei de bases de l'ordenament tributari de 19 de desembre de 1996, pel fet de no haver presentat la declaració de l'impost general indirecte del segon semestre de 2013. El deute tributari, després de deduir el recàrrec de constrenyiment i afegir els interessos de demora, va quedar fixat en 5.978,80 euros.

2.- La sentència de la Secció Administrativa del Tribunal de Batlles de 20 de desembre de 2016 ha estimat la demanda, anul·lant les resolucions impugnades, pel fet que la Llei 11/2012, de 21 de juny, de l'impost general indirecte, en la redacció aplicable en aquest cas, que li va donar la Llei 10/2014, de 3 de juny, ja no contempla com a infracció la manca de presentació de l'autoliquidació, i aquesta mancança no pot ser obviada mitjançant la remissió a la Llei de bases de l'ordenament tributari de 1996, que només conté el marc bàsic de referència.

3.- La representació del GOVERN D'ANDORRA ha interposat recurs d'apel·lació contra l'esmentada sentència de la Batllia. En opinió d'aquesta part, encara que és cert que la Llei 10/2014 ha suposat que quedés derogada l'anterior infracció relativa a la no presentació de l'autoliquidació, la remissió que l'article 81 de la Llei de l'IGI fa a la Llei de bases de l'ordenament tributari permet aplicar la tipificació prevista a l'article 62.a) d'aquesta darrera.

4.- La representació de l'entitat Tamarit s'ha oposat al recurs i ha sol·licitat la confirmació de la sentència apel·lada. Segons defensa aquesta part, la Llei de bases de l'ordenament tributari només constitueix el marc de referència, però són les lleis particulars de cada tribut les que han de preveure els supòsits concrets d'infracció. En aquest cas, davant la manca de previsió expressa a la Llei de l'IGI, no es pot sancionar la conducta de la part agent.

A més, considera la part apel·lada que no es podia imposar cap sanció en virtut de l'article 33.3.c) de la Llei de bases de l'ordenament tributari, segons el qual l'aplicació del recàrrec de constrenyiment exclou els interessos de demora i les sancions que s'haguessin pogut exigir.

5.- En haver estat acordada la substitució de la vista oral pel tràmit de conclusions, les parts van presentar els escrits corresponents, en els quals van reproduir substancialment les al·legacions que anteriorment havien formulat.

FONAMENTS DE DRET

Primer.- La Sala Administrativa del Tribunal Superior de Justícia és competent per a conèixer del present recurs, segons l'article 39.3 de la Llei Qualificada de la Justícia.

Segon.- La qüestió que es debat en aquest procés consisteix en determinar si resulten ajustades a dret les resolucions administratives que van imposar a la societat agent una sanció de multa, pel fet de no haver presentat la declaració de l'impost general indirecte del segon semestre de 2013.

L'article 81 de la Llei 11/2012, de 21 de juny, reguladora d'aquell impost, establia que:

"2. Es consideren infraccions de defraudació:

a) La no presentació de l'autoliquidació, excepte quan els fets constatats s'ajustin a la tipificació de la infracció de contraban prevista a l'article 249 de la Llei 5/2004, del 14 d'abril, del Codi de Duana".

Ara bé, aquest apartat va ser derogat en virtut de la reforma introduïda per la Llei 10/2014, de 3 de juny, que va deixar de contemplar aquesta conducta com a constitutiva d'infracció.

En conseqüència, no hi ha dubte que la Llei de l'IGI, en la redacció aplicable en aquest cas, no tipifica expressament la manca de presentació d'una autoliquidació com una infracció de defraudació, i, de fet, les parts es mostren d'acord en aquest punt.

Les discrepàncies de l'apel·lant amb la sentència impugnada es refereixen a la possibilitat de que, davant d'aquesta manca de tipificació, es pugui aplicar l'article 62 de la Llei de bases de l'ordenament tributari de 1996, segons el qual:

"Són infraccions de defraudació les següents:

a) deixar d'ingressar total o parcialment els deutes tributaris, retencions o ingressos a compte, sigui per no presentar declaracions o autoliquidacions quan sigui procedent segons les normes de cada tribut, sigui perquè, havent-ho fet, s'ometin dades, elements, quantitats o signes, índex o mòduls necessaris per a determinar les bases i quotes tributàries".

Tercer.- La qüestió litigiosa s'ha de resoldre en base a dos arguments complementaris. En primer lloc, s'ha de tenir en compte que l'article 62 de la Llei de bases de l'ordenament tributari de 1996, després de definir les infraccions simples i de defraudació, disposa expressament que:

"Les lleis particulars de cada tribut han de regular, d'acord amb la caracterització dels apartats anteriors, els supòsits específics d'infracció".

En conseqüència, és clar que la Llei de bases conté una remissió a les lleis reguladores dels diferents tributs, per tal que aquestes tipifiquin les diferents conductes constitutives d'infracció. En aquest sentit, assisteix la raó a la sentència apel·lada, quan afirma que la Llei de bases conté el marc general de referència, però que la previsió concreta dels diferents tipus d'infracció s'ha de fer a la llei específica de cada tribut.

En conseqüència, si la Llei de l'IGI ha deixat de considerar com a infracció el fet de no presentar una autoliquidació, s'ha de concloure que aquesta mancança no pot ser obviada mitjançant la remissió a les previsions generals de la Llei de bases de l'ordenament tributari, al menys en aquest cas en què existeix un catàleg complet d'infraccions i sancions en la llei especial del tribut.

Quart.- A la mateixa conclusió s'arriba des d'un altre punt de vista. En efecte, l'article 81 de la Llei de l'IGI, en la redacció aplicable, disposa que:

"En el que no estableix aquesta Llei, la regulació de les infraccions en matèria tributària relatives al contingut d'aquesta Llei es regeix pel règim d'infraccions i sancions establert a la secció tercera del capítol tercer de la Llei de bases de l'ordenament tributari, del 19 de desembre de 1996".

Segons el tenor literal d'aquest precepte, la remissió a la Llei de bases es fa en tot allò "que no estableix aquesta Llei". En conseqüència, aquesta previsió no resulta aplicable pel que fa al catàleg d'infraccions i sancions, que està previst en la pròpia Llei de l'IGI i constitueix una regulació completa i autosuficient.

Per tots aquests motius, procedeix desestimar el recurs d'apel·lació i confirmar la sentència impugnada, sense que sigui necessari examinar l'argument subsidiari que planteja la part apel·lada, relatiu a la incompatibilitat entre el recàrrec de constrenyiment i les sancions.

Cinquè.- No s'aprecia una especial temeritat ni mala fe que justifiqui la imposició de les costes causades.

DECISIÓ

En atenció a tot el que s'ha exposat, el Tribunal Superior de Justícia, Sala Administrativa, en nom del poble andorrà, decideix:

Primer.- Desestimar el recurs d'apel·lació que interposa el GOVERN D'ANDORRA contra la sentència dictada el 20 de desembre de 2016 per la Secció Administrativa del Tribunal de Batlles, que es confirma en els seus propis termes.

Segon.- No efectuar un especial pronunciament sobre les costes causades.

Aquesta sentència és ferma i executiva. Manem que una vegada s'hagi complert el que disposa l'article 76 de la Llei de la Jurisdicció Administrativa i Fiscal es lliurin els autes originals amb la certificació d'aquesta sentència al Tribunal de Batlles, Secció Administrativa del qual procedien, i que s'arxivin les actuacions del Tribunal.

Així, per aquesta nostra sentència, definitivament jutjant, ho manem i signem.