GOVERN. Impugnació d'una norma de rang reglamentari TSJA-0000071/14

Sentència

Magistrats

Albert Andrés Pereira Bernard Plagnet Pere Pastor Vilanova

Núm. de Protocol: AD-0020-2/2013 Núm. de Rotlle: TSJA-071/14

SENTÈNCIA 61-2014

PARTS:

Apel·lant: Sr. Anaya

Representant: Sra. Gomila

Advocat: Sra. Expósito

Apel·lat: M.I. GOVERN

Representant: Sra. Salcedo

Advocat: Sra. Farré

COMPOSICIÓ DEL TRIBUNAL:

President: M. I. Sr. Pere Pastor Vilanova

Magistrats: M. I. Sr. Bernard Plagnet

I. Sr. Albert Andrés Pereira

Andorra la Vella, dinou de desembre de dos mil catorze.

El Tribunal Superior de Justícia, Sala Administrativa, ha vist el recurs d'apel·lació a les actuacions número AD-0020-2/2013.

En la tramitació d'aquestes actuacions han estat observades les prescripcions legals, i ha estat ponent el magistrat Sr. Albert Andrés Pereira, el qual expressa el parer del Tribunal.

ANTECEDENTS DE FET

1.- La sentència de 19 de juny de 2014 de la Secció Administrativa del Tribunal de Batlles va desestimar la demanda interposada pel Sr. Anaya contra el Govern, en què sol·licitava la declaració de nul·litat, o bé d'anul·labilitat, del Decret de 14 de novembre de 2012, mitjançant el qual es va aprovar el Reglament que regula els serveis de salut laboral, així com de l'acord del Govern de 23 de gener de 2013, que va desestimar el recurs de reposició formulat contra el Decret de referència.

2.- La representació del Sr. Anaya ha interposat recurs d'apel·lació contra l'esmentada sentència de la Batllia, el qual es fonamenta, en síntesi, en les següents al·legacions:

La Llei 34/2008, de 18 de desembre, de la seguretat i la salut en el treball, exigeix que els serveis de prevenció aliens, que contempla el seu article 15, comptin amb un mínim d'un expert per encarregar-se, entre d'altres, de l'especialitat de medicina del treball, mentre que el decret impugnat restringeix indegudament aquesta condició d'expert als metges especialistes en medicina del treball.

Aquesta postura restrictiva resulta, a més, contradictòria amb la solució adoptada en el cas de les altres especialitats que cita l'article 15 de la Llei, és a dir, les de seguretat en el treball, higiene industrial, i ergonomia i psicosociologia aplicada. En aquests darrers casos, el Reglament aprovat per Decret de 21 de juliol de 2010 va preveure el reconeixement i la validació dels professionals que ja exercien aquestes funcions.

El decret impugnat no ha tingut en compte que ja existien a Andorra professionals dedicats a aquestes activitats, entre els quals el recurrent, que acredita una llarga experiència en la valoració de danys corporals i del grau d'invalidesa, desenvolupada, entre d'altres llocs, al mateix Servei de Medicina Forense.

3.- La representació del M.I. Govern s'ha oposat al recurs i ha sol·licitat la confirmació íntegra de la sentència apel·lada, que considera plenament ajustada a dret.

4.- En l'acte de la vista oral, les parts van formular les al·legacions que van considerar més adients a la defensa de llurs interessos.

FONAMENTS DE DRET

Primer.- La Sala Administrativa del Tribunal Superior de Justícia és competent per a conèixer del present recurs, segons l'article 39.3 de la Llei Qualificada de la Justícia.

Segon.- Com s'ha exposat en els antecedents, s'impugna en aquest procés el Decret de 14 de novembre de 2012, pel qual es va aprovar el Reglament que regula els serveis de salut laboral, així com l'acord del Govern de 23 de gener de 2013, que va desestimar el recurs de reposició formulat contra aquella disposició reglamentària.

De tota manera, com ressurt de la demanda, la impugnació es refereix específicament als articles 1.2, 4.a), 6.1 i 6.2, en la mesura en què exigeixen que els serveis de salut laboral es trobin sota la responsabilitat d'un metge especialista en medicina del treball.

Tercer.- Com a qüestió prèvia, convé posar de relleu que aquest procés es planteja com una impugnació directa del Reglament de 14 de novembre de 2012, cosa que implica que la validesa d'aquesta norma ha de ser apreciada mitjançant un judici abstracte de la legalitat de la mateixa, amb independència de la situació particular del recurrent. Això significa que l'objecte del litigi versa sobre si la disposició reglamentària resulta ajustada o no a la norma legal que desenvolupa, des d'una perspectiva general, prescindint de les circumstàncies concretes de l'interessat, que cal tenir en compte, però que no resulten determinants de la resolució del procés.

Quart.- L'article 15 de la Llei 34/2008, de 18 de desembre, de la seguretat i la salut en el treball, disposa que les empreses especialitzades que actuïn com a servei de prevenció aliè han de comptar "amb un mínim d'un expert per encarregar-se de cadascuna de les especialitats preventives de medicina del treball, seguretat en el treball, higiene industrial, i ergonomia i psicosociologia aplicada".

Per la seva part, l'annex 2n. de la Llei estableix que "s'han d'establir reglamentàriament els continguts del programes de formació per a cada un dels nivells, amb la determinació del nombre mínim d'hores de formació per a cada tema o matèria, els requisits necessaris per poder desenvolupar les funcions corresponents a cada nivell i les modalitats d'acreditació de la formació rebuda".

Cinquè.- Quan l'article 15 de la Llei exigeix la presència d'un expert per cadascuna de les especialitats que s'han esmentat, es refereix òbviament a persones amb la qualificació necessària per desenvolupar les actuacions pròpies del nivell i de l'especialitat corresponent. Ara bé, la Llei no determina directament quines són les titulacions o la formació necessària, sinó que remet al reglament la fixació d'aquestes condicions. Correspon, doncs, al Govern establir els requisits que s'han d'aplicar respecte de cadascuna de les especialitats que contempla la Llei.

En termes generals, s'ha de compartir plenament l'argument de la sentència apel·lada, segons el qual la referència que fa la Llei als "experts" no es pot referir a persones pràctiques en la matèria, ja que es tracta d'un sector, com és la medicina del treball, en què l'exigència d'una formació acadèmica resulta inexcusable. De fet, les parts no qüestionen aquesta interpretació.

En conseqüència, des d'aquesta perspectiva, no es pot apreciar cap contradicció entre la Llei i el Reglament, quan el segon ha concretat l'exigència legal d'un "expert", en el sentit de què, en aquest àmbit, s'ha de disposar del títol de metge especialista en medicina del treball. En funció de les finalitats que pretén aconseguir la Llei, encaminada a garantir la protecció de la salut en l'àmbit laboral i la prevenció de riscos, de malalties professionals i d'accidents de treball, no resulta discutible que aquella especialitat de la ciència mèdica és la més específicament relacionada amb aquesta matèria i, en conseqüència, resulta la més adient per assegurar la consecució dels objectius de la Llei.

L'habilitació que la Llei fa al Reglament comporta de forma necessària que el Govern disposa d'un marge d'apreciació per determinar quina és la formació més adequada per assegurar la condició d'expert en matèria de medicina del treball. Ateses les consideracions abans exposades, i el fet de que existeix un títol universitari d'especialista en aquesta matèria, s'ha de concloure que l'opció que adopta el Reglament impugnat resulta perfectament ajustada a les previsions de la Llei que es tracta de desenvolupar.

Sisè.- El recurrent argumenta que la solució adoptada no ha estat la mateixa en el cas de les altres especialitats que contempla l'article 15 de la Llei, és a dir de la seguretat en el treball, la higiene industrial i la ergonomia i psicosociologia aplicada, ja que ha vist reconeguda en aquests camps la titulació universitària de què disposa, que consisteix en un "diplôme d'université" expedit per la Facultat de Medicina de Rennes.

Sobre aquesta qüestió, resulta suficient considerar que es tracta d'especialitats diferents, i que la Llei no exigeix que totes elles estiguin subjectes als mateixos requisits, sinó que el Govern es troba facultat per determinar les titulacions que resulten més adients en cada cas. En conseqüència, no es pot apreciar cap tipus de contradicció entre el Reglament i la Llei en aquest punt.

Setè.- En darrer terme, el recurrent considera que era exigible que el Reglament impugnat contemplés la situació d'aquells que venien desenvolupant anteriorment aquestes funcions de medicina del treball, encara que no disposessin del títol universitari d'especialista.

Com diu la sentència apel·lada, aquí es planteja una regulació ex novo dels serveis de salut laboral i, en conseqüència, el Reglament ha pogut determinar amb un ample marge d'apreciació quines són les condicions que han de complir els experts que realitzaran aquestes funcions en el futur.

El recurs es limita a invocar l'experiència particular de l'interessat, de manera que no es pot apreciar des d'una perspectiva general la situació del sector en aquesta matèria. Com abans s'ha dit, l'objecte d'aquest procés és un judici abstracte sobre la legalitat de la disposició impugnada, de manera que no resulta determinant la situació individual del recurrent.

De tota manera, amb l'exclusiva finalitat de donar resposta a les al·legacions de l'agent sobre aquesta qüestió, s'ha de considerar, com fa la sentència apel·lada, que l'experiència al·legada en matèria de valoració de danys corporals i del grau d'invalidesa no manté una relació directa amb l'objecte de la salut laboral, que es refereix a la prevenció dels riscos laborals, d'accidents de treball i de malalties professionals (article 1 de la Llei 34/2008), mitjançant la identificació i el control dels perills i els riscos que existeixen en una activitat laboral o procés productiu.

En conseqüència, s'ha de concloure que no existeixen elements de judici que permetin considerar que el Reglament impugnat comporta una vulneració flagrant dels drets o situacions jurídiques preexistents.

Per tot això, procedeix desestimar íntegrament aquest recurs i confirmar la sentència apel·lada en els seus propis termes.

Vuitè.- No s'aprecia una especial temeritat ni mala fe que justifiqui la imposició de les costes causades en aquesta instància.

DECISIÓ

En atenció a tot el que s'ha exposat, el Tribunal Superior de Justícia, Sala Administrativa, en nom del poble andorrà, decideix:

Primer.- Desestimar el recurs d'apel·lació que interposa el Sr. Anaya contra la sentència dictada el 19 de juny de 2014 per la Secció Administrativa del Tribunal de Batlles, la qual es confirma íntegrament.

Segon.- No fer un especial pronunciament sobre les costes causades.

Aquesta sentència és ferma i executiva.

Manem que una vegada s'hagi complert el que disposa l'article 76 de la Llei de la Jurisdicció Administrativa i Fiscal es lliurin els autes originals amb la certificació d'aquesta sentència al Tribunal de Batlles, Secció Administrativa del qual procedien, i que s'arxivin les actuacions del Tribunal.

Així, per aquesta nostra sentència, definitivament jutjant, ho manem i signem.