Divorci (TSJC 201/2014)

Sentència

Magistrats

Joan Manel Abril Campoy Fátima Ramírez Souto Vincent Aniére

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

Sala Civil

TSJC-201/14

SENTÈNCIA

2015

En nom del Poble Andorrà.-

A la vila d'Andorra la Vella, el 17 de setembre del

Reunida la Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra, sota la presidència del M I. Sr. Joan Manel Abril Campoy, i els magistrats M.I. Sr. Vincent Anière i M.I. Sra. Fátima Ramírez Souto, ha adoptat la resolució següent:

ANTECEDENTS DE FET

I.- La representació processal de la Sra. Farré va interposar demanda de divorci, de data 20-04-2011, envers el Sr. Valverde, en virtut de la qual sol·licitava l'adopció de les mesures paterno-filials que referia.

La representació processal de la part defenent, per escrit de data 11-05-2011, es va oposar a la demanda de divorci i va formular, a l'ensems, reconvenció, en virtut de la qual demanava l'adopció de les mesures que indicava en el seu escrit.

II.- L'Hble. Batlle, constituït en Tribunal unipersonal, va dictar sentència, de data 14-05-2014, amb la següent part decisòria: "DECIDEIX: que estimant íntegrament la demanda de divorci i mesures paternofilials formulada per la Sra. Farré contra el Sr. Valverde i alhora desestimant en tots els seus termes la reconvenció i pretensió subsidiària del darrer, ha de declarar i declara dissolt, per raó de divorci, el matrimoni celebrat entre els litigants en data 10 de juny del 2000, ratificant les mesures paternofilials decidides en la sentència de data 9 de juny del 2009, dictada en seguiment de la causa civil en demanda de separació matrimonial enregistrada amb el número seqüencial B-0097- 4/2008, a excepció del règim de visites que queda modificat parcialment segons s'ha motivat en el V.- Considerant. Tot això sense que hi hagi lloc a imposició de costes a cap dels litigants".

III.- La representació processal de la part defenent ha interposat recurs contra la sentència dictada a la instància i, en data de registre 17-07-2014, va articular escrit de conclusions, en virtut del qual i pels arguments continguts en el mateix demanava la revocació de la resolució d'instància.

El Mgfc. Ministeri Fiscal va emetre informe, en data 27-08-2014, en el que interessava la íntegra confirmació de la sentència d'instància.

Pel contrari, la part recorreguda, en el seu escrit de contesta a les conclusions, de data 5-09-2014, sol·licitava la desestimació del recurs i la imposició de les costes processals.

IV.- Per Aute d'aquesta Sala, de data 09-10-2014, es va desestimar la petició de prova en aquesta alçada.

Ha actuat com a magistrat ponent el M.I. Sr. Joan Manel Abril Campoy.

FONAMENTS DE DRET

I.- Els motius o greuges en els quals la part defenent fonamenta el seu recurs són els següents. Al marge de les peticions de prova, ja resoltes amb caràcter previ per l'Aute d'aquesta Sala de data 09-10-2014, la part defenent articula com a primer motiu de greuge que existeix un greu defecte en la redacció de la demanda. Així, assenyala que se li produeix indefensió perquè el règim de visites no ha estat indicat ni motivat i que la remissió a l'escrit d'una de les parts es pot entendre com a manca d'imparcialitat pel jutjador.

Aquest primer motiu no pots prosperar per les consideracions següents. Cal indicar que la remissió del règim de visites a un document diferent de la sentència pot provocar problemes de claredat i inconvenients pràctics a l'hora d'analitzar quin és aquest règim, de manera que hagués estat més adient que el règim de comunicació del pare amb la filla s'hagués precisat explícitament a la resolució recorreguda. Malgrat aquestes consideracions d'oportunitat, que no poden justificar la revocació de la resolució dictada a la instància, no es pot convenir amb la recurrent que la remissió a un escrit de la part agent on s'exposa el règim de visites, i que aquest sigui l'acordat pel Tribunal en la seva resolució, comporta un motiu d'imparcialitat, sinó que el que fa el jutjador és acceptar el règim de visites que es va establir primitivament i modificar-lo segons les precisions que es contenen en l'escrit de demanda, de manera que el règim de visites resta perfectament delimitat.

Així, en l'apartat novè de la demanda, a l'igual que en la súplica de la mateixa s'estableix un règim de contactes paterno-filials que distingia entre període lectius, vacances, aniversaris i diades especials i normes generals. I l'esmentat règim es troba perfectament detallat i el que inclou són matisacions al règim de comunicació que havia establert la sentència de separació entre els litigants.

Per consegüent, el règim de visites que s'ha fixat ha estat delimitat per la sentència, encara que sigui mitjançant remissió a la petició expressada d'una de les parts i cal, ara, en l'examen del greuge següent analitzar si es troba fonamentat o motivat aquest canvi en el règim de visites.

II.- El segon motiu de greuge rau en la pretensió de la part recurrent que si el bé primordial a protegir és l'interès del menor, com es pot denegar la guarda i custòdia compartida pel fet de tenir una mala relació amb la mare de la menor. Afirma que de les pericials efectuades es desprèn que la relació amb el pare és molt bona i que el gaudiment amb el pare no custodi és necessari, així com que, segons la pericial, esdevé idoni i gaudeix de bones aptituds per fer-se càrrec de la custòdia de la filla. Consegüentment, demana un règim de guarda i custòdia compartida o, subsidiàriament, el règim de visites que es va establir a la sentència del 9-06-2009, modificada i ampliada per diligència del 18-01- 2011.

La petició de prova pericial ha estat refusada perquè esdevé innecessari portar a terme la pràctica de la prova pericial demanada pel recurrent quant a les actuacions existeix una detallada prova pericial que contempla les circumstàncies necessàries (habilitats parentals, relacions dels progenitors amb la menor, entorn en el qual es troba la menor i situació i afectació per la crisi matrimonial de la menor A.).

En aquesta alçada manifesta la recurrent que segons la prova pericial practicada ambdós progenitors presenten habilitats parentals i que és solament la conflictivitat entre les parts la que impedeix la concessió de la guarda i custòdia compartida, quan aquesta dada no podria motivar la denegació de la custòdia compartida.

Quant al règim de guarda i custòdia compartida, aquesta Sala ha de posar en relleu que el mateix pot ésser adoptat sempre que ambdós progenitors presentin les habilitats parentals i puguin ocupar-se perfectament de la menor d'edat, a la vegada que cal que concorrin una sèrie de circumstàncies que permetin desenvolupar el règim de manera adequada, com són la proximitat dels domicilis, els horaris laborals flexibles i acomodables a l'horari escolar del menor, un entorn adequat per part de cada progenitor i que no existeixi una conflictivitat extrema. És a dir, la mera existència de conflictivitat entre els progenitors derivada de la crisi matrimonial no impedeix que es pugui atorgar el règim de guarda i custòdia compartida, sinó que això succeirà en aquells casos en els quals existeixen episodis de violència familiar o processos penals entre els progenitors que situen o poden situar a la menor com a víctima directa o indirecta de les agressions.

Cal, a més, tenir en compte que la concurrència de tots aquests pressupòsits és condició sine quan non per la concessió de la guarda i custòdia compartida però sempre que aquest règim de guarda sigui el més idoni per a la satisfacció de l'interès de la menor. En altres paraules, malgrat que els progenitors tinguin habilitats parentals, domicilis propers, no existeixi una conflictivitat extrema i puguin adequar els seus horaris laborals, és necessari que el règim es mostri com el més adient per a possibilitar el desenvolupament personal i relacional de la menor, de manera que si s'entén que un règim de guarda monoparental esdevé més adequat per la menor, en atenció a l'estabilitat, equilibri i desenvolupament de la menor, caldrà estar a aquest.

En el present cas, existeix una condemna penal del recurrent per lesions doloses contra la recorreguda, extrem que situaria la manca de comunicació en la qualificació d'extrema i que, pels raonaments anteriors, impediria l'atorgament d'un règim de guarda compartida. Però és que a més, la sentència d'instància no fonamenta la negativa en l'existència de conflictivitat entre els progenitors de la menor, sinó que en el Considerant IV es justifica el manteniment d'un règim de guarda monoparental en l'interès del menor, segons ressurt de la pericial judicial practicada per la Sra. Gálvez (folis 964 i ss i complement, folis 1002 i 1003). En aquest ordre d'idees, no solament la conflictivitat extrema impedeix la guarda i custòdia compartida, tampoc l'abonaria la feina del pare i el seu règim laboral que impediria amb la flexibilitat requerida adequar-se a l'horari de la menor, però és que, a més, la psicòloga descarta la guarda compartida perquè l'estabilitat i l'equilibri emocional de la menor no es trobaria garantit. Consegüentment, i atès que l'interès de la menor esdevé el paràmetre essencial que ha de guiar les respostes en matèria de guarda, convé rebutjar la pretensió de guarda i custòdia compartida i confirmar en aquest punt la resolució d'instància.

De forma subsidiària, sustenta la recurrent que es fixi el règim de visites que es va establir a la sentència de data 9-06-2009, modificada i ampliada per diligència del 18-01-2011. Si aquesta pretensió es posa en relació amb la súplica de l'escrit de conclusions s'observa que el que sol·licita el recurrent és l'atribució de la guarda i custòdia de la menor al pare i la determinació del règim de visites que refereix per a la mare.

Tampoc aquesta pretensió pot ésser estimada i en atenció als mateixos arguments esmentats amb anterioritat. La preferència de l'interès de la menor exigeix el manteniment de la guarda i custòdia monoparental a favor de la mare, no solament perquè la menor d'edat ha evolucionat adequadament sota la custòdia de la mare i amb el règim de visites del pare i ha pogut mantenir i enfortir els lligams emocionals amb ambdós progenitors, sinó perquè, segons l'informe de la pèrit judicial, el règim de guarda a favor de la mare possibilita el desenvolupament emocional i l'estabilitat de la menor, de manera que aquest règim monoparental de guarda no s'ha de modificar en aquest moment i en atenció a les circumstàncies presents.

III.- Quant a les normes generals que inclou la part recorreguda, considera inconcebible que cada consort hagi de disposar de la roba i calçat que consideri oportuns, sense que la Sra. Gálvez lliuri a la menor amb la roba oportuna i la maleta corresponent. La pensió d'aliments inclou la manutenció de la menor i les seves despeses ordinàries.

Aquest extrem ha de ser acollit i la sentència d'instància revocada en aquest concret particular. En efecte, com assenyala la part recurrent la pensió d'aliments inclou la roba de la menor, de manera que la mateixa ha de ser lliurada, en funció del temps que passarà amb el progenitor no custodi, junt amb la roba i estris necessaris pel temps que es trobarà en companyia del pare. Si bé és evident que han existit problemes entre els litigants al respecte, són els progenitors els que han de solventar entre ells aquests problemes i iniciar o enfortir la comunicació necessària per a resoldre els mateixos, sense que es pugui exigir al progenitor no custodi que tingui duplicat aquells elements o estris que necessitarà la menor quan passi temps amb ell (cfr. Esquís, bicicletes, etc...), sinó que aquests i la roba i equipaments necessaris per a les activitats que hagi de realitzar la menor li hauran de se lliurats per la mare i després restituïts pel pare quan torni la menor amb aquella.

Consegüentment, el darrer apartat de les normes generals ha de ser exclòs i deixat sense efecte.

IV.- Pel que fa a la pensió d'aliments, sosté la recurrent que segons reiterada jurisprudència els aliments s'han de determinar en funció del nivell d'ingressos de l'alimentant i en consonància amb les necessitats de la menor. Assenyala que el pare no ha estat informat que a partir del proper curs la menor no continuarà en el Col·legi X quan aquesta despesa es va tenir en compte per a concretar la pensió, per la qual cosa considera imprescindible la prova documental que acrediti les despeses de la menor.

La prova documental a la que al·ludeix el recurrent fou desestimada per l'Aute d'aquesta Sala de data 09-10- 2014. Ara, si bé indica que no es pren en consideració al pare per a l'adopció de determinades decisions, aquest extrem no té a veure amb la fixació del quantum de la pensió d'aliments, sinó que integra la potestat d'ambdós progenitors, i aquelles decisions que es connecten necessàriament amb la titularitat de la potestat, que és compartida, s'han de prendre per ambdós progenitors i pel cas de manca d'acord, existeixen mecanismes legals que permeten al jutjador solventar la controvèrsia. Però, en tot cas, res d'aquestes qüestions implica la determinació de la pensió d'aliments, ja que com s'ha afirmat encertadament el quantum alimentici es fixa en funció del criteri de la proporcionalitat entre les possibilitats econòmiques del progenitor alimentant i les necessitats de la menor d'edat.

I res al·lega el recurrent sobre els seus ingressos que puguin justificar una baixada de la pensió d'aliments, a la vegada que solament fonamenta la rebaixa de pensió, sense indicar el quantum que demana ni acredita en quin sentit el canvi de centre escolar podria justificar una rebaixa de les despeses de la menor i en quina proporció. Per tant, i sense perjudici d'indicar que la prova documental 1 d) sol·licitava que la mare procedís a rendir comptes de l'administració de la pensió, la qual cosa esdevé inviable quan les necessitats de la menor i el seu desenvolupament no presenten problemes, sinó al contrari, podia la part recurrent haver aportat les despeses que el nou centre escolar comportarien i la comparació amb l'anterior i, aleshores, en consonància també amb el criteri de la proximitat i facilitat probatòria, ha de ser refusat també aquest motiu.

V.- Finalment, indica la recurrent que, atès que la comunicació entre els progenitors s'efectua via sms per evitar malentesos, demana que s'indiqui el preavís en el que les parts han de comunicar a l'altre qualsevol desplaçament a l'estranger.

Malgrat es tracti d'una petició nova en aquesta alçada, i en ares a l'evitació de futurs conflictes entre els progenitors en relació al desplaçament de la menor a l'estranger, si bé aquesta Sala no pot sinó encoratjar als progenitors que, en interès de la seva filla i per garantir la seva evolució personal i relacional, així com les vivències i records que tindrà dels pares, intentin enfortir la comunicació en tot allò que afecti a la menor d'edat. En tot cas, i per a suprimir nous conflictes al respecte, s'estableix que el progenitor que projecti un viatge a l'estranger amb al seva filla ho comunicarà a l'altre amb un preavís de 5 dies i amb les indicacions que es contenen a les normes generals.

VI.- L'especial natura dels interessos en conflicte justifica la no imposició de les costes d'aquesta alçada.

Vistos la legislació vigent i els Usos i Costums aplicables al present cas,

Decisio

La Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra,

DECIDEIX

ESTIMAR EN PART el recurs interposat per la representació processal del Sr. Valverde contra la sentència, de data 14-05-2014, dictada per l'Hble. Batlle i revocar la seva part decisòria exclusivament en suprimir del règim de contactes paterno-filials, l'apartat de les normes generals que determina que "Cada consort disposarà de la roba i calçat que consideri oportuns, de forma que la menor viatjarà sense maleta i serà retornada a la mare custòdia amb l'equipament que duia a la recollida", i fixar un preavís pels viatges a l'estranger de cinc dies amb les mateixes indicacions que consten a les referides normes generals, mantenint la resta de pronunciaments. No s'escau efectuar imposició de les costes d'aquesta alçada.

Així per aquesta nostra resolució, de la qual en serà tramés testimoni a l'Hble. President de la Batllia, per al seu coneixement i als efectes escaients, definitivament jutjant, ho pronunciem, manem i signem.