Prova de l'incompliment del contracte (0154/10)

Sentència

Magistrats

Eulàlia Amat Llari Joan Manel Abril Campoy Jean Louis Vuillemin

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

Sala Civil

TSJC-154/10

SENTÈNCIA

En nom del Poble Andorrà.-

A la vila d'Andorra la Vella, el dia 28 d'octubre de 2010. Reunida la Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra, sota la presidència del M I. Sr. Jean Louis Vuillemin, i els magistrats M.I. Sr. Joan Manel Abril Campoy i M.I. Sra. Eulàlia Amat Llari, ha adoptat la resolució següent:

ANTECEDENTS DE FET

I.- La representació processal del Sr. Caro, titular administratiu del negoci "G.V.", va formular demanda el dia 14 de juliol del 2009 contra el Sr. Oller sol·licitant que es condemnés al defenent a pagar al seu mandant la suma de 2.124,40 euros pels treballs de manteniment i reparació del vehicle propietat del defenent, marca Hyundai, model Santa Fe, matrícula d'Andorra XXXX, efectuats per la seva mandant, més la de 142,83 euros en concepte d'honoraris d'advocat i taxes judicials derivades del procediment executiu de l'ordre judicial de pagament al qual s'havia oposat el defenent, més els interessos d'aquestes sumes des de la contesta a la demanda, més les costes de la instància.

II.- En data 28 de juliol del 2009 el Sr. Oller va formular excepció peremptòria de manca de legitimació passiva, argumentant que el vehicle en qüestió era de la seva esposa i, subsidiàriament, s'oposava a la demanda manifestant que l'import reclamat ja l'havia pagat i que l'agent havia actuat amb total imperícia al reparar el vehicle en qüestió, vulnerant, a més, totes les disposicions tant administratives, com comptables. Per aquestes raons sol·licitava que s'estimés l'excepció proposada o, subsidiàriament, que es desestimés íntegrament la demanda i s'imposessin les costes del procediment a l'adversa.

III.- La Sentència dictada per l'Hble. Tribunal Unipersonal, Secció civil, de data 6 d'abril del 2010 va decidir desestimar l'excepció peremptòria plantejada pel defenent i estimar parcialment la demanda de l'agent, condemnant al Sr. Oller a abonar al Sr. Caro la suma de 1.869,22 euros, juntament amb els interessos legals meritats per aquesta suma des de la data de la contesta a la demanda, sense fer especial pronunciament respecte de les costes del procediment.

IV.- Contra l'esmentada resolució formula recurs d'apel·lació el Sr. Oller i, pels arguments que exposa en les seves conclusions, demana la seva revocació, la desestimació de la demanda formulada en el seu dia pel Sr. Caro i que s'imposin a l'adversa les costes de les dues instàncies.

V.- Contra la mateixa resolució formula igualment recurs d'apel·lació la representació processal del Sr. Caro i, en virtut dels arguments que exposa, demana la seva revocació en el sentit de condemnar a l'adversa al pagament de la suma de 127,59 euros, corresponent a l'albarà 4539, més la de 127,59 euros, que es deriva de l'albarà 4440, més els interessos legals de les sumes al pagament de les quals es condemna al defenent a partir de la data de en què se li va lliurar l'ordre judicial de pagament, més les costes processals de les dues instàncies, a les què caldrà afegir la taxa judicial generada per l'ordre judicial de pagament formulada pel seu mandant, car s'ha accedit substancialment a allò que es sol·licitava a la demanda.

Ha actuat com a magistrat ponent la M.I. Sra. Eulàlia Amat Llari.

FONAMENTS DE DRET

I.- Argumenta el Sr. Oller en el seu recurs que el Sr. Caro va actuar de mala fe i amb negligència en el curs de les actuacions que va portar a terme en relació al vehicle de la seva esposa, ja que a partir del maig del 2006 va canviar peces del mateix quan això no era precís, va provocar que aquest patís una pana que per poc li costa la vida a ell i a la seva família i no va canviar determinades peces quan era necessari fer-ho i en va col·locar algunes que no eren procedents. D'altra banda, estima que l'agent ha faltat a la veritat en la seva reclamació, duplicant els conceptes que sol·licitava que li fossin abonats, requerint de pagament reparacions que no s'havien fet, o factures que ja s'havien abonat, pretenent un enriquiment injustificat i aprofitant-se de la bona fe i la confiança del seu ex-client, raons totes elles que el porten a defensar la procedència de desestimar la demanda formulada contra ell apreciant l'existència de la "exceptio no adimpleti contractus".

Per tal de donar resposta als arguments de la part recurrent cal posar de relleu que, si bé és veritat que la Sentència d'instància no dóna lloc a alguna de les pretensions de l'adversa, n'admet d'altres que el recurrent negava, de tal manera que cal entendre que el contracte que vinculava a les parts es va complir parcialment, però no pas totalment, raó per la qual no seria procedent desestimar íntegrament la demanda. D'altra banda, aquelles pretensions de l'adversa que, segons el criteri de l'Hble. Batlle, podien comportar el seu enriquiment injustificat ja s'han desestimat i no s'ha acreditat que l'actuació de l'agent produís danys al recurrent, més enllà del disgust lògic que suposa pel client una actuació que es considera desafortunada de la persona que li presta un servei. Per un altre cantó, tampoc es pot entendre que el manteniment en el procés d'unes pretensions que els tribunals no admeten comporti, per si mateixa, una actuació de mala fe del demandant, perquè la defensa dels propis interessos d'acord amb el propi criteri per cada una de les parts litigant és pròpia del mateix litigi, sempre que no s'excedeixin uns determinats límits, cosa que no entenem que s'hagi produït en aquest litigi.

Per aquestes raons, entenem que el recurs formulat pel Sr. Oller s'ha de desestimar, perquè el recurrent no manifesta, ni justifica, per què és, segons el seu parer, desencertada la raonada i extensa argumentació que la Sentència d'instància exposa per tal d'estimar parcialment la demanda, limitant-se a defensar que l'agent ha vulnerat el deure d'actuar de bona fe, amb respecte a la veritat i d'acord amb la perícia professional que se li suposa sense acreditar que aquests fets li hagin produït a ell algun tipus de perjudici, ni justificar la procedència de desestimar la demanda en relació a aquelles peticions que s'han considerat ajustades a dret.

II.- En desestimar-se el recurs procedeix imposar les seves costes a la part que l'ha formulat de conformitat amb allò que disposa el Codi 7,51,5.

III.- La representació processal del Sr. Caro s'oposa a la decisió de la Sentència d'instància argumentant, en primer lloc, que aquesta desestima la seva pretensió de que li sigui abonat l'import de 127,59 euros, corresponent a l'albarà 4539, però que aquesta decisió no és encertada ja que el defenent va reconèixer exclusivament haver pagat la suma de 1.500 euros, manifestant que no n'havia abonat cap més quantitat per la seva disconformitat amb l'actuació del taller de reparació. No obstant, de l'examen de la contesta a la demanda es dedueix que en ella es defensa que es va pagar la suma de 1.500 euros al taller, que aquest posteriorment va efectuar un deficient manteniment del vehicle i va reclamar partides incongruents, però que els demandats "ja han abonat l'import acordat amb l'agent (prova d'això és que abans de la present demanda i durant gairebé més de dos anys i mig no va haver-hi cap reclamació prèvia per part de l'agent)", raó per la qual no es pot defensar que s'hagués reconegut sols un pagament.

Per un altre cantó la Sentència d'instància considera abonat l'import que consta en aquest albarà ja que en ell hi figura la paraula "pagat" i "en efectivo", mentre que la recurrent considera que el que es fa constar no és "pagat" sinó "pasat", que vol dir que s'ha integrat en la comptabilitat de l'empresa, i que "en efectivo" sols fa referència a la manera com es farà en el seu moment el pagament, arguments que no es poden estimar. En efecte, de l'examen de l'albarà que consta al foli 83 de les actuacions es dedueix que la interpretació més racional de les paraules que consten manuscrites en ell és que el seu import va ser pagat pel client en efectiu, primer perquè les paraules manuscrites estan redactades en castellà i per tant si fos cert el que es defensa s'hauria d'haver escrit "pasado" i no pas "pasat", segon perquè aquesta anotació no és habitual, tercer perquè la referència a "el buen pagador" i "efectivo" difícilment poden referir-se a un pagament que es farà en el futur i la manera com aquest es farà, que en tot cas depèn de la voluntat del deutor, i, per últim, perquè la redacció, en qualsevol cas, confusa d'una frase no es pot interpretar en bemefoco d'aquell que ha creat la confusió.

IV.- Argumenta en segon lloc la recurrent que el vehicle marca Hyundai, model Santa Fe, té dues ròtules de suspensió, de tal manera que l'albarà número 4440 de data 7 de desembre del 2006 fa referència a la substitució de la situada a la seva part davantera esquerra, mentre que el número 4539 de data 16 de gener del 2007 correspon al canvi de la que es troba a la part davantera dreta, raó per la qual no hi ha duplicitat de conceptes i és precís condemnar al defenent al pagament de la suma de 127,59 euros, que es recull a l'albarà número 4440 de data 7 de desembre del 2006, atès que el del mes de gener del 2007 ja ha estat pagat pel defenent.

Malgrat els arguments exposats per la recurrent, aquest motiu del recurs sols es pot estimar en part, ja que, si bé resulta de les actuacions que el vehicle objecte del present litigi té dues ròtules, de les declaracions del Sr. Querol, administrador únic de la societat "T.3. SL", que va ser l'empresa que va revisar el vehicle de l'agent amb posterioritat a l'actuació de la defenent, es dedueix que les ròtules de suspensió s'han de canviar com a màxim al cap de 40 o 50.000 kms. (foli 104 en relació al 49) i el mateix defenent admet que és procedent fer-ho cada 60 o 70.000 kms. (foli 89 en relació al 47), de tal manera que no es pot apreciar el motiu pel qual quan es va canviar una de les ròtules no es va substituir també l'altre amb el consegüent estalvi de mà d'obra i de temps de inutilització del vehicle, de tal manera que sols és procedent modificar la Sentència d'instància afegint la suma de 49,59 euros a la condemna del defenent perquè aquest és el preu de la peça en qüestió (foli 83).

V.- Com a tercer motiu del seu recurs argumenta el recurrent que els interessos de la quantitat a la què es condemna al defenent s'han d'abonar a partir del dia 4 de març del 2009, ja que aquesta és la data en que es va lliurar a l'adversa l'ordre judicial de pagament i no pas a partir de la contesta a la demanda i aquest argument s'ha d'estimar.

En efecte, si bé en ocasions el deure de pagar interessos sols sorgeix en el moment en què es contesta a la demanda, oposant-se el demandat al requeriment judicial de l'agent, en virtut del principi que recullen tant el Digest 22,1,35 com el Codi 6,47,2, si abans d'aquest moment s'ha requerit de pagament al deutor de manera fefaent, i aquest s'hi ha negat, la conseqüència ha de ser la mateixa i més encara quan aquest requeriment es fa per via judicial, com és el cas. Aquest criteri es deriva del fet de que a partir de llavors el defenent coneix quines són les pretensions de l'agent i si es nega a fer-les efectives i aquestes són reconegudes, com a mínim en part, per una resolució judicial posterior, la quantitat a la què se'l condemna ha de generar interessos a partir del requeriment, moment en el què havia de complir voluntàriament allò que més tard se li exigeix coactivament, sense que el creditor es veiés obligat a recórrer a l'auxili judicial per obtenir la satisfacció dels seus interessos.

VI.- Pel que fa a la decisió de la Sentència d'instància de no imposar les costes d'aquesta a cap de les parts en litigi, defensa el recurrent la procedència de que siguin imposades a l'adversa, atesa l'estimació substancial de la demanda que recull aquesta resolució i més encara si s'admeten algunes o totes les pretensions que formula en aquesta alçada.

El fet de considerar si s'ha estimat substancialment o no una demanda és una decisió que prenen els tribunals tenint en compte les circumstàncies del cas, sense que existeixi un criteri matemàtic per la seva aplicació, tenint en compte que si es desestimen en part les peticions de l'agent s'està reconeixent el dret del defenent a oposar-se al seu requeriment. En el supòsit d'autes en la demanda es reclamava la suma de 2.267,23 euros i la Sentència d'instància li concedeix la de 1.869,22 euros, a la que cal afegir l'import de 49,59 euros que aquesta Sala li ha reconegut, raó per la qual l'estimació es pot considerar substancial. No obstant, ateses els dubtes de fet que envolten el cas i l'actuació no massa curosa del demandant procedeix mantenir la manca de condemna en costes de la Sentència d'instància en virtut de la facultat que atorga als Tribunals el capítol X de la Novel·la 82.

VII.- En estimar-se el recurs no procedeix fer especial pronunciament respecte de les costes del procediment, de conformitat amb el que disposa el capítol X de la Novel·la 82.

Decisio

Vistos la legislació vigent i els Usos i Costums aplicables al present cas,

La Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra,

DECIDEIX

DESESTIMAR el recurs d'apel·lació interposat pel Sr. Oller contra la Sentència dictada per l'Hble. Tribunal Unipersonal, Secció civil, de dat 6 d'abril del 2010, imposant al recurrent les costes del mateix. ESTIMAR PARCIALMENT el recurs d'apel·lació formulat per la representació processal del Sr. Caro contra la mateixa resolució que REVOQUEM PARCIALMENT, afegint a la condemna que s'imposa a la defenent la suma de 49,59 euros i establint que la data d'inici de meritació dels interessos moratoris de la suma a la qual es condemna al defenent és aquella en la què se li va lliurar l'ordre judicial de pagament plantejada per l'agent, confirmant la citada resolució en tots els demés punts i sense fer especial pronunciament respecte de les costes d'aquest recurs.

Així per aquesta nostra resolució, de la qual en serà tramés testimoni a l'Hble. President de la Batllia, per al seu coneixement i als efectes escaients, definitivament jutjant, ho pronunciem, manem i signem.