POUP (0099/09)

Sentència

Magistrats

Albert Andrés Pereira Bernard Plagnet Lluís Saura Lluivia

Núm. de Protocol: AD-009-2/08 TSA: 83/08

S E N T È N C I A NÚM. 99-2009

PARTS:

Apel·lant: Suárez

Representant: Giner

Advocat: Vives

Apel·lada: HBLE. COMÚ DE CANILLO

Representant: Ferrer

Advocat : Nogués

Apel·lada: M.I. GOVERN

Representant: Agullo

Advocat : Vilar

COMPOSICIÓ DEL TRIBUNAL:

President : : M.I. Sr. Bernard Plagnet

Magistrats: M.I. Sr. LLUIS SAURA LLUVIA

M.I. Sr. Albert Andrés Pereira

A la vila d'Andorra la Vella, el 11 de desembre de 2009

El Tribunal Superior de Justícia, Sala Administrativa ha vist el recurs d'apel·lació a les actuacions número

En la tramitació d'aquestes actuacions han estat observades les prescripcions legals, i ha estat ponent el magistrat Sr. Albert Andrés Pereira el qual expressa el parer del Tribunal.

A N T E C E D E N T S D E F E T

1r.- La sentència de 25 de juliol de 2008 de la Secció Administrativa del Tribunal de Batlles va desestimar la demanda interposada pel Sr. Suárez contra el M.I. Govern i l'Hble. Comú de Canillo, en què impugnava la resolució de la Comissió Tècnica d'Urbanisme de 8 de novembre de 2007, desestimatòria del recurs d'alçada formulat contra l'acord d'aprovació definitiva del Pla d'ordenació i urbanisme de l'esmentada Parròquia.

2n.- Disconforme amb aquesta resolució, la representació de l'agent va interposar recurs d'apel·lació contra la sentència del Tribunal d'instància, que es fonamenta substancialment en quatre motius diferents, els quals, en síntesi, versen sobre la manca de motivació de l'escrit del Comú on es desestimaven les diferents al·legacions que l'agent havia presentat en relació al projecte del Pla d'ordenació i urbanisme parroquial; sobre la inexistència al Pla de tots els paràmetres urbanístics que exigeix l'article 72 de la Llei general d'ordenació del territori i urbanisme; sobre l'existència de determinats errors en la fitxa corresponent a la unitat d'actuació UASUNC-C16; i, finalment, sobre la improcedent delimitació d'aquesta unitat d'actuació.

3r.- Tant la representació del Govern com la del Comú de Canillo han sol·licitat la desestimació del recurs, en considerar que la sentència apel·lada ha fet una correcta interpretació de les normes aplicables al cas.

4t.- En l'acte de la vista oral, les parts van exposar les consideracions que van considerar més adients a la defensa de llurs interessos.

F O N A M E N T S D E D R E T

Primer.- La Sala Administrativa del Tribunal Superior de Justícia és competent per a conèixer del present recurs, segons l'article 39.3 de la Llei Qualificada de la Justícia.

Segon.- La representació de la part agent al·lega, com a primer motiu d'impugnació de la sentència apel·lada, que el Comú no va donar una resposta motivada a les al·legacions que va formular respecte del projecte de Pla d'ordenació i urbanisme parroquial, amb la qual cosa s'hauria vulnerat el que disposa l'article 39 del Codi de l'Administració i, més específicament, l'article 4.6 del Reglament urbanístic.

Aquesta Sala s'ha referit en nombroses ocasions a l'exigència legal de la motivació dels actes administratius i ha remarcat la importància d'aquest requisit, que compleix una doble finalitat, ja que permet als destinataris de l'acte conèixer les raons de fet i de dret que l'han determinat i articular els mecanismes de defensa que considerin convenients, mentre que també fa possible una adequada fiscalització per part dels òrgans que tenen encomanat el coneixement dels corresponents recursos en via administrativa i jurisdiccional.

Tanmateix, també ha declarat aquesta Sala en reiterades ocasions que aquest requisit no pot ser interpretat de forma ritualista, sinó que l'exigència de la motivació dels actes administratius ha de ser satisfeta en funció de les particulars circumstàncies que presenti cada cas. També cal tenir en compte, des de la perspectiva que ofereix l'article 49.1 del Codi de l'Administració, que la manca d'una adequada motivació, com a defecte de forma que és, tan sols produirà l'anul·lació de l'acte quan els interessats pateixin una situació d'efectiva indefensió, o bé quan es tracti d'una formalitat indispensable per a què l'acte assoleixi el seu fi. En darrer terme, també s'ha de ponderar la incidència del principi d'economia processal, ja que la retroacció de les actuacions per tal de dictar un acte degudament motivat pot ser innecessària quan es presumeixi raonablement que el contingut del nou acte serà el mateix, de manera que la reposició del procediment només produeixi una demora que no comporta un avantatge per a cap de les parts.

Aplicant aquests principis en el cas que ara s'examina, es pot afirmar que la resposta del Comú a les al·legacions de l'interessat va ser certament minsa, però això no ha posat l'agent en una situació d'indefensió, ja que aquest ha pogut fer valer els mecanismes de defensa que tenia al seu abast amb ple coneixement de causa, com es dedueix de les al·legacions que ha formulat en els seus recursos en via administrativa i jurisdiccional. D'altra banda, es disposa en aquest procés de tots els elements de judici que han de permetre la resolució quant al fons de la qüestió litigiosa. En aquestes condicions, resulta improcedent l'anul·lació dels actes impugnats per manca de motivació, d'acord amb els criteris que s'ha exposat abans.

Tercer.- L'article 72.1.b) de la Llei general d'ordenació del territori i urbanisme disposa que, entre les determinacions que ha de contenir el POUP en sòl urbà, es troben les relatives a "l'assignació, a cada unitat d'actuació, dels usos, les tipologies de construcció, l'aprofitament urbanístic i el percentatge de terreny de cessió obligatòria, amb definició de volums, alçades, cobertes, tractament i característiques estètiques de les edificacions i llurs entorns".

La part agent ha negat en el seu recurs d'alçada i en aquest procés que el Pla parroquial de Canillo contingui aquestes especificacions, encara que aquesta argumentació no ha estat prou definida, atès que no s'han concretat amb detall les mancances que es denuncien, i fins i tot s'aprecia que s'ha fet referència successiva a aspectes diferents, com succeeix quan en l'escrit de demanda es troba a faltar la determinació de l'aprofitament urbanístic, mentre que en aquest recurs l'omissió es refereix a l'aprofitament del sòl.

En qualsevol cas, la fitxa de la unitat d'actuació UASUNC-C16 fixa un aprofitament d'1,14 m2st7m2s, que juntament amb les disposicions de les normes urbanístiques permeten entendre, com diu la sentència apel·lada, que s'ha donat compliment a les previsions de l'article 72 de la Llei general d'ordenació del territori i urbanisme, això sens perjudici del desenvolupament que correspondrà dur a terme en la fase d'execució del planejament.

En conseqüència, s'ha de desestimar aquest segon motiu d'impugnació.

Quart.- Mentre que en la demanda, la part agent es refereix a la determinació de les superfícies destinades a vials i a rectificació i eixamplament de carreteres, el recurs d'apel·lació introdueix també l'existència d'un error aritmètic en la suma del sostre edificable de la unitat d'actuació UASUNC-C16. Com ha reiterat aquesta Sala en nombroses ocasions, el recurs d'apel·lació té per objecte revisar les conclusions a què ha arribat la sentència impugnada, de manera que no es poden introduir qüestions noves que no van ser objecte de debat en la primera instància. Aquest principi general ha de ser aplicat en aquest cas, ja que el recurrent no va fer cap referència a un error en la suma del sostre edificable en aquesta unitat d'actuació, per la qual cosa aquest punt no pot ser introduït en aquesta instància. Això no és obstacle, tanmateix, a què la Corporació demandada procedeixi a corregir aquest error material, com l'autoritza a fer-ho en qualsevol moment l'article 41 del Codi de l'Administració.

Pel que fa a la superfície de sòl afectada per a vials i rectificació de carreteres, el recurrent es queixa de què afecta a més del 35% de la unitat d'actuació, sense que el Pla hagi previst la compensació de l'escreix amb una major edificabilitat. Ara bé, cal tenir en compte que, com diu la sentència apel·lada, aquest percentatge no constitueix un màxim, com es desprèn de l'article 2 de les directrius d'ordenació del Govern, aprovades pel Decret de 22 de febrer de 2006 i modificades pel Decret de 5 d'abril de 2006. D'altra banda, queda oberta la possibilitat de què l'Administració competent assumeixi el sobrecost, com preveu l'article 2.3 de les referides directrius, el qual afirma que "en el cas que la superfície total afectada per vials superi el 35% de la unitat d'actuació, l'escreix sobre aquest percentatge aporta edificabilitat a la unitat d'actuació, excepte si l'Administració competent assumeix el sobrecost de construcció de l'escreix de vials per sobre del 35%". Aquesta qüestió correspon a la fase d'execució del planejament, per la qual cosa procedeix desestimar el present motiu d'impugnació.

Cinquè.- Pel que fa a la delimitació de la unitat d'actuació, el recurrent considera que les seves grans dimensions i el fet de què inclogui terrenys de configuració ben diversa faran impossible l'execució del planejament. Tanmateix, aquestes consideracions subjectives no demostren que s'hagin vulnerat els criteris que es contenen en els articles 73 i 76 de la Llei general d'ordenació del territori i urbanisme i 47 del Reglament urbanístic, especialment pel que fa a l'obligada distribució equitativa dels beneficis i càrregues derivades del planejament. Serà igualment en la fase d'execució on s'haurà d'aplicar aquest principi.

D'altra banda, s'han de rebutjar igualment les manifestacions del recurrent sobre la consideració com a sòl urbà consolidat de la finca del recurrent que es troba inclosa en aquesta unitat d'actuació. Aquesta al·legació s'introdueix per primer cop en aquesta instància, la qual cosa resulta inadmissible segons s'ha exposat abans. Tampoc hi ha constància de què concorrin els requisits de l'article 25 de la Llei general d'ordenació del territori i urbanisme.

Per tot això, s'ha de desestimar íntegrament el recurs d'apel·lació que formula la part agent i confirmar en els seus propis termes la sentència impugnada, sense fer un especial pronunciament sobre les costes causades en aquesta instància.

D E C I S I Ó

En atenció a tot el que s'ha exposat, el Tribunal Superior de Justícia, Sala Administrativa, en nom del poble andorrà, decideix:

- Desestimar el recurs d'apel·lació que interposa la representació del Sr. Suárez contra la sentència dictada el 25 de juliol de 2008 per la Secció Administrativa del Tribunal de Batlles, la qual es confirma en la seva integritat.

Aquesta sentència és ferma i executiva.

Manem que una vegada s'hagi complert el que disposa l'article 76 de la Llei de la Jurisdicció Administrativa i Fiscal es lliurin els autes originals amb la certificació d'aquesta sentència al Tribunal de Batlles, Secció Administrativa del qual procedien, i que s'arxivin les actuacions del Tribunal.