Laboral: formalitat desistiment; renúncia a la visita mèdica prevista en la Llei de Salut i Seguretat en el treball; retard en el pagament del salari.

Sentència

Magistrats

Jaume Tor Porta Carles Cruz Moratones Vincent Aniére

TSJC.- 0000351/2023 ORIGEN: 5000233/2023 - 0

NIG: 5300542120230001144

PARTS:

Apel·lant: Sra. Castilla

Representant: Sr. Alfaro

Advocat: Sr. Palmer

Apel·lat: Sra. Vara

Advocat: Sr. Bermudez

COMPOSICIÓ DEL TRIBUNAL:

President: Sr. Vincent Anière

Magistrats: Sr. Carles Cruz Moratones

Sr. Jaume Tor Porta

OBJECTE: Laboral: formalitat desistiment; renúncia a la visita mèdica prevista en la Llei de Salut i Seguretat en el treball; retard en el pagament del salari.

SENTÈNCIA 000047/2024

Andorra la Vella, el 20 de març del 2024. En nom del Poble Andorrà.-

Reunida la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia d'Andorra ha vist el recurs d'apel·lació a les actuacions més amunt referenciades.

En la tramitació d'aquestes actuacions han estat observades les prescripcions legals, i ha estat ponent el magistrat Sr. Jaume Tor Porta, el qual expressa el parer del Tribunal.

ANTECEDENTS DE FET

1.- El 2-5-2007, la Sra. Castilla iniciava una prestació laboral per compte de la Sra. Vara, en qualitat d'administrativa i de secretària de direcció. Aquesta relació laboral es formalitzava per escrit l'1-5-2010.

Per carta de 4-4-2023, la treballadora desistia del contracte de treball, a l'empara de les previsions de l'art. 91 de la Llei 31/2018 de Relacions Laborals, atribuint a l'empresari diferents incompliments a la Llei (art. 91.1.a); c) f i h).

L'11-4-2023, la Sra. Vara articulava un expedient de dipòsit judicial, per la suma de 1.6697,41.- EUR en concepte de quitança laboral, per tal que aquest import fos ofert a treballadora.

En aquest context, el dia 18-5-2023, la Sra. Castilla formulava demanda laboral contra la Sra. Vara, a través de la qual perseguia, que es declarés que el desistiment de la relació laboral que la vinculava amb la demandada era justificat, i des d'una perspectiva econòmica, es condemnés la demandada a satisfer els imports següents: 1.- 303,25EUR bruts en concepte de prima i vacances generades i no pagades; 2.- 25.052,87EUR en concepte d'indemnització per desistiment justificat; 3.- Els interessos meritats per les anteriors quantitats a comptar de l'11 d'abril del 2023 o subsidiàriament a comptar de la contesta a la demanda i 4.- A la satisfacció de les costes processals causades.

2.- El 6-7-2023, la Sra. Vara contestava la demanda articulada oposant-se a les pretensions de la treballadora demandant, sol·licitant es dictés Sentència desestimant la demanda i imposant a la part actora el pagament de les costes ocasionades amb expressa inclusió dels honoraris d'advocat i procurador.

3.- Celebrat el judici oral i evacuades per les parts litigants les seves respectives conclusions, el dia 9-11-2023 el Batlle dictava Sentència amb la següent part decisòria:

"PRIMER.- Estimar molt parcialment la demanda formulada per part de la Sra. Castilla contra la Sra. Vara.

SEGON.- Condemnar a la Sra. Vara a satisfer a la Sra. Castilla 67,19EUR bruts, més els interessos al tipus legal meritats per aquesta quantitat a comptar de la fermesa de la present resolució i fins a la seva íntegra liquidació. La quantitat bruta resultant d'aquesta Sentència haurà de ser declarada i cotitzada a la Caixa Andorrana de Seguretat Social.

TERCER.- No efectuar una especial condemna en costes.

QUART.- Notificar la present resolució a les parts. Un cop esdevinguda la fermesa de la present resolució se'n trametrà una còpia a la Caixa Andorrana de Seguretat Social".

4.- La representació processal de la Sra. Castilla ha formulat recurs d'apel·lació contra aquesta decisió, sol·licitant es dicti Sentència en aquesta alçada revocant-la i acollint en el seu lloc, les pretensions articulades en el seu escrit rector, pretensió que fonamenta en els motius de greuge que succintament s'exposen seguidament.

Respecte de l'incompliment per part del patró de les mesures de seguretat i salut en el treball, refereix que la decisió impugnada incurria en infracció a la Llei, sostenint que la renúncia a sotmetre's a valoració mèdica que la seva representada va poder signar, resultava general i prèvia a qualsevol actuació tendent a comprovar l'estat de salut de la treballadora; que el dret protegit per l'art. 19 de la Llei de Salut i Seguretat en el Treball resultava irrenunciable i indisponible; referia que l'empresa no hauria ofert les revisions periòdiques a què es trobava obligada per Llei. D'altra banda, i en relació amb l'art. 28 de la mateixa norma referent a la formació dels treballadors, sosté que en la carta de desistiment la Sra. Castilla feia una clara referència a la manca de formació en riscos laborals respecte al pla d'evacuació/emergència del lloc de treball, sense que, per tant, es pogués qualificar les pretensions articulades de mancades de suficient precisió.

Quant al fet que la defenent pogués contractar una empresa especialitzada per a la identificació i avaluació de riscos del negoci, no l'eximia del deure de vigilància de la salut i formació envers la Sra. Castilla.

Respecte de la falta o retards en el pagament del salari, retreia al Batlle haver pres només en consideració les 4 nòmines relatades en la carta de desistiment, ometent però que en la demanda se'n relataven altres que no es valoraven. Tanmateix, referia que l'òrgan "a quo" aplicava una jurisprudència diferent de la citada per la part demandant i efectuava alhora unes consideracions inacceptables, destacant que el mer impagament amb retard de les nòmines ja comportava un perjudici evident a l'assalariat, tot referint que de la documental incorporada en les actuacions s'apreciava que el retard no només es produïa respecte de la data de l'ingrés efectiu al compte de la treballadora sinó fins i tot en la data en què l'empresària ordenava la transferència corresponent.

Quant a l'incompliment greu del contracte i perjudici dolós o per imprudència greu ocasionat per l'empresa al treballador l'atribuïa al fet de no haver pagat l'import de 1.800.- EUR nets en concepte de paga extraordinària mínima anyal. Relata que el Batlle a quo feia seus els arguments de la demandada quan sosté que existia un error tipogràfic en el contracte i que la paga extraordinària hauria de ser de 1.000.- EUR. Això no obstant, referia que la Sra. Vara no havia pagat cap prima a partir del 2015, i encara que durant tot aquest període l'assalariada no es queixés en cap moment, això només impedia poder reclamar la paga extraordinària deguda però no limitava el seu dret a obtenir una indemnització per incompliment contractual. En tot cas manté que els mateixos actes de la Sra. Vara en la liquidació laboral practicada confirmaven que la prima extraordinària era de 1.800.- EUR.

En darrer lloc, discuteix l'import en què es fixava la liquidació en concepte de vacances pels anys 2022 i 2023, considerant que aquest s'havia de fixar en la suma de 751,30.- EUR i que en haver liquidat l'empresària la quantitat de 464,59.- EUR romania pendent de pagament la quantitat complementària de 286,71.- EUR.

5.- La direcció lletrada de la Sra. Vara contestava el recurs d'apel·lació articulat per la treballadora, interessant la seva desestimació íntegra amb confirmació de la Sentència dictada en la instància, el tot amb expressa imposició a la part recurrent de les costes que en derivaven.

Respecte del primer motiu de desistiment articulat, sosté que la Sentència l'havia examinat amb detall, apreciant que era la treballadora qui havia renunciat a sotmetre's a reconeixement mèdic sense donar el seu consentiment, i que, per tant, només se sotmetria al reconeixement mèdic en els supòsits imprescindibles, legalment establerts. Quant a les consideracions que es realitzava respecte del valor d'aquest document, defensa que eren extemporànies i s'havien introduït per primer cop en aquesta alçada. Quant a l'absència de formació en riscos laborals, refereix que en la carta de desistiment s'ometia cap mena de referència a aquesta qüestió, considerant que la doctrina d'aquesta Sala havia estat sempre constant en exigir que la carta de desistiment havia de contenir un relat fàctic exacte dels motius del desistiment que no eren susceptibles de veure's alterats posteriorment. D'altra banda, mantenia que la relació laboral avui examinada era anterior a la Llei de Salut i seguretat en el treball, sense que existís obligatorietat per part dels empresaris d'adaptar les previsions de l'art. 28 de la Llei a les contractacions anteriors, segons les seves disposicions transitòries 1 i 2, sense que tampoc el lloc de treball i tasques de la demandant requerissin cap mena de protecció específica. D'altra banda, referia que l'incompliment en aquest àmbit no es podia qualificar de greu el que en el supòsit examinat no concorregués, remetent-se en aquest sentit a les indicacions de l'informe emès per l'empresa encarregada de la seguretat contractada per la seva representada, que en cap cas considerava que concorregués un factor de risc important.

Respecte del pretès retard en el pagament del salari, insisteix en el fet que en la carta de desistiment només se'n relataven 4 i que en aquesta eventualitat no es podien acceptar aquella ampliació de fets articulada en la demanda. En conseqüència, considera que el control judicial només podia operar respecte dels indicats 4 retards, i respecte d'aquests considera encertada la decisió del Batlle que no feia més que una aplicació de la doctrina de la Sala en aquest àmbit, sense que un retard de 2,5 dies es pogués considerar en tot cas, una situació intolerable considerant que la necessària proporcionalitat entre l'incompliment i el desistiment del treballador no concorria remetent-se per això a la Sentència rotlle TSJC- 354/2021, especialment quan la treballadora no acreditava cap mena de perjudici derivat d'aquesta raó. En tot cas relata que el retard en el pagament de la nòmina obeïa a motius bancaris respecte dels quals la Sra. Vara era una tercera aliena.

Quant a l'impagament de la prima, considera que el Batlle efectuava una valoració adequada dels mitjans de prova practicats i que en tot cas s'apreciava que sempre havia pagat el que li corresponia. En tot cas sosté que en mèrits de la teoria de la immediatesa relativa, aquest fet no podia justificar el desistiment operat.

Finalment, considera que els havers laborals havien estat degudament calculats, sense que res es pogués retreure a la resolució adoptada.

FONAMENTS DE DRET

Primer.- L'objecte de la present resolució exigeix verificar si el desistiment de la Sra. Castilla del contracte de treball que mantenia amb la Sra. Vara va intervenir per raons justificades. L'òrgan judicial d'instància s'inclina per una resposta negativa i és front aquesta resolució que s'alça la representació processal de la treballadora d'acord amb els arguments que hem tingut ocasió d'exposar.

Segon.- Abans de procedir a l'anàlisi dels diferents motius revocatoris articulats per la part recurrent, haurem de realitzar les següents precisions en relació amb la figura del desistiment del treballador atès que tant la representació processal de la Sra. Vara com l'òrgan "a quo" consideren que el relat causal que s'hi conté vinculava les parts, el que impedia que es pogués modificar posteriorment, en l'escrit de demanda.

Respecte d'aquestes indicacions però, i si bé és cert que l'article 91.2 de la LRL vol que el desistiment justificat de la persona assalariada es faci per escrit amb exposició de la seva causa, aquesta exigència formal respecte del deure de la motivació, no esdevé equiparable amb aquella que l'art. 101.1 preveu quan exigeix que "la notificació de les faltes requereix una comunicació escrita a la persona assalariada en la qual s'ha de fer constar la data i els fets que la motiven ( )". En efecte, l'abast del dèbit explicatiu inherent a cada modalitat extintiva del contracte de treball, s'ha d'abordar des de la seva perspectiva teleològica, desentranyant la concreta finalitat perseguida per la norma. Així, mentre que la carta d'acomiadament, entesa com a mecanisme de comunicació de la decisió extintiva del contracte de treball a iniciativa de l'empresari, ha de contenir un relat de fets característics prou precís per a permetre al treballador determinar el que se li retreu i poder impugnar vàlidament aquesta decisió en el breu termini que la Llei contempla (art. 9 LRL), amb ple coneixement de causa sobre la base del relat de fets preestablerts en la carta d'acomiadament, sense que respecte d'aquest i d'acord amb el dret a la defensa i a la igualtat d'armes processals estructural al procediment andorrà, es pugui admetre una qualsevol variació posterior ("teoria de la cristal·lització"). En canvi, en el supòsit del desistiment justificat, aquesta exigència respecte de la comunicació inicial de la causa de l'acomiadament ha de ser atenuada atès que en definitiva, en cas de reclamació judicial per part del treballador, l'empresari podrà defensar-se amb plenes garanties en el seu escrit de contesta sense indefensió de cap mena en relació amb el relat de fets que se li poden retreure en la demanda formulada.

En aquesta situació, l'exigència de l'exposició de la causa que l'art. 91.2 contempla, s'ha de cenyir al caràcter justificat de la mesura adoptada, però no pot condicionar ni el relat de fets que es pot haver realitzat ni impedir al treballador en el seu escrit de demanda, introduir arguments o fets complementaris que no haguessin estat relatats amb anterioritat en la carta de desistiment, tal com ja hem pogut establir en diferents supòsits anàlegs (vg. TSJSC 303/08 del 26-03-2009 i TSJC-034/12 del 31-05-2012, TSJC-276/2017 del 22-12-2017 entre altres).

Tercer.- Realitzada l'anterior precisió, convé ara endinsar-nos en l'anàlisi del primer motiu del recurs que s'articula, quan s'atribueix a l'empresària demandada diferents incompliments a les obligacions contemplades per la Llei 34/2008 de la Seguretat i la salut en el Treball.

Respecte d'aquesta qüestió la part demandant es remetia en l'escrit de demanda a la carta de desistiment, on es denuncia clarament l'incompliment dels deures de vigilància de la salut del treballador. Més precisament referia que si bé la Sra. Vara justificava d'una renúncia per part de la treballadora a sotmetre's a l'avaluació mèdica, aquesta resultava genèrica i prèvia a qualsevol actuació tendent a comprovar l'estat de salut de la treballadora, el què al seu criteri no es podia considerar ajustat a dret.

L'article 19 contempla un deure general de vigilància periòdica de l'estat de salut dels treballadors en funció dels riscos inherents a l'activitat laboral, tasca aquesta a càrrec de persones externes a l'empresa o de serveis de prevenció amb personal capacitat per a realitzar-la. Ara bé, aquest deure específic a càrrec de l'empresari, no té una correlació prop del treballador, atès que la seva execució efectiva a través d'una visita mèdica es regeix, amb caràcter general, per la regla de la voluntarietat (la Llei exigeix el consentiment del treballador) llevat que el reconeixement mèdic resulti imprescindible per verificar si l'estat de salut de la persona pot ser un risc per a si mateixa, per als altres treballadors o persones alienes a l'empresa.

El Reglament que regula els serveis de salut laboral de 14-11-2012 desenvolupa aquesta disposició legal, concretant els supòsits en què els exàmens de salut són obligatoris (art. 5.3) i delimitant temporalment les visites, establint en defecte de la concurrència d'altres factors que justifiquin d'altres periodicitats que no concorren en el supòsit que s'examina, les següents periodicitats:

"a) Anualment per als treballadors de menys de 18 anys.

Cada 5 anys per als treballadors de menys de 30 anys.

Cada 3 anys per als treballadors d'edats compreses entre 30 i 55 anys.

Anualment per als treballadors de més de 55 anys".

En el present supòsit s'aprecia que en el decurs l'any 2015, l'empresària informava la treballadora sobre l'actuació del reconeixement mèdic específic de la vigilància de la salut, renunciant la treballadora a la visita mèdica de manera expressa. Ara bé, no es pot atorgar a la regulació de la salut i seguretat en el treball un caràcter estàtic, inamovible sinó que el seu àmbit d'intervenció és dinàmic i s'ha d'anar adaptant a l'evolució del món del treball i a la situació personal del treballador. En aquest sentit, s'ha d'exigir de l'empresari un comportament proactiu en aquest àmbit, cercant en tot moment una protecció òptima del seu treballador que com a mínim implica complir puntualment les obligacions que la Llei imposa a càrrec seu.

Si aquestes consideracions es traslladen al concret supòsit que s'examina, hem de concloure que una volta la treballadora no donava el seu consentiment per a la visita mèdica l'any 2015, l'empresària l'havia de convocar en atenció a la seva edat, a altres visites de seguiment com a mínim els anys 2018 i 2021, sense però que de les actuacions practicades s'apreciï que ho hagi fet. En realitat, només va ser quan la treballadora va comunicar que pretenia reincorporar-se de la situació de baixa laboral a finals del mes de març del 2023 que l'empresària gestionà amb urgència una visita mèdica que en aquesta eventualitat resulta obligatòria (art. 5.3.d del Reglament indicat), visita aquesta que al marge de què no s'incardina en el deure general de vigilància periòdica de la salut en el treball prescrit per la Llei, tampoc la treballadora va realitzar en haver desistit del contracte de treball amb anterioritat.

En definitiva, aquest mancament reiterat a les disposicions de la Llei de salut i seguretat en el treball integra la falta greu prevista en l'art. 38.11 d'aquesta Llei, amb el benentès que aquesta concreta qualificació no limita la seva eficàcia al seu sol àmbit d'aplicació, sinó que destenyirà també en l'àmbit laboral, caracteritzant l'incompliment previst en l'art. 91.1.a) de la LRL ("L'incompliment greu, o lleu però reiterat, per part de l'empresa de les mesures de seguretat i salut en el treball, o l'exposició de la persona assalariada a un risc superior a l'estricte que sigui inherent a l'exercici de la seva professió"). En efecte, no es podria entendre com una mateixa conducta podria merèixer qualificatius diferents en funció de la naturalesa administrativa o laboral en què ens situem.

Aquesta sola raó, ja justifica que el desistiment realitzat per l'assalariada al contracte de treball s'hagués de considerar justificat, sense que la teoria de la immediatesa relativa que s'esmenta al llarg del procediment resulti aplicable. En efecte, recordarem que es tracta d'una creació jurisprudencial que s'erigeix en element de causalitat entre la falta que s'imputa a l'empresari i la reacció del treballador a través del desistiment de la relació laboral enfront d'unes condicions de treball il·legals (Sentència de 17 de desembre del 2019, rotlle TSJC.- 0000117/2019), de manera que "el desistiment del treballador ha de basar-se en fets que es van produir poc temps abans, el mateix comporta que el motiu invocat per posar fi a la relació laboral no pot ser un motiu que s'ha produït molt temps enrere. Dit criteri es fonamenta en principis de bona fe per tal de no permetre invocar un motiu aïllat i hagin perdut tota actualitat i tota transcendència al moment en què s'invoca, però no es tracta d'un principi absolut i mecànic, ja que si, com succeeix en el present cas, el comportament constituint un incompliment contractual invocat s'ha perpetrat sobre un llarg període i fins al moment en què es pretén resoldre el contracte, s'ha de considerar que el motiu del desistiment és continu i immediat" (Sentència 127-2020 de data 30-11-2020, rotlle 250/2020).

En tot cas, l'èxit del primer motiu del recurs articulat fa decaure la necessitat d'examinar els restants arguments que s'articulaven respecte del desistiment justificat practicat.

Respecte de la indemnització, resultant d'aquest pronunciament aquest s'ha de fixar en atenció al salari dia de 48,38.- EUR degudament calculat pel Batlle en l'apartat de les vacances en la suma de 22.073,37.- EUR bruts de conformitat amb les previsions de l'art. 92.1 de la LRL.

Quart.- Restarà tan sols per examinar el motiu del recurs que s'articula sobre la compensació de les vacances guanyades i no realitzades a la data en què intervenia el desistiment.

Respecte d'aquesta qüestió, el present litigi presenta la particularitat que les vacances de què gaudia la treballadora eren de 30 dies laborables en lloc dels 30 dies naturals que es preveuen en l'art. 63.3 de la LRL. Aquesta singularitat comportarà a la pràctica, unes dificultats afegides a l'hora de calcular la compensació econòmica dels dies de vacances pendents atès que el mecanisme de càlcul legalment previst en l'art. 76.3 ho és segons el sistema de vacances en dies naturals.

Per a superar aquesta dificultat s'haurà de recórrer a l'art. 63.3 de la LRL, que preveu una equivalència entre els dies de vacances naturals i laborables en el sentit que 30 dies de vacances naturals equivalen a 22 dies laborables. En aquesta situació, els 30 dies laborables que gaudia la Sra. Castilla resultaran equivalents a 40,90 dies naturals el que suposa un índex de conversió d'1,36 (40,90:30), i és en base a aquesta informació que haurà de calcular-se la compensació de la treballadora.

No es discuteix que la treballadora va gaudir de 20 dies laborals de vacances l'any 2022, havent-ne generat 30, equivalent la diferència als efectes indicats a 13,60 dies naturals. En relació amb el 2023, s'ha de calcular la compensació equivalent als 8 primers dies del mes de gener (no resulta discutit que la resta del període no computa a efectes de vacances atesa la situació de baixa laboral de la treballadora) que suposa en mèrits del coeficient de conversió indicat (2,5 : 31 X 1,36)= 0,88 dies.

En tal situació la compensació per vacances generades i no gaudides (14,48 dies) sobre la base del salari dia calculat pel Batlle de manera ajustada a dret (48,38.- EUR) ofereix el resultat de 700,54.- EUR, import al qual una volta descomptada la suma contemplada en la quitança laboral (464,59.- EUR) comporta que la Sra. Vara hagi de satisfer per aquest concepte la suma de 235,95.- EUR bruts en lloc de la quantitat de 50,65.- EUR que la Resolució dictada contemplava.

Aquest motiu del recurs també haurà de ser parcialment acollit en el sentit indicat.

Cinquè.- Respecte dels interessos legals, la suma de 235,95.- EUR corresponents a les vacances haurà de ser incrementada dels interessos legals comptadors des del dia 11-4-2023, data en què es va produir la consignació judicial de la quitança a partir de la qual l'empresària va incórrer en mora.

En relació amb la quantitat de 22.073,37.- EUR, s'haurà d'augmentar dels interessos legals a comptar de la data de la contesta a la demanda i fins al dia del seu total pagament segons la regla "lite contestata usurae currunt".

Sisè.- Atesa l'estimació del recurs articulat, escau imposar a la litigant vençuda en atenció a la naturalesa laboral del present procediment, les costes ocasionades en ambdues instàncies.

En atenció a tot el que s'ha exposat, el Tribunal Superior de Justícia, Sala Civil,

Decisio

DECIDEIX

ESTIMAR majoritàriament el recurs d'apel·lació articulat contra la Sentència 131/2023 dictada pel Batlle que es revoca disposant en el seu lloc que ha d'estimar-se substancialment la demanda articulada per la Sra. Castilla contra la Sra. Vara, declarant justificat el desistiment de la relació laboral realitzat per la primera i condemnant la segona a satisfer els imports bruts de 22.073,37.- EUR en concepte d'indemnització per desistiment justificat, més els interessos legals des de la data de la contesta a la demanda i la suma de 235,95.- EUR en concepte de complement per vacances, incrementats dels interessos legals des del dia 11-4-2023. Escau imposar a la demandada el pagament de les costes ocasionades en ambdues instàncies.

En relació amb el pronunciament adoptat respecte de l'import de 16,54.- EUR en concepte de prima, i l'obligació de comunicar la present resolució a la CASS, es confirma la resolució d'instància.

Aquesta sentència és ferma i executiva.

Així, per aquesta nostra sentència, definitivament jutjant, ho manem i signem.