Devolució de tributs (0092/09)

Sentència

Magistrats

LLUIS SAURA LLUVIA Albert Andrés Pereira Bernard Plagnet

Núm. de Protocol: AD-0215-1/08 TSA: 038/09

S E N T È N C I A NÚM. 92-2009

PARTS:

Apel·lant: Gaya Representant: Briones Advocat: Nogués

Apel·lada: HBLE. COMÚ D’ENCAMP

Representant: Benítez Advocat: Carretero

Apel·lada: M.I. GOVERN Representant: Varesc Advocat: Amador

COMPOSICIÓ DEL TRIBUNAL:

President : : M.I. Sr. Bernard Plagnet

Magistrats: M.I. Sr. LLUIS SAURA LLUVIA

M.I. Sr. Albert Andrés Pereira

A la vila d’Andorra la Vella, el 5 de novembre de 2009

El Tribunal Superior de Justícia, Sala Administrativa ha vist el recurs d’apel·lació a les actuacions número AD-0215-1/08.

En la tramitació d’aquestes actuacions han estat observades les prescripcions legals, i ha estat ponent el magistrat Sr. LLUIS SAURA LLUVIA el qual expressa el parer del Tribunal.

A N T E C E D E N T S D E F E T

1.- La Secció Administrativa del Tribunal de Batlles, en la sentència núm. 2009-51, d’1 d’abril, va desestimar les demandes acumulades promogudes per la societat Gaya i va declarar ajustada al Dret la decisió tàcita del Comú d’Encamp en relació amb la sol·licitud de l’agent de 27 de març de 2008 (primera demanda) en la que demanava la devolució dels drets tributaris satisfets per motiu de l’autorització de construcció d’un edifici (31.306,47 €) així com la desestimació tàcita del recurs d’alçada adreçat contra l’acord comunal de 5 de juny de 2008 (segona demanda) que desestimava el recurs interposat contra la anterior resolució.

2.- Gaya interposa un recurs d’apel·lació contra la sentència en el que mostra la disconformitat amb els raonaments en que la sentència basa la desestimació de l’excepció de prescripció que havia adduït la representació del Comú tot i que interessa el manteniment del fallo; pel que fa al fons, exposa que tot i que la sentència de 2006 no anul·lava l’autorització de construcció del Comú, en la mesura que declarava ajustada al dret la desestimació de l’autorització per construir del Govern, deixava sense efecte el reconeixement del dret de Gaya a construir que li havia fet el Comú, el que en realitat és tant com dir que la nostra sentència anul·lava la llicència del Comú; afegeix que la llicència del Comú no ha caducat perquè la nul·litat de la llicència no és imputable a la inactivitat de Gaya i que, en qualsevol cas, en haver deixat d’existir el fet generador del tribut el seu pagament s’ha de considerar un ingrés indegut.

3.- La representació del Comú d’Encamp sol·licita la desestimació del recurs i la confirmació de la sentència en considerar que, com s’afirma en aquesta, l’autorització del Comú havia caducat i per tant no procedeix el retorn de les taxes satisfetes quan es va concedir aquella i entén també que no es tracta d’un supòsit d’ingressos indeguts per tal com el servei que constitueix el fet generador de la taxa es va prestar efectivament.

4.- Les parts han evacuat els respectius escrits de conclusions en temps i forma, quedant tot seguit les actuacions vistes per a deliberar i decidir el Tribunal.

F O N A M E N T S D E D R E T

Primer.- La Sala Administrativa del Tribunal Superior de Justícia és competent per a conèixer del present recurs, de conformitat a allò establert en l’article 39.3 de la Llei Qualificada de la Justícia.

Segon.- Els fets que s’han de tenir en compte per resoldre el recurs, i que no es discuteixen per les parts són els següents:

El dia 7 de gener de 2003, la societat Gaya va presentar al Comú d’Encamp una sol·licitud de llicència d’obres per la construcció d’una residència, que fou resolta favorablement el 6 de març de 2003, i com a conseqüència de la qual va satisfer la suma de 31.306,47 € en concepte de drets tributaris derivats de la concessió del permís.

Sol·licitada la llicència al Govern, va ser desestimada per silenci i contra aquesta desestimació es va formular demanda jurisdiccional. La Secció Administrativa del Tribunal de Batlles va anul·lar la desestimació del Govern i va declarar el dret de Gaya a la construcció, però aquesta Sala, en sentència de 24 de gener de 2006 va declarar ajustada al Dret la denegació de la llicència per silenci administratiu del Govern.

El 28 de març de 2008 Gaya demana al Comú la devolució dels drets tributaris pagats l’any 2003, amb la resposta desestimatòria del Comú que ha quedat exposada en el primer punt dels antecedents de fet.

En la primera instància s’han tractat dos qüestions: a) la prescripció del dret de Gaya a reclamar la devolució dels drets tributaris i b) l’obligació del Comú de practicar la devolució demanada, que la part apel·lant tracta en els termes que analitzem tot seguit.

Tercer.- Pel que fa a la prescripció, la sentència apel·lada resol l’excepció de prescripció del dret a la devolució dels drets satisfets al·legada pel Comú i la desestima en raó a un doble argument: (i) que la devolució es demana fora del termini de tres anys que per a devolució d’ingressos indeguts estableix l’Ordinació tributària del Comú d’Encamp de 6 de desembre de 2007 (BOPA de 27 de desembre) en l’article 8.1.d); és a dir: es demana el 27 de març de 2008 quan el termini finalitzava tres anys després del ingrés, que havia tingut lloc l’11 de març de 2003 i (ii) que el Comú havia renunciat a la prescripció perquè en la resolució de 5 de juny de 2008, que acaba desestimant -tot i que extemporàniament- la sol·licitud de devolució, no la fa valer sinó que es pronuncia sobre el fons.

L’apel·lant Gaya, malgrat haver obtingut un pronunciament que l’afavoreix, mostra la seva disconformitat amb els arguments de la sentència i demana d’aquesta Sala un pronunciament també desestimatori de l’excepció però per altres arguments, i explica que el Comú no havia renunciat a l’excepció i que la raó per la que el dret a reclamar el retorn no havia prescrit rau en que el moment inicial del còmput no és el del pagament, com indiquen l’article 8.2.d) de l’Ordinació sinó el de la sentència d’aquesta Sala (24 de gener de 2006) que finalment declarava correcta la desestimació, per silenci del Govern, de la llicència de construcció que se li havia demanat.

Aquesta Sala ha declarat en diverses sentències que el recurs d’apel·lació s’ha de dirigir contra el fallo de la sentència i no contra els arguments de la mateixa, de manera que si amb el recurs d’apel·lació es pretén mantenir el fallo -la correcta desestimació de l’excepció de prescripció en aquest cas- però per altres arguments que els de la sentència apel·lada, no és possible analitzar el contingut substantiu del recurs.

En conseqüència, no és procedent analitzar els arguments que Gaya exposa en el seu escrit d’apel·lació sobre les raons en que s’hauria d’haver basat la sentència apel·lada per desestimar l’excepció de prescripció formulada pel Comú.

Quart.- En relació a la obligació del Comú d’Encamp de retornar els drets tributaris satisfets pel lliurament de la llicència d’obres l’any 2003, la sentència apel·lada ha entès que la llicència comunal havia caducat per aplicació de l’article 5.1.g) de l’Ordinació tributària de 5 de desembre de 2002, publicada al BOPA d’11 de desembre (deixar passar un any des de l’autorització per a construir del Govern sense construir allò autoritzat) i explica també que la sentència d’aquesta Sala no va anul·lar l’autorització del Comú per la qual cosa no s’ha produït la desaparició de l’acte (atorgament de la llicència) que en el seu dia va justificar la liquidació i pagament de la taxa.

La part apel·lant sosté que tot i que la sentència de 2006 no anul·lava l’autorització de construcció del Comú, en la mesura que declarava ajustada al dret la desestimació de l’autorització per construir del Govern, deixava sense efecte el reconeixement del dret de Gaya a construir que li havia fet el Comú, el que en realitat és tant com dir que la nostra sentència anul·lava la llicència del Comú; afegeix que la llicència del Comú no ha caducat perquè la nul·litat de la llicència no és imputable a la inactivitat de Gaya i que, en qualsevol cas, en haver deixat d’existir el fet generador del tribut el seu pagament s’ha de considerar un ingrés indegut.

La sol·licitud que Gaya va presentar davant el Comú d’Encamp el 27 de març de 2008 es dirigeix a obtenir la devolució de la quantitat que havia abonat en concepte de taxes per la concessió d’un permís de construir, per la qual cosa l’objecte del procés s’ha de cenyir a l’examen de si procedeix aquesta restitució.

Com hem indicat en la sentència 2005-70, de 16 de setembre, segons disposa l’article 12 de la Llei de bases de l’ordenament tributari, el fet generador és el supòsit fixat per la llei, o d’acord amb la llei, per configurar cada tribut, la realització del qual produeix al naixement de l’obligació tributària, així com el naixement de la facultat de l’Administració per procedir a la quantificació i l’exigència del deute tributari. En conseqüència, la producció del fet generador fa sorgir l’obligaciió tributària i el consegüent deure d’abonar l’import corresponent.

L’Ordinació tributària del Comú d’Encamp que era vigent quan es va realitzar el fet imposable tot i que no defineix el fet imposable diu -article 5.3- que “les autoritzacions d’urbanisme i construcció tributaran” en la forma que explica i en l’apartat A (Disposicions generals) apartat V.1 parla de que “les taxes corresponents a la prestació d’un servei seran percebudes pel Comú a partir del moment en que el servei sigui prestat”, definicions que guarden relació amb la definició que del fet generador de les taxes conté l’article 16 de la posterior Llei 10/2003, de 10 de juny, de les finances comunals, que es remet a “la realització d’una funció administrativa de sol·licitud o de recepció obligatòria que es refereix a l’obligat tributari o l’afecta o el beneficia de manera particular” definició que es complementa amb la quantificació del deute tributari que explica l’article 18 quan diu que l’import de la taxa no pot superar el cost real de a realització de l’activitat de què es tracti.

El que volem significar amb això és que els drets tributaris associats a les llicències són independents de l’obtenció de les mateixes sinó que se cenyeixen al servei d’examen del projecte i la seva valoració sobre si s’adequa o no a la legalitat aplicable, servei del que en resulta la resolució corresponent, i amb aquest examen i valoració, en definitiva, amb la realització d’aquesta funció administrativa, s’esgota el fet imposable. Per això, tant la normativa de 2003 com la de 2007, en els articles 5.1.g) i 57.10 neguen el reembossament de les taxes quan la llicència caduca o s’anul·la.

Amb les consideracions exposades és suficient per considerar ajustada al Dret la sentència apel·lada, encara que sigui per altres fonaments; però abundant en els raonaments d’aquesta i a la llum dels de les parts ofereixen en aquesta instància, convé recordar que la llicència del Comú, com a acte administratiu, -i diferentment del que sosté la sentència apel·lada- no ha estat anul·lada per cap decisió jurisdiccional, tot i que la validació jurisdiccional de la denegació del Govern impliqui, com vam dir en la nostra sentència, la pèrdua del dret a construir de Gaya D’altra banda, no estem davant d’un supòsit d’ingressos indeguts de l’article 71 de al Llei de bases de l’ordenament tributari perquè el ingrés indegut és aquell que no procedia fer i per això se’n pot reclamar la devolució, i en el cas, havent-se prestat pel Comú el servei que constitueix el fet imposable de la taxa, el ingrés s’havia de fer.

En atenció a tot el que s’ha exposat es desestima el recurs d’apel·lació i es confirma la sentència dictada per la Secció Administrativa del Tribunal de Batlles.

Cinquè.- No es fa cap pronunciament sobre el pagament de les despeses d’aquesta segona instància.

Decisio

En atenció a tot el que s’ha exposat, la Sala Administrativa del Tribunal Superior de Justícia, en nom del poble andorrà ha decidit desestimar el recurs d’apel·lació interposat per la representació processal de Gaya contra la sentència 2009-51, d’1 d’abril, dictada per la Secció Administrativa del Tribunal de Batlles, que es confirma. No es fa cap pronunciament sobre el pagament de les despeses d’aquesta segons instància.

Aquesta sentència és ferma i executiva.

Manem que una vegada s’hagi complert el que disposa l’article 76 de la Llei de la Jurisdicció Administrativa i Fiscal es lliurin els autes originals amb la certificació d’aquesta sentència al Tribunal de Batlles, Secció Administrativa del qual procedien, i que s’arxivin les actuacions del Tribunal.