**** (0153/08)

Sentència

Magistrats

Jean Louis Vuillemin Joan Manel Abril Campoy Eulàlia Amat Llari

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

Sala Civil

TSJC- 153/08

SENTÈNCIA

En nom del Poble Andorrà.-

A la vila d'Andorra la Vella, a 27 de novembre de 2008 Reunida la Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra, sota la presidència del M.I. Sr. Jean Louis Vuillemin, i els magistrats M.I. Sr. Joan Manel Abril Campoy i M.I. Sra. Eulàlia Amat Llari, ha adoptat la resolució següent:

ANTECEDENTS DE FET

I.- El Sr. Campillo va presentar davant de l'Hble. Batllia demanda laboral contra el Sr. Escolano en reclamació de la quantitat de 10.193,40 EUR en concepte de vacances (593,40 EUR) i d'indemnització per acomiadament indegut, improcedent i injustificat (9.600 EUR).

II.- El Sr. Escolano es va oposar a la majoria de les pretensions de la part agent, contestant que l'acomiadament del Sr. Campillo va ésser plenament justificat, essent aquest plenament coneixedor dels fets que se li imputaven, perquè així se l'havia avisat en nombroses ocasions; que el treballador va efectuar durant l'any 2006, 22 dies de vacances i els restants 8 dies li foren compensats econòmicament.

III.- Per sentència de data 24 d'abril del 2008, l'Hble. Tribunal Unipersonal de Batlles, secció civil, estimant íntegrament la demanda de la part actora, va condemnar al Sr. Escolano a pagar al Sr. Campillo les quantitats de 9.600 EUR i 593,40 EUR en concepte d'havers laborals, import brut en relació al qual el demandant haurà d'efectuar la corresponent cotització prop de la CASS; així com a satisfer les despeses processals causades.

IV.- Contra aquesta resolució el Sr. Escolano ha interposat recurs d'apel·lació.

Ha actuat com a magistrat ponent el M.I. Sr. Jean Louis Vuillemin.

FONAMENTS DE DRET

I.- La part que recorre sol·licita la pràctica d'aquelles proves que han estat denegades en primera instància, en concret les proves III.- Altra Documental i V.- Testifical; sobre el fons, manifesta que si els elements imputats al treballador no varen constar en la carta d'acomiadament, el Sr. Campillo era plenament coneixedor dels mateixos, ja que se li va dir de paraula, i en presència de testimonis, motiu pel qual no es pot considerar que s'hagi creat cap tipus d'indefensió al treballador; que cadascun dels elements o fets al·legats per motivar l'acomiadament del Sr. Campillo han resultats provats i fins i tot en alguns casos ni tant sols han resultat contradits o contestats per la part adversa; que pel que fa als dies de vacances aquests han estat realitzats i compensats, i que a més a més, la demanda fou iniciada de manera extemporània.

II.- Respecte a la pràctica de les proves denegades en primera instància, és a dir una prova documental i una prova testifical, la prova documental consisteix en que, consultats els registres de la Batllia, s'emeti un certificat acreditant que el Sr. Campillo consta com a part litigant en el marc de varis procediments; té varis deutes pendents de pagament; que per raó d'aquests deutes el departament d'execucions civils de la Batllia li reté mensualment una part del seu salari. Aquesta prova té per objecte demostrar que la difícil situació econòmica del Sr. Campillo fa que el mateix busqui trobar mitjans de forma totalment desesperada, iniciant una acció judicial contra el seu empresari, malgrat saber que el seu acomiadament és totalment legítim. És a just títol que el primer jutge va denegar aquesta prova que no té per finalitat acreditar un fet concret de la causa, sinó només fer un procés d'intenció a la part agent, i per això exigeix la comunicació de dades personals del treballador en vulneració de l'article 14 de la Constitució que garanteix el dret a la intimitat i protegeix contra les intromissions il·legítimes en la vida privada i familiar del ciutadà. Pel que fa a la prova testifical del Sr. Calderón, que sigui practicada o no practicada no te cap importància per a la resolució del litigi, atès que el testimoniatge del dit senyor no acredita cap fet concret necessari per solucionar la problemàtica plantejada. S'ha de posar de manifest que per Aute de data 18 de setembre del 2008 s'ha confirmat la denegació de les referides proves.

III.- És pacífic que al mes de febrer del 2002 el Sr. Campillo va començar a treballar per compte del Sr. Escolano en qualitat de planxista, mitjançant un salari mensual de 1.200 EUR; que per carta del dia 22 de maig del 2007, lliurada en mà al treballador, l'empresari va rescindir la relació laboral, sense preavís ni necessitat de satisfer cap compensació econòmica pels motius establerts en l'article 72 apartats 1, 6 i 11 de la Llei sobre el contracte de treball, i més concretament: pel fet de no complir amb les seves obligacions laborals; abusar de la confiança acordada per l'empresa; i per disminució voluntària en el rendiment durant el treball.

III.- L'article 72 de la Llei sobre el contracte de treball estableix que l'avís de comiat ha de fer-se exposant la seva causa. La jurisprudència sempre ha considerat que el requisit de l'exposició fàctica dels motius de l'acomiadament és imprescindible, independentment del coneixement que per altres mitjans el treballador ha pogut tenir dels fets que li són imputats. Per tal que l'acomiadament sigui fet en forma deguda, no és suficient fer referència a un dels motius contemplats en l'article 72 de la Llei, sinó que és ineludible, que la carta de comiat exposi, de manera succinta, però suficientment clara i concreta, els fets concrets constitutius d'un dels motius del referit article 72. Es tracta d'una constant jurisprudència que té per finalitat la protecció dels drets del treballador acomiadat. En el cas d'autes, força és de constatar que en la carta d'acomiadament del dia 22 de maig del 2007 no consta cap fet concret imputat al Sr. Campillo, sinó greuges genèrics no especificats; per tant és de manera totalment ajustada al dret que la sentència de primera instància ha constatat que l'acomiadament del treballador fou fet en forma indeguda, tenint dret a la indemnització de l'article 76 de la Llei sobre el contracte de treball, que estableix que la mateixa correspon a un mes i mig de salari per any de servei a l'empresa; i això sense que sigui necessari examinar si l'acomiadament fou o no justificat.

IV.- Respecte als havers laborals reclamats pel Sr. Campillo en concepte de vacances, s'ha de posar de manifest que l'article 7 de la Llei sobre el contracte de treball estableix que les accions derivades del contracte de treball prescriuen als 3 anys, llevat de la reclamació d'indemnitzacions per acomiadament que tenen un termini de caducitat de 30 dies. Atès que la demanda del treballador en concepte de vacances de l'any 2006, va ésser iniciada el dia 9 de juny del 2007, no ha transcorregut el termini legal esmentat de 3 anys i per tant, no es pot considerar de cap manera que la reclamació de la part agent en concepte d'havers laborals i més concretament de vacances, sigui extemporània.

Sobre el fons, la part que recorre només fa que reiterar les seves al·legacions de primera instància, sense cap concepte nou, cap matisació dels fets provats o de la seva valoració, i sobretot, sense criticar amb arguments de fet o jurídics, el raonament particularment ben motivat i encertat del primer jutge, al qual no hi ha res a afegir, essent el mateix totalment ajustat al dret i als fets d'autes.

V.- En conseqüència, s'ha de confirmar la sentència impugnada en tots els seus extrems, el que determina la imposició de les costes de segona instància a la part recurrent.

Vistos la legislació vigent i els Usos i Costums aplicables al present cas,

Decisio

La Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra,

DECIDEIX

Desestimar el recurs del Sr. ENTITY_5;

Confirmar la sentència de l'Hble. Tribunal Unipersonal de Batlles de data 24 d'abril del 2008 en totes les seves disposicions.

Condemnar a la part recurrent al pagament de les costes processals de segona instància.

Així per aquesta nostra resolució, de la qual en serà tramés testimoni a l'Hble. President de la Batllia, per al seu coneixement i als efectes escaients, definitivament jutjant, ho pronunciem, manem i signem.