Desistiment justificat - no gaudiment de vacances - ocupació del treballador (0072/10)

Sentència

Magistrats

Jean Louis Vuillemin Joan Manel Abril Campoy Eulàlia Amat Llari

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

Sala Civil

TSJC- 072/10

SENTÈNCIA

En nom del Poble Andorrà.-

A la vila d'Andorra la Vella, el 23 de setembre de 2010.

Reunida la Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra, sota la presidència del M.I. Sr. Jean Louis Vuillemin, i els magistrats M.I. Sr. Joan Manel Abril Campoy i M.I. Sr.a. Eulàlia Amat Llari, ha adoptat la resolució següent:

ANTECEDENTS DE FET

I.- El Sr. Araujo va presentar davant de l'Hble. Batllia, demanda laboral contra la societat Canales, en reclamació de la quantitat de 41.715,43 EUR, més els interessos legals a comptar de la data de contesta a la demanda, en concepte d'indemnització per desistiment justificat (40.352,65 EUR) i de correcta liquidació d'havers laborals (1.362,78 EUR).

II.- La societat Canales va oposar-se a les pretensions de la part agent, contestant: que tenint en compte que les vendes del Departament on treballava el Sr. Araujo havien baixat considerablement, se li va proposar al mateix un canvi de lloc de treball a fi que pogués seguir desenvolupant les seves tasques laborals amb el mateix salari; que el fet que l'adversa tingués alguns dies de vacances de l'any anterior, de cap manera pot ser interpretat a dia d'avui en contra de l'empresa atenent que és conseqüència de la pròpia voluntat del treballador i que no és un fet que posseeixi la immediatesa necessària per a justificar un desistiment; que els càlculs dels havers laborals efectuats per l'empresa són del tot correctes i de cap manera el treballador té dret a la suma suplementària que reclama.

III.- Per sentència de data 24 de febrer del 2010, l'Hble. Tribunal Unipersonal de Batlles, secció civil, estimant majoritàriament la demanda de la part actora, va condemnar a la societat Canales a pagar al Sr. Araujo, la quantitat de 41.529,21 EUR, juntament amb els interessos legals segons s'ha descrit en el III Considerant així com a satisfer les costes processals ocasionades segons s'ha argumentat en la motivació de la present resolució.

IV.- Contra aquesta resolució la societat Canales ha interposat recurs d'apel·lació.

Ha actuat com a magistrat ponent el M.I. Sr. Jean Louis Vuillemin.

FONAMENTS DE DRET

I.- La part que recorre manifesta en essència el següent: que de cap manera es pot resoldre el present afer en base únicament a la testifical del Sr. Duque quin en el moment de la seva prova testifical tenia un ressentiment en contra dels membres de la societat ENTITY_5; que existeixen nombroses altres proves que certifiquen la improcedència del desistiment justificat cursat pel Sr. Araujo, quines tant sols són analitzades per la sentència d'instància; que ha quedat acreditat en autes que l'empresa havia pràcticament d'obligar i de suplicar al Sr. Araujo per a que efectués les vacances anuals que li pertocaven, i per tant, es d'una mala fe absoluta que l'adversa utilitzi aquest fet en la seva demanda quan feia almenys un any que l'accepta dia rere dia, i que no tant sol l'acceptava sinó que es negava a efectuar vacances; que de cap manera es pot considerar provat que l'empresa no va oferir al Sr. Araujo un altre lloc de treball, i que és el demandant que al·lega un suposat tracte vexatori, el que va rebutjar totes aquestes ofertes, sense cap sentit i amb la única i evident finalitat de poder desistir les seves tasques laborals i reclamar una indemnització a la qual en cap cas té dret; que tant el Sr. Villegas, com el Sr. Olmo, com la Sra. Amador certifiquen que si bé el major havia baixat de volum de feina, el Sr. Araujo seguia efectuant les seves tasques, trucant a clients, solucionant afers de preu i avàries i efectuant les vendes necessàries, i també els mateixos testimonis ratifiquen que l'empresa no tenia cap intenció d'acomiadar el Sr. Araujo, que el demandant únicament va treballar 6'5 dies efectius al mes de novembre del 2008 i de cap manera queda demostrat pel treballador que va efectivament treballar els dies que reclama en la seva demanda; que el càlcul dels dies treballats durant el mes en que s'ha finalitzat la relació laboral s'efectua per dies efectius de treball i aquests es calculen tenint en compte el salari base del treballador, és a dir 900 EUR i no la mitjana dels salaris dels 12 últims mesos tal com ho pretén la contrapart.

II.- El Sr. Araujo va començar a treballar pel compte de la societat Canales durant el mes de febrer de 1989, en qualitat de comercial en el departament de major d'aquesta empresa, amb un salari mensual de 900EUR, més comissions per les vendes efectuades. El dia 26 de novembre del 2008 el Sr. Araujo va entregar directament a l'empresari, una carta notificant-li la seva voluntat de rescindir la relació laboral en mèrits de l'article 75 en els seus apartats 5e i 7e, els greus mancament per part de l'empresa consistents: "en no donar-me una ocupació laboral, en la greu ofensa a la meva dignitat com a persona i com a treballador, davant del menyspreu i de la interferència que vostè tenen vers la meva persona, així com pel fet d'obligar-me durant mes de 8 anys a no gaudir de les meves vacances laborals...".Per tant, els motius justificant el desistiment del Sr. Araujo són tres: no donar ocupació al treballador, haver ofensat a la dignitat del treballador, i haver obligat el mateix durant 8 anys a no gaudir de les seves vacances laborals, ja que l'article 75 de la Llei sobre el contracte de treball preveu que: "El treballador pot rescindir unilateralment i sense preavís el contracte, sigui quina sigui la seva modalitat, en els supòsits següents: ...5) l'incompliment greu del contracte per part de l'empresari...7) en general qualsevol acte de l'empresari o dels seus representants que de qualsevol manera sigui greument vexatori per al treballador o ofengui la seva dignitat com a persona...".

III.- Pel que fa als dos primers motius de desistiment del Sr. Araujo, l'article 54 de la Llei sobre el contracte de treball estableix que l'empresari està obligat a pagar puntualment el salari, a donar ocupació al treballador en les condicions, el lloc i el temps convinguts, a abstenir- se de dir qualsevol cosa o fer qualsevol acte que ofengui la dignitat del treballador. En el present cas, el Sr. Araujo, en la seva carta de desistiment, es queixa concretament de: "la lamentable situació laboral en la que estic immers fa aproxidament dos mesos, per no tenir un lloc de treball assignat, no tenir una ocupació laboral dins l'empresa, per rebre un tracte totalment indiferent per part de vostès, per no tenir cap mena de noticia sobre la meva situació laboral malgrat haver-vos-ho demanat en varies ocasions, per viure cada dia amb l'angoixa de la possibilitat d'ésser acomiadat en qualsevol moment, per anar cada dia a treballar sense tenir feina, i sense que ningú m'encomani fer res, passar les hores d'una jornada laboral amb una mà sobre l'altra, mentre vostès son conscient de la meva més que difícil situació laboral..". Els referits fets exposats pel treballador estan negats per l'empresa que per carta de data 28 de novembre del 2008 va contestar al Sr. Araujo : "no és cert que no hagi tingut cap ocupació laboral a l'empresa, ni cap mena de notícia relativa a la seva situació laboral. Tal i com li consta, el Departament de major no està tancat. En efecte l'indicat Departament ha baixat de volum de vendes durant els darrers mesos i tenint en compte que vostè cobrava comissions relatives a les vendes que efectuava, l'empresa li va proposar, amb la única finalitat que el seu salari no patis cap rebaixa per la disminució de les vendes, de canviar-li el lloc de treball, tot i estan d'acord l'empresa en satisfer-li un salari igual al que venia cobrant fins a la data, amb les comissions incloses. Davant d'aquesta proposta de l'empresa, vostè s'hi va negar sense sentit i sense cap explicació. Per tant, atenent que el Departament de major no estava ni molt menys tancat, vostè va continuar efectuant les tasques que li pertocaven d'acord amb el seu lloc de treball...". Pertoca a la part demandant provar els fets que afirma. Força és de constatar que els testimoniatges que consten en autes són contradictòris; En efecte, és un fet incontrovertible que aproxidament a comptar del mes de juliol del 2008 el Departament major de Canales va conèixer una baixa del volum de feina, nogensmenys, segons el Sr. Duque, a partir del mes de setembre, dit Departament no era més operatiu, ja que el que es feia en el mateix era vendre producte que era a les botigues de Canales i no al magatzem, doncs no n'hi havia; i que durant la setmana i mitja del 17 al 26 de novembre el Sr. Araujo anava a les oficines de Canales i estava tota una jornada laboral amb les mans creuades esperant que algú li encomanes alguna feina. Els Srs. Morales i Pera van manifestar que actualment (en el moment on han testimoniat) no hi havia cap activitat mercantil al major i que no hi havia ningú treballant- hi. En canvi, els Srs. Olmo, Amador, Villegas van declarar que durant els mesos de juliol a novembre del 2008, el Sr. Araujo efectuava normalment les seves tasques laborals en el departament major de l'empresa, i que dit departament no estava tancat sinó que es trobava operatiu. Tots aquests testimoniatges han de ser considerats amb cautela, ja que es tracta d'antics treballadors de l'empresa, que poden tenir poca amistat amb aquesta, o de treballadors actuals que tenen un lligam de subordinació amb l'empresa. Nogensmenys, es pot deduir de les referides declaracions que l'activitat del Departament major de Canales es va reduir considerablement de juliol a novembre del 2008, però no va cessar, i per tant, l'ocupació del Sr. Araujo també es va reduir però va continuar així com se'n desprèn dels albarans de vendes a clients del mes de novembre del 2008, que consten en autes (fol 73, 74 i 75). Ara bé, resulta del propi testimoniatge del Sr. Duque citat igualment per la part demandant i de la Sra. Amador, que l'empresa va proposar al Sr. Araujo de canviar-li el lloc de treball, tot i incrementant-li el salari fix de forma que cobres un salari total equivalent al que havia cobrat fins a la data. El Sr. Araujo va refusar les propostes de l'empresa, preferint quedar-se treballant al Departament major malgrat la caiguda de l'activitat del mateix, i per conseqüent el treballador no pot reprotxar a l'empresa haver-lo deixat sense ocupació laboral, ja que no tant sol no consta en autes la prova acreditant que l'empresa va voluntàriament reduir o suprimir l'activitat laboral del Sr. Araujo, sinó que va proposar a aquest darrer un canvi de lloc de treball per tal de mantenir la seva ocupació laboral, sense pèrdua de salari, cosa que el mateix va refusar sense motiu justificat. Es cert que l'incertesa en la qual l'empresa va mantenir el treballador respecte el futur de l'activitat del Departament on el mateix treballava, i encara més tractant-se d'un assalariat de quasi 20 anys d'antiguitat, constitueix per part de l'empresa, una manca d'esguard i un tractament del treballador poc responsable, nogensmenys, malgrat aquesta mala conducta de l'empresa no es pot considerar que s'hagi ofès la dignitat del treballador com a persona.

IV.- Respecte al tercer motiu del desistiment del Sr. Araujo, els articles 47, 48, 49 i 50 de la Llei sobre el contracte de treball estableixen que el treballador té dret a gaudir, sense poguer renunciar- hi, de 30 dies naturals de vacances, per any, que s'han de realitzar com a més tard dins el mes següent al termini d'un any desprès de la formalització del contracte i així successivament per a cada període anyal. L'empresa reconeix que el treballador no efectuava les vacances que li corresponien, però afegeix que és perquè el Sr. Araujo es negava a efectuar-les atenent que durant els períodes de vacances no guanyava comissions; i el Sr. Duque va manifestar en judici de proves que considerava que es tractava d'un acord entre el treballador i l'empresa, doncs el Sr. Araujo guanyava més i l'empresa també se'n beneficiava doncs si aquest no feia vacances hi havia més vendes. Per tant, és acreditat que l'empresa en no obligar el treballador a efectuar tots els dies de vacances anyals d'obligat compliment, en el termini legal, es va fer responsable d'un greu incompliment del contracte de treball. Es cert que el motiu de desistiment per part del treballador ha de respondre a un criteri d'immediatesa relativa, ja que seria del tot absurd que un treballador pugui justificar un desistiment seu en un incompliment del seu dret a gaudir de vacances que s'hauria produït 3 o 4 anys enrera, ço que no tindria cap sentit. Nogensmenys, en el present cas, resulta de les proves que consten en autes, i particularment dels testimoniatges dels Srs. Duque, Amador, així com de la liquidació dels havers laborals del treballador efectuada per l'empresa, que el referit incompliment a les obligacions legals en matèria de vacances es va produir quasi bé durant tota la relació laboral entre les parts, inclòs durant el darrer any, el que confereix al referit motiu de desistiment justificat, un caràcter immediat i continu. Pot ser que existeix una mica de mala fe per part del Sr. Araujo, per haver acceptat i fins i tot, pot ser, sol·licitat, aquesta situació, nogensmenys, l'empresari no pot anar en contra de les seves obligacions legals exigides pel contracte de treball sense el risc d'assumir-ne les conseqüències. S'ha per tant de considerar que el desistiment del Sr. Araujo fou del tot justificat per l'únic motiu de que el treballador no ha gaudit de totes les vacances anyals que li pertocaven durant tota la relació laboral.

V.- Pertoca a l'empresari provar els dies de feina realitzats pel treballador, mitjançant el butlletí de salari que l'article 60 de la Llei laboral li fa obligació d'entregar al treballador. En el present cas força és de constatar que no existeix cap butlletí de salari firmat pel Sr. Araujo i per tant, s'ha de valorar la declaració del treballador segons la qual el mateix va treballar 9,5 dies al mes de novembre del 2008, i no 6,5 dies tal com ho pretén l'empresa. Pel que fa al càlcul dels dies de vacances deguts al treballador i de l'indemnitzacio per desistiment justificat, és manifest que la suma de 275,06 EUR pagada per la CASS al treballador al mes de maig del 2008 no té la consideració de salari en el sentit de l'article 51 de la Llei sobre el contracte de treball, i per tant, no pot ser inclosa en el càlcul dels salaris dels 12 darrers mesos. Al contrari, per calcular l'indemnització de l'article 76 de la Llei sobre el contracte de treball, el mateix text disposa que s'entén com a salari mensual la mitjana del salari global percebut durant els darrers 12 mesos, salari global que correspon, segons el que preveu l'article 64 de la referida Llei, al salari base més les retribucions complementàries, com les comissions; per tant no es pot admetre l'argument de la societat recurrent de només considerar pel càlcul dels 12 darrers mesos de salari el salari base del treballador de 900 EUR mensuals. Per conseqüent, el Sr. Araujo té dret a percebre les quantitats de 594,70 EUR en concepte de salari pels 9,5 dies treballats al mes de novembre del 2008, de 2.220 EUR en concepte de vacances i de 39.660,20 EUR en concepte d'indemnització per desistiment justificat del treballador.

VI.- L'estimació del recurs de la societat Canales, encara que sigui molt parcial, determina no fer especial imposició de les costes processals de segona instància. En canvi, s'ha de confirmar la condemna en costes de la part defenent en primera instancia, i això malgrat que el Sr. Araujo no hagi específicament evidenciat aquesta petició en el seu escrit, ja que tota demanda interposada en un judici suposa la condemna en costes de l'adversa en cas de venciment d'aquesta.

Vistos la legislació vigent i els Usos i Costums aplicables al present cas.-

La Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra,

Decisio

DECIDEIX

Estimar molt parcialment el recurs de la societat ENTITY_5;

Reformar la sentència de l'Hble. Tribunal Unipersonal de Batlles de data 24 de febrer del 2010, en el sentit de condemnar a la societat Canales a satisfer al Sr. Araujo, la quantitat de 40.524,38 EUR amb els interessos legals a comptar de la data de contesta a la demanda i a pagar les costes processals de primera instància, sense fer especial imposició de les despeses processals de segona instància.

Així per aquesta nostra resolució, de la qual en serà tramés testimoni a l'Hble. President de la Batllia, per al seu coneixement i als efectes escaients, definitivament jutjant, ho pronunciem, manem i signem.