Inclusió d'un immoble en el cataleg comunal (0050/11)

Sentència

Magistrats

Albert Andrés Pereira Marie Conte Bernard Plagnet

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

Sala Administrativa

Núm. de Protocol: AD-0121-1/08 TSA: 032/10

S E N T È N C I A NÚM. 50-2011

PARTS:

Apel·lant: Gibert Representant: Ramirez Advocat: Duque

Apel·lant: HBLE. COMÚ D'ANDORRA Representant: Expósito Advocat: Vilar

Apel·lada: M.I. GOVERN Representant: Vendrell Advocat : Briones

COMPOSICIÓ DEL TRIBUNAL:

President : M.I. Sr. Albert Andrés Pereira

Magistrats: M.I. Sr. Bernard Plagnet

M.I. Sra. Marie Conte.

A la vila d'Andorra la Vella, el 15 de setembre de 2011

El Tribunal Superior de Justícia, Sala Administrativa ha vist el recurs d'apel·lació a les actuacions número AD-0121-1/08.

En la tramitació d'aquestes actuacions han estat observades les prescripcions legals, i ha estat ponent el magistrat Sr. Albert Andrés Pereira, el qual expressa el parer del Tribunal.

A N T E C E D E N T S D E F E T

1r.- La sentència de la Secció Administrativa del Tribunal de Batlles, a la qual es fa expressa referència quant a l'exposició de fets i les al·legacions de les parts, va desestimar la demanda formulada pel Sr. Gibert contra el M.I. GOVERN i l'Hble. Comú d'Andorra la Vella, en què impugnava la resolució de 20 de desembre de 2007 de la Comissió Tècnica d'Urbanisme. Aquest acte administratiu havia estimat en part el recurs d'alçada interposat contra l'acord d'aprovació definitiva del Pla d'ordenació i urbanisme de la referida Parròquia, en el sentit de què el solar propietat de l'agent, on es troba bastit l'edifici conegut com a Xalet Casa A., té la qualificació urbanística de zona de densificació urbana (Z2), però va desestimar la petició de què es suprimís del catàleg d'edificis protegits l'esmentat immoble.

La sentència del Tribunal a quo ha considerat inadmissible la pretensió de què es modifiqui el grau de protecció de l'edifici, rebaixant-lo de grau 2 a grau 3, en no haver estat formulada en la via administrativa prèvia, i ha desestimat la sol·licitud encaminada a suprimir l'immoble del catàleg comunal d'edificis protegits.

2n.- La representació del Sr. Gibert va interposar recurs d'apel·lació contra l'esmentada sentència del Tribunal de Batlles. La seva impugnació es fonamenta, en síntesi, en els següents motius:

-Resulta improcedent la declaració d'inadmissibilitat de la pretensió encaminada a reduir el grau de protecció de l'edifici, atès que la demanda va ser examinada en el tràmit d'admissió, en el qual la Batllia no va apreciar cap obstacle de caràcter processal, de manera que resulta incongruent estimar aquella excepció en la sentència. A més, resulta suficient amb protegir la façana de granit de l'immoble.

-L'edifici de l'agent no té un caràcter especial que justifiqui la seva inclusió en el catàleg comunal d'edificis protegits, i la decisió presa en aquest sentit resulta contrària als principis de racionalitat i proporcionalitat, a més de contradictòria amb la qualificació de la parcel·la en la zona Z2.

3r.- La representació del Comú d'Andorra la Vella va interposar igualment recurs d'apel·lació contra la sentència de la Batllia. En aquest cas, la impugnació a redueix a la no imposició de les costes de la primera instància a la part agent, ja que el Comú considera que resulta procedent condemnar aquesta part, en vista de l'abundosa jurisprudència sobre la qüestió litigiosa.

4t.- Es va donar trasllat dels recursos d'apel·lació a la respectiva contrapart, que els van contestar oposant-se als mateixos, en els termes que resulten dels respectius escrits que consten en les actuacions. La representació del Govern va sol·licitar la confirmació íntegra de la sentència impugnada.

5è.- En l'acte de la vista oral, les parts van exposar les consideracions que van considerar més adients a la defensa de llurs interessos.

F O N A M E N T S D E D R E T

Primer.- La Sala Administrativa del Tribunal Superior de Justícia és competent per a conèixer del present recurs, segons l'article 39.3 de la Llei Qualificada de la Justícia.

Segon.- Com ha declarat aquesta Sala en reiterades ocasions (sentències núm. 2003-29, de 16 de juny, i 2003-46, de 22 d'octubre, entre d'altres) l'article 34 de la Llei de la Jurisdicció administrativa i fiscal estableix clarament que l'escrit de demanda ha de contenir la petició precisa que formula l'agent, la qual ha de ser congruent amb el recurs administratiu previ i, per extensió, amb la sol·licitud formulada en via administrativa.

Aquesta necessària congruència entre allò que es demana en via administrativa i en seu jurisdiccional comporta la identitat de petitum i de causa petendi, però no impedeix que s'articulin en defensa d'unes mateixes pretensions altres arguments que no van ser utilitzats en el recurs administratiu previ. En definitiva, l'article 34 de la Llei jurisdiccional impedeix que en la demanda es formulin noves pretensions que no van ser objecte de la via administrativa prèvia, però no és obstacle a què, en defensa d'unes mateixes pretensions, s'introdueixin al·legacions que no van ser utilitzades amb anterioritat. Aquesta distinció entre pretensions i motius resulta essencial en el tractament processal de la congruència.

El fet què la demanda hagi estat admesa a tràmit en virtut de l'article 39 de la Llei de la Jurisdicció administrativa i fiscal no impedeix que la part contrària pugui al·legar posteriorment qualsevol excepció, com es desprèn de l'article 41 de la pròpia llei, la qual haurà de ser resolta, a criteri del Tribunal, per aute incidental o en la sentència definitiva (article 45). Aquesta regulació posa de relleu que l'examen previ de la demanda es limita als requisits de tipus formal, i que l'admissió de la mateixa no suposa que no es puguin invocar les excepcions que considerin adients les parts demandades.

Tercer.- En el cas que ara s'examina, es desprèn de les actuacions que l'agent va sol·licitar en el seu recurs d'alçada davant de la Comissió Tècnica d'Urbanisme què s'exclogués l'immoble de la seva propietat del catàleg d'edificis protegits i que es classifiqués la finca com a zona de densificació urbana (clau Z2). En canvi, en la demanda sol·licita a més, de forma subsidiària, que es modifiqui el grau de protecció de l'edifici d'un grau 2 a un grau 3. Com és evident, aquesta nova pretensió resulta incongruent amb el recurs administratiu previ, ja que es va introduir ex novo en la demanda inicial d'aquest procés. En conseqüència, resulta ajustada a dret la declaració en virtut de la qual la sentència apel·lada ha declarat la inadmissibilitat d'aquesta pretensió subsidiària.

Quart.- Sobre l'exclusió de l'immoble del catàleg comunal d'edificis protegits, s'ha de partir de l'article 77.1 de la Llei general d'ordenació del territori i urbanisme, segons el qual "a l'efecte d'adoptar les mesures de protecció pertinents, els plans d'ordenació i urbanisme parroquial han de contenir la relació dels edificis, els espais i els elements d'interès històric, monumental, cultural, natural i ambiental i els itineraris d'interès de la parròquia".

La decisió d'incloure un immoble en el catàleg d'edificis protegits ha de respondre a l'existència dels elements d'interès a què fa referència el precepte. Com és lògic, l'Administració disposa d'un marge d'apreciació indiscutible a l'hora de valorar la concurrència dels elements que justifiquen la protecció del bé, i aquesta decisió es troba naturalment subjecta al control jurisdiccional, de manera que els Tribunals podran deixar-la sense efecte en els casos en què s'hagi produït una arbitrarietat o un error d'apreciació manifest.

En el cas que és objecte d'aquest recurs, la declaració de protecció es basa en què l'edifici litigiós constitueix una manifestació de l'arquitectura de granit, de la primera meitat del segle XX. L'element més destacat d'aquest tipus de construccions és la o les façanes, realitzades amb maçoneria de pedra de granit, treta directament de la mateixa Vendrell (pàgina 510 del P.O.U.P. en el Butlletí Oficial del Principat), que constitueixen la part més rellevant a conservar.

La part agent no desvirtua aquestes consideracions, i menys encara que es tracti d'una decisió arbitrària o manifestament errònia. En aquestes condicions, s'ha de concloure que la inclusió en el catàleg de l'edifici litigiós s'inscriu legítimament dins del marge d'apreciació que la llei atribueix a l'Administració.

Tampoc es pot considerar que la protecció de l'immoble sigui incongruent amb la qualificació de la finca com a zona de densificació urbana (clau Z2), atès que la catalogació de l'edifici suposa precisament que s'apliqui, per via d'excepció, un règim específic determinat pel grau de protecció que es considera aplicable.

Per tot això, procedeix desestimar íntegrament el recurs d'apel·lació que formula la part agent.

Cinquè.- La impugnació que formula l'Hble. Comú d'Andorra la Vella pretén que s'imposin a l'agent les costes de la primera instància, en considerar que hi ha una abundosa jurisprudència sobre la qüestió litigiosa. Aquesta pretensió no pot ser acollida, ja que ha existit una efectiva controvèrsia sobre la interpretació i aplicació de l'article 77 de la Llei d'ordenació del territori i urbanisme i sobre la procedència de la inclusió en el catàleg d'edificis protegits de l'immoble del recurrent, a mes de què no es pot apreciar que existeixi una reiterada jurisprudència sobre aquest tema. En conseqüència, la demanda no pot ser qualificada de temerària i el recurs del Comú ha de ser desestimat.

De la mateixa manera, no s'aprecia temeritat ni mala fe en cap de les parts que justifiqui la imposició de les costes d'aquesta instància.

En darrer terme, s'han de considerar irrellevants per a la resolució del recurs les qüestions que planteja l'Administració comunal sobre la pràctica de la prova pericial, ja que, com afirma la sentència apel·lada, l'esmentat peritatge no ha constituït un element de judici a l'hora de resoldre el procés.

D E C I S I Ó

En atenció a tot el que s'ha exposat, el Tribunal Superior de Justícia, Sala Administrativa, en nom del poble andorrà, decideix:

-Desestimar els recursos d'apel·lació que interposen les respectives representacions de l'Hble. Comú d'Andorra la Vella i del Sr. Gibert, ambdós contra la sentència dictada el 26 de febrer de 2010 per la Secció Administrativa del Tribunal de Batlles, la qual es confirma en els seus propis termes, sense fer un especial pronunciament sobre les costes causades en aquesta instància.

Aquesta sentència és ferma i executiva.

Manem que una vegada s'hagi complert el que disposa l'article 76 de la Llei de la Jurisdicció Administrativa i Fiscal es lliurin els autes originals amb la certificació d'aquesta sentència al Tribunal de Batlles, Secció Administrativa del qual procedien, i que s'arxivin les actuacions del Tribunal.