Taxa tributaria (0047/11)

Sentència

Magistrats

Albert Andrés Pereira Marie Conte Bernard Plagnet

Núm. de Protocol: AD-001-2/09 TSA: 046/10

S E N T È N C I A NÚM. 47-2011

PARTS:

Apel·lant: Conde Representant: Castillo Advocat: Villalba

Apel·lant: HBLE. COMÚ D'ANDORRA Representant: Plana Advocat: Vilar

Apel·lada: M.I. GOVERN Representant: Tejada Advocat : Zurita

COMPOSICIÓ DEL TRIBUNAL:

President : M.I. Sr. Albert Andrés Pereira

Magistrats: M.I. Sr. Bernard Plagnet

M.I. Sra. Marie Conte.

A la vila d'Andorra la Vella, el 15 de setembre de 2011

El Tribunal Superior de Justícia, Sala Administrativa ha vist el recurs d'apel·lació a les actuacions número AD-001-2/09.

En la tramitació d'aquestes actuacions han estat observades les prescripcions legals, i ha estat ponent el magistrat Sr. Albert Andrés Pereira, el qual expressa el parer del Tribunal.

A N T E C E D E N T S D E F E T

1r.- La sentència de la Secció Administrativa del Tribunal de Batlles de data 8 de març de 2010 va estimar parcialment la demanda formulada per l'entitat "Conde" contra el M.I. Govern i l'Hble. Comú d'Andorra la Vella, en què s'impugnava la liquidació tributària girada al seu càrrec pels conceptes de taxa de serveis urbanístics, taxes sobre l'autorització d'embrancament a la xarxa pública d'aigua i a la xarxa d'aigua residual o clavegueram, i impost sobre la construcció.

El Tribunal de Batlles ha anul·lat la liquidació corresponent a la taxa de serveis urbanístics i l'ha confirmada pel que fa als restants conceptes tributaris a què s'ha fet referència.

2n.- La representació de l'Hble. Comú d'Andorra la Vella ha interposat recurs d'apel·lació contra la sentència abans referida. Com a primer motiu d'impugnació, s'al·lega que el recurs d'alçada presentat per la societat agent resultava extemporani, atès que aquesta part ja tenia coneixement de la liquidació impugnada amb anterioritat al 17 de setembre de 2008, que es la data que es fa constar com de notificació de l'acte administratiu impugnat. Segons el Comú, aquesta notificació va tenir lloc abans de la data que fa constar l'agent, com es desprèn del fet de què s'havia sol·licitat un fraccionament del pagament, que va ser acordat el 4 de setembre de 2008, cosa que demostra que la recurrent ja tenia coneixement de la liquidació quan en va demanar el pagament fraccionat.

Quant al fons, el Comú s'oposa a l'anul·lació de la liquidació corresponent a la taxa de serveis urbanístics. Sobre aquest punt, considera en primer lloc que no s'havia invocat en el recurs administratiu previ la manca de memòria econòmica que justifiqués l'import de la taxa i, en segon, al·lega que la part agent no ha justificat el caràcter excessiu del tribut i que la mera absència de la memòria no determina necessàriament que s'anul·li la liquidació impugnada.

3r.- La representació de l'entitat "Conde" va interposar igualment recurs d'apel·lació, en el qual mostra la seva disconformitat amb els pronunciaments de la sentència impugnada que li són desfavorables. En concret, considera que la manca de compliment dels requisits formals de la liquidació l'han situat en indefensió, de manera que caldria retrotraure el procediment a fi de poder formular les al·legacions necessàries amb el degut coneixement de causa.

Pel que fa a les taxes d'embrancament a les xarxes públiques de distribució d'aigua potable i d'aigües residuals, considera que ja foren abonades quan es va sol·licitar la llicència inicial de construcció, de manera que no procedeix duplicar el pagament amb motiu de la sol·licitud d'ampliació i modificació del projecte. A més, sosté que no s'han modificat els embrancaments que ja existien en els edificis preexistents, per la qual cosa hi ha una manca de fet imposable.

Respecte de l'impost sobre la construcció, considera que s'ha d'aplicar una bonificació del 90% de la quota tributària, atès que l'ampliació de l'edifici ha comportat un superàvit de places d'aparcament que es poden dedicar a l'ús de tercers, de manera que resulta aplicable l'article 115 bis, apartat 7.b), de l'Ordinació tributària comunal, modificada el 22 de novembre de 2007, que es refereix a l'ampliació d'edificis existents que es destinin exclusivament a ús d'aparcament públic.

4t.- Dels referits recursos d'apel·lació se'n va donar trasllat a la respectiva contrapart, que el va contestar en el termes que resulten de les actuacions. La representació del M.I. Govern, malgrat que no va havia formulat recurs, va manifestar la seva conformitat amb les pretensions del Comú d'Andorra la Vella quant a la taxa de serveis urbanístics.

5è.- En l'acte de la vista oral, les parts van exposar les consideracions que van considerar més adients a la defensa de llurs interessos.

F O N A M E N T S D E D R E T

Primer.- Sobre la competència.

La Sala Administrativa del Tribunal Superior de Justícia és competent per a conèixer del present recurs, segons l'article 39.3 de la Llei Qualificada de la Justícia.

Segon.- Sobre la inadmissibilitat de la demanda.

Com a primer motiu d'impugnació, la representació del Comú d'Andorra la Vella al·lega que el recurs d'alçada formulat davant del Govern per la societat "Conde" resultava extemporani, ja que la liquidació tributària impugnada no li havia estat notificada en data 17 de setembre de 2008, com afirma, sinó en una data molt anterior, ja que la pròpia societat havia demanat fraccionar el pagament, cosa que li va ser autoritzada el 4 de setembre del mateix 2008, i això implica un coneixement de la liquidació, ja que de cap manera es pot demanar el fraccionament d'allò que es desconeix.

Tanmateix, les al·legacions del Comú no desvirtuen el fet de què, encara que s'hagués comunicat en el seu dia la liquidació impugnada al seu destinatari, no consta que s'hagués fet amb compliment dels requisits que deriven dels articles 55 de la Llei de bases de l'ordenament tributari i 47 del Codi de l'Administració, en particular pel que fa a la indicació dels recursos que podien interposar-se contra la mateixa, amb expressió dels terminis corresponents. En conseqüència, la inobservança d'aquests requisits de forma comporta els efectes que predica el propi article 47 in fine del Codi de l'Administració, quan afirma que "l'absència o la irregularitat de la notificació suspendran els terminis de recurs".

Per tot això, s'ha de desestimar la inadmissibilitat de la demanda que postula el Comú d'Andorra la Vella.

Tercer.- Sobre l'existència d'indefensió.

La societat agent considera que la liquidació impugnada no justifica els conceptes a què correspon, i que aquest fet l'ha situada en indefensió, ja que ha hagut de deduir els motius que la determinen, a l'hora d'interposar els corresponents recursos en via administrativa i jurisdiccional. En conseqüència, sol·licita que es retrotraguin les actuacions al seu inici, per tal de presentar un nou escrit d'al·legacions a la vista de la motivació que addueixi l'Administració comunal.

Com posa de relleu la sentència apel·lada, la part agent ha pogut deduir els diferents conceptes a què es refereix la liquidació recorreguda i actuar els mecanismes de defensa que ha considerat adients, de manera que no es pot apreciar una infracció formal generadora d'indefensió, en els termes que preveu l'article 49.1 del Codi de l'Administració, per la qual cosa no procedeix l'anul·lació dels actes impugnats per aquesta causa.

En tot cas, el principi d'economia processal s'oposa també a la retroacció de les actuacions pel motiu invocat per l'entitat agent, des del moment en què s'ha seguit tot el procés en dues instàncies, i en el curs del mateix les parts han pogut argumentar sense limitació sobre l'objecte litigiós, amb ple coneixement de causa, de manera que no es pot considerar que la retroacció d'actuacions hagués de comportar una actuació administrativa de signe diferent a la que s'ha produït. Ben al contrari, la repetició de les actuacions administratives i, eventualment, judicials només suposaria una demora en la resolució de fons, sense avantatge per a cap de les parts, quan ja es disposa de totes les dades que permeten una resolució de fons.

Quart.- Sobre la taxa de serveis urbanístics.

La representació del Comú d'Andorra la Vella considera que hi ha una manca de congruència entre el recurs administratiu previ i la demanda, quant a l'al·legació de la manca de memòria econòmica que justifiqui l'import de la taxa, segons l'article 18 de la Llei de les finances comunals. Cal tenir en compte, però, que el motiu determinant de la impugnació formulada per la part agent consisteix en definitiva en la inadequació entre el referit import i el cost efectiu del servei. Com resulta de la normativa aplicable que a continuació s'examinarà, la relació entre l'import del tribut i el cost del servei es determina a partir de la referida memòria econòmica, que ha de ser aprovada pel Comú. Des d'aquesta perspectiva, no es pot considerar que hagi existit una desviació entre allò que va demanar la part agent en el recurs administratiu i en la demanda jurisdiccional, ja que, tant en un cas com en l'altre, s'ha argumentat que el tribut no s'ajusta a l'import real del servei. El fet de què la demanda introdueix nous arguments amb aquesta mateixa finalitat, com succeeix amb la falta de memòria econòmica, no implica cap tipus de desviació processal, ja que no s'ha alterat en definitiva ni el petitum ni la causa petendi.

Sobre la qüestió de fons, convé recordar que la sentència d'aquesta Sala núm. 09-2010, de 3 de març, ja va examinar una qüestió que presentava una significació anàloga a la present, encara que referida a les taxes d'higiene i d'enllumenat públic. En conseqüència, resulta necessari reprendre els arguments que van donar lloc a l'esmentada sentència, en aplicació del principi d'unitat de doctrina, ja que aquells resulten plenament aplicables en aquest cas.

Pel que fa al mètode de càlcul de les taxes impugnades, resulta primordial la diferenciació entre les diferents figures de l'impost i de la taxa, que resulten de l'article 11 de la Llei de bases de l'ordenament tributari. Mentre que el primer mai no depèn d'una activitat de l'Administració, la segona és la contrapartida a la prestació d'un servei públic o la realització d'una funció administrativa de sol·licitud o recepció obligatòria que es refereix a l'obligat tributari o l'afecta o el beneficia de manera particular. En conseqüència, com es va dir en la sentència de 3 de març de 2010, "el càlcul (de la taxa) no pot ser forfetari, sinó que s'ha de recolzar sobre elements concrets que permetin apreciar el muntant de la contrapartida de la qual es beneficia l'usuari del servei".

Sobre l'abast de l'informe econòmic a què es refereix l'article 18 de la Llei de les finances comunals, aquest ha de justificar els paràmetres i les variables que determinen el cost del servei i la fixació de la taxa corresponent, així com la seva actualització, com determina el mateix precepte.

Com ja es va recollir en la sentència de 3 de març de 2010, "per apreciar la legalitat de la taxa, el jutge ha de procedir a un doble control: ha de verificar els elements de càlcul invocats per l'administració, desprès d'apreciar el càlcul ell mateix. En efecte, només aquest doble control permet d'apreciar la proporcionalitat del muntant de les taxes amb els costos reals del servei en contrapartida del qual es perceben. Els elements de càlcul han de sortir de l'anàlisi del cost del servei per la col·lectivitat. Ben entès, convé de deixar a l'autoritat pública un cert marge d'apreciació; per exemple, la taxa pot comprendre una part fixa que correspon a les despeses fixes exposades per la col·lectivitat en la prestació del servei; a més, els elements de càlcul poden tenir en compte les avantatges econòmiques que els beneficiaris del servei obtenen de la utilització d'aquest servei".

En el cas que ara s'examina, no es planteja com en la sentència de 3 de març de 2010 un supòsit d'insuficiència de la memòria econòmica, sinó d'absència absoluta de la mateixa. En efecte, no consta en les actuacions que l'aprovació de la taxa sobre serveis urbanístics hagi vingut precedida del necessari estudi econòmic que la Llei de les finances comunals exigeix de manera preceptiva, a fi de comprovar que l'import del tribut no supera el cost real de l'activitat administrativa de què es tracta.

En conseqüència, l'absència de la memòria econòmica determina de manera inevitable la il·legalitat de la taxa, per la qual cosa s'ha de desestimar íntegrament el recurs d'apel·lació que interposa el Comú d'Andorra la Vella.

Cinquè.- Sobre les taxes d'embrancament a les xarxes públiques d'aigua potable i d'aigües residuals.

La societat agent argumenta sobre aquesta qüestió que les taxes de referència ja havien estat abonades quan es va obtenir la llicència de construcció inicial, de manera que només s'hauria de liquidar la taxa corresponent a l'ampliació o modificació d'un edifici existent.

Com es desprèn dels articles 22 i 27 de l'Ordinació tributària comunal de 20 de desembre de 2006, el fet generador d'ambdues taxes és la realització de la funció administrativa de sol·licitud d'autorització d'embrancament d'un edifici o construcció a les respectives xarxes públiques, així com la reforma o la modificació d'embrancaments en edificis existents.

Com es desprèn del contingut de les actuacions, la segona de les llicències de construcció que va presentar la societat agent és refereix a un edifici que encara no havia estat construït en la seva totalitat, com es desprèn del fet de què s'ampliava una planta d'aparcament subterrani, entre d'altres extrems, la qual no hauria pogut realitzar en una edificació completament acabada. En conseqüència, no resulta procedent aplicar la quota tributària prevista per als edificis ja existents, sinó que aquella s'ha de calcular en funció dels metres quadrats d'obra construïda, segons els articles 25 i 30 de la referida Ordinació tributària comunal. En tot cas, no es pot deixar de banda que la liquidació impugnada ha tingut en compte només la superfície ampliada respecte del projecte inicial, de manera que no hi ha hagut cap tipus de duplicitat per aquests conceptes.

Tampoc resulta rellevant l'existència dels embrancaments que hi havia en les dues edificacions anteriors, que van ser demolides per donar pas al nou edifici projectat. Com s'ha dit abans, el fet imposable de les dues taxes que ara s'examinen no és altre que la realització de la funció administrativa de sol·licitud d'autorització d'embrancament d'un edifici o construcció a les respectives xarxes públiques, així com la reforma o la modificació d'embrancaments en edificis existents. En conseqüència, no resulta discutible que s'ha produït en aquest cas l'embrancament d'un nou edifici a les xarxes públiques d'aigua potable i clavegueram, que precisava de la corresponent autorització administrativa, la sol·licitud de la qual constitueix precisament el fet imposable de les taxes impugnades.

Per tot això, procedeix confirmar igualment la sentència apel·lada en aquest punt.

Sisè.- Sobre la bonificació de l'impost sobre la construcció.

L'article 32.bis.8 de la Llei de les finances comunals, modificada per la Llei 14/2007, de 20 de setembre, contempla l'aplicació d'una bonificació del 90% de la quota de l'import sobre la construcció "per a les edificacions de nova planta o ampliació d'edificacions existents que es destinin exclusivament a ús d'aparcament". En els mateixos termes es pronuncia l'article 115.bis.7.b) de l'Ordinació tributària modificada el 22 de novembre de 2007, sense més alteració que la referència a un "ús d'aparcament públic", que resulta irrellevant en aquest cas.

Com disposa l'article 9 de la Llei de bases de l'ordenament tributari, "el fet generador o les exempcions o bonificacions no poden ser utilitzades més enllà dels seus termes estrictes, no admetent-se l'analogia en aquests casos".

En el cas que ara s'examina, l'edifici construït per la societat agent no es destina exclusivament a un ús d'aparcament, com exigeix la llei, sinó que conté també habitatges, despatxos i locals comercials. Quan l'article 32.bis.8 de la Llei de finances comunals parla del destí exclusiu a aparcament es refereix tant a les edificacions de nova planta com a les ja existents, i no només a les ampliacions d'aquestes darreres. Es tota l'edificació la que s'ha de destinar a aparcament per poder gaudir de la bonificació de què es tracta.

En conseqüència, atès que l'immoble de referència no es destina només a l'ús d'aparcament, no resulta aplicable la bonificació sol·licitada, de manera que resulta irrellevant a aquests efectes que l'edifici disposi d'un nombre de places d'aparcament superior a les mínimes exigides en funció de les unitats immobiliàries existents.

Procedeix, doncs, desestimar igualment el recurs d'apel·lació que formula l'entitat agent, i confirmar la sentència impugnada, sense fer un especial pronunciament sobre les costes causades en aquesta instància.

D E C I S I Ó

En atenció a tot el que s'ha exposat, el Tribunal Superior de Justícia, Sala Administrativa, en nom del poble andorrà, decideix:

-Desestimar els respectius recursos d'apel·lació que interposen l'Hble. Comú d'Andorra la Vella i l'entitat "Conde" contra la sentència dictada el 8 de març de 2010 per la Secció Administrativa del Tribunal de Batlles, la qual es confirma en els seus propis termes, sense fer un especial pronunciament sobre les costes causades.

Aquesta sentència és ferma i executiva.

Manem que una vegada s'hagi complert el que disposa l'article 76 de la Llei de la Jurisdicció Administrativa i Fiscal es lliurin els autes originals amb la certificació d'aquesta sentència al Tribunal de Batlles, Secció Administrativa del qual procedien, i que s'arxivin les actuacions del Tribunal.