Errònia valoració de les proves (6000122/2017)

Sentència

Magistrats

Fátima Ramírez Souto Yves Picod Marie Conte

Núm. de Rotlle: TSJP 0000012/2019 Núm. de Causa: 6000122/2017

SENTÈNCIA 29-2019

PARTS:

Apel·lant: Sr. Ricart

Advocada. Sra. Girona

Apel·lat: Ministeri Fiscal

COMPOSICIÓ DEL TRIBUNAL:

President: Sr. Yves Picod

Magistrades: Sra. Marie Conte

Sra. Fátima Ramírez Souto

Andorra la Vella, dinou de juliol de dos mil dinou.

En el recurs d'apel·lació interposat contra la sentència de data 18 de gener de 2019 dictada pel Tribunal de Corts en la Causa i Rotlle de referència, seguida per un delictes majors de lesions doloses. Els components del Tribunal Superior de Justícia expressats al marge s'han constituït per a la vista i decisió, és ponent la Sra. Fátima Ramírez Souto.

ANTECEDENTS DE FET

I.-RESULTANT: Que el Tribunal de Corts dictà sentència de data 18 de gener de 2019 amb la següent part dispositiva: "Decidim,

"Condemnar Ricart com a responsable penal en concepte d'autor d'un delicte major de lesions doloses, que precisaren tractament mèdic per la seva curació i un delicte menor de lesiones doloses que han requerit únicament d'assistència mèdica, amb la circumstancia de ser menor de 21 anys al moment dels fets, a la pena de VUIT MESOS DE PRESÓ CONDICIONAL, fixant el termini de suspensió d'execució de la condemna en DOS ANYS, multa de SIS-CENTS EUROS (600 EUR) i el pagament de les despeses processals causades.

En concepte de responsabilitat civil Ricart haurà d'indemnitzar la ORG_0 en la quantitat de 149,57 EUR, a Téllez en la quantitat global de 2.900 EUR,

i a Hoyos en la suma de 3.200 EUR. Deixant pel tràmit d'execució de sentència la determinació de les quantitats a fixar derivades de les despeses mediques d'ambdós."

II.-RESULTANT: El precedent fallo es recolza en els següents fets que declara provats en el seu primer Resultant: "són fets provats que,

la nit del 5 de febrer de 2015, Téllez i Hoyos juntament amb un altre amic es trobaven a la discoteca XXX del XXX. Vers les 03.00 hores al sortir del local, A.Escudero coneguda seva que també hi era els hi demanà d'acompanyar-la a l'Aparthotel "XXX" on residia.

En arribar al lloc i quan es disposaven a pujar les escales es van creuar amb el processat Ricart, nascut el XXXX, de nacionalitat portuguesa i sense antecedents penals, que anava acompanyat de la seva novia Alvarado.

Sense que s'hagi pogut determinar el motiu, el processat s'encarà vers ells, demanant-los-hi el que? iniciant-se tot seguit una petita discussió amb empentes rebent Alvarado un cop a la cara a l'intentar separar-los.

Acabat l'incident i mentre Téllez i Hoyos (de 17 anys al moment dels fets) i el seu amic abandonaren el lloc pujant les escales buscant la seva amiga, l'acusat requerí la presència dels seus amics amb els que s'havia desplaçat al Principat des de Portugal, país on resideix, per la pràctica de l'esquí i que eren allotjats al mateix edifici, sent un grup d'entre 6/7 persones que alterats per l'aldarull i el crit de Alvarado, decidiren seguir els esmentats Téllez i Hoyos escales amunt, trobant-se tots ells al replà de la darrera planta davant els ascensors.

Fou en aquestes circumstàncies que l'acusat, -que anava al davant de tot liderant el grup-, s'enfrontà a ells, els quals intentaren evitar la confrontació, no responen a les seves paraules i defugint-li la mirada, qui a més reclamava una baralla "tres contra tres" quan es produí una agressió de la seva part i els seus amics vers els perjudicats, Téllez i Hoyos que resultaren lesionats, patint el primer una fractura de la paret medial de l'òrbita dreta, abrasions facials, equimosis i erosions que necessitaren de tractament mèdic i el segon una ferida a la cara i mucosa bucal que va requerir d'assistència mèdica, lesions per les quals tots dos reclamen.

No ha estat acreditat que Ricart resultés ferit".

III.-RESULTANT: que contra l'esmentada sentència interposa recurs d'apel·lació la defensa del Sr. Ricart, manifestant no estar en a absolut d'acord amb la resolució, ni amb els fets que segons la mateixa han resultant provats, ni amb la qualificació jurídica dels mateixos ni amb la pena imposada, així com tampoc amb la indemnització fixada.

Sol·licita la representació lletrada de Ricart que es revoqui la sentència objecte de recurs i es dicti una de nova declarant l'absolució del seu defensat. Subsidiàriament sol·licita que en cas que es negues la primera petició, s'hauria d'establir que concorre la circumstància excloent de la legítima defensa, i més subsidiàriament que s'imposés al seu representat la pena de 6 mesos de presó condicional i una multa de 250 euros.

IV.-RESULTANT: Que el Ministeri Fiscal s'oposa al recurs, considerant que de la prova practicada es desprèn que el condemnat va participar directa i personalment en els fets d'autes, i que dels fets declarats provats procedeix descartar també la circumstància excloent de legitima defensa. Pel que fa a la pena imposada considera el Ministeri Públic que el tribunal va efectuar una valoració adequada i proporcionada dels fets.

FONAMENTS DE DRET

I.-CONSIDERANT: que la representació de Ricart impugna la sentència que el condemna com autor d'un delicte major de lesions doloses, que precisaren tractament mèdic per la seva curació i un delicte menor de lesiones doloses que han requerit únicament d'assistència mèdica, al·legant, com primer motiu d'impugnació, l'error en la valoració de les proves respecte a la participació del recorrent en la causació de les lesiones patides per Téllez i Hoyos.

Considera la part recurrent que no es pot atribuir al Sr. G. la causació de les lesiones perquè els perjudicats van declarar que no sabien qui els va pegar i no van poder assegurar que fos el processat; perquè a l'acte del judici van declarar dos testimonis -els Srs. Escudero i ENTITY_10- què van dir que el processat no hi era al lloc de la baralla i als quals no es fa cap referència en la sentència; i perquè en la exploració mèdica que se li efectuà quan fou detingut no se li va veure cap lesió a les mans.

Per la resolució de la impugnació plantejada hem de partir de que, encara que el recurs d'apel·lació té caràcter ordinari, i pot dur-se a terme una nova valoració de la prova practicada en la instància, la transcendental importància que en la ponderació de les proves personals té la percepció directa pel Tribunal de Corts de les diferents declaracions de les parts i dels testimonis, així com la inexistència de proves taxades o de regles que determinin el valor cert que s'hagi de donar a cada prova, fan que la revisió, tractant-se precisament d'aquesta mena de proves de caràcter subjectiu, estigui limitada a examinar -pel que fa al seu origen- la seva validesa i la regularitat processal; i a verificar únicament, respecte de la seva valoració, si les conclusions que el Tribunal de Corts ha obtingut resulten congruents amb els resultats probatoris i si s'ajusten als criteris generals de raonament lògic, en concordança amb les regles d'experiència comunament admeses. En conseqüència, en aquesta nova instància i sense haver presenciat personalment la prova, només cabria apartar-se de la valoració que de la dita prova va fer el Tribunal de Corts que va presenciar-la, si hagués declarat com a provat, basant-se en aquesta, quelcom diferent del que realment va dir el declarant que no pugui deduir-se de cap altre medi probatori; si la valoració de la declaració condueix a un resultat il·lògic o absurd; i, de manera excepcional, si concorren altres circumstàncies de les què es desprengués de forma inequívoca i objectiva la falsedat d'un testimoni acollit com a cert, o la certesa d'un que no hagi estat tingut en compte pel jutjador.

Cap de les circumstàncies que permetrien modificar la valoració probatòria realitzada pel Tribunal de Corts concorre en el cas enjudiciat.

La sentència sustenta la participació del processat en l'agressió dels Srs. T. i Q. en les declaracions de tots dos, ja que, malgrat no poder determinar que el processat els agredís, van explicar que després del primer incident amb el processat, quan es trobaven a la darrera planta de l'edifici esperant l'ascensor per marxar, un grup de sis o set joves els va anar a trobar, que el processat anava al davant i va ser qui va provocar la baralla en encarar-se al Sr. Q. i manifestar "3 contra 3", rebent a continuació tots dos cops sense poder determinar qui els hi va donar i que quan el Sr. Q. va obrir els ulls en un moment determinat a qui va veure en primer lloc va ser al processat,

Són fets no controvertits que prèviament a l'agressió es va produir un primer incident entre el Sr. G., la seva núvia i els Srs. T. i Q. en el què es van donar empentes i en el què va rebre un cop la seva núvia i, segons el processat, ell també va resultar lesionat; que a continuació van sortir de les seves habitacions, sigui perquè el processat els va cridar o perquè van sentir els crits i plor de la noia, un grup d'amics del processat als qui aquest els hi va explicar el que havia passat; i que aquest grup es el què va pujar les escales per tal de buscar als dois nois.

Tenint en compte els fets exposats, la conclusió, de que va ser el processat el qui anava davant del grup, va provocar i va participar en l'agressió de la què van ser víctimes els Srs. T. i Q esdevé totalment lògica i raonable, perquè era qui estava interessat en venjar-se dels dos nois per l'incident anterior i perquè la frase "3 contra 3", que el Sr. Q. va dir que repetia el processat, resulta molt significativa per a deduir la seva voluntat d'agredir als dos nois, ja que el processat va fer èmfasi en les seves declaracions al fet de que en el primer incident estava ell sol contra tres nois.

És cert que en la sentència, de forma indeguda, no es fa cap referència al testimoni dels Srs. Escudero i Corbacho, però considerem que les seves declaracions no tenen aptitud per a desvirtuar el relat dels fets dels dos perjudicats i qüestionar la seva credibilitat.

Així, el Sr. Corbacho va dir que no va veure al processat a dalt -en referència al lloc on es van produir el fets-, quan aquest va reconèixer al judici que va pujar, encara que segons ell quan la baralla ja estava iniciada, i malgrat que el Sr. Escudero va dir que quan va arribar a dalt ja hi havia la baralla i el processat primer no hi era, el Sr. Galan -quines declaracions van ser llegides a l'acte del judici en no haver comparegut- va declarar haver vist al processat barallar-se amb els dos nois a cops de puny.

D'altra banda la declaració de la núvia del processat, la Sra. Alvarado, no descarta que el processat pogués liderar el grup d'amics que van anar a buscar als Srs. T. i Q., ja que a l'acte del judici consta que va manifestar que el processat no la va portar a l'habitació i que ella entrà a l'habitació i després va arribar aquell, tot i que consta que va incórrer en contradiccions sobre aquest extrem en dir també que creia que en un primer moment es va quedar amb ella a l'habitació. Inclús la Sra. Alvarado va contradir la declaració del processat en afirmar que ella no va pujar a dalt, quan aquell consta a l'acta del judici que va dir que va pujar amb ella,

Finalment, el fet de que el Sr. G. no presentés lesions a les mans no demostra que no participés en l'agressió, ja que no tot cop donat amb les mans ha de deixar una senyal i tot depèn de la intensitat del cop.

Tot això sense valorar, perquè no consta que fossin introduïdes a l'acte del judici, que el processat en les seves declaracions davant el Servei de Policia i de la Batllia, va admetre, coincidint amb el relat dels dos perjudicats, que després del primer incident, quan els nois van marxar, va sortir corrent a interceptar-los per demanar explicació de l'agressió a la seva núvia.

No s?ha produït l'error de valoració probatòria al·legat i el relat fàctic de la sentència ha de ser confirmat.

II.-CONSIDERANT: que el fet de que els perjudicats no poguessin veure al processat donar-los cap cop no impedeix la constitució de la seva autoria en les lesions que aquells van patir.

Són coautors d'un delicte aquells que realitzen conjuntament el fet delictiu, actuació conjunta que no suposa que els diferents participants hagin de realitzat tots i cadascun dels elements que conformen el litigi penal, sinó que amb independència de la seva concreta intervenció participen d'un dol compartit que deriva d'un comú acord -previ o simultani, exprés o tàcit-, i en virtut del qual s'entén que accepten implícitament el que cadascun d'ells faci, no essent doncs la coautoria una suma d'autories individuals sinó una forma de responsabilitat per la totalitat dels fets.

En aquest sentit, tots aquells implicats en una agressió quan existeix una decisió comuna d'agredir, accepten el que cada un d'ells fa contra la seguretat física de les víctimes, llevat els excessos que no hagin pogut ser previstos, sent també coautors des del punt de vista del domini del fet. Entre els coautors regeix el principi d'imputació recíproca i cada un dels participants és responsable de la totalitat del fet amb independència de l'acció concreta que hagin realitzat amb tot el tacte, independentment de l'acció concreta que han pres.

En el nostre cas, d'una banda, va existir un acord, encara que fos tàcit i no fruit d'una prèvia deliberació, per agredir als Srs. T. i Q. per part del processat i els altres integrants del grup. Aquest acord es desprèn del fet de encapçalar el processat el grup de joves que es va dirigir cap a les víctimes, després d'haver-los explicat el greuge que considerava que havia patit, com a clar incentiu per a la seva venjança, provocar l'agressió dient "3 contra 3" i no tractar d'impedir que es produís.

D'altra banda, el processat, provocant i participant en l'agressió, va acceptar implícitament els seus resultats respecte a les lesions efectivament produïdes que fossin previsibles, com van ser les lesiones sofertes pels dos perjudicats a conseqüència dels cops de puny rebuts, i que li són imputables encara que no els hagués donat cap dels cops que les van produir.

Finalment, va tenir el domini funcional del fet, provocant l'agressió i participant en ella, sense que tractés d'impedir-la malgrat d'haver col·locat a les víctimes en la situació de perill que després es va concretar amb les lesions patides.

III.-CONSIDERANT: que de forma subsidiària es demana l'aplicació de l'eximent de legítima defensa perquè el processat va actuar tant en defensa pròpia com de la seva núvia.

El primer requisit i fonamental de la legítima defensa és que s'hagi produït una agressió il·legítima actual o imminent de la que sigui necessari defensar-se. Aquesta agressió ha de posar en perill béns jurídicament protegits -vida, patrimoni, etc.- como a conseqüència d'una acció o conducta actual o imminent, real e injusta -en el sentit de fora de raó e inesperada- que constitueix el pressupost essencial de tota legítima defensa -complerta e incomplerta.

Si no hi ha agressió il·legítima actual o imminent, no hi ha necessitat de defensar-se i per tant la reacció agressiva no pot estar justificada i això és el que succeeix en aquest cas.

Amb independència de qui va ser responsable del què va passar en el primer incident entre el Sr. G., la seva núvia i els Srs. T. i Q., quan aquests dos van ser agredits no existia cap situació de risc per a la integritat física dels dos primers que el processat hagués d'evitar agredint als els Srs. T. i Q..

Quan aquests van ser agredits, el primer incident ja havia finalitzat i havien abandonat el lloc, trobant-se a l'últim pis amb la intenció d'agafar l'ascensor i d'abandonar l'edifici. No hi va haver en aquell moment cap agressió de la que el processat hagués de defensar-se i, per tant, la legítima defensa ha estat correctament exclosa.

Tanmateix no es pot establir cap repartiment de culpes per considerar que els Srs. T. i Q. van contribuir a la producció de les seves lesions provocant el primer incident en el què van resultar ferits el processat i la seva núvia.

La finalització del primer incident amb la marxa del Srs. T. i Q. permet raonablement apreciar una desvinculació entre la conducta inicial d'aquests i la seva posterior agressió. Des del prisma de la causalitat natural és evident que hi va haver una vinculació entre aquests dos fets, però en cap cas és pot considerar que contribuïssin a l'agressió de la que va ser víctimes i s'hagi d'apreciar un repartiment de culpes amb reducció de la indemnització.

L'existència d'una interrupció temporal i espacial entre el primer incident i l'agressió als Srs. T. i Q. no permet establir la connexió directa entre els dos fets, i la conducta inicial de les víctimes, que no es considera provat en la sentència que fos la que la part recurrent els hi atribueixen, en cap cas seria un estímul suficient ni adequat per a explicar la seva posterior agressió, que no va ser més que una venjança pels fets abans succeïts.

No procedeix, en conseqüència, apreciar el repartiment de culpes amb la víctima i tampoc reduir la quantia de la responsabilitat civil.

IV.- CONSIDERANT: que les penes imposades, tot i no que la sentència no explica les raons per les quals han estat fixades en la extensió de vuit mesos de presó i multa de 600 euros, resulten proporcionades i adequades a la gravetat dels fets, les circumstàncies personals del recurrent i la reinserció social assolida pel condemnat o les expectatives que afavoreixin una futura reinserció -article 56 del Codi Penal-.

El delicte major de lesions doloses que precisin per a la seva curació tractament mèdic està castigat amb una pena de presó de tres mesos a tres anys -article 113.2 del Codi Penal- i el delicte menor de lesions doloses que precisin per a la seva curació assistència mèdica està castigat amb les penes d'arrest i multa de fins a 6.000 euros -article 113.1 del Codi Penal-.

L'article 58.3 del Codi Penal estableix que quan les diverses infraccions que s'imputen a la mateixa persona es jutgin en un mateix procediment si les penes establertes per la Llei per als diversos delictes són de la mateixa naturalesa, el tribunal pot imposar una pena única que resulti de l'acumulació de la durada de les diverses penes aplicables, amb els límits assenyalats en article l'article 58.2 del Codi Penal.

L'article 58.2.c) del Codi Penal preveu que quan les penes previstes per a les infraccions siguin de presó i d'arrest, el tribunal només ha d'imposar la pena de presó que correspongui i pot substituir la pena d'arrest d'acord amb el que estableix l'article 65.5. del mateix text legal. Aquest precepte, com diu el Ministeri Fiscal en la seva contesta al recurs, no permet imposar una pena de presó i d'arrest en la mateixa sentència.

En el cas enjudiciat, el processat era menor de vint-i-un anys en el moment dels fets i, per tant, és d'aplicació la reducció qualificada de la pena prevista a l'art 54.3 del Codi Penal, el que fa que respecte a la pena de presó la imposable sigui de un mes i mig a divuit mesos i la multa de fins a 3.000 euros.

Valorant que el processat no té antecedents penals i té bones expectatives professionals però també que van ser dos les persones lesionades i que es va tractar d'una agressió en grup, la pena de presó condicional de vuit mesos, dintre de la meitat inferior de la pena, resulta adequada, como també ho és la de 600 euros de multa si tenim en compte que, segons la seva defensa, té uns ingressos mensuals de 600 euros.

V.- CONSIDERANT: que, finalment, s'impugna les quanties de les indemnitzacions fixades en concepte de pretium doloris a favor dels perjudicats en considerar-les excessives en atenció a l'existència d'un repartiment de culpes i els criteris dels tribunals andorrans en casos similars.

En la sentència es fixa una indemnització de 1.200 euros per un pretium doloris de 1/7 en favor de Hoyos y de 2.400 euros por un pretium doloris de 2/7 en favor de Téllez.

Aquestes quantitats no són excessives perquè no concorre el pretès repartiment de culpes i perquè no s'aparten de les fixades pels tribunals andorrans en supòsits similars ja que un pretium doloris de 2/7 s'ha valorat en 2.500 euros en la causa TC-2400006/2014, i en 3.000 euros en les causes 60000207/16 i 60000160/16; i un pretium doloris de 1/7 s'ha valorat en 1.200 euros en les causes 2400006/14 i 5400010/14.

A més, els criteris judicials sobre la quantificació de les indemnitzacions són merament orientatius i no vinculants. És a l'òrgan judicial, en cada cas, a qui li correspon la seva valoració en atenció a les concretes circumstàncies concurrents en el supòsit examinat. En el cas enjudiciat, el Tribunal de Corts no ofereix cap justificació, llevat de la quantificació del pretium doloris fixat pel metge forense, per a la determinació de la indemnització, però tampoc ofereix la part recurrent arguments per justificar la correcció de la quantitat que sol·licita i que determini la procedència de la modificació que pretén.

VI.- CONSIDERANT: Que la sentència recorreguda ha de ser confirmada, amb la imposició de les costes processals causades al recorrent.

Decisio

Vistes la Constitució, El Codi Penal, el Codi de Procediment Penal, la jurisprudència d'aplicació, i altres fonts del Dret del Principat d'Andorra,

DECISIÓ

La Sala Penal del Tribunal Superior de Justícia d'Andorra, en nom del poble andorrà, decideix:

1.- DESESTIMAR el recurs interposat per la representació de Ricart.

2.- CONFIRMAR la sentència dictada pel Tribunal de Corts en data 18 de gener del 2019 en la causa TC-6000122/17

3.- Imposar al recurrent el pagament de les despeses processals causades pel recurs.

Aquesta sentència és ferma i executiva.

Així, per aquesta nostra sentència, definitivament jutjant, ho manem i signem.