Retribució variable subjecta a condició de permanència a 31 de desembre. Quan la relació laboral prossegueix, amb acceptació de l'empresa, més enllà de la data d'efectes del preavís de desistiment del treballador, la fixació del dia final de la relació passa a dependre de l'empresari i la condició suspensiva de permanència esdevé potestativa a la seva voluntat; la condició s'ha de tenir per complerta quan és la part interessada en el seu incompliment qui n'impedeix la realització.

Sentència

Magistrats

JAUME TOR PORTA VINCENT ANIERE CARLES CRUZ MORATONES

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

Sala Civil

TSJC.- 0000106/2026

ORIGEN: 3000190/2025 - 0

NIG: 5300542120250001164

SENTÈNCIA 000101-2026 DE 13/09/2026

Ponent : Sr. Jaume TOR PORTA

Data : 13/09/2026

Sala : Tribunal Superior de Justícia - Sala Civil

Referència : TSJC.- 0000106/2026

NIG : 5300542120250001164

IU : ECLI : AD:TSJC:2026:00101

SENTÈNCIA 000101/2026

PARTS:

Apel·lant: ORG000

Representant: Sra. Clàudia

Advocat: Sr. Enric

Apel·lat: Sr. Manuel

Advocada: Sra. Teresa

COMPOSICIÓ DEL TRIBUNAL:

President: Sr. Jaume TOR PORTA

Magistrats: Sr. Vincent ANIÈRE

Sr. Carles CRUZ MORATONES

OBJECTE: Retribució variable subjecta a condició de permanència a 31 de desembre. Quan la relació laboral prossegueix, amb acceptació de l'empresa, més enllà de la data d'efectes del preavís de desistiment del treballador, la fixació del dia final de la relació passa a dependre de l'empresari i la condició suspensiva de permanència esdevé potestativa a la seva voluntat; la condició s'ha de tenir per complerta quan és la part interessada en el seu incompliment qui n'impedeix la realització.

Andorra la Vella, a la data consignada al marge.

En nom del Poble Andorrà.-

Reunida la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia d'Andorra ha vist el recurs d'apel·lació a les actuacions més amunt referenciades.

En la tramitació d'aquestes actuacions han estat observades les prescripcions legals, i ha estat ponent el magistrat Sr. Jaume TOR PORTA, el qual expressa el parer del Tribunal.

ANTECEDENTS DE FET

1.- Mitjançant escrit enregistrat en data 10 de juny de 2025, la direcció lletrada del Sr. Manuel va formular demanda laboral en reclamació d'havers laborals, a tramitar pel procediment laboral que regulen els articles 285 a 290 de la Llei 22/2021, del 17 de setembre, del text consolidat del Codi de procediment civil , contra la societat mercantil ORG000 demanant que es dictés sentència que condemnés la defenent a satisfer-li, en concepte de retribució variable de l'any 2024, la suma bruta de 3.821,22 euros en el supòsit de declarar-se nul·la la clàusula de permanència del pacte 7.2 del contracte de treball; subsidiàriament, la mateixa totalitat, en considerar que la relació laboral s'havia extingit per decisió de l'empresa quatre dies abans d'acabar l'any; i, més subsidiàriament encara, la part proporcional meritada fins al 27 de desembre de 2024, per import brut de 3.779,18 euros. Reclamava, a més, la suma bruta de 2.162 euros en concepte d'hores extraordinàries i la de 7,14 euros per despeses de correspondència, quantitats a augmentar amb els interessos legals corresponents, amb declaració i cotització de les sumes brutes prop de la Caixa Andorrana de Seguretat Social i amb imposició de les costes processals a la part adversa, inclosos els honoraris d'advocat.

2.- En data 16 de juliol de 2025, la representació processal de ORG000 va contestar la demanda oposant-s'hi, demanant es dictés Sentència que desestimés les pretensions del demandant tot imposant-li el pagament de la totalitat de les costes ocasionades.

3.- El dia 8 de gener de 2026 es va celebrar el judici oral, amb la compareixença d'ambdues parts, la pràctica dels mitjans de prova admesos i l'evacuació de les conclusions orals. La part defenent, fent ús de la prerrogativa de l' article 257.7 del Codi de procediment civil , va completar les seves conclusions mitjançant escrit presentat el 15 de gener de 2026, quedant des d'aleshores els autes vists per a sentència.

4.- En data 6 de març de 2026, la Batllia dictava Sentència amb la part decisòria següent:

"Primer.- que estimant parcialment la demanda laboral articulada pel Sr. Manuel i dirigida contra la mercantil " ORG000", ha de condemnar i condemna a la darrera a pagar al primer la suma de tres mil dos-cents euros bruts (3.200.- EUROS) en concepte de retribució variable de l'any 2024, i a pagar al primer altres set euros amb catorze cèntims (7,14.- EUROS) en concepte de despeses de correspondència, la primera augmentada dels interessos legals produïts d'ençà el dia 27 de desembre del 2024 en ser aleshores quan s'oferí la quitança i hauria d'haver estat abonat dit haver laboral i la segona d'ençà la data de contesta a la demanda, això és des del setze de juliol del dos mil vint-i-cinc, i fins que siguin íntegrament satisfetes, havent de merèixer la primera ser degudament declarada i cotitzada prop de la CAIXA ANDORRANA de SEGURETAT SOCIAL; amb imposició de les costes processals a la segona segons s'ha resolt en el darrer Fonament de Dret.

Segon.- la present sentència, una volta esdevingui ferma, serà comunicada d'ofici a la CAIXA ANDORRANA de SEGURETAT SOCIAL.

Tercer.- contra aquesta resolució es pot interposar recurs d'apel·lació que es presenta directament davant la Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra en el termini de 13 dies hàbils des de la notificació de la sentència, havent d'adjuntar còpia de la present resolució on consti la data de la notificació i igualment havent de comunicar, aquell mateix dia, la interposició del recurs d'apel·lació a aquest tribunal, en seguiment a les disposicions de la Llei 22/2021, del 17 de setembre, de text consolidat del Codi de procediment civil."

5.- En data 17 de març de 2026, la representació processal del Sr. Manuel va presentar escrit formulant recurs d'aclariment de la Sentència, sol·licitant-ne la rectificació en el sentit d'establir que la base de càlcul de la gratificació de l'any 2024 són els salaris efectivament percebuts entre gener i desembre de 2024 i que, d'acord amb aquest criteri, se'n fixés l'import en la quantitat de 3.821,72 euros bruts. Per interlocutòria del 23 de març de 2026 se'n donà trasllat a la part defenent, que s'hi va oposar sol·licitant que no es tingués en compte cap altra quantitat que la de 3.200 euros fixada en la Sentència. El Tribunal Unipersonal va dictar, en data 8 d'abril de 2026, aute amb la part decisòria del tenor literal següent:

"Primer.- Rectificar la Sentència dictada en data 6 de març proppassat, segons es conté en el Fonament de Dret Segon de la present resolució i per tant essent l'import de condemna en concepte de retribució variable de l'any 2024, la suma de tres mil quatre-cents setanta tres euros amb tres cèntims bruts (3.473,03.-EUROS) i no de tres mil dos-cents euros bruts (3.200.-EUROS).

Segon.- Donar trasllat al Sr. Manuel de l'escrit presentat el dia 30 d'abril d'enguany per la representació processal de la "Societat de Treballs d'Assessorament Tècnic, ORG000).

Tercer.- No efectuar imposició en quant a costes processals."

Sisè.- En data 24 d'abril de 2026, la representació processal de ORG000 va interposar recurs d'apel·lació contra la Sentència del 6 de març de 2026 i contra l'aute d'aclariment del 8 d'abril de 2026, demanant es dictés Sentència en aquesta alçada revocant les decisions impugnades i que es desestimés íntegrament la demanda, amb absolució de ORG000 de totes les pretensions; subsidiàriament, que es revoqués parcialment la sentència i es reduís l'import de la condemna per retribució variable a la quantitat de 2.578,21 euros; en ambdós casos, que es revoqués la condemna en costes de la primera instància; i que s'imposessin les costes a la part adversa.

Prèviament, denuncia que el Batlle no podia modificar, per via d'aclariment, l'import de condemna fixat en la Sentència, atès que la petició de la part agent no constituïa un veritable aclariment ni la correcció d'un error de càlcul manifest, motiu pel qual sol·licita la revocació de l'aute del 8 d'abril de 2026.

Quant als motius del recurs, denunciava en primer lloc, un error en la valoració de la prova i en l'aplicació del dret pel que fa a la condemna al pagament de la retribució variable: sosté que el treballador va comunicar la seva baixa voluntària el 2 de desembre de 2024, amb un preavís de quinze dies laborables, de manera que la relació laboral havia de finalitzar, per decisió pròpia, el dia 23 de desembre de 2024; que a 31 de desembre de 2024 ja no formava part de la plantilla; i que, per tant, no es va complir la condició imprescindible de permanència establerta a la clàusula 7.2 del contracte de treball, configurada com una prima de fidelitat o permanència.

En segon lloc, al·lega que la sentència apel·lada aplica indegudament el principi in dubio pro operario, ignorant la prova documental i els actes propis del treballador; que la manca de credibilitat de l'agent -palesada, al seu entendre, en la reclamació d'hores extraordinàries que la mateixa sentència rebutja- exclou tot dubte sobre la iniciativa del cessament; i que la pràctica constant de l'empresa és no abonar aquesta retribució als treballadors que són baixa voluntària abans de finalitzar l'any.

En tercer lloc, i amb caràcter subsidiari, denuncia un error en el càlcul de la quantia de la condemna: considera incorrecta la base de càlcul i no acreditat l'assoliment del 100% dels objectius, havent-se d'aplicar, per congruència, el percentatge del 75% reconegut l'exercici 2023, de manera que l'import màxim que podria correspondre al treballador seria de 2.578,21 euros.

En quart lloc, qüestiona la condemna en costes de primera instància, en considerar que concorren dubtes fàctics i jurídics raonables en el sentit de l' article 350.1 del Codi de procediment civil i que la seva posició processal no fou temerària ni de mala fe.

7.- La representació lletrada del Sr. Manuel va presentar, en data 9 de juny de 2026, escrit de contesta i oposició al recurs d'apel·lació, demanant es dictés Sentència desestimant-lo i imposant a la part actora el pagament de les costes ocasionades, segons els següents arguments.

En primer lloc, pel que fa a la impugnació de l'aute d'aclariment, sosté que el motiu no compleix els requisits de l' article 332 del Codi de procediment civil ; que el recurs d'aclariment formulat per l'agent estava emparat per l' article 20.2 del mateix text legal ; que la sentència i l'aute d'aclariment formen una sola resolució susceptible de recurs d'apel·lació; i que cap indefensió no s'ha causat a la part apel·lant, que s'ha beneficiat, fins i tot, d'un termini addicional per recórrer.

En segon lloc, al·lega que la part apel·lant no ha aportat cap prova que contradigui les manifestacions de l'agent -no ha proposat, per exemple, el testimoniatge de cap responsable de l'empresa-; que el document de la quitança és contradictori i mancat de força probatòria suficient; i que la sentència ha valorat correctament els fets al·legats i les proves practicades, aplicant degudament la regla in dubio pro operario.

En tercer lloc, quant a la quantia, sosté que, atès el caràcter unilateral de la creació del bonus, correspon a l'empresa, per raó de la seva disponibilitat i facilitat probatòria ( article 9.2 del Codi de procediment civil ), acreditar els criteris i objectius fixats i el percentatge d'assoliment pel treballador, tal com resulta de la Sentència d'aquesta Sala núm. 123-2022, del 27 de setembre de 2022; que l'apel·lant no ha desplegat cap activitat probatòria en aquest sentit; i que la reducció al 75% que proposa és arbitrària i mancada de fonament.

En quart lloc, defensa la correcta aplicació de l' article 290.3 del Codi de procediment civil en matèria de costes, sense que la sentència apel·lada hagi apreciat ni es puguin apreciar dubtes fàctics o jurídics.

FONAMENTS DE DRET

Primer.- Objecte del recurs.

La present resolució té per objecte resoldre el recurs d'apel·lació interposat per la representació processal de la mercantil ORG000 contra la Sentència dictada pel Tribunal Unipersonal de la Batllia el 6 de març de 2026, rectificada per l'aute del 8 d'abril de 2026, que va condemnar-la a pagar al Sr. Manuel la suma bruta de 3.473,03 euros en concepte de retribució variable de l'any 2024 i la de 7,14 euros per despeses de correspondència, amb els interessos legals corresponents, la declaració i cotització de la primera prop de la Caixa Andorrana de Seguretat Social i la imposició de les costes processals.

La controvèrsia en aquesta alçada se circumscriu a quatre qüestions: la procedència de la rectificació operada per l'aute d'aclariment del 8 d'abril de 2026; el dret del treballador a percebre la retribució variable de l'exercici 2024, atesa la condició de permanència a 31 de desembre que estableix el pacte 7.2 del contracte de treball i les circumstàncies en què es va extingir la relació laboral; subsidiàriament, la quantia d'aquella retribució; i, finalment, la condemna en costes de la primera instància.

Queda fora de l'àmbit de revisió, per haver esdevingut ferm, el pronunciament desestimatori de la reclamació d'hores extraordinàries, que la part agent no ha impugnat. Així mateix, per bé que el suplico del recurs interessa la desestimació íntegra de la demanda, cap motiu d'impugnació no es dirigeix de manera específica contra la condemna al pagament de les despeses de correspondència.

Segon.- Sobre la impugnació de l'aute d'aclariment.

L' article 20.2 del Codi de procediment civil permet al tribunal rectificar o aclarir les seves resolucions per esmenar les expressions o els conceptes foscos, per rectificar els errors materials que s'hi continguin i per incloure-hi els pronunciaments manifestament omesos, d'acord amb les peticions plantejades per les parts. En el present cas, el Fonament de Dret II de la Sentència del 6 de març de 2026 establia amb tota claredat el criteri de càlcul de la retribució variable: el 10% del salari brut anual de l'exercici 2024, per consideració que en cap cas s'havia discutit que el treballador no hagués assolit satisfactòriament els criteris i objectius fixats. L'error rau únicament a haver pres com a base la retribució mensual bruta de 2.666,67 euros en lloc del salari brut anual efectivament percebut, de 34.730,34 euros, import que resulta del detall efectuat per la mateixa part defenent en el seu escrit de contesta a la demanda (foli 8) i de la documentació que hi va acompanyar.

Es tracta, doncs, de la rectificació d'un error material en la traducció aritmètica d'un criteri ja fixat en la fonamentació de la sentència, que no comporta cap alteració de la ratio decidendi ni una nova valoració jurídica de la controvèrsia, i que s'insereix de ple en l'àmbit de l' article 20 del Codi de procediment civil . A això s'hi afegeix que la sentència i l'aute que la rectifica integren una sola resolució i que el termini per interposar el recurs d'apel·lació es va computar a partir de l'aute ( article 20.6 del mateix text legal ), de manera que la part apel·lant no ha patit cap indefensió: ha pogut combatre en aquesta alçada, com efectivament ha fet, tant el dret a la retribució variable com la seva quantia. El motiu es desestima.

Tercer. Sobre el dret a la retribució variable de l'exercici 2024.

El pacte 7.2 del contracte de treball subscrit el 15 de setembre de 2022 subordina la meritació de la retribució variable a la concurrència acumulativa de dues condicions: l'acompliment dels criteris i objectius que s'havien de fixar per a cada exercici i la permanència del treballador prestant serveis per a l'empresa el dia 31 de desembre. La validesa d'aquesta condició de permanència, admesa per la resolució d'instància, no és objecte de controvèrsia en aquesta alçada. El debat se centra, doncs, a determinar si la manca de permanència del treballador a 31 de desembre de 2024 és imputable a la seva pròpia voluntat -tesi de la part apel·lant- o bé a una decisió de l'empresa.

De la documental obrant en autes s'aprecia que la relació laboral havia de finalitzar el dia 23 de desembre de 2024: la carta de desistiment lliurada pel treballador el 2 de desembre de 2024 (document núm. 8 de l'índex de l'expedient judicial electrònic) fixava un preavís de quinze dies laborables que expirava aquell dia, i la mateixa quitança -document elaborat per la mateixa empresa- consigna el 23 de desembre de 2024 com a data de resolució de la relació laboral. Resulta igualment acreditat, i és un fet reconegut per la mateixa part apel·lant, que la relació laboral va continuar després d'aquella data: el treballador va prestar serveis fins al divendres 27 de desembre de 2024, dia en què li fou lliurada la quitança, i va percebre els havers corresponents fins aquell mateix dia.

La tesi de la part apel·lant descansa sobre l'afirmació que fou el treballador qui va decidir unilateralment posposar la seva marxa fins al 27 de desembre, de manera que aquesta data hauria substituït la del 23 de desembre com a terme final del seu desistiment. Doncs bé, no hi ha en les actuacions cap prova que avali que la data de finalització del preavís fos el 27 de desembre de 2024. L'única manifestació de voluntat extintiva del treballador que consta documentada és la carta del 2 de desembre de 2024, que fixava l'expiració del preavís el dia 23 de desembre; cap document posterior no recull una modificació, pròrroga o novació d'aquell preavís imputable al treballador; i la quitança, redactada per la mateixa empresa, continua consignant el 23 de desembre com a data de resolució del contracte, la qual cosa desmenteix que la mateixa ocupadora considerés que el desistiment desplegava els seus efectes el dia 27. L'apel·lant tampoc no ha desplegat cap activitat probatòria adreçada a acreditar el pretès acte de voluntat del treballador en aquest sentit: no va proposar, singularment, el testimoniatge del Sr. Àlvar -la persona que, segons resulta de les actuacions, va comunicar al treballador el dia 27 de desembre que aquell era el seu darrer dia de treball i que no calia que tornés el dilluns dia 30-, de manera que la seva al·legació resta com una simple manifestació de part. I correspon a qui invoca un fet impeditiu del dret reclamat -en aquest cas, que la manca de permanència a 31 de desembre deriva d'un acte voluntari i unilateral del treballador posterior al preavís- la càrrega d'acreditar-lo, càrrega que en el present cas no s'ha assegurat.

La conseqüència jurídica d'aquesta precisió probatòria és determinant. Un cop transcorreguda la data d'efectes del preavís -el 23 de desembre de 2024- sense que la relació s'extingís i sense que consti cap nou acte extintiu del treballador, el desistiment unilateral d'aquest va exhaurir la seva virtualitat extintiva en els termes en què havia estat formulat, i la prossecució de la prestació de serveis només s'explica pel consentiment d'ambdues parts i, singularment, de l'empresa, que va acceptar i retribuir el treball efectuat. A partir d'aquell moment, la determinació del dia final de la relació laboral ja no depenia de la voluntat del treballador, que romania en actiu i a disposició de l'ocupadora, sinó de la voluntat de l'empresària, que fou qui, el 27 de desembre de 2024, hi va posar terme lliurant la quitança.

En tal eventualitat, la condició suspensiva de permanència el 31 de desembre esdevenia potestativa a voluntat de l'empresari. La condició és potestativa quan la seva realització depèn de la voluntat d'una de les parts, i esdevé purament potestativa -i, per això mateix, inoperant quan juga en benefici del deutor- quan el seu compliment o la seva frustració queden a l'arbitri exclusiu de la part obligada. Això és exactament el que succeïa en el cas d'autes a partir del 24 de desembre de 2024: mantinguda viva la relació laboral per acceptació de l'empresa fins a dates immediatament anteriors al venciment de l'exercici, el compliment de la condició ja no depenia de cap contingència aliena ni de cap decisió del treballador, sinó única i exclusivament de la decisió de l'ocupadora de mantenir-lo en actiu els quatre dies restants o de posar fi anticipadament a la relació. N'hi havia prou que l'empresa hi posés fi qualsevol dia anterior al 31 de desembre -com efectivament va fer el dia 27, indicant al treballador que no calia que tornés el dilluns dia 30- per impedir, per la seva sola voluntat, el naixement del dret a la retribució variable.

Admetre que en aquestes circumstàncies la condició pugui operar en contra del treballador equivaldria a deixar el naixement mateix de l'obligació retributiva al pur arbitri de la part obligada al pagament, resultat que repugna els principis més elementals del dret d'obligacions: la validesa i l'eficàcia dels pactes no poden quedar a la lliure discrecionalitat d'un sol dels contractants, i la bona fe contractual veda que una part frustri deliberadament la condició de la qual depèn el dret de l'altra per alliberar-se de la seva pròpia obligació. Per això és principi general, d'arrel romana i plenament vigent en el dret andorrà, que la condició s'ha de tenir per complerta quan és la part que tenia interès en el seu incompliment qui n'ha impedit la realització (conditio pro impleta habetur). Així ho recull el fragment d'Ulpià contingut en el Digest 50,17,161: "In iure civili receptum est, quotiens per eum, cuius interest condicionem non impleri, fiat quo minus impleatur, perinde haberi, ac si impleta condicio fuisset"; regla que el mateix fragment estén expressament a les estipulacions quan és el promitent qui impedeix que l'estipulant compleixi la condició -extensió al camp de les obligacions contractuals plenament aplicable al cas d'autes- i que troba un text paral·lel en el fragment de Romain recollit en el Digest 35,1,24, en seu de condicions. Aplicada aquesta regla al present supòsit, la manca de permanència del treballador el 31 de desembre de 2024 no li és oposable, perquè fou l'empresa -única beneficiària de la frustració de la condició- qui la va provocar.

A idèntica conclusió s'arriba des de la perspectiva de la finalitat de la clàusula. La condició de permanència del pacte 7.2 es configura, tal com la mateixa apel·lant subratlla, com una prima de fidelitat o permanència destinada a incentivar la continuïtat del treballador durant tot l'exercici. Aquesta finalitat es va complir substancialment: el treballador va romandre en actiu la pràctica totalitat de l'any 2024 i va perllongar, fins i tot, la seva prestació més enllà de la data que ell mateix havia fixat en el preavís. Emprar la clàusula per denegar el bonus a qui ha prestat serveis fins a quatre dies abans del venciment de l'exercici, quan ha estat la mateixa empresa qui li ha impedit d'arribar al dia 31, suposa desviar-la de la seva funció d'incentiu i convertir-la en un instrument merament elusiu de l'obligació retributiva, ús que no pot merèixer l'empara dels tribunals.

Els restants arguments del motiu no desvirtuen aquesta conclusió. La doctrina dels actes propis que invoca l'apel·lant es gira, en realitat, contra ella mateixa: si bé la carta del 2 de desembre de 2024 fixava el 23 de desembre com a darrer dia de treball, la conducta posterior d'ambdues parts -continuació de la prestació de serveis i del pagament dels havers- va deixar sense efecte aquella data, i fou l'empresa qui va escollir el moment de l'extinció. Tampoc no és rellevant l'atac a la credibilitat del treballador fonamentat en les inexactituds de la reclamació d'hores extraordinàries: la conclusió que s'acaba d'exposar no descansa en el testimoniatge de l'agent ni exigeix acudir a la regla in dubio pro operario, sinó en fets documentats i no controvertits. I, finalment, la pràctica d'empresa consistent a no abonar la retribució variable als treballadors que són baixa voluntària abans de final d'any resulta inoperant, atès que no consta que en cap d'aquells supòsits la relació laboral hagués continuat, per acceptació de l'empresa, més enllà de la data d'efectes del preavís, que és precisament la circumstància determinant del present litigi.

El motiu es desestima.

Quart.- Sobre la quantia de la retribució variable.

El motiu subsidiari tampoc no pot prosperar. Quant a la base de càlcul, la crítica ha quedat buida de contingut: l'import de 34.730,34 euros bruts emprat per l'aute del 8 d'abril de 2026 coincideix exactament amb el que la mateixa part apel·lant propugna en el seu recurs (33.480,34 euros de salari base de l'any 2024 més 1.250 euros de retroactiu), de manera que cap greuge no en pot derivar.

Quant al percentatge d'assoliment dels objectius, s'ha de recordar que la retribució variable és una creació unilateral de l'empresa, la qual disposa de la plena disponibilitat i facilitat probatòria ( article 9.2 del Codi de procediment civil ) per acreditar en què consisteixen els criteris i objectius de cada exercici i el grau d'acompliment pel treballador, tal com aquesta Sala ja va declarar en la Sentència núm. 123-2022, del 27 de setembre de 2022. En el present cas no consta acreditat que els criteris i objectius de l'exercici 2024 haguessin estat fixats dins els quatre primers mesos de l'any, tal com preveia el pacte 7.2, ni l'empresa ha desplegat cap activitat probatòria adreçada a justificar un grau d'assoliment inferior al total, quan, com destaca la resolució d'instància, en cap moment no s'ha discutit que el treballador no hagués assolit satisfactòriament els objectius. La reducció al 75% que proposa l'apel·lant, per simple remissió al percentatge reconegut l'exercici anterior, no té cap suport probatori.

Finalment, tampoc no es pot acollir la reducció proporcional als dies treballats que postula el recurs, atès que la manca de prestació de serveis els darrers dies de desembre és imputable, com s'ha raonat en el fonament precedent, a la decisió extintiva de l'empresa i no pot operar en perjudici del treballador; tinguda per complerta la condició de permanència, el dret meritat ho és per la totalitat de l'exercici. Escau, doncs, confirmar l'import de 3.473,03 euros bruts fixat per l'aute del 8 d'abril de 2026, amb els interessos legals i la cotització acordats en la instància.

Cinquè.- Sobre les costes de la primera instància.

L' article 290.3 del Codi de procediment civil , norma especial en matèria de procediment laboral, disposa que si el tribunal estima parcialment les pretensions exercides per l'assalariat imposa les costes processals a l'empresari, llevat que decideixi altrament de forma motivada i d'acord amb les circumstàncies que concorren. Estimades parcialment les pretensions del treballador, la regla general és, doncs, la imposició de les costes a l'empresa, i correspon a qui pretén l'excepció posar de manifest la concurrència de dubtes fàctics o jurídics d'entitat suficient.

En el present cas no s'aprecien: la controvèrsia s'ha resolt sobre la base de fets documentats i no controvertits, i la interpretació del pacte 7.2 del contracte de treball no presentava una complexitat que justifiqués apartar-se de la regla legal. El fet que la sentència d'instància dediqués una part de la seva fonamentació a examinar les circumstàncies de la finalització de la relació laboral no és sinó l'exercici ordinari de la funció jurisdiccional i no revela, per si sol, cap dubte rellevant. El motiu es desestima i es confirma la condemna en costes de la primera instància.

Sisè.- Sobre les costes d'aquesta alçada.

La desestimació íntegra del recurs comporta, de conformitat amb l' article 354.2 del Codi de procediment civil , la imposició a la part apel·lant de les costes processals causades en aquesta alçada, incloent-hi els honoraris d'advocat de la part apel·lada.

En atenció a tot el que s'ha exposat, el Tribunal Superior de Justícia, Sala Civil,

DECIDEIX

PRIMER.- Desestimar el recurs d'apel·lació interposat per la representació processal de la mercantil ORG000 contra la Sentència dictada el dia 6 de març de 2026 per la Batllia, rectificada per l'aute del 8 d'abril de 2026, resolucions que es confirmen íntegrament.

SEGON.- Imposar a la part apel·lant les costes processals causades en aquesta alçada, incloent-hi els honoraris d'advocat de la part apel·lada.

Aquesta sentència és ferma i executiva.

Així, per aquesta nostra sentència, definitivament jutjant, ho manem i signem.