Sentència de desestimació de la demanda de responsabilitat patrimonial de l'Estat per funcionament anormal de l'Administració de Justícia

Sentència

Magistrats

Anna Estragués Armengol Fátima Ramírez Souto Yves Picod Elsa Puig Muñoz

SENTÈNCIA 10-2025 DE 09/12/2025

Ponent : Elsa Palau Elsa PUIG MUÑOZ (ponent)

Data : 09/12/2025

Sala : Tribunal Superior de Justícia - Ple

Referència : TSJ PLE.- 0000003/2025

Nig : : 5300537120250000004

IU : ECLI : AD: TSJPLE:2025:00010

SENTÈNCIA 010/2025

PARTS:

DEMANDANTS: Srs. Alcalá

Representant i Advocat: Sr. Ferreras

DEMANDATS: GOVERN i MINISTERI FISCAL

COMPOSICIÓ DEL TRIBUNAL

Presidenta: Sra. Anna ESTRAGUÉS ARMENGOL

Magistrats: Sr. Yves PICOD

Sra. Fàtima RAMÍREZ SOUTO

Sra. Elsa PUIG MUÑOZ (ponent)

OBJECTE : No hi ha error judicial. Recurrent converteix la demanda en una tercera instància. Interpretació correcta per la Sala Civil

Andorra la Vella, el 9 de desembre de 2025.

El Ple del Tribunal Superior de Justícia, format pels magistrats abans esmentats, ha vist les presents actuacions iniciades per la representació lletrada dels Srs. Alcalá amb l'acció en responsabilitat patrimonial de l'Estat per causa de funcionament anormal de l'Administració de Justícia, en la qual són part el Ministeri Fiscal i el Govern d'Andorra.

En la tramitació d'aquestes actuacions han estat observades les prescripcions legals, i ha estat la magistrada ponent Sra. Elsa Palau Elsa PUIG MUÑOZ (ponent), la qual expressa el parer del Tribunal.

Antecedents de fet

ANTECEDENTS DE FET

1.- En data 10 de març de 2025, la representació processal dels Srs. Àngel Torres Torres i Adriana Torres Ramos formulà demanda en reclamació de responsabilitat patrimonial de l'Estat, per causa del funcionament anormal de l'Administració de Justícia, en virtut de l'article 10 de la Llei Qualificada de la Justícia, sol·licitant que es dicti sentència condemnant l'Estat a indemnitzar als seus representats en els imports

següents:

a) 12.324,02 EUR en concepte de dany avaluable econòmicament així en concepte d'indemnització moral a favor del Sr. Àngel Torres Torres,

b) 6.000 EUR en concepte de dany moral a favor de la Sra. Adriana Torres Ramos,

c) el pagament de les costes intrínseques i extrínseques (sic) que es produeixin, inclosos els honoraris d'advocat, procurador i eventuals pèrits de la seva part.

Fonamenta la seva acció en considerar que la sentència nº 224/2024, dictada en data 10/12/2024 per la Sala civil del Tribunal Superior, en el marc del recurs d'apel·lació nº TSJC-221/2023 provenint de les actuacions nº 4000017/2023, ha privat els seus representats de la possessió de l'habitatge objecte del contracte d'arrendament de 01-12-2017. Els demandants sostenen que aquesta Sentència 224/2024 conté errors jurídics, apreciacions arbitràries i negligents relatives a la interpretació de la Llei 30/2021, especialment pel que fa al règim de pròrrogues i la justificació del parentiu del familiar al qual el propietari pretenia destinar l'habitatge.

2.- En data 3 de juny de 2025, el Ministeri Fiscal evacuà el seu informe, oposant-se igualment a la demanda. Considera que no s'ha produït cap funcionament anormal i que els demandants pretenen revisar la interpretació de la Sala Civil com si es tractés d'una tercera instància. El Ministeri Fiscal destaca que la Sala Civil fonamenta jurídicament la seva decisió en la interpretació dels articles 1.2.b i 42 de la Llei 30/2021, i conclou que el propietari no havia justificat degudament el parentiu, impedint oposar-se a la pròrroga invocada per l'arrendatària.

3.- En data 5 de juny de 2025, el Govern d'Andorra la plantejà una excepció processal per defecte legal en la manera de proposar la demanda.

Subsidiàriament contestà la demanda, oposant-s'hi íntegrament i sostenint que el plantejament correcte seria, si escau, una acció per error judicial, i no pas per funcionament anormal. Afirma que no concorre cap irregularitat del servei públic judicial ni cap requisit de l'article 10 LQJ. El Govern argumenta que la Sentència 000224/2024 és una resolució motivada, dictada dins els marges de discrecionalitat jurisdiccional, sense arbitrarietat ni irracionalitat.

4.- Per escrits d'1 i 2 de juliol del 2025, els demandants i el Ministeri Fiscal respectivament, s'han manifestat respecte de l'excepció processal plantejada per la representació processal del Govern.

5.- Per escrit presentat en data 05-09-2025 la representació dels demandants ha reiterat les seves pretensions inicials i per providència dictada en data 19-09-2025 s'acordà declarar conclusa la causa per sentència.

Fonaments de dret

FONAMENTS DE DRET

Primer.- Competència

La competència per conèixer d'aquest procés correspon al Ple del Tribunal Superior de Justícia, segons disposa l'article 10.3 de la Llei qualificada de la Justícia.

Segon.- Anàlisi de la causa d'inadmissibilitat del recurs invocada pel Govern

Amb caràcter previ, cal analitzar la causa d'inadmissibilitat invocada pel Govern, concretament la defectuosa formulació de la demanda, compte tingut que els agents sol·liciten que es reconegui un funcionament anormal de l'Administració de Justícia, quan en realitat pel contingut de les al·legacions es volen referir a un error judicial.

Doncs bé, és cert que la demanda sembla que confon els dos supòsits -el funcionament anormal de l'Administració de Justícia i l'error judicial-, tanmateix, aquesta circumstància no ha impedit a aquest Ple del Tribunal Superior copsar la veritable acció exercida. Per això, i en aplicació del principi de tutela judicial efectiva, la demanda s'ha d'admetre.

Tercer.- Anàlisi de la qüestió de fons

Centrada la qüestió controvertida en l'àmbit de l'error judicial, es pot avançar ara que la demanda va a ser desestimada.

En efecte, cal tenir en compte que, en realitat, la demanda s'articula sobre l'al·legació que la Sala Civil, a la seva sentència 224/2024, ha fet una interpretació errònia de la Llei d'Arrendaments Urbans.

Ara bé, que la interpretació feta per la Sala Civil no sigui compartida per la part agent, no significa que la sentència referida sigui errònia. En efecte, cal recordar que és jurisprudència reiterada d'aquest Ple del Tribunal Superior la que considera que l'error judicial ha de ser aquell que comporti una equivocació evident, indubtable, i palmària en la determinació dels fets o en la interpretació i aplicació de la llei. En aquest sentit, la STJ Ple 18/2023, de data 06/12/2023, dictada a la causa 1/2023, en la que es recorda la doctrina anterior en el mateix sentit:

"Com ja dèiem en la sentència 01/22 de 8 de març (rotlle TSJ 10/21) la jurisprudència sobre l'acció de responsabilitat que preveu el referit article 10 de la Llei qualificada de la Justícia és constant des de la creació d'aquest Tribunal. Segons s'exposa, entre d'altres, en la sentència núm. 01-2007, de 6 de febrer:

"Com ja va declarar la sentència d'aquest Tribunal de 15 de juliol de 1996, l'acció de responsabilitat patrimonial de l'Estat com a conseqüència d'un fet danyós derivat de l'actuació irregular dels òrgans jurisdiccionals, prevista al més alt nivell en l'article 92 de la Constitució, pot obeir a dues causes diferents, com són l'error judicial i el funcionament anormal de l'Administració de Justícia, cadascuna de les quals fa necessària la concurrència de requisits específics, en funció de la seva diversa naturalesa.

Pel que fa al supòsit d'error judicial, només una equivocació evident, indubtable i palmària en la determinació dels fets o en la interpretació i aplicació de la llei pot donar lloc a que es declari que s'ha produït una errada d'aquesta naturalesa. En efecte, l'existència d'aquest procediment no suposa una tercera instància en que es puguin revisar les apreciacions fàctiques i jurídiques que els tribunals realitzen en l'exercici de les seves competències jurisdiccionals. Només en aquells casos en que l'error sigui patent i incontrovertible, de manera que les conclusions a que s'ha arribat siguin il·lògiques o desenraonades, queda compromesa la responsabilitat de l'Estat. No es dona, doncs, un error judicial en els casos en que el tribunal ha actuat dins dels inevitables marges d'apreciació que són consubstancials amb l'exercici de la funció jurisdiccional.

En segon lloc, cal que l'error sigui determinant del resultat lesiu que pateix l'interessat, en relació de causa a efecte, pel fet d'haver conduït a una conclusió jurídica que no hauria estat la mateixa si no s'hagués produït l'errada. En altres paraules, els simples errors materials que són irrellevants per al resultat del litigi no donen lloc a cap tipus de responsabilitat patrimonial de l'Estat.

(...)

A més dels requisits de fons i de forma que fins ara han quedat esmentats, l'exercici de l'acció de responsabilitat exigeix que el procediment judicial, en el marc del qual s'hauria produït l'error, hagi conclòs mitjançant una resolució ferma. En efecte, només quan ha quedat definitivament establerta la situació jurídica derivada del procés es podrà determinar si existeixen danys o perjudicis certs i efectius, avaluables econòmicament i individualitzats en relació a una persona o grup de persones, com exigeix l'article 10.2 de la Llei qualificada de la Justícia".

En similars termes ens pronunciàvem en la sentència 5/22 de la mateixa data (rotlle 027/21) i també en la sentència 27/08 de 14 de juliol de 2008 (rotlle TSJ 05/2007)".

En el cas que ens ocupa a la demanda es reprotxa a la Sala Civil la seva interpretació dels articles 1.2.b i 42 de la Llei 30/2021. Doncs bé, l'article 1 disposa que "Els contractes d'arrendament d'habitatge per a residència habitual i permanent atorgats a l'empara del capítol primer del títol III de la Llei d'arrendaments de finques urbanes vigent la durada dels quals finalitzi l'any 2022, tant si es tracta del termini pactat en el contracte d'arrendament com si es tracta del termini com a conseqüència d'una pròrroga tàcita, es poden prorrogar, renovar o extingir segons convinguin lliurement les parts, d'acord amb les disposicions de la Llei esmentada", tanmateix, l'apartat 2 estableix que la part arrendatària no pot exigir la pròrroga del contracte:

"b) Quan la part arrendadora recuperi l'habitatge arrendat en finalitzar el contracte d'arrendament per l'expiració del termini pactat, per destinar-lo a l'ús propi o a favor de familiars de primer o segon grau de consanguinitat, adopció o afinitat.

Amb la finalitat de garantir que l'habitatge es destina a l'ús propi o a favor de familiars de primer o segon grau de consanguinitat, adopció o afinitat, la part arrendadora ha de justificar el parentiu corresponent. La part arrendatària, en el moment en què se li notifiqui l'extinció del contracte d'arrendament per aquesta causa, ha de comunicar-ho al ministeri competent en matèria d'habitatge, a través del Servei de Tràmits del Govern, mitjançant una sol·licitud genèrica que ha d'anar acompanyada, si escau, de la notificació efectuada per la part arrendadora amb la justificació del parentiu.

Amb la finalitat de garantir que l'ús de l'immoble s'adreça a l'habitatge habitual, la persona propietària o, si escau, la part arrendatària familiar ha d'acreditar davant el ministeri competent en matèria d'habitatge, en el termini de trenta dies naturals posteriors a l'expiració del contracte, el canvi de cens corresponent i l'alta dels subministraments bàsics, així com la formalització escrita del contracte d'arrendament o, si escau, la cessió gratuïta. L'ús propi o la cessió de l'habitatge a favor de familiars previstos en aquest apartat han de ser per a un període mínim de cinc anys, llevat que no es pugui complir el període mínim esmentat degut a alguna causa de força major, separació, divorci, accident o malaltia de la part arrendadora o del familiar de primer o segon grau de consanguinitat, adopció o afinitat.

En cas d'incompliment del període de cinc anys definit en el paràgraf anterior, la persona propietària ha de destinar novament l'arrendament a favor de terceres persones. La renda derivada del nou contracte d'arrendament ha de ser d'un valor inferior o igual al que s'aplicava abans de destinar l'habitatge corresponent a l'ús propi o a favor de familiars de primer o segon grau de consanguinitat, adopció o afinitat. No obstant això, la persona propietària pot actualitzar la renda del nou contracte d'arrendament amb l'índex general de preus de consum acumulat durant els anys en què l'habitatge ha estat destinat a ús propi o a favor de familiars de primer o segon grau de consanguinitat, adopció o afinitat.

Als efectes previstos en aquest article, s'entén per subministraments bàsics l'electricitat, l'aigua, la calefacció i les telecomunicacions."

Doncs bé, allò que la Sala Civil va considerar és que:

Segon.- Pel que fa a les disposicions legals invocades, de forma general, l'article 42 LAFU invocat per la part apel·lant, en la seva redacció aplicable al 2022, disposa que :

"1. El termini de durada de l'arrendament d'habitatges per a residència habitual i permanent no pot ser inferior a cinc anys, excepte quan s'hagi pactat en el contracte que l'arrendador pot recuperar la finca arrendada en un termini no inferior a dos anys per destinar-la al seu ús propi o al dels seus familiars de primer o segon grau de consanguinitat, adopció o afinitat. El termini es compta des de la data de celebració del contracte o des de la posada a disposició de l'habitatge, si és posterior.

Si la part arrendadora fa ús d'aquesta facultat, ha de notificar-ho a la part arrendatària amb una antelació mínima de tres mesos a la data en què es compleix l'anualitat i la part arrendatària ha de comunicar-ho al ministeri competent en matèria d'habitatge, a través del Servei de Tràmits del Govern, mitjançant una sol·licitud genèrica que ha d'anar acompanyada, si escau, de la notificació efectuada per la part arrendadora amb la justificació del parentiu.

Amb la finalitat de garantir que l'ús de l'immoble s'adreça a l'habitatge habitual, la persona propietària o, si escau, la part arrendatària familiar han d'acreditar davant el ministeri competent en matèria d'habitatge, en el termini de 30 dies naturals posteriors a l'expiració del contracte, el canvi del cens corresponent i l'alta dels subministraments bàsics, així com la formalització escrita del contracte d'arrendament o, si escau, la cessió gratuïta. L'ús propi o la cessió de l'habitatge a favor de familiars prevista en aquest article ha de ser per un període mínim de cinc anys; llevat que no es pugui complir amb el referit període mínim degut a alguna causa de força major, separació, divorci, accident o malaltia de la part arrendadora o del familiar de primer o segon grau de consanguinitat, adopció o afinitat.

2. Els arrendaments per als quals s'hagi convingut una durada inferior a cinc anys o aquells per als quals no s'hagi fixat cap termini, es consideren fets per un termini de cinc anys, si així li convé a l'arrendatari.

3. Un cop ha acabat el termini mínim de vigència, el contracte es prorroga tàcitament per períodes d'un any, salvat que una part no avisi l'altra part de la voluntat de donar-lo per resolt amb una antelació mínima de tres mesos a la fi del termini principal o de qualsevol de les pròrrogues. Aquesta pròrroga no produeix efectes si l'arrendatari no es troba al corrent de les seves obligacions.

4. Les disposicions dels apartats 1, 2 i 3 anteriors no són d'aplicació als contractes d'habitatges per a residència habitual i permanent on l'arrendatari sigui un estranger titular d'una autorització de residència temporal inferior a aquest termini, cas en el qual el termini màxim és el de la durada del permís de residència, sempre que aquesta circumstància i el termini pactat constin per escrit i sense que es pugui prorrogar el termini inicialment previst. La utilització d'aquest tipus de contracte per a supòsits diferents del previst anteriorment o la seva pròrroga comporta l'aplicació automàtica del termini mínim previst a l'apartat 1 anterior.".

D'altra banda, es va adoptar la Llei 30/2021, de l'11 de novembre, de mesures de protecció i de flexibilització del mercat d'arrendament

d'habitatge, de les condicions essencials dels habitatges de preu assequible i de millora del poder adquisitiu. Dita Llei va ser adoptada en seguiment de les Lleis 23-2019 del 12 de setembre i 15/2020 del 26 de novembre.

Com ressurt dels motius de la mateixa s'insereix en la voluntat del legislador de protegir la part més feble de la relació arrendatària amb ponderació de tots els interessos implicats, i amb la institució d'una mesura extraordinària com la pròrroga forçosa dels contractes d'arrendament d'habitatge.

L'exposició de motius de dita Llei precisa que si la primera mesura de pròrroga adoptada al 2019 era universal, es van aprovar posteriorment un seguit d'excepcions per garantir altres interessos que també mereixen protecció, com la possibilitat de resoldre el contracte d'arrendament, un cop expirat el termini pactat, per cedir l'habitatge al Govern i destinar-lo a usos socials, per recuperar-lo per a ús propi o de familiars fins al segon grau de consanguinitat, adopció o afinitat, i quan les rendes del lloguer siguin superiors a 1.500 euros.

És en aquest marc que el legislador ha considerat convenient acordar la pròrroga legal a instància de la part arrendatària dels contractes que finalitzin durant l'any 2022, així com qualsevol de les seves pròrrogues, en tant que aquesta mesura té un impacte directe en el dret a l'habitatge digne des de les perspectives de l'assequibilitat i de la seguretat de la tinença.

Tanmateix, s'ha considerat oportú introduir una nova excepció consistent en la facultat de rescindir el contracte d'arrendament si la propietat ha d'executar obres que impedeixin l'ocupació de l'habitatge en compliment del seu deure de conservació i sotmesa a diverses condicions per garantir-ne la immediatesa de l'execució".

(els subratllats no són de l'original)

I seguidament es raona:

"En efecte, la qüestió determinant no només era la de l'aplicació de l'article 42 LAFU sinó també la de dir si la part arrendadora s'havia degudament acollit a la possibilitat que li atorga la Llei d'oposar-se a la pròrroga forçosa.

Pel que fa al primer aspecte de les coses, queda clar que, sense tenir en compte la Llei 30/2021, de l'11 de novembre, no es podria discutir l'extinció del contracte ja que la notificació es va fer en la forma i el termini legals previstos per l'article 15 i l'article 42.3 LAFU (carta del 01-07-2022).

No era d'aplicació l'article 42.1 doncs el mateix concerneix el supòsit d'un contracte amb un termini pactat inferior a 5 anys i no pas el supòsit present d'un contracte amb termini de 5 anys del qual es pretén la no renovació.

Dit això, la situació va canviar a partir del moment on, en la carta del 12-09-2022, la part arrendatària va invocar la Llei 30/2021, de l'11 de novembre, acollint-se per primera vegada a l'excepció que preveu dita Llei, i que, aleshores, la part arrendadora va invocar al seu torn l'excepció a l'excepció que constitueix la possibilitat d'impedir la pròrroga forçosa pel fet de destinar la unitat immobiliària a un familiar.

Per tant, s'ha d'estar a les previsions de dita Llei.

És clar que, com ho va indicar la representació lletrada de l'arrendador durant la vista oral i com ho motiva la Sra. Batlle, el propietari no podia abans del 12-09-2022, invocar aquesta excepció a l'excepció, doncs és en aquest moment que va descobrir la pretensió de la llogatera. Per tant, és evident que l'article 42.1 LAFU no era d'aplicació tampoc en aquest moment sinó les disposicions específiques de la Llei del 2021.

I en aquesta òptica, la dificultat no és pas el moment en que el propietari va manifestar la seva voluntat de destinar el pis a un familiar sinó més aviat la forma en que ho va comunicar i el fet que no va justificar la identitat del parentiu ni aportar la prova del vincle.

En efecte, en la carta del 10-10-2022, va contestar que no era possible apel·lar a la pròrroga legal per quan "preciso de l'habitatge en qüestió per als meus familiars", sense més precisió, quan en aquest moment hauria pogut precisar que el familiar en qüestió era la seva neta ATR qui, justament va manifestar durant la vista oral que era durant el primer semestre del 2022 que ella havia dit al seu padrí que estava interessada pel pis. La conseqüència d'aquesta manera de fer, és que és només al moment de la vista oral que es va indicar a quin familiar el pis es destinava.

Doncs bé, estem en un supòsit d'excepció a una excepció, i és de recordar que "Exceptio est strictssimea interpretationis". És a l'arrendador justificar que estan reunides les condicions de l'excepció que invoca al seu benefici.

Sobre tot, la Llei, que a més és una Llei de protecció de la part més feble com ho recorda l'exposició de motius, pretén garantir que l'habitatge es destina a un familiar de primer o segon grau.

I per això la Llei preveu dues mesures. La primera és que la part arrendadora ha de justificar el parentiu corresponent. Dit d'una altra

manera, a l'hora d'invocar la possibilitat de bloquejar la possibilitat de l'arrendatari d'invocar el dret de pròrroga, no és suficient invocar de manera genèrica el fet que es vol destinar el pis a un familiar, sinó que s'exigeix la justificació de la realitat del fet que el pis es destina a la seva afectació a un familiar.

La segona és que la part arrendatària ha d'informar el Ministeri competent en matèria d'habitatge, comunicant-li una sol·licitud genèrica acompanyada de la comunicació de l'arrendador amb la justificació del parentiu, per tal que dit Ministeri pugui posteriorment assegurar-se de la realitat de la destinació donada al pis després del seu trasllat al familiar en qüestió.

Una cosa és la sanció consistent en destinar novament l'arrendament a favor de terceres persones. Dita sanció només correspon al supòsit on no s'ha respectat el termini de 5 anys que fixa la Llei com a termini mínim de cessió de l'habitatge a un familiar.

Una altra cosa és considerar que la part arrendatària que es veu oposada l'excepció de recuperació de l'habitatge per un familiar ha de poder oposar-se a la mateixa. I ha de poder fer-ho de manera concreta i efectiva doncs dita excepció la priva del dret legal de pròrroga i afecta el seu dret fonamental a l'habitatge (veure en aquest sentit la nostra sentència de data 27-09-2022, rotlle 101/2022, relativa a la precedent Llei 15/2020 però que val per la Llei 30/2021, i que recorda que el seu àmbit objectiu d'aplicació és el de la protecció de l'habitatge).

En el present cas, la part arrendatària no va ésser informada de qui era el familiar concernit fins al moment de la vista oral, i s'ha vist privada de la possibilitat d'oposar-se útilment i abans del termini d'extinció del contracte, a la pretensió del propietari i de la possibilitat d'informar útilment el Ministeri.

Això la posa en posició d'indefensió al moment de protegir els seus drets i en particular el dret a l'habitatge quan dit dret mereix especial protecció com ho ha recordat el Tribunal Constitucional (veure Sentència del 15-12-2014 CAUSA 2014-2-PI).

Així les coses, havent la part arrendatària degudament invocat el seu dret de pròrroga d'un any i no havent degudament la part arrendadora invocat la possibilitat d'oposar-se a aquesta pròrroga, no es podia constatar l'extinció del contracte al 01-12-2022 per expiració del termini de cinc anys pactats".

(els subratllats no són de l'original)

I aquesta interpretació no pot ser qualificada com errònia, sinó perfectament conforme amb la literalitat dels preceptes analitzats, i, a més, tenint en compte la motivació del legislador, a banda de recordar precedents anteriors sobre assumptes similars analitzats per la pròpia Sala Civil i el Tribunal Constitucional.

En definitiva, procedeix desestimar la demanda presentada.

Quart.- Costes

L'article 8.1 de la Llei 9/22 del 7 d'abril, del Procediment Contenciós Administratiu (LPCA), aplicable a aquest procediment, estableix que "1. Per regla general, cada part es fa càrrec de les costes processals causades a la seva instància, i es reparteixen les comunes. Això no obstant, el tribunal pot imposar les costes del procés a una de les parts, si aprecia que ha sostingut la seva acció o ha interposat el recurs amb temeritat o mala fe".

En atenció a tot el que s'ha exposat, el Ple del Tribunal Superior de Justícia d'Andorra, en nom del Poble andorrà

Decisio

DECIDEIX

PRIMER.- Desestimar la demanda en responsabilitat patrimonial de l'Estat per causa de l'anormal funcionament de l'Administració de Justícia exercitada per la representació dels Srs. Alcalá

SEGON.- Imposar a la part demandant el pagament de les costes d'aquest procediment fins un límit màxim de 1.000 euros per tots els conceptes.

TERCER.- Notificar aquesta sentència a les parts interessades, fent-los saber que és ferma i executiva.

Així, per aquesta nostra resolució, definitivament jutjant, ho manem i signem.