Impagament de factures (249/08)

Sentència

Magistrats

Joan Manel Abril Campoy Eulàlia Amat Llari Jean Louis Vuillemin

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

Sala Civil

TSJC- 249/08

SENTÈNCIA

En nom del Poble Andorrà.-

A la vila d’Andorra la Vella, a 23 de juliol de 2009

Reunida la Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d’Andorra, sota la presidència del M I. Sr. Jean Louis Vuillemin, i els magistrats M.I. Sr. Joan Manel Abril Campoy i M.I. Sra. Eulàlia Amat Llari, ha adoptat la resolució següent:

ANTECEDENTS DE FET

I.- En el marc dels autes de jurisdicció civil, seguits pel procediment ordinari, instats per la societat Farré contra la societat Conde, l’Hble. Tribunal de Batlles va dictar el dia 30 de juliol del 2008 una sentència decidint: “ que estimant íntegrament la demanda principal formulada per la societat mercantil espanyola per accions “Farré” contra la societat mercantil andorrana per participacions “Conde”, ha de condemnar i condemna a la segona a pagar a la primera la quantitat de cent trenta-un mil nou-cents vint-i-tres euros amb nou cèntims (131.923,09.- EUROS), incrementada amb els interessos legals produïts d’ençà la data de contesta a la demanda, això és el vint-i-nou de novembre del dos mil sis, i fins que sigui íntegrament satisfeta, imposant-li tanmateix les costes processals causades de conformitat amb el que preveu el darrer Considerant de la present resolució”.

II.- La resolució dictada a la instància ha estat objecte de recurs per la part defenent i així, per escrit de data 12 de febrer del 2009, va presentar escrit de conclusions, en virtut del qual i pels arguments continguts en el mateix demanava la revocació de la resolució d’instància. Pel contrari, la part recorreguda va presentar també escrit de contesta a les conclusions de data 10 de març del 2009, segons el qual demanava que es procedeixi a la confirmació de la sentència, amb imposició de les costes a la part recurrent.

Ha actuat com a magistrat ponent el M.I. Sr. Joan Manel Abril Campoy.

FONAMENTS DE DRET

I.- Els motius o greuges que articula la part defenent en relació a la sentència dictada a la instància són els següents. En primer terme, considera que sí va existir un termini de lliurament encarregat i que fou pactat verbalment entre les parts. Així de les dues comandes, la 1ª de 30-5-2005 i la 2ª de 2-08-2005, aquestes no tenien el mateix termini de lliurament. Quant a la primera manifesta que es va acordar amb el Sr. Galan que es faria en data 15-7-2005, com es recull en el fax adreçat a la part recurrent en data 23-8-2005.

Pel que fa a aquest primer motiu de recurs el mateix ha de ser refusat. En efecte, en primer lloc, de la confessió en judici del Sr. Galan (folis 242 i 243) no es reconeix l’existència d’un pacte verbal segons el qual els vidres, relatius a la primera comanda, haurien de lliurar-se en data 15-7-2005. En segon lloc, el fax de 23-8-2005 és obvi que no pot constituir un calendari de lliurament inicial, atès que porta data de 23-8-2005 i que la referència al 15-7-2005 tampoc apareix en el mateix com a termini de lliurament de la mercaderia, sinó com a “plazo cab”, constant en el mateix altres terminis amb la mateixa referència (20-9 i 23-09), quan resta a les actuacions acreditat que el dia 6-9-2005 ja s’havien subministrat els vidres que integraven la primera comanda. I, en tercer lloc, perquè el termini de 15-7- 2005 apareix ara com a data de lliurament, introduït en l’escrit de conclusions, mentre que en la contesta a la demanda es diu que (foli 2. I també a l’escrit de dúplica, foli 134) el primer termini de lliurament es va complir, sense especificar quin era, i que atès l’incompliment del segon, sense especificar tampoc en quina data es fixava el mateix, es va acordar com a data límit la de 4-08-2005.

II.- El segon greuge que articula la recurrent per alçar-se contra la sentència d’instància rau en que els vidres de la primera comanda, molts d’ells, presentaven defectes de condensació, de manera que s’havien de retornar a la part agent. Sustenta que els testimonis Srs. Tur i Marcos avalen els referits defectes.

Si es procedeix a l’anàlisi de la prova, resulta que consta acreditat que la única prova que es va proposar per la mercantil defenent fou la testifical del Sr. Tur, R., Marcos i Tur i la confessió en judici de l’agent, així com la documental I i II (folis 172 i 173), sense que es promogués la sol·licitud de cap prova pericial per a la determinació de l’existència dels defectes i a qui esdevindria imputable.

De la testifical del Sr. Marcos (foli 210 i 211) resulta que existien gran part dels vidres defectuosos i que es trobava aigua entre el vidre interior i exterior. Afegeix que el Sr. Tur també va detectar que les cantonades no estaven segellades. El testimoni Sr. Tur (foli 259) manifesta que el material defectuós només afectava a unes poques peces, que va veure el material rebut el mes d’agost amb el Sr. Marcos i que els defectes afectaven a les esquadres del sistema Schucco subministrat per la defenent.

Des d’aquesta òptica, com es desprèn també de la testifical del Sr. Varesc els possibles defectes dels vidres subministrats es poden deure a transport, muntatge incorrecte, condensacions o derivades de defectes del material que la recurrent va encarregar a Schucco (perfils perforats). Així mateix, resulta que mentre el Sr. Tur refereix l’existència de defectes que afecten a poques peces, el Sr. Marcos sustenta el contrari i mentre el primer diu que els defectes són derivats de les esquadres subministrades per Schucco, pel Sr. Marcos sembla que tots els problemes eren de condensació. I d’acord amb aquests extrems i atesa la manca de prova de l’existència de les peces que presentaven defectes i de l’atribució de la responsabilitat pels mateixos a una part, a l’altra o a un tercer, tota vegada que aquest extrem probatori hauria de ser al·legat per qui al·lega l’existència d’aquesta causa per no fer front al pagament, s’ha de refusar aquest motiu de recurs. En efecte, l’onus probandi correspon a la defenent i no s’ha practicat prova pericial al respecte ni s’han acreditat els fets constitutius de la seva pretensió.

III.- El refús dels dos greuges que integren el recurs s’ha de traduir, en matèria de costes processals, en la imposició a la part recurrent de les costes d’aquesta alçada (arg. Codi 7,51,5).

Decisio

Vistos la legislació vigent i els Usos i Costums aplicables al present cas,

La Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d’Andorra,

DECIDEIX

DESESTIMEM el recurs interposat per la representació processal de la mercantil Conde contra la sentència, de data 30-7-2008, dictada per l’Hble. Tribunal de Batlles, i confirmem íntegrament la seva part decisòria. S’escau imposar a la part recurrent les costes d’aquesta alçada.

Així per aquesta nostra resolució, de la qual en serà tramés testimoni a l’Hble. President de la Batllia, per al seu coneixement i als efectes escaients, definitivament jutjant, ho pronunciem, manem i signem.