Comodat, responsabilitat caiguda grua, prescripció trentenària (TSJC-059/13)

Sentència

Magistrats

Pere Pastor Vilanova Joan Manel Abril Campoy Eulàlia Amat Llari

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

Sala Civil

TSJC-059/13

SENTÈNCIA

En nom del Poble Andorrà.-

A la vila d'Andorra la Vella, el 28 de juny de 2013.

Reunida la Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra, sota la presidència de la M.I. Sra. Eulàlia Amat Llari, i els magistrats M.I. Sr. Joan Manel Abril Campoy i M.I. Sr. Pere Pastor Vilanova, ha adoptat la resolució següent:

ANTECEDENTS DE FET

I.- En les actuacions del procediment ordinari núm. 0072-8/2000, instades pel Sr. Palmer contra el Sr. Ayuso i la societat "Canales", en data 15 de gener de 2013, l'Hble. Tribunal de Batlles va dictar Sentència, la part dispositiva de la qual va decidir: "que hem de desestimar i desestimem l'excepció peremptòria de prescripció, interposada pel senyor Ayuso i la companyia d'assegurances "Garzón"; que hem d'estimar i estimem la demanda interposada pel senyor Palmer, i hem de condemnar i condemnem el senyor Ayuso i la companyia d'assegurances "Garzón" a indemnitzar-lo en la quantitat de CINQUANTA-UN MIL SIS-CENTS VUITANTA-QUATRE EUROS AMB NORANTA CÈNTIMS (51.684,90), majorada en els interessos legals meritats des de la fermesa de la sentència i fins a la seva total liquidació, així com en les costes processals causades, inclosos els honoraris d'advocat i els de procurador".

II.- El Sr. Ayuso i la societat "Garzón" han interposat recurs d'apel·lació contra aquesta resolució.

Ha actuat com a magistrat ponent el M.I. Sr. Pere Pastor Vilanova.

FONAMENTS DE DRET

I.- El Sr. Ayuso i la societat "Garzón" s'alcen contra la Sentència de la instància pels motius següents: la fonamentació jurisdiccional emprada per descartar l'excepció de prescripció no havia estat invocada pels litigants; el jutge quedava vinculat pels fets al·legats per les parts; la sentència apel·lada incuria en una incongruència per excés; la introducció de la figura del comodat li causava indefensió, doncs no havia tingut l'oportunitat d'al·legar quelcom al respecte; no existia gratuïtat doncs el Sr. O. havia de sufragar les despeses de manteniment i de reparació de la grua, com també assegurar-la; la reclamació de la part agent es fonamentava en una responsabilitat extracontractual; el Sr. O. havia finalitzat les obres encomanades entre els mesos de març i abril de 1995, essent substituït pel Sr. Galan, el qual hauria llogat la mateixa grua al Sr. B.; el Sr. Zurita li va prestar la grua, dient-li que era de la seva propietat; la grua continuava assegurada després de la fi dels treballs per error; la última quota va ser satisfeta al mes de juny de 1996; la última persona que va utilitzar el telecomandament de la grua va ser el Sr. V.; no mantenia cap vincle contractual amb el Sr. B. a la data de producció del sinistre.

II.- El Sr. Palmer va formular demanda en responsabilitat contra el Sr. Ayuso i la societat "Garzón", a resultes de la caiguda de la seva grua -muntada pel mateix l'any 1984- el dia 30 de novembre de 1996. En efecte, el demandant va reparar els danys materials causats a tercers, quin import repeteix ara contra el Sr. Ayuso i la seva companyia d'assegurances.

Els defenents han negat qualsevol responsabilitat (per manca de culpa o força major), tot interposant l'excepció de prescripció de l'acció exercitada.

L'Hble. Tribunal de Batlles ha estimat la demanda en el fons, tot descartant l'excepció de prescripció.

III.- Començarem per la qüestió de la prescripció.

La part agent mantenia, en els seus escrits de demanda i de contesta a l'excepció, que va prestar una grua de la seva propietat al Sr. O., compte tingut que el darrer no en disposava per realitzar la construcció d'una obra a Ordino. Segons el mateix demandant, havia assolit un pacte amb el Sr. O., segons el qual el constructor havia d'assumir la responsabilitat de la grua i assegurar-la. L'avui apel·lat exposava, més concretament, que havia conclòs un contracte mercantil de préstec i que aquest era encara vigent quan la grua va caure, raó per la qual no s'havia escolat el termini de tres anys entre el dia en què va renunciar a tota acció penal (3 de juny de 1998) i la present citació a judici (5 d'abril de 2000). El Sr. Ayuso ha defensat a ultrança l'absència de qualsevol vincle contractual amb el Sr. B., de manera que considera que l'acció ha prescrit per l'escolament de l'any de la llei aquília.

El Tribunal a quo ha qualificat les relacions celebrades com a contracte de comodat, quina acció en reclamació de responsabilitat prescriu al cap de trenta anys segons l'usatge "Omnes causae", motiu que l'ha conduit al refús de l'obstacle formulat pels defenents.

La qualificació del contracte efectuada pel Tribunal a quo esdevé encertada, tota vegada que concorren els seus elements essencials, és a dir un contracte real, gratuït i unilateral imperfecte pel qual el comodant (Sr. B.) va entregar una cosa no fungible (grua) al comodatari (Sr. O.) per què n'usés i després la retornés. Els apel·lants discuteixen actualment el títol de propietat del Sr. B., però obliden que el contracte de comodat no exigeix que el comodant sigui propietari de la cosa prestada, sinó que és suficient que en pugui disposar, quin extrem no es discuteix seriosament. A més, sobta molt aquesta posició del Sr. O., doncs va declarar davant el Servei de Policia, en data 5 de desembre de 1996, que "degut a que la meva empresa no disposa de cap grua, el Sr. Palmer ens va deixar la seva" (DP-10-2/1997, foli 10). En qualsevol cas, els testimonis Srs. Zurita (resposta 2, foli 252), Palau (resposta 3, foli 254) i Galan (resposta 3, foli 256) també han confirmat la celebració d'un contracte de préstec entre els Srs. B. i O.

El fet que la grua fos mantinguda i assegurada pel comodatari tampoc resulta incompatible amb l'ús gratuït de la cosa, perquè aquestes despeses no constitueixen cap remuneració derivada del préstec, sinó que només compensen mínimament la utilitat procurada per la grua al comodatari.

El Sr. O. admet que va rebre la grua amb la finalitat de realitzar les obres de construcció de l'obra anomenada "R.C." (resposta 5, foli 261) i que, en acabar els treballs, la va deixar in situ doncs creia que el Sr. Zurita -que resulta ser un treballador del Sr. B. segons les seves pròpies afirmacions (foli 252)- "tenia la intenció de construir" (resposta 6, foli 261). Aquest plantejament no es sustenta en cap prova mínimament convincent. El cert és que el Sr. O. no va comunicar a ningú l'abandó de la grua, ni al Sr. B. ni al Sr. Zurita, en concloure la seva intervenció entre els mesos de març i abril de 1995. Ara bé, el comodatari ha de retornar la cosa al temps convingut o, en son defecte, acabat l'ús de la cosa prestada (I 3, 15-2 i C 4, 23, 2). Força és de constatar que el Sr. O. no va complir amb una obligació essencial a càrrec seu, consistent en la restitució de la grua, que prendria aquí la forma de la comunicació de la fi del contracte de préstec d'ús. El propi Sr. O. va admetre fins i tot, davant el Servei de Policia, que la fase en què treballava "encara no està acabada" el dia 5 de desembre de 1996 (DP-10-2/1997, foli 10), circumstància que permet descartar que el Sr. B. pogués deduir el final del comodat. El testimoni Sr. Zurita (resposta 5, foli 252) ratifica igualment la manca de lliurament de l'obra encomanada a la data del sinistre. Un altre element que fonamenta la permanència del comodat radica en la vigència de la pòlissa de responsabilitat civil subscrita entre els apel·lants quan va caure la grua (DP-10-2/1997, foli 112). El Sr. O. al·lega que no havia resolt el contracte d'assegurança amb anterioritat per error. Aquesta afirmació no s'acomoda en absolut amb les proves anteriors. Per acabar, els recurrents argumenten, sense produir prova suficient, que el Sr. O. va ser substituït pel Sr. Galan, el qual hauria llogat la grua al Sr. B.

La manca de comunicació de la fi de l'objecte del préstec va impedir, per conseqüent, l'extinció del comodat, essent aquest vigent el 30 de novembre de 1996. Ara bé, aquesta qualificació jurídica del contracte no significa necessàriament que el Sr. B. exerceixi una acció en responsabilitat contractual (D 13, 6, 5-2 i 50, 17, 23), la qual prescriu efectivament als trenta anys segons l'usatge "Omnes causae". En realitat, l'interessat exercita una acció en repetició -que també prescriu als 30 anys- tota vegada que l'acció en responsabilitat contractual requereix la inexecució d'una obligació contractual, no podent revestir aquest caràcter, en el cas d'espècie, el dany causat a un tercer.

Els apel·lants objecten en aquesta alçada que l'Hble. Tribunal de Batlles els havia situat en estat d'indefensió car l'excepció trentenària no havia estat invocada pel Sr. B. També al·leguen que el Sr. B. no havia qualificat el lligam establert amb el Sr. O. com a contracte de comodat. Aquestes crítiques s'han de refusar a criteri d'aquesta Sala. En efecte, els Tribunals tenen tota latitud per qualificar correctament els contractes que els hi són sotmesos, sempre i quan no s'alterin la causa petendi i la pretensió (vegeu STSC 167/12 del 15 de novembre de 2012: "És veritat que d'acord amb els principis iura novit curia i da mihi factum, dabo tibi ius, els organismes jurisdiccionals poden resoldre el fons de la qüestió litigiosa en base a arguments jurídics distints dels invocats pels litigants, això sí, sempre i quan no s'alterin les pretensions o la causa petendi"). Cap d'aquests límits han estat ultrapassats, sense que s'hagi produït d'ofici, en cap cas, una alteració substancial del debat jurídic hagut entre els litigants. De fet, el Sr. B. qualificava les relacions hagudes com un contracte de préstec, essent el comodat una de les seves modalitats. Pel que fa el termini de prescripció, no hi ha cap mena d'indefensió, en particular perquè, fins i tot admeten el termini de prescripció triennal que defensava el Sr. B., la seva acció es mantenia viva de totes maneres. En aquest sentit, entre la data del sinistre (30 de novembre de 1996) i la incoació de les diligències penals prèvies (7 de gener de 1997), no havien transcorregut tres anys. Tampoc succeí entre l'arxiu de les esmentades actuacions (18 de juny de 1998) i la citació a judici (5 d'abril del 2000). Tanmateix, les dilacions produïdes durant el procés de primera instància no fan córrer cap termini, en ser aquest interromput per la citació a judici. Per conseqüent, cap indefensió pràctica han patit el Sr. O. i la seva companyia d'assegurances.

IV.- Pel que fa el fons de l'assumpte, el Sr. O. manté que la grua es va desplomar per causa del fort vent i que, de totes maneres, no havia actuat culposament. Res acredita la producció d'un supòsit de força major. El dia del sinistre, la velocitat màxima del vent era de 29 m/s (104,4 km/h) segons el Departament d'indústria i transports del M.I. Govern (foli 228). El constructor de la grua posa de manifesta que el giny estava dissenyat per suportar vents de fins a 150 km/h (DP-10-2/1997, foli 179). Per conseqüent, no existeix causa d'exoneració de responsabilitat per aquest motiu. Pel que fa l'existència de culpa, el Sr. O. va admetre que durant els mesos d'atur de la grua: "mai se li va fer cap tipus de revisió" (DP-10-2/1997, foli 11). Es desconeix la causa exacta del col·lapse de la grua (llargada de la ploma, estat dels coixinets, contrapès excessiu, bloqueig de la ploma ...), això no obstant, el Sr. O. havia de custodiar i vetllar pel perfecte estat de manteniment de la instal·lació, tota vegada que disposava d'una cosa aliena gratuïtament i en treia profit (D 13, 6, 18, pr.). I en aquest sentit, llevat de pacte contrari (no provat), el comodatari ha de fer front a les despeses ordinàries necessàries per conservar la cosa prestada (D 13, 6, 18- 2), incloses les despeses relatives a les revisions tècniques periòdiques. Compte tingut que les diferents hipòtesis relatives a l'origen del sinistre havien de ser advertides pel Sr. O., com a professional del ram de la construcció o per un expert en el marc de les revisions mensuals que exigeix la normativa vigent (article 27 del Reglament de seguretat en grues torre desmuntables, aprovat pel Consell General en la sessió del dia 21 de març de 1980), el comodatari no va actuar amb la diligència que li és exigible, havent de respondre davant el comodant. Els quantums no es discuteixen i aquesta Sala no entrarà en la seva valoració.

Decisio

Per tot l'exposat, s'ha de confirmar la sentència adoptada per l'Hble. Tribunal de Batlles.

V.- La desestimació del recurs suposa la condemna dels recurrents a satisfer les costes judicials per la regla del venciment (arg. codi 7, 51, 5), inclosos honoraris d'advocat i de procurador.

Vistos la legislació vigent i els usos i costums aplicables al present cas,

La Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra,

DECIDEIX

DESESTIMAR el recurs d'apel·lació formulat pel Sr. Ayuso i la societat "Garzón"; CONFIRMAR la Sentència de l'Hble. Tribunal de Batlles del dia 15 de gener de 2013; CONDEMNAR el Sr. Ayuso i la societat "Garzón" a satisfer les costes judicials d'aquesta alçada, inclosos honoraris d'advocat i de procurador.

Així per aquesta nostra resolució, de la qual en serà tramés testimoni a l'Hble. President de la Batllia, per al seu coneixement i als efectes escaients, definitivament jutjant, ho pronunciem, manem i signem.