Acció reinvidicatòria (0123/07)

Sentència

Magistrats

Jean Louis Vuillemin Joan Manel Abril Campoy Eulàlia Amat Llari

TSJC- 123/07

SENTÈNCIA

En nom del Poble Andorrà.-

A la vila d'Andorra la Vella, a 18 d'octubre de 2007

Reunida la Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra, sota la presidència del M I. Sr. Jean Louis Vuillemin, i els magistrats M.I. Sr. Joan Manel Abril Campoy i M.I. Sra. Eulàlia Amat Llari, ha adoptat la resolució següent:

ANTECEDENTS DE FET

I.- La representació processal dels Srs. Julián i Romeu van interposar demanda, per escrit de data 24-11- 2004, envers els Srs. Villegas i Carnero, segons el qual sol·licitava que es dictés sentència per la qual es condemnés als defenents a retornar la possessió de la Borda coneguda com a "Cort del B.", amb més els fruits poguts percebre des de la data de la contesta a la demanda i amb imposició de les costes processals.

La representació processal de la part defenent es va oposar a la demanda, per escrit de data 22-12-2004, en virtut del qual demanava que es dictés sentència absolent a la part defenent, amb imposició de les costes processals a la part agent.

II.- L'Hble. Tribunal de Batlles va dictar sentència, de data 11-4-2007, en la qual establia el que segueix: "DECIDEIX: Que estimant íntegrament la demanda formulada pels germans Srs. Julián i Romeu contra els Srs. Carnero i Villegas, ha de donar i dona lloc a la pretensió reivindicatòria exercitada amb condemna dels segons a restituir als primers la possessió del cobert, era o cort del B., radicada al XXXX, més els fruits que s'hagin percebut des de la data de contesta a la demanda i fins que sigui restituïda la possessió de la mateixa als seus legítims propietaris, imposant-los tanmateix les costes d'aquesta instància segons ho determina el darrer Considerant".

III.- La representació processal de la part defenent ha interposat recurs contra la resolució d'instància i, en data 2-7-2007, va presentar llur escrit de conclusions, segons el qual sol·licita la revocació de la sentència d'instància pels motius i arguments continguts en el mateix. Per el contrari, la representació processal de la part agent va formular llur escrit de contesta a les conclusions, en data 20-7-2007, mitjançant el qual demana que es procedeixi a la confirmació de la sentència dictada a la instància, amb més la imposició a la part recurrent de les costes processals.

Ha actuat com a magistrat ponent el M.I. Sr. Joan Manel Abril Campoy.

FONAMENTS DE DRET

I.- Els motius o greuges en els quals fonamenta la part recurrent el seu recurs són, en essència, els següents. En primer terme, considera que s'ha produït una errònia valoració de la prova, atès que ha restat acreditat que l'era no és objecte de cap relació arrendatícia i que l'era fou cedida als masovers l'any 1948 com a contraprestació pels treballs realitzats en interès de Casa B.. En segon terme, afirma que tampoc ha tingut lloc la correcta identificació de la cosa reivindicada ni s'ha provat la possessió injusta o indeguda. I, de forma subsidiària, entén que s'ha assolit el domini de l'era per usucapió.

Cal, per a delimitar perfectament l'objecte del present recurs portar a terme una sèrie de consideracions prèvies. En primer terme, dels escrits rectors que es troben a les actuacions i en virtut dels quals s'introdueixen les al·legacions en el procés, cal indicar que no esdevé un fet controvertit ni la identificació de l'objecte de l'acció, l'anomenada era o Cort o Borda de "Cal B." ni tampoc la possessió de la mateixa per part dels defenents. Per consegüent, introduir aquestes al·legacions en seu de recurs comporta que les mateixes no puguin ésser analitzades per la Sala, tota vegada que situaria a la part contrària en una clara posició d'indefensió, atès que en relació a aquests extrems no ha pogut proposar ni practicar prova en la instància; ço que s'adequa perfectament amb l'axioma que ho posa de relleu: "pendente appellatione, nihil innovetur".

En segon terme, dels tres pressupòsits que requereix l'acció reivindicatòria pel seu triomf, solament es discuteix el primer. Així, s'accepta per la part recurrent que els agents són hereus de "Casa B." d'Andorra la Vella, però manifesten que el domini de la mateixa els pertany en virtut d'una donació que va tenir lloc l'any 1948 i que en tot cas no s'ha provat la relació arrendatícia per la part recorreguda.

Al respecte, convé posar de manifest el que segueix. Pretén la recurrent acreditar el seu dret de propietat sobre l'objecte de l'acció reivindicatòria exercitada per la part actora amb base a l'existència d'una donació realitzada l'any 1948 i que trobaria el seu motiu en els treballs que els masovers van efectuar a favor de Casa B.. La donació esdevé un títol d'adquisició del domini i permetria el refús de l'acció reivindicatòria que articula la part agent si l'acreditació de la mateixa es trobés a les actuacions. Però de la prova practicada, tant de la documental com de la extensa prova testifical que existeix a les actuacions no es desprèn la més mínima prova de l'existència d'aquesta donació d'immoble ocorreguda l'any 1948, per la qual cosa, a l'igual que succeí a la instància, aquest argument ha de ser desestimat.

Tampoc pot prosperar en ares a l'èxit del recurs l'al·legació que no s'ha provat l'existència d'una relació arrendatícia. S'ha de recordar que a la part agent li és suficient provar el seu dret de propietat sobre la borda de Cal B., de manera que acreditat el mateix i essent un fet no controvertit que els defenents eren els masovers de la propietat, correspon a aquests darrers provar la interversió o inversió del concepte possessori, atès que, mentre aquesta no es produeixi, l'ocupació o possessió de la borda, reconeguda explícitament i acceptada com un fet no controvertit en aquest procés, respon a la possessió derivada de l'existència d'una relació de masoveria; inapte la mateixa per a poder sustentar una pretensió dominical en relació al bé posseït.

II.- En darrer terme, manifesta la part recurrent que, en tot cas, la borda s'hauria adquirit per usucapió. I combat les argumentacions de la sentència d'instància, a l'entendre que del fet de ser titular de la pòlissa del subministrament d'energia, haver abonat les obres de reparació del llosat i el canvi de número del carrer, acrediten haver posseït el bé reivindicat en concepte d'amo. Al respecte, convé indicar que l'usatge 156, pel qual s'admet la usucapió trentenària a les Valls d'Andorra ha estat interpretat per la doctrina i la jurisprudència en el sentit de requerir per què esdevingui l'adquisició originària del domini que s'acrediti la possessió pública, pacífica, ininterrompuda i en concepte d'amo durant trenta anys. En el cas que ara ens ocupa, la veritable problemàtica rau en si es pot entendre que els masovers van intervertir els seu concepte possessori i van començar a posseir en concepte d'amo, havent consolidat l'usucapió al seu favor.

La Sala entén que això no resta acreditat i en atenció als raonaments següents. En primer terme, ésser titular d'una pòlissa de subministrament d'energia no pot ésser conceptuat com un indicador de posseir a títol d'amo, atès que molts posseïdors són titulars dels esmentats contractes sense ésser propietaris de l'immoble al qual es subministra l'energia. En segon terme, l'adquisició del número del carrer per part dels defenents tampoc és un fet de la trascendència necessària per a poder ésser reputat un acte de domini, sinó que, en tot cas, es com l'abonament del llosat de la borda, l'assumpció d'una despesa necessària que pot ésser repercutida al propietari, tota vegada que els masovers ocupen l'immoble i si porten a terme obres necessàries i útils, el que pot esdevenir en moltes ocasions, atès que són també les persones de confiança dels propietaris, gaudeixen després del dret de repetició d'aquests crèdits sufragats per ells. I és en aquestes línia d'idees que els esmentats actes no poden ésser entesos com a elements indicadors d'una interversió del concepte possessori de masovers a propietaris, tota vegada que aquest canvi requeriria de fets que reflectissin de manera clara i concloent la voluntat de comportar-se com a propietaris a partir d'aquell moment i això no resulta, a criteri de la Sala, dels esmentats actes. Afegir en aquest punt que tota la prova testifical, tant la practicada a instància de l'agent com de la defenent, posen de manifest l'ocupació del bé immoble objecte de l'acció pels defenents, però dels testimoni que aquests presenten cap prova ni dóna raó del seu dret de propietat sobre els mateixos, considerant-los masovers dels propietaris.

III.- D'acord amb tot el que s'ha exposat, procedeix la confirmació de la sentència d'instància i, per consegüent, la imposició al recurrent de les costes processals d'aquesta alçada (arg. Codi 7,51,5).

Decisio

Vistos la legislació vigent i els Usos i Costums aplicables al present cas,

La Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra,

DECIDEIX

DESESTIMAR el recurs interposat per la representació processal dels Srs. Carnero i Villegas contra la sentència, de data 11-4-2007, dictada per l'Hble. Tribunal de Batlles i confirmar íntegrament la seva part decisòria. S'escau imposar a la part recurrent les costes processals d'aquesta alçada.

Així per aquesta nostra resolució, de la qual en serà tramés testimoni a l'Hble. President de la Batllia, per al seu coneixement i als efectes escaients, definitivament jutjant, ho pronunciem, manem i signem.