RESPONSABILITAT PATRIMONIAL DE L'ADMINISTRACIÓ. Caiguda d'una roca en un terreny privat destinat a l'estacionament de vehicles. No hi ha falta de servei de l'Administració. (2000050/2020)

Sentència

Magistrats

Albert Andrés Pereira Elsa Puig Muñoz Alexandra Cornelia Sola

Núm. de Protocol: 2000050/2020 Núm. de Rotlle: TSJA-0000099/2021

SENTÈNCIA 50-2022

PARTS:

Apel·lants: Sr. Marcos i les entitats A. SLU i B. SL

Representant: Sr. Gálvez

Advocat: Sr. Garzón

Apel·lat: COMÚ X.

Representant: Sr. Espada

Advocada: Sra. Suárez

Apel·lat: GOVERN D'ANDORRA

Representant: Sra. Estany

Advocada: Sra. Calatayud

COMPOSICIÓ DEL TRIBUNAL:

President: Sr. Albert Andrés Pereira

Magistrades: Sra. Elsa Puig Muñoz

Sra. Alexandra Cornella Sola

Andorra la Vella, el 20 de juny de 2022.

El Tribunal Superior de Justícia, Sala Administrativa, ha vist el recurs d'apel·lació a les actuacions número 2000050/2020.

En la tramitació d'aquestes actuacions han estat observades les prescripcions legals, i ha estat ponent el magistrat Sr. Albert Andrés Pereira, el qual expressa el parer del Tribunal.

ANTECEDENTS DE FET

1.- La representació del Sr. Marcos i de les entitats A. SLU i B. SL va interposar demanda contra el GOVERN D'ANDORRA i contra el COMÚ X., en què impugnava la desestimació presumpta per silenci administratiu de les sol·licituds presentades el 17 de gener de 2020, en les quals formulava reclamació per responsabilitat patrimonial de les Administracions demandades, com a conseqüència de la caiguda d'un bloc rocós de considerables dimensions, que va tenir lloc l'1 de febrer de 2019, al solar situat a la carretera general 1, en l'indret anomenat Y., de la Parròquia X, produint- se danys en diversos vehicles que estaven estacionats en aquell indret.

La sentència de 28 de setembre de 2021 de la Secció Administrativa del Tribunal de Batlles ha desestimat la demanda, en considerar que el terreny afectat està ubicat en una zona classificada com de perillositat alta, i que correspon a la propietat assumir el risc inherent a l'estacionament de vehicles en una zona d'aquestes característiques, degudament cartografiada per l'Administració.

2.- La representació de la part agent ha interposat recurs d'apel·lació contra l'esmentada sentència de la Batllia, el qual es fonamenta, en síntesi, en les següents al·legacions:

No s'ha valorat degudament la prova practicada, de la qual resulta que el despreniment es produí en una zona d'alt risc de caiguda de blocs rocosos, que coneixien tant el Comú com el Govern, com a mínim des de 2001, i que malgrat això no van adoptar les mesures de prevenció necessàries, ja que les que llavors existien no eren suficients.

Es tracta d'un risc conegut, previsible i evitable, que compromet la responsabilitat de l'Administració.

No resulta aplicable la normativa urbanística invocada per la contrapart, que només es refereix a edificacions i instal·lacions, però no a les parcel·les.

3.- La representació del COMÚ X. s'ha oposat al recurs i ha sol·licitat que es confirmi la sentència apel·lada, en base als següents arguments:

La parcel·la afectada està classificada com a zona d'alt risc en bona part de la seva extensió, mentre que la carretera general (CG-1) només presenta una perillositat mitjana. De fet, el despreniment no va afectar la carretera.

La propietat és responsable de protegir el seu terreny, com resulta de l'article 127 de la Llei general d'ordenació del territori i urbanisme (LGOTU).

La barrera existent té la finalitat de protegir la CG-1 i no la parcel·la, i aquest objectiu es va complir, com resulta de la prova practicada.

El Comú ha complert amb la seva obligació de vigilància, i va advertir el Govern de la perillositat de la zona.

4.- La representació del GOVERN D'ANDORRA ha sol·licitat igualment que es desestimi el recurs de la part agent, al·legant a l'efecte que:

No es discuteix que la parcel·la afectada està catalogada com de perillositat alta, contràriament a la CG-1, que només presenta un risc mitjà.

La parcel·la està classificada com a sòl no urbanitzable per raó del risc geològic que presenta, de manera que no s'hi poden realitzar activitats sense els treballs de protecció necessaris, d'acord amb el Reglament urbanístic.

El Govern ha de garantir la protecció de la CG-1 contra la caiguda de blocs rocosos, cosa que va motivar la instal·lació d'una barrera, però no de les propietats privades, obligació que recau sobre els seus titulars.

5.- En haver estat acordada la substitució de la vista oral pel tràmit de conclusions, les parts van presentar els escrits corresponents, en els quals van reproduir substancialment les al·legacions que anteriorment havien formulat.

FONAMENTS DE DRET

Primer.- La Sala Administrativa del Tribunal Superior de Justícia és competent per a conèixer del present recurs, segons l'article 39.3 de la Llei Qualificada de la Justícia.

Segon.- Com s'ha exposat en els antecedents, la qüestió litigiosa consisteix en determinar si ha quedat compromesa la responsabilitat patrimonial de les Administracions general i comunal, com a conseqüència de la caiguda d'un bloc rocós en una parcel·la situada front a la CG-1, que va malmetre diversos vehicles que estaven estacionats en aquell terreny.

La roca es va desprendre d'un terreny comunal, on hi havia col·locada una xarxa o barrera protectora que havia instal·lat el Govern amb la finalitat d'evitar la caiguda de pedres a la carretera general, tal com es desprèn de les actuacions.

Tercer.- Segons l'article 59.1 del Codi de l'Administració, constitueix causa de responsabilitat administrativa, entre d'altres, la falta de servei, ocasionada per la mala organització del servei, pel seu funcionament en condicions il·legals o tècnicament defectuoses, o per la manca de funcionament del servei en aquells supòsits en què estava obligat a fer-ho.

En aquest cas, és rellevant constatar que la parcel·la que els agents utilitzaven com a estacionament de vehicles està catalogada com a zona d'alt risc geològic, segons la cartografia aprovada i publicada pel Govern i, en conseqüència, aquells coneixien o havien de conèixer aquesta circumstància.

D'altra banda, com aquesta Sala ha declarat en la sentència núm. 64- 2019, de 27 de juny, correspon als propietaris dels immobles assumir la realització d'aquelles actuacions d'inspecció, manteniment i reparació de tots els seus elements, incloses les proteccions específiques enfront dels riscos naturals i els ancoratges d'estabilització del terreny, quan tinguin com a únics beneficiaris els mateixos propietaris, tal com es desprèn de l'article 127.2 de la LGOTU. És cert que aquest precepte fa referència als edificis i les instal·lacions, però també resulta aplicable per analogia als titulars dels terrenys que es destinin a una activitat econòmica, com succeeix en aquest cas amb l'estacionament dels vehicles d'una o vàries empreses.

En aquest sentit, no es pot oblidar que es tracta aquí d'una parcel·la classificada com a sòl no urbanitzable, que només admet els usos i les actuacions excepcionals que preveuen els articles 51 i 52 de la LGOTU, 19 del Reglament urbanístic i 83 i següents del Reglament de construcció.

No és necessari determinar en aquest moment si l'activitat que consisteix en l'estacionament dels vehicles propis d'una empresa requereix de llicència urbanística, a la vista que l'article 56 del Reglament de construcció es refereix no tan sols a les obres, sinó també als actes d'utilització del sòl o del subsòl. De tota manera, com es desprèn de la sentència núm. 64-2019 abans referida, les Administracions no assumeixen en termes generals l'obligació d'instal·lar mesures de protecció de les parcel·les privades catalogades com a zona d'alt risc geològic, la qual recau sobre els seus propietaris quan els mateixos siguin els propis beneficiaris d'aquestes mesures.

En aquest supòsit, la barrera de protecció instal·lada pel Govern només tenia la finalitat d'evitar que els despreniments afectessin la CG-1 i, de fet, va complir adequadament amb aquesta finalitat, com es desprèn de la declaració testifical del geòleg que consta als folis 653 i 654 de les actuacions.

Per contra, els recurrents eren coneixedors de la situació de risc derivada de la utilització d'un terreny qualificat com de perillositat alta, i no van adoptar les possibles mesures de prevenció, com els corresponia.

En aquestes condicions, s'ha de descartar l'existència d'una falta de servei en l'actuació administrativa, per la qual cosa s'ha de desestimar el recurs i confirmar en els seus propis termes la sentència apel·lada.

Quart.- No s'aprecia una especial temeritat ni mala fe que justifiqui la imposició de les costes causades en aquesta instància.

DECISIÓ

En atenció a tot el que s'ha exposat, el Tribunal Superior de Justícia, Sala Administrativa, en nom del poble andorrà, decideix:

Primer.- Desestimar el recurs d'apel·lació que interposen el Sr. Marcos i les entitats A. SLU i B. SL contra la sentència dictada el 28 de setembre de 2021 per la Secció Administrativa del Tribunal de Batlles, que es confirma íntegrament.

Segon.- No efectuar un especial pronunciament sobre les costes causades.

Aquesta sentència és ferma i executiva.

Manem que una vegada s'hagi complert el que disposa l'article 76 de la Llei de la Jurisdicció Administrativa i Fiscal es lliurin els autes originals amb la certificació d'aquesta sentència al Tribunal de Batlles, Secció Administrativa del qual procedien, i que s'arxivin les actuacions del Tribunal.

Així, per aquesta nostra sentència, definitivament jutjant, ho manem i signem.