SEGURETAT SOCIAL. Pensió de viduïtat. N'és beneficiari el cònjuge separat que percep una pensió alimentària a favor de la filla menor comuna.(2000004/2020)

Sentència

Magistrats

Albert Andrés Pereira Bernard Plagnet Elsa Puig Muñoz

Núm. de Protocol: 2000004/2020 Núm. de Rotlle: TSJA-0000006/2021

SENTÈNCIA 43-2021

PARTS:

Apel·lant: Sra. Palau

Representant: ídem

Advocat: Sr. Codina

Apel·lat: CAIXA ANDORRANA DE SEGURETAT SOCIAL (CASS)

Representant: Sra. Campillo

Advocat: Sra. Bermudez

COMPOSICIÓ DEL TRIBUNAL:

President: Sr. Albert Andrés Pereira

Magistrats: Sra. Elsa Puig Muñoz

Sr. Bernard Plagnet

Andorra la Vella, el vint de maig de dos mil vint-i-u.

El Tribunal Superior de Justícia, Sala Administrativa, ha vist el recurs d'apel·lació a les actuacions número 2000004/2020.

En la tramitació d'aquestes actuacions han estat observades les prescripcions legals, i ha estat ponent el magistrat Sr. Albert Andrés Pereira, el qual expressa el parer del Tribunal.

ANTECEDENTS DE FET

1.- La Sra. Palau va interposar demanda contra la Caixa Andorrana de Seguretat Social, en què impugnava l'acord del Consell d'Administració de 17 de desembre de 2019, desestimatori del recurs formulat contra la resolució de 13 de novembre de 2019, en virtut de la qual es va denegar la sol·licitud de pensió de viduïtat sol·licitada per la part agent.

La sentència de 25 de novembre de 2020 del Tribunal unipersonal del Batlle ha desestimat la demanda, declarant que les resolucions impugnades són ajustades a dret i als fins que legitimen l'activitat administrativa. La sentència ha considerat que no concorren els requisits de l'article 181.2.c) de la Llei de la seguretat social, ja que la interessada no tenia dret, en el moment de la defunció de l'assegurat, a percebre del difunt una pensió compensatòria ni una pensió d'aliments, ni aquest satisfeia una contribució a les càrregues del matrimoni.

2.- La Sra. Palau ha interposat recurs d'apel·lació contra l'esmentada sentència de la Batllia, el qual es fonamenta, en síntesi, en les següents al·legacions:

La sentència de la Secció Civil de la Batllia, que va acordar la separació dels consorts i la dissolució del seu règim econòmic matrimonial, va disposar, entre d'altres extrems, que el pare contribuís a les despeses econòmiques de la filla comú menor d'edat, mitjançant el pagament d'una pensió alimentària de 300 EUR mensuals, així com l'assumpció del 50% de les despeses extraordinàries que es poguessin produir.

La referida pensió no es va establir a favor de la filla, sinó que la beneficiària és la recurrent, la qual assumeix les despeses ordinàries i extraordinàries que comporta el manteniment de la filla menor.

Tant la pensió d'aliments com la contribució a les despeses extraordinàries són càrregues familiars que l'assegurat venia assumint fins al moment de la seva defunció, i que la recurrent se n'ha de fet càrrec íntegrament a partir de llavors. Es justifica, doncs, el pagament d'una pensió de reversió, que té per objecte compensar la pèrdua de guanys que resulta de la defunció de l'assegurat directe.

3.- La representació de la CAIXA ANDORRANA DE SEGURETAT SOCIAL (CASS) s'ha oposat al recurs i ha sol·licitat que es confirmi íntegrament la sentència apel·lada, en base als següents arguments:

L'article 181.2 de la Llei de la seguretat social disposa que la persona separada o divorciada pot tenir dret a una pensió de viduïtat si acredita tenir una dependència econòmica de l'assegurat que ha traspassat.

La pensió alimentària s'havia reconegut a favor de la filla, de manera que no pot ser considerada com una pensió compensatòria, ni com una pensió d'aliments a favor de la recurrent. Tampoc existien càrregues familiars, en haver estat declarada la dissolució del règim econòmic matrimonial, i la pensió en favor de la filla no forma part de les càrregues del matrimoni, ja que l'article 51 de la Llei qualificada del matrimoni contempla per separat aquestes dues figures.

La CAIXA ANDORRANA DE SEGURETAT SOCIAL (CASS) ja satisfà una pensió d'orfenesa a favor de la filla, que compensa la pensió alimentària que fixava la sentència de separació.

4.- En haver estat acordada la substitució de la vista oral pel tràmit de conclusions, les parts van presentar els escrits corresponents, en els quals van reproduir substancialment les al·legacions que anteriorment havien formulat.

FONAMENTS DE DRET

Primer.- La Sala Administrativa del Tribunal Superior de Justícia és competent per a conèixer del present recurs, segons l'article 39.3 de la Llei Qualificada de la Justícia.

Segon.- La qüestió debatuda en aquest procés consisteix en determinar si la recurrent té dret a percebre una pensió de viduïtat com a conseqüència del traspàs del seu cònjuge, de qui es trobava separada.

L'article 181.2 de la Llei de la seguretat social estableix el requisits que han de concórrer per a que una persona separada pugui tenir dret a la pensió de viduïtat. En aquest cas, només es discuteix el que enumera l'apartat c) d'aquest precepte, segons el qual:

"c) i, a més, tinguin dret a percebre del difunt en el moment de la defunció una pensió compensatòria o una pensió d'aliments, o acreditin que la persona assegurada difunta satisfeia, en el moment del fet causant, tota o part de les càrregues familiars que corresponguin al cònjuge o la persona supervivent de la parella".

Tercer.- Com s'ha exposat en els antecedents, en aquest cas la sentència de la Secció Civil de la Batllia que va acordar la separació dels consorts i la dissolució del seu règim econòmic matrimonial, va disposar, entre d'altres extrems, que el pare contribuís a les despeses econòmiques de la filla comú menor d'edat, mitjançant el pagament d'una pensió alimentària de 300 EUR mensuals, així com l'adopció del 50% de les despeses extraordinàries que es poguessin produir.

Des d'aquesta perspectiva, s'han de compartir els arguments de la sentència apel·lada que consideren que la recurrent no percebia del difunt una pensió compensatòria ni una pensió d'aliments. Pel que fa a la primera, la Sala Civil d'aquest Tribunal ha precisat que es tracta d'un dret personal que corregeix el desequilibri econòmic que experimenta un cònjuge a resultes de la separació o divorci. En aquest cas, la sentència de separació va excloure expressament una eventual pensió compensatòria, ja que no s'havia formulat cap pretensió al respecte.

Tampoc consta que s'hagués declarat l'obligació del finat de prestar aliments a l'esposa, en el seu sentit propi d'assegurar les necessitats vitals davant d'una situació de necessitat.

Quart.- Tanmateix, l'article 181.2.c) de la Llei de la seguretat social contempla un tercer supòsit, junt a la pensió compensatòria i a la pensió d'aliments, que dóna dret a percebre la pensió de viduïtat. Aquest tercer cas es refereix a la situació en què l'assegurat difunt satisfeia, en el moment del fet causant, tota o part de les càrregues familiars que corresponen al cònjuge o la persona supervivent de la parella.

En aquest cas, el finat abonava una pensió alimentària de 300 EUR mensuals per contribuir a les despeses ordinàries de la seva filla menor, a més d'assumir el 50% de les seves despeses extraordinàries.

La sentència apel·lada ha considerat que aquesta contribució no queda inclosa en l'article 181.2.c) de la Llei de la seguretat social, ja que, en base a la jurisprudència civil, la pensió per aliments a favor dels fills ha estat tractada de forma separada a la contribució dels cònjuges a les càrregues del matrimoni, com es desprèn de l'article 51 de la Llei qualificada del matrimoni, que preveu l'adopció de mesures provisionals en relació, entre d'altres, a tres supòsits diferents, com són la contribució a les càrregues del matrimoni, a les despeses extraordinàries dels fills i a la fixació de la pensió per als fills.

Tanmateix, aquesta conclusió no pot ser compartida. En primer lloc, perquè la pensió alimentària per contribuir a les despeses ordinàries d'un fill menor s'estableix en favor del progenitor que assumeix la seva guarda i custòdia i n'assegura la manutenció. En conseqüència, el difunt contribuïa a satisfer una part de les càrregues familiars que corresponen al cònjuge recurrent.

En segon lloc, perquè l'article 181.2.c) de la Llei de la seguretat social es refereix a l'abonament per part de l'assegurat de tota o part de les càrregues familiars que corresponen al seu cònjuge o persona supervivent de la parella. Aquest concepte de "càrregues familiars" és propi de la normativa de seguretat social i no es correspon exactament amb l'article 51 de la Llei qualificada del matrimoni, que es refereix a les "càrregues del matrimoni", diferenciant-les de la pensió per als fills.

Pel que fa a la Llei de la seguretat social, s'ha de considerar que la contribució al manteniment dels fills comuns suposa satisfer una part de les càrregues familiars que corresponen al cònjuge que assumeix la seva guarda i custòdia i, en conseqüència, la pensió alimentària s'ha d'incloure en el concepte de càrregues familiars que contempla l'article 181.2.c) de la referida Llei.

A més, el fet que la filla menor percebi una pensió d'orfenesa no desvirtua aquesta conclusió, ja que cadascuna d'aquestes prestacions respon al seu propi fet generador.

Per tot això, procedeix estimar el recurs i declarar el dret de la recurrent a percebre la pensió de viduïtat sol·licitada.

Cinquè.- No s'aprecia una especial temeritat ni mala fe que justifiqui la imposició de les costes causades en ambdues instàncies.

DECISIÓ

En atenció a tot el que s'ha exposat, el Tribunal Superior de Justícia, Sala Administrativa, en nom del poble andorrà, decideix:

Primer.- Estimar el recurs d'apel·lació que interposa la Sra. Palau contra la sentència dictada el 25 de novembre de 2020 pel Tribunal unipersonal del Batlle, Secció Administrativa, la qual es revoca i deixa sense efecte.

Segon.- Estimar la demanda formulada per la part agent i, en conseqüència, declarar no ajustades a dret i anul·lar les resolucions de la Caixa Andorrana de Seguretat Social de 13 de novembre i 17 de desembre de 2019, declarant el dret de la Sra. Palau a percebre la pensió de viduïtat que sol·licita.

Tercer.- No efectuar un especial pronunciament sobre les costes causades en ambdues instàncies.

Aquesta sentència és ferma i executiva.

Manem que una vegada s'hagi complert el que disposa l'article 76 de la Llei de la Jurisdicció Administrativa i Fiscal es lliurin els autes originals amb la certificació d'aquesta sentència al Tribunal Unipersonal, Secció Administrativa del qual procedien, i que s'arxivin les actuacions del Tribunal.

Així, per aquesta nostra sentència, definitivament jutjant, ho manem i signem.